Potser el tamany no importa, però la llargària i la grossor, sí. No penseu malament: m’estic referint a les super-mega-ratlles que es fiquen pel nas el bo de Ricard 3r i la seva cort de mafiosos al muntatge d’Àlex Rigola. Unes ratlles que, n’estic segur, ben bé podrien figurar al llibre Guinness com a les més monumentