Tim Downie mostra aquest divertit aspecte, transformat en el Marlowe de la sit com “Upstart Crow”
No; no us vull enganyar: en aquest cas, arribar al final del cas, no vol dir arribar a la seva resolució. Però amb aquest lliurament, donem per tancada la investigació en torn a l’assassinat del dramaturg Christopher Marlowe ,que vam obrir tot coincidint amb la presentació a Barcelona d’ “Eduard II”, una de les més grans obres d’aquest gran mestre isabelí, contemporani de Shakespeare, i ves a saber tu si fins i tot autor d’alguna de les obres que li atribuïm a Willy, tal i com defensa alguna teoria . Però fins i tot descartant del tot aquesta teoria que (cal dir-ho) té més aviat pocs seguidors, el que no resulta en cap cas descartable és el vincle que es pot establir entre algunes de les set úniques obres teatrals que va tenir temps de signar Marlowe en la seva curta vida, i algunes ben conegudes obres shakesperianes; això, deixant de banda que, com és ben sabut , el geni de Willy, s’alimentava constantment de tot allò que trobava al seu abast, si li semblava digne de ser reciclat a la seva manera. Tal i com assenyala la British Library, i per posar tres exemples sense entrar en profunditats o comparatives estilístiques, només cal veure en aquest sentit els paral·lelismes que s’estableixen entre el deposat i finalment assassinat rei “Eduard II” , i aquell altre shakespearià “Ricard II”. També aquest últim, acaba convertit en una mena de filòsof sense corona, i sent víctima d’un crim situat en un espai ben similar i tan llòbrec com aquell en el qual acaba morint el rei més queer del teatre isabelí. De la mateixa manera, hi ha qui veu en el jueu Shylock d’ “El mercader de Venècia” una versió “light” de Barabas, el també prestador protagonista d’ “El jueu de Malta”, una obra marlowiana avui difícilment representable : a qui tingués la gosadia de fer-ho, li caurien acusacions d’antisemitisme per totes bandes. I hi ha també qui considera que les reflexions filosòfiques del príncep Hamlet, li deuen alguna cosa a aquelles altres que ens ofereix el “Doctor Faust”. En qualsevol cas: si aquests articles han despertat la vocació detectivesca d’algun lector o lectora, i hi ha entre vosaltres algú disposat a seguir fent indagacions pel seu compte , li agrairíem molt que ens faci arribar el resultat dels seus esforços investigadors: en Chris , es mereix que el món sàpiga d’una vegada qui ens va privar del seu talent!
Liz Taylor i Richard Burton, a la versió cinematogràfica de “Doctor Faust” en la qual l’actor, es va estrenar també com a director .Tot i haver estat un enorme fracàs comercial,, la pel·lícula és un deliri visual tirant a kitsch digne de ser visionat.
L’ESCOLA DE LA NIT
Però recuperem el fil de tot el que portem dit fins ara. Entretinguem-nos una mica més en aquelles acusacions d’ateisme rebudes per Marlowe que potser van constituir el desencadenant fatal de la tragèdia. I ,si no us fa por acabar sent també vosaltres investigats per les noves formes de la inquisició, intentem tots plegats ficar el nas en alguna reunió en la qual vinguessin a coincidir diversos membres de l’allò que va ser denominat com l’Escola de la Nit: una escola que aplegava diverses ments lliurepensadores d’allò ben perilloses per a la moral , la religió, i l’ordre establert. Tothom sospitós de pertànyer a aquesta escola, es convertia d’immediat en sospitós de ser un ateu, un heretge, i practicar la màgia negra. Encara que, en realitat, l’escola no promogués altra heretgia que la de la recerca constant de nous coneixements , i la creació de nous espais de debat. Es dona per segur que el ja esmentat Thomas Walsingham, així com Sir Walter Raleigh, el “màgic” Comte de Northumberland o Lord Strange, formaven part del grup, i que Marlowe n’era també membre i coneixia les seves interioritats. D’aquí va sortit la teoria – sembla ser que molt forassenyada però no del tot descartada – segons la qual, Marlowe havia estat assassinat per membres de l’escola, atemorits davant la possibilitat que el nostre dramaturg (que , recordem-ho , havia estat posat en llibertat després d’una primera detenció, i ben aviat tenia que tornar a presentar-se davant la justícia ) , acabés revelant els secrets de l’escola sota els efectes de la tortura.
