Que no sabeu què fer el proper cap de setmana? No us ho penseu més, busqueu algun vol d’oferta, aneu-vos ràpid cap a Londres per gaudir de l’extraordinari muntatge de Sunday in the park with George que presenta la Menier Chocolate Factory. Si, heu llegit bé: aquest teatre, era abans una fàbrica de xocolata digne d’haver estat dirigida per Willy Wonka en persona. Ara, s’ha convertit en un espai escènic proper a la Tate Modern i que, per fer-vos una idea, recorda una mica a la nostra alternativa Sala Beckett. No us enganyaré: en principi, i si no hi ha canvis d’última hora (consulteu a www.menierchocolatefactory.com) el memorable musical de Sondheim només es representarà fins el proper 19 de febrer, i les entrades porten setmanes esgotades. Però es parla amb insistència de pròrrogues i, fins i tot, d’un trasllat cap el West End.
Heu sentit a dir algun cop que Sondheim és un geni de talent extraordinari, però excessivament fred? Doncs, no hi ha millor prova de tot el contrari que aquest muntatge emotiu gairebé fins la llàgrima. Tot, amb l’ajut d’uns actors tan prodigiosos com prodigiosa és la utilització d’uns mitjans videogràfics que sovint hem vist malbaratats en costoses mega-produccions. I que aquí, són al servei d’un pressupost mínim optimitzat al màxim. El director Sam Buntheim (gairebé un debutant al que caldrà seguir ben de prop) ens recorda que, com diu una de les esplèndides cançons de Sondheim incloses a aquesta obra mestra entorn al pintor Georges Seurat, només calem el color i la llum, l’equilibri i el sentiment, per a què es produeixi el veritable art. Això, i el compromís de l’artista que creu de debò en la seva obra.
Per cert: ja va sent hora que el Teatre Nacional de Catalunya o el mateix Teatre Lliure, li facin un forat a la seva programació a aquest títol imprescindible del musical contemporani. I si us presenteu a Londres, i us quedeu sense Sunday, enfileu ràpid cap el Picadilly Theatre per fer una bona partida de daus amb Guys and dolls. Si el musical de Sondheim representa el cim en la renovació del gènere, el de Frank Loesser simbolitza com pocs l’essència del millor Broadway clàssic. Cançons glorioses, ritme trepidant, humor de primera i unes quantes gotes de romanticisme gens embafador tot adobat amb aquell ambient canalla de jugadors compulsius, mafiosos de poca volada, noies de cabaret i virtuoses militants de l’Exèrcit de Salvació que Mario Gas va situar dins una presó quan va dirigir al Nacional. El director Michael Grandage no es permet tantes transgressions com les que es permetia Gas en el seu polèmic (i excel•lent) muntatge. Però si que li busca a l’obra els seus racons més foscos i sòrdids, sense perdre mai de vista el concepte de gran espectacle. Aquí, els cabarets fan olor a desig i suor i s’omplen de mirades libidinoses. I, sota una lluna immensa, La Habana se’ns presenta amb tot el seu esplendor sensual o (si voleu) amb tota la seva sexualitat a flor de pell. Que heu llegit que Ewan McGregor ja no és al muntatge? Us asseguro que quan us trobeu arrossegats per la força coreogràfica d’aquests adorables malefactors, i apostant fins la camisa mentre canteu allò de Luck be a lady tonight, no us importarà que l’Ewan navegui per una altra galàxia.
És ben cert que, al costat de la renovació Sondheriana o del prodigiós classicisme de Loesser, Sir Elton John segueix sent un compositor menor en el terreny del teatre musical. Tot i així, cal reconèixer que amb Billy Elliot, Elton es supera a ell mateix, i ens ofereix la seva millor partitura escènica fins el moment. Aquí, els temes funcionen en relació al context dramàtic i social de l’obra, i no tant com a futurs èxits al hit-parade de la música pop. Cal dir, que també el director Stephen Daldry supera de lluny la seva cèlebre pel•lícula, potser excessivament sobrevalorada. Daldry aconsegueix a l’escenari el que sovint se li escapava a la pantalla: la confluència perfecte entre el món de Billy i el seu desig d’escapar dels límits que semblen marcar el seu destí, i el món de miners en lluita, i de convencions i estereotips que l’envolten. Daldry, s’oblida del decebedor final feliç fílmic, per acabar el muntatge amb una escena veritablement colpidora: la dels miners baixant un cop més cap a la foscor de les mines i carregant amb el seu fracàs. Mentre Billy avança cap a un destí que té molt de ruptura amb les pròpies arrels. Absolutament contraindicat per a nostàlgics de ben sarcàstica nadala) aquest musical en el que els nens surten de l’armari (espereu a veure l’impagable amic de Billy), els obrers ballen en tutú, i les iaies expliquen als seus nets les nits de borratxera dels seus avis, està destinat a arrasar, i amb tots els mèrits.
Com arrasava també aquests dies per Londres la notable adaptació al ballet de la pel•lícula de Tim Burton Eduardo Manostijeras. Però anem tornant ja cap a casa. Per Londres, ens vam trobar a una Barbara Cook absolutament orgullosa d’actuar el proper any al Teatre de l’Òpera de Barcelona, us ho asseguro. I és que cal dir que el Liceu (que ens acaba d’oferir una meravellosa revisió de la Chanson francesa a través d’una gran dama del cabaret com és Karen Akers) ens té preparada una programació absolutament fora de sèrie per la propera temporada en el terreny dels concerts vinculats al teatre musical. El Broadway de Barbara Cook, convertirà la platea del teatre en un immens cabaret, i ens permetrà gaudir d’una figura veritablement mítica. Brent Barret, retornarà al Foyer en companyia de Leonard Bernstein; Karen Mason (una altra veu llegendària) es presentarà de la mà de Jule Styne, i Janis Kelly, cantarà fragments de les millors operetes de Gilbert & Sullivan, com ara aquest Mikado repescat brillantment per Dagoll Dagom, i al que ja tornarem en una propera ocasió. De tot això, falta molt perquè són concerts programats entre febrer i juny de 2007. Però esteu avisats, que després les entrades s’esgoten i venen les lamentacions d’última hora.