Qui entri de cop en aquest Teló, ha de saber que es troba al bell mig d’una investigació criminal que va iniciar-se al Teló anterior. Bé, en realitat es va iniciar fa uns quants segles, però encara no se n’ha pogut treure l’entrellat: a veure si nosaltres , tenim més sort . L’objectiu, ara que el talent de l’assassinat s’ha tornat a fer palès gràcies al retorn a la cartellera de la seva obra “Eduard II”, és treure’n una mica l’aigua clara sobre allò que va passar el 30 de maig de 1593, i que va acabar amb la vida d’un excepcional dramaturg isabelí , al qual es considera sovint com a veritable precursor de William Shakespeare. Feu click, poseu-vos al dia buscant aquell altre Teló, i un cop recollida la informació, seguiu allà on vam deixar el misteri.
VOSTÉ (SÍ MAJESTAT, TAMBÉ VOSTÉ) POT SER L’ASSASSÍ O L’ASSASSINA
Era veritablement la taverna de Dame Eleonor Bull on va morir Marlowe el cau ple de gent de malviure suggerit per alguns experts , o es tractava de l’establiment per damunt de qualsevol sospita del qual parlen altres experts? El que sembla demostrat, és que Dame Eleanor mantenia forts contactes amb diversos membres de la cort. Sense anar més lluny, la seva germana Blanche era la fillola de Blanche Perry, una mainadera per la qual sentia gran afecte aquella nena que s’acabaria convertint en la Reina Elizabeth I. El crim del qual va ser víctima Marlowe , tal i com ja sabeu, va ser percebut a primera vista com el resultat d’una trifurca entre dos amics amb tendència a la sang calenta, i amb unes ( o moltes) copes de més ficades entre pit i espatlla; una d’aquelles estupideses que comencen amb un petit desacord i acaben adquirint dimensions tràgiques. Però hi ha molts historiadors que avalen la teoria segons la qual, aquella mort fortuïta, va ser en realitat el resultat d’una conspiració darrera la qual s’hi trobava ni més ni menys que sa Majestat la Reina Isabel I d’Anglaterra, la filla d’Enric VIII i la decapitada Anna Bolena a la qual cal considerar com la veritable fundadora d’allò que va acabar esdevenint l’Imperi Britànic .De fet, no us sembla força sospitós que quan només havien transcorregut vint-i-un dies des del crim, el teòric autor dels fets obtingués el perdó reial?
I si resulta que darrera tanta magnificència reaial ,s’amaga una ment criminal ?
El cert és que Marlowe, ja per començar, no es tallava mai ni un pèl , a l’hora d’anar proclamant a tort i a dret les seves conviccions atees. Bé: en realitat Marlowe no es tallava mai ni un pèl en cap aspecte de la seva tan breu com intensa vida; però aquest, és un altre tema. Segon un informador de l’època, l’autor de “La tràgica historia del Doctor Faust”(una obra ben anterior i ben diferent a aquella que Goethe li va dedicar al mateix personatge, i alhora, una obra
Kit Harington es va posar sota la pell de Faust, quan va deixar de jugar al “Joc de trons”
descarada , burleta i al·lucinògena gens respectuosa amb res que tingués a veure amb la doctrina cristiana) , aprofitava totes les ocasions que se li presentaven, quan es tractava de persuadir tothom qui se’l volgués escoltar de la necessitat de menysprear tot allò que tingués a veure amb Déu o els seus ministres , i deixar de tenir-li por als espectres i als follets, utilitzats pels creients com a instruments per a reforçar les seves doctrines. Decididament, deixar anar afirmacions com aquestes resultava quelcom ben perillós a l’Anglaterra isabelina. I donat que la mateixa Reina Verge potser menys virginal del que el seu sobrenom pugui fer creure (potser, no; de ben segur!), va decretar que calia perseguir Marlowe i empresonar-lo, podria haver estat alhora ella qui va donar ordres directes de cometre el crim, i fer-lo passar per una simple baralla. Això sense oblidar-nos de la paranoia de Robert Cecil, ben convençut per la seva banda que les obres de Marlowe n’anaven plenes de consignes catòliques més o menys subliminals.