Diria que l’imatge, ja transmet quelcom del caràcter lliurepensador de Sir Walter Raleigh, un gran enemic de l’Espanya de l’època que, tot colonitzant les terres de Virginia, va contribuir força a difondre el futur vici del tabaquisme
Cal dir que això de confondre l’escepticisme amb l’heretgia, ha estat quelcom ben habitual a totes les èpoques, i a tots els indrets del món en els quals s’ha imposat en algun o altre moment la intolerància ( i pocs se n’han sabut escapar , si és que en hi ha algun). I que tampoc l’era Tudor , va poder ni voler evitar aquesta confusió. Dit això, i tal i com assenyala el web educacional Spartacus, la col·lecció de pensadors companys de viatge de Marlowe ,té que ser vista no pas com una colla d’ateus, sinó com una colla d’escèptics, sempre disposats a posar en dubte les afirmacions presentades com a dogmes inqüestionables per la religió, i aquelles formes de poder aliades a ella. En aquest sentit, personatges com ara el Comte d’Oxford, no van dubtar en afirmar d’amagatotis que La Biblia ,”era un artifici creat per tal de mantenir la humanitat en estat d’obediència “ que “la Verge beneïda va cometre una falta” i que, en conseqüència, el bo de Sant Josep, no deixava de ser “un cornut”. Dit això, ja no us resultarà estrany saber que el d’Oxford, no creia pas ni en el cel, ni en l’infern.Va ser el sacerdot catòlic i jesuïta Robert Persons, qui va alertar al seu moment sobre la maldat d’aquest grup que tenia en Sir Walter Raleigh el seu principal promotor , tot remarcant que es tractava d’una veritable escola d’ateisme. I cal recordar que Persons, venia a representar un catolicisme que era alhora també menystingut i sovint perseguit per l’anglicanisme, aquesta nova forma d’església fundada pel rei Enric VIII per tal de poder concedir-se a ell mateix el divorci reial que el Papa de Roma , li negava.
Aquest és el sever aspecte de Persons, un jesuita implacable, quan de la fe es tractava
A l’obra “El jueu de Malta” que abans ja ha fet una primera aparició, Marlowe escriu que “compto la religió com una joguina infantil”. Però mentre que d’allò que diu un personatge teu encara te’n pots desdir , al·legant precisament que és aquest personatge fictici qui parla , i no pas tu, les coses es posen més difícils quan algú altre t’acusa d’haver pronunciat blasfèmies d’aquelles que li provoquen calfreds d’indignació a tot fill de Déu que sigui com Déu mana. Segons Richard Baines ( busqueu aquest individu al Teló anterior) Marlowe havia afirmat que “Crist era un bastard , i la seva mare, una dona deshonesta”, tot afegint que “Crist era homosexual, i Sant Joan Bautista, el seu company de llit”, del qual se’n servia de la mateixa manera que ho feien “els pecadors de Sodoma”. I cal recordar que Marlowe també en sabia força de sodomia, i havia estat alhora acusat de practicar-la.
PENEDEIX-TE , ABANS NO SIGUI MASSA TARD!!!
I aquí, és on entra en escena un altre avui oblidat però al seu dia força popular dramaturg isabelí anomenat Robert Greene. Un oblit relatiu: veure representada una obra seva , constitueix avui en dia una raresa altament improbable. Però, en canvi, no hi ha estudiós de l’obra de Shakespeare que no recordi els atacs més o menys encoberts que Greene li va dirigir al gran bard en els seus escrits. I no va ser l’únic , en rebre pals: sembla ser que Greene ( i en això, no difereix massa d’altres il·lustres escriptors de totes les èpoques) trobava un plaer especial en dedicar-se a atacar i denigrar els seus companys d’ofici, ves a saber tu si una mica motivat per l’enveja. I fins i tot, en cas que no l’hagués sentit mai quan era viu, potser ara es moriria d’enveja, comprovant el lloc que ocupen a la Història del teatre les obres dels autors que van ser objecte de la seva bilis, i comparant-lo amb el lloc invisible que ocupen les seves pròpies obres. Segons alguns estudiosos, Shakespeare es va inspirar una mica en ell, a l’hora de donar-li arrodonida forma al molt panxut Falstaff. Però costa d’acceptar aquesta teoria, si tenim en compte que, encara que sovint el ridiculitzi i no dubti mai en mostrar els seus ben nombrosos i obvis defectes, Shakespeare dota també Falstaff d’una humanitat, un sentit de l’amistat, i una capacitat de generar empatia, veritablement tan enormes com el seu insaciable estomac. El cas és que, quan es trobava ja a les portes de la mort , Greene va acabar reconeixent allò que en altres moments en els quals es trobava ben viu, havia negat sistemàticament Si: ell –calia admetre-ho d’una vegada- també havia estat en altres temps igual que Marlowe; també havia sigut “un gran burlador de la religió” , i havia arribat a negar l’existència de Déu. Però un cop havia vist la llum i se n’havia penedit dels seus pecats, havia intentat també transmetre-li aquestes mateixes ànsies de penediment , tant a la resta de dramaturgs ·” escèptics” en general, com a Marlowe de forma ben particular. Tot i que no hi va haver-hi res a fer: en Chris era com era des dels seus dies d’estudiant universitari, i d’aquí, no el podia treure ningú. I això que Greene s’hi va esforçar molt , tot recordant-li al nostre descregut autor que encara estava a temps, i que poc en sabia de “com serà la visita final”. Per cert: ja que hi som, i ja que probablement, mai més tornem a sentir a parlar de Greene, aquest pot ser el moment ideal per recuperar la sitcom “Upstart Crow” , de la qual n’és coprotagonista, i en la qual queda del tot reflectida la rivalitat que va mantenir amb Shakespeare, tot intentant donar-li una explicació raonable a la rancúnia que va mostrar envers ell al cèlebre pamflet “Groats-Worth of Wit”. La sèrie (en la qual, Marlowe també hi fa la seva aparició) es va estrenar l’any 2016, tot coincidint amb el 400 aniversari de la mort de Shakespeare. I el seu guió porta la signatura de Ben Elton, l’autor d’aquella altra “The Young Ones” convertida en sèrie emblemàtica de la televisió britànica dels anys 80. A Elton li devem també el llibret del popular musical ple de cançons de Queen “We Will Rock You”, i d’aquella seqüela de “The Phantom of the Opera” titulada “Love Never Dies” en la qual –cal reconèixer-ho – ,era precisament el fluix llibret, l’element que impedia gaudir del tot de la bona partitura composada per Sir Andrew Lloyd Webber.
Aquí teniu al complert – Marlowe inclós- la tribu de la sit com “Upstart Crow”, capaç d’extreure-li tot l’humor a l’era isabelina
TORNEM AL LLOC DELS FETS?
Fem-ho, per tal de tancar el cercle. Tornem al lloc del crim, i a la molt defectuosa investigació que va tenir lloc tot seguit. William Danby, forense de la Casa Reial, va ser qui la va presidir. I això, de fet, ja constitueix una anomalia: segons la legislació, aquesta presidència li corresponia al forense local. La maquinaria legal va ser forçada, tot al·legant que el crim havia tingut lloc a un espai situat dins d’un perímetre geogràfic prou proper al lloc on es trobava llavors la reina com per a justificar la intervenció de Danby. L’especialista David Riggs, ha qüestionat seriosament els resultats de l’informe presentat per Danby. Ja per començar, Riggs veu inversemblant la forma com l’informe fa referència al maliciós atac ,daga en mà, de Marlowe contra Frizer: donat que el cuer cabellut està format per pell i ossos , la superficialitat que mostraven les ferides de Frizer , semblava demostrar que Marlowe s’havia limitat a colpejar el seu amic amb l’empunyadura de l’arma. D’altra banda, Riggs considera que donada l’experiència com a agents del govern de Frizer , Skeres i Poley, i donada també la seva capacitat per a organitzar estafes a dojo, aquest trio dominava perfectament les regles d’aquella mena de narració capaç d’entabanar el sistema legislatiu. Més encara, quan aquest sistema, no està tampoc lliure de sospita, i pot haver respost a una complicitat encobridora en la qual potser estava implicada la mateixa reina. I aquesta reina, no va dubtar en indultar Frizer quan tot just havien passat dues setmanes, des que aquest havia estat declarat no culpable d’assassinat per motius d’autodefensa. Això, malgrat que quan hi havia de per mig la mort d’una persona, i fins i tot existint un veredicte de no culpabilitat, l’empresonament de l’acusat acostumava a prorrogar-se durant un període de temps molt més llarg, per tal d’evitar transmetre la sensació d’impunitat. No: decididament, el nostre amic Marlowe, no va rebre el judici just que es mereixia . I, qüestions governamentals i temes d’espionatge a banda, és més que probable que el seu caràcter incendiari i busca-raons, el poc respecte que sentia envers un Déu en el qual no creia i envers els seus representants terrenals, la seva intensa sexualitat no normativa, i el mateix contingut de les seves exaltades obres, acabés tenint molt a veure tant amb la seva mort, com amb la forma com l’estat i els seus representants van mirar cap a una altra banda, a l’hora de treure l’entrellat del crim. Decididament, Marlowe va ser una víctima tant dels seus propis errors ( i , sens dubte, ne va cometre molts i de molt grossos) , com del seu radical sentit de la llibertat. I ser radicalment lliure , fins i tot si no comets tants errors com Marlowe, sempre implica un peatge. Ell, va pagar amb la pròpia vida. Però redescobrir el seu teatre segles després de la seva mort, i endinsar-se per la no menys radical modernitat plena d’excessos que segueix transmeten, ve a demostrar que fins i tot si s’equivoca a l’hora de barallar-se a totes hores, exercir d’espia, o parlar més del compte, no s’equivoca gens, a l’hora de posar-se a escriure : quan ets algú dotat de tant de talent, no et cal ser Shakespeare per deixar una petjada al teatre universal. O potser, Shakespeare era ell? Au, va, no hi tornem!….
A la sèrie “Will”, el Marlowe interrpetat per Jamie Campell Bowe (dreta) es mostra ben disposat a seduir el Shakespeare ficat sota la pell de Laurie Davidson