Ens fiquem dins la llar dels barons de Maldà? Cal recordar que això, es precisament el que fem, cada cop que visitem el Círcol Maldà. I cal reconèixer que aquest espai domèstic, noble i decadent, li escau com un guant a Molts Records Per A Ivanov l’admirable espectacle de Pep Tosar que les circumstàncies han acabat conduint cap a aquest recinte íntim. Un espectacle que seria igual de bo si es representés a qualsevol altre espai escènic mes convencional.
Però que, entre aquestes parets necessitades d’una bona resurrecció/restauració, i plenes de quadres de fosc neoclassicisme (la foscor és, bàsicament, resultat de la brutícia acumulada pel temps damunt els olis) i sovint ferits per grans forats a la tela que deixen en evidència com ha envellit allò que en altres temps va ser considerat com una expressió artística de la bellesa, adquireix un altre mena d’especial significació. I no em pregunteu el per què; les raons, potser escapen una mica de la lògica.
Però, probablement, aquesta “meta-significació” tingui alguna cosa a veure amb el fet de que Tosar ens està deixant penetrar a un interior dolorós marcat ara per la mort, el desig i la frustració. I ens està deixant alhora (mitjançant el vídeo i les escenes que ens mostren els personatges en els seus dies de joventut apassionada) que fiquem el nas en un passat en el que (com passa sempre amb els passats) no es podia intuir, el fracàs del futur.
O serà perquè Tosar ens està també parlant de la cultura, i de les metamorfosis que han transformat (banalitzat, us diria Ivanov) les manifestacions culturals del mateix pensament intel•lectual. I ens està parlant de globalitzacions estètiques contra les que ja ens advertia Passolini des de unes imatges filmades a la mateixa platja d’Ostia, on el poeta i cineasta acabaria essent assassinat poc desprès (que cadascú triï les explicacions que vulgui, de tan simbòlica coincidència).
L’estètica globalitzada i l’ètica estandarditzada, no deixen cap lloc per aquests interiors personalitzats que, fins i tot mostren les mateixes contradiccions de les persones que els van habitar.
O serà per Txékhov, que juga un paper fonamental a l’obra de Tosar des de el seu mateix títol. Serà perquè, encara que l’interior que ara visitem sigui urbà i estigui ben lluny de Rússia, sembla tan marcat per l’esplendor definitivament perdut i les il•lusions definitivament condemnades a no fer-se realitat com aquells sumptuosos interiors de mansions rurals condemnades a la decadència i la ruïna on es mouen les tristes criatures del mestre rus.
Serà per tot això, però el cas és que, entre aquestes parets, es diria que l’emotivitat (controlada, absolutament allunyada del xantatge emocional i també absolutament colpidora) d’aquesta proposta, ressona d’una forma especial. Tosar, els seus brillantíssims intèrprets (començant per ell mateix, i continuant per una Lina Lambert commovedora) les esplèndides imatges videogràfiques de Miquel Àngel Racó i la música dels meus admirats Pink Floyd (el no menys commovedor tema Wish You Where Here, es converteix en la banda sonora perfecta d’aquest text) donen lloc a un espectacle intensíssim que assoleix precisament això tan difícil d’assolir: la capacitat de connectar amb els nostres registres mes emocionals, sense renunciar mai a deixar també ben tocats els nostres registres reflexius mes intel•lectuals.
Doncs sí, a la casa dels Barons de Maldà, s’hi està be, encara que en sortís ben trist. Però cal reconèixer que també s’està d’allò més bé a la casa de Bernarda Alba encara que ella insisteixi en voler fer-nos sentir incòmodes. Això sí: nosaltres només som de visita en aquesta residència que Lluis Pasqual ha situat en una plataforma rectangular i central envoltada de mirades alienes.
