Oxford o Cambridge. Els nois d’història de la classe de Josep Maria Pou ho tenen clar; si els hi donessin a triar, triarien una d’aquestes dues Universitats que continuen representant el bo i millor de l’ensenyança superior, tant a la vella Anglaterra com pràcticament a la resta del món. També, el més elitista i el que millor representa uns determinats interessos conservadors de classe (alta, és clar)? Bé: cal no oblidar que de les aules de Cambridge van sortir–ne també aquell gloriós grup d’elegants i ben cultes espies, molt més al servei de la dictadura del proletariat a l’estil soviètic que de Sa Majestat, que el món va conèixer com Els Cinc de Cambridge. Va ser el mateix Bennett que ha escrit Els nois d’història qui va escriure al 1983 l’admirable guió de An Englishman abroad, inspirant-se justament en aquests espies alhora tan britànics com el te de las cinc, però força més comunistes que el mateix pare Stalin. I gairebé tant com el Max, el marxista fins la mort professor de Cambridge que Tom Stoppard converteix en un dels protagonistes del seu excepcional Rock’n’Roll. És curiós: l’obra de Stoppard, s’inicia a l’emblemàtic 1968, i acaba al post-soviètic 1990. I Els nois d’història de Bennett, donen el salt universitari al llarg d’aquells anys 80 marcats a foc per la revolució conservadora de Margaret Thatcher a la que també fa al•lusió el text de Stoppard.. Què li ha passat a la classe obrera? Com pot haver tant vot obrer recolzant les posicions de la Dama de Ferro? Bé: aquesta, és una altra de les grans contradiccions de la dialèctica de la història que li tocarà analitzar al Max. Potser, mentre escolta un disc dels Plastic People o the Universe en companyia d’en Jan, el jove estudiant txec amb qui va compartir idearis polítics i a qui va convertir en pupil. Després, vindria la Primavera de Praga. I l’hivern d’aquell mes d’agost del 68, quan els carrers de Praga, es van omplir de tancs soviètics. Recordeu L’insoportable lleugeresa de l’esser? És el mateix autor qui explica fins a quin punt Kundera (aquest Kundera que torna a ser ara mateix al centre d’una polèmica, i d’una acusació de delació, que casualment, han vingut a coincidir amb l’espectacle de Stoppard i Rigola) i les seves agres discussions amb el dissident Václav Havel, (aquell autor teatral i enemic ferotge del règim que amb els anys, s’acabaria convertint en president de la República Txeca post comunista) inspiren els personatges, les situacions i, fins i tot, els diàlegs del seu text. Un text que parla de dissidència i compromís, de manipulació i exhibicionisme polític, d’idealisme i de traïció, i és clar, de Marx i de Syd Barret.
Perquè, com ja queda clar des de el mateix títol, aquesta és també una obra sobre el rock’n’roll com opció de vida. Aquí teniu el cas del rock de la Plastic People, una banda (real) aparentment absolutament aliena al compromís polític (ells, el que volien, era tocar els seus temes no polítics en llibertat, i seguir vestint i vivint al seu aire, amb els cabells ben llargs, i sense cap intenció d’enderrocar governs o sistemes). I que, malgrat tot això, no se’n van poder escapar pas d’acabar patint també ben de prop les conseqüències de la censura política. Cal signar manifests, en defensa de la llibertat d’aquells que, teòricament, no et proporcionen cap rendibilitat política i que, de fet, proclamen que passen de tu? Són els acords de les seves guitarres elèctriques, o ja posats, les al•lucinacions psicotòniques de Barrett, comparables al discurs que assenyala clarament objectius a assolir i transmet consignes capaces d’agitar les masses? Són preguntes com aquestes que origina el text, les que posen en evidència que això és gran teatre polític del millor. Però teatre polític, en els sentit més ample del terme. És adir: teatre polític que d’una banda sap crear apassionat debat i donar-li forma dramàtica i solidesa escènica a esdeveniments que, al llarg d’aquestes darreres dècades, han contribuït a canviar en molts