Aquest Robert Cecil que tanta mania li tenia a Marlowe, veia papistes per tot arreu
Però , deixant de banda la regia sospitosa o les pica baralles religioses , què me’n dieu de Robert Poley? Bé: probablement no me’n dieu res, perquè fins llegir el seu nom , no en sabíeu res de la seva existència. Doncs heu de saber que aquest tal Poley era un molt experimentat agent secret que durant molt de temps es va dedicar a fer de correu de la reina, i a portar a les corts europees cartes plenes d’aquella mena de secrets i comunicacions capaces de desestabilitzar governs i monarquies. El dia de l’assassinat , es va presentar a Deptford ( la localitat on s’ubicava la taverna que aviat es convertiria en escenari d’un crim) directament arribat des de La Haia. I ben a prop seu es trobava Nicholas Skeres, un altre personatge ben tèrbol: segons sembla ,tant ell, com Poley, com aquell altre Frizer al qual es considera autor directe de l’assassinat i del qual ja us he parlat extensament , es trobaven en aquell moment implicats en una operació destinada a buidar-li per complert la cartera a un jove ingenu, d’aquests que, compartint amb ell unes poques nits de gresca i disbauxa, podies fer-te teus, i deixar-los després ben plomats. Però, i si enlloc de la disputa per una factura, o de les conspiracions reials amb rerefons religiós , o de les malifetes d’un trio sinistre d’estafadors sense cap mena d’escrúpols, tot hagués estat resultat d’un atac de gelosia? Doncs, tampoc aquesta opció queda descartada. Quelcom que ens serveix per a introduir un altre personatge fonamental de la trama: Thomas Walsingham.
Francis Walsingham, el pare de Thomas, va reclutar Marlowe com a espia
Aquest tal Walsigham, era un influent cortesa el cosí del qual, Sir Francis Walsingham (mort poc abans dels fets que ara ens ocupen), havia estat el gran artífex dels serveis d’espionatge de la reina: sembla ser que el mateix Thomas va exercir com a espia en alguna que altre ocasió. I cal tenir en compte ( això, potser no us ho esperàveu!) que també el nostre autor havia estat reclutat pels serveis d’intel·ligència reials , i tenia un currículum paral·lel al que exhibia com a dramaturg: aquí on el veieu , en Christopher estava fet un Bond, James Bond, de l’època isabelina. I no dubteu que, encara que els seus gustos sexuals potser eren diferents als de 007, la seva activitat en aquest sentit, podia haver despertat l’enveja del mateix agent secret amb llicencia per a matar de tots conegut. Tornant a Walsingham: aquest fill d’un acabalat terratinent que posseïa terres per tot el territori anglès , i al servei del qual treballava el mateix Frizer (l’assassí oficial de Marlowe) en qualitat de secretari, exercia alhora com a mecenes de joves talents literaris necessitats d’una mica de recolzament econòmic i projecció pública, i Marlowe es trobava precisament entre els seus protegits. En qualsevol cas, el vincle d’amistat i complicitat entre tots dos va acabar fent-se tan fort, que Marlowe es va convertir en un convidat habitual a la mansió que Walsingham compartia amb la seva dona Audrey i els seus fills. I aquí és un apareix la possible gelosia de l’Audrey que la situa en la llista dels sospitosos. Al cap i a la fi, el currículum amatori de Marlowe sobrepassava amb escreix aquell altre que pogués tenir com a espia.
Això és el que en resta de la casa pairal de Walsigham en la qual Marlowe havia passat tantes vetllades…despertant la gelosia de la senyora de la casa
AIXÍ ES VA PREPARANT L’ESCENA D’UN CRIM…
Però rebobinem ara una mica , per tal de reconstruir els fets que van tenir lloc els dies previs a l’assassinat, amb l’ajut de la informació recollida per The Marlowe Society. I anem-nos cap el 20 de maig de 1593. Falten deu dies pel crim. I avui, en Christopher és arrestat, acusat d’heretgia per culpa del seu proclamant ateisme. Poca broma: l’acusació és tan greu, que pot portar-lo a la foguera. Tot i així, Marlowe no arriba a entrar a la presó . En aquest sentit, ha tingut (de moment) més sort que el seu col·lega, el també dramaturg Thomas Kyd, que porta ja una setmana empresonat i sent objecte de tortura: al seu domicili s’hi han trobat uns escrits negant la divinitat de Jesús d’aquells que et poden arruïnar la vida. I per cert que el torturat Kyd no dubte en afirmar que aquests tan perillosos escrits, havien pertangut al mateix Marlowe. Un incís: aquí on el veieu , aquest Kyd el nom del qual ha acabat força oblidat , era al seu temps un força prestigiós i popular autor al qual es considera una mica com l’introductor de les tragèdies de venjança que tant d’èxit van obtenir en el teatre isabelí. De fet, “The Spanish Tragedy”, la seva obra més coneguda, ha estat considerada sovint com un antecedent directe del “Hamlet” shakespearià: seria un bonic detall, que algú intentés recuperar a casa nostre aquest text tan influent i ben rebut a la seva època.
Però tornem a Marlowe, que ara es troba en règim de llibertat sota fiança, amb la condició de presentar-se cada dia a un agent judicial. Sabedor dels fets, el seu vell enemic Richard Baines aprofita l’avinentesa per presentar contra al Consell Privat una nova acusació contra el poeta, la coneguda com a “Baines Note”. Segons aquesta “Note” que no anava acompanyada de cap altre testimoni escrit o verbal tret de la paraula del mateix acusador, Marlowe era culpable de crims tan capitals com ara els d’haver menystingut les Sagrades Escriptures . I curiosament, sembla ser que el redactat presentat per Baines, era pràcticament igual al que ell mateix s’havia vist a obligat a signar amb forma de falsa autoacusació al Seminari Catòlic de Reims, per tal d’aconseguir la seva pròpia alliberació. Com veieu , la teranyina que es va teixint al voltant de Marlowe, resulta cada cop més espessa.
Thomas Kyd, un talent isabelí al qual tenim massa oblidat
… I AIXÍ ES VAN ENCOBRINT ELS FETS RELACIONATS AMB L’ESCENA D’UN CRIM
I ara, prestem-li una mica d’atenció a l’informe oficial sobre la mort de Marlowe que va emetre The Coroner’s Inquisition, i que va ser descobert el 1925, després d’haver desaparegut de circulació durant uns quants segles. L’informe s’até a aquella versió dels fets recollida al Teló anterior. Però no cal ser cap especialista en temes judicials, però a donar-se’n de les notòries mancances que presenta, i que deixen ben a la vista la (probablement) interessada poca cura amb la qual es va desenvolupar la investigació. L’informe en té molt de sentencia absolutòria de Frizer, de qui es considera que va obrar en defensa pròpia, i de qui es remarca que lluny de donar-se a la fuga, va romandre a l’habitació on havien tingut lloc els fets a l’espera de l’arribada de les autoritats competents. I escara us estranya (malpensats!) que la reina li atorgués l’absolució amb tanta rapidesa?
Però ara posem-nos a filar més prim, per tal d’analitzar la quantitat de preguntes no formulades que es feien evidents a l’informe, i que qualsevol de nosaltres haguéssim volgut formular, en cas de trobar-nos davant un cas com aquest. Ja per començar: com és possible que ningú interrogués Dame Eleonor, ni més ni menys que la ja força esmentada propietària de l’establiment, i que tampoc els criats de la casa fossin objecte de la més mínima pregunta? Algú va tenir el detall d’investigar qui havia fet la reserva de l’habitació, qui l’havia pagat, i de quins temes havien parlat o discutit Marlowe i els seus companys de gresca ? Algú sap per quina raó no figura al document cap informe forense sobre la condició que presentava el cadàver? Sembla ser que l’informe va quedar reduït a anotar les declaracions dels tres personatges presents en el moment de l’acte. I per cert que tampoc no va semblar oportú deixar constància dels lligams que tots tres tenien amb els serveis secrets de la corona.
Per cert: resulta també com a mínim curiós que Marlowe, fos enterrat tot seguit a corre-cuita a una tomba sense nom. Quelcom que , d’altra banda, no ha fet altra cosa que alimentar també una altra mena d’especulació. I si resultés que, en realitat, Marlowe no va morir? I si resultés ( ja posats a especular), que tal i com defensen els seguidors de la “Merlovian theory”, donat que la seva situació no augurava precisament un futur massa prometedor, Marlowe va fingir la seva mort, va fugir de la inquisició que ben aviat es disposava a destruir-lo , i es va passar la resta de la seva vida enviant segurament des de l’estranger aquelles mateixes obres teatrals que , quan pujaven a l’escenari, ho feien amb la signatura de William Shakespeare? Ja és casualitat, ja, que el nom de Shakespeare aparegui publicat per primer cop com a autor d’un poema titulat “Venus i Adonis” tot just dues setmanes després de la mort de Marlowe. En qualsevol cas, si us plau, si teniu certa tendència a creure en les teories de les conspiracions a l’estil Oliver Stone (us asseguro que ni Marlowe ni Shakespeare van tenir res a veure amb l’assassinat de Kennedy) o presenteu algun símptoma paranoic, us demano que us prengueu als marlovians (que així és com són coneguts els seguidors d’aquesta teoria) amb molta prudència, perquè no existeix ni la més mínima prova de la seva versemblança. Deixem-ho doncs aquí, tot esperant que no us perdeu el proper lliurament d’aquest serial. CONTINUARÀ… I TANT. COM CONTINUARÀ…..
Aquesta placa recorda el lloc en el qual es va dipositar el cos sense vida i sense nom identificatori del nostre dramaturg