La Bernarda, sempre tan preocupada pel judici i la tafaneria dels altres, se les ha de veure aquest cop amb mirades a dues bandes: tant si gira cap a l’esquerra com si ho fa cap a la dreta, sempre es trobarà un munt d’espectadors disposats a ficar-se allà on ningú no els ha cridat i observant amb avidesa misèries de les que no n’ha de fer res. Pasqual i l‘escenògraf Paco Azorin fan visible amb el seu espai escènic la terrible ambigüitat d’aquesta casa construïda amb gruixudes parets blanques que transformen les seves habitacions en veritables cel•les. I alhora, absolutament permeable al món que l’envolta, a la seva sensualitat, a les seves temptacions i a aquestes maleïdes mirades escrutadores.
Sembla, hem sabut, que la mateixa Bernarda és una víctima més de la seva pròpia tirania. I que les seves actituds brutals i normes terribles representen, a nivell domèstic, l’essència mateixa de totes les dictadures que, quan exerceixen el despòtic poder absolut acompanyat de la no menys absoluta censura, fan amb el seu acte de força tota una demostració de la seva mateixa feblesa: el miratge del control absolut no fa altre cosa que posar en evidència la no menys absoluta impossibilitat d’aquest control total. Aquest ha sigut sempre el parany en el que cauen tots els dictadors i l’origen de la seva paranoia convertida en temible i terrible exercici de poder. I això és el que mostra fantàsticament la grandiosa Núria Espert, amb la seva interpretació d’una Bernarda que, sense deixar mai de fer moltíssima por, no pot amagar tampoc el dolor íntim capaç de deixar-la recargolada damunt l’escenari. Això sí: només el temps just per tornar a agafar forces, i dictar una nova llei implacable: la llei del silenci.
La bogeria despòtica de Bernarda és la de creure que amb una simple ordre de silenci es pot aturar el camí del desig. Ves per on, i encara que aquests dos no pugin ser més diferents, se m’acut que la Bernarda té alguna cosa de versió en negatiu del mateix Quixot. També ella, lluita contra gegants impossibles que no són altre cosa que invencibles molins de vent. Això sí: mentre el cavaller delirant de Cervantes acaba rebent tots els cops, ella no para de fer mal a tothom.
Per cert, que també la Bernarda té el seu peculiar Sancho Panza. I aquest no és altre que la Poncia, la criada, companya, amiga odiosa, enemiga i confident de tota confiança que Rosa Maria Sardà es fa seva en una creació memorable. Com Sancho, també Poncia és conscient de les bogeries de la seva senyora. I vol que toqui de peus a terra abans no sigui massa tard. I com ell, no pot separar-se de la Bernarda, tot i estar renegant constantment d’ella.
Mes enllà de la necessitat i de les coses de la vida, que l’han portar a servir des de sempre aquesta dona implacable, és evident que la Poncia (ves a saber tu si amb el seu puntet de masoquisme) té un lligam intens amb la senyora de la casa del tot indissoluble. I un grau de complicitat ben fort. La Poncia pot qüestionar les ordres de Bernarda i veure quines seran les seves conseqüències nefastes i irreversibles. Però mai, deixarà d’obeir-les, encara que li semblin ben injustes.
Posats a buscar-li interpretacions metafòriques als personatges, la Poncia faria ben bé el paper de qui pot analitzar amb lucidesa el desastre, però mai no actua veritablement contra ell. Això tenint sempre present que, més enllà de les metàfores, els símbols les interpretacions en clau històrica i/o política, la Bernarda de Pasqual vol, per damunt de tot, destacar la complexa humanitat d’aquest grup de dones maleïdes per la negror, la repressió, la superstició, la intransigència religiosa i (això també queda ben clar a poc que ens fixem en la forma d’actuar i manipular del mascle invisible, aquest desitjat Pepe el Romano) el masclisme ancestral.
I si a la casa de Bernarda Alba s’ensuma la guerra Civil, a La Casa Dels Cors Trencats es poden escoltar ja els primers esclats de tota una Guerra Mundial. Això sí: en el cas del magistral George Bernard Shaw, aquests esclats ens arriben embolicats d’alta comèdia plena de sofisticats (tot i que no massa feliços) personatges. Uns personatges que, en qualsevol cas, li serveixen també a l’autor de Pi