sentits tant el nostre concepte del món com el seu aspecte. Cal no oblidar que Rock’n’Roll, està parlant de l’enfonsament d’un dels grans somnis utòpics de la humanitat: el de la construcció d’un comunisme igualitari. Però, d’altra banda (i aquesta, és l’autèntica grandesa del text) teatre polític que es recolza en personatges de debò, febles i contradictoris, segurs i perduts personatges que, de vegades, fan de la política el seu objecte, però que sovint, ens mostren fins a quin punt la política es converteix en causa de les seves frustracions. Personatges com aquest Jan que, allà pels seus dies de joventut, quan residia a Cambridge i el Max l’adoctrinava va jugar a fer de comunista convençut. Però que, com no es cansa de repetir, per molta ràbia que això li faci al Max, en el fons, sempre ha somiat en ser un anglès ben típic, i gaudir de la verda campinya anglesa, i de la llibertat de premsa (per molt burgesa i capitalista que la trobi el Max) i dels concerts de rock i potser, fins i tot, del cricket. El Jan, no és gai. Però si ho fos, fins i tot podria convertir-se en un professor a l’estil de l’Hèctor d’ Els nois d’història, encara que en el seu cas, les classes vinguessin acompanyades amb la música de Pink Floyd i la Velvet, i no de Cole Porter o Richard Rodgers.
Per cert, parlant del component homoeròtic del l’obra de Bennett: cal recordar, el paper que va jugar aquesta component en el mateix grup d’espies de Cambridge del que parlàvem abans? Cal insistir, per molt tòpic que sembli, en que la seva presencia més o menys manifesta o més o menys latent, sembla gairebé una característica indissociable del sistema educatiu britànic? (com a mínim, quan d’ensenyança universitària es parla). No hi ha dubte: també Bennett (un gran autor, gairebé desconegut entre nosaltres; i un gran text el seu, malgrat que no sempre pugui escapar als llocs comuns i que algunes de seves situacions i personatges resultin un pèl esquemàtics) està fent teatre polític de gran qualitat, encara que aquí la política, no es faci tan evident. Però, cal no oblidar-lo (com diu el mateix Josep Maria Pou, això, passa tant al principi, que és possible que part del públic, ni ho recordi cap al final) Bennet comença la seva obra amb el discurs repressor d’un polític conservador que, des de la seva cadira de rodes, ens ven la moto (i la moto, hi juga un paper fonamental a l’obra) que ens venen tants altres polítics de la mateixa raça: per defensar la llibertat com a gran concepte cal tallar-li les ales a les llibertats reals. Encara que l’Eleonor, la dona del Max de Rock’n’Roll (meravellosa Rosa Renom) detesti la paraula, anem a dir una obvietat: és obvi que tot sistema educatiu transmet consignes polítiques més o menys encobertes. Es obvi també que l’Hèctor (aquest “profe” lúdic, i sensual que vol fer de cada classe, una alegra festa poètica) i l’Irwin (aquest altre mestre que té clar que l’educació que no ens serveix per obrir portes pràctiques i assolir èxits visibles, pot resultar una educació supèrflua, i fins i tot contraproduent) representen també dues formes diferents d’entendre el món, la cultura, i la política. Està clar també que, si no caiem en la trampa de la idealització i la condemna, trobarem que, per molt que l’Hèctor sigui el “profe” preferit de Bennett, de Pou (una altra interpretació antològica, la seva) i del públic, tant ell com el seu antagonista complementari, tenen visibles punts febles i aspectes ben reivindicables. Però està clar també que, mirat d’una manera general, i objectiva, l’Hèctor tindrà sempre les de perdre, i l’Irwin, les de guanyar (fins i tot, malgrat l’enorme fracàs ocult de la seva vida personal). Així és com va, un món que es deleix es desviu pel triomf visible i social i veu tota la resta com una decepció més o menys frustrant.
Per cert, i per acabar amb quelcom que no té res a veure amb grans mestres contemporanis del teatre anglosaxó; de frustracions i decepcions, en podrien donar classes magistrals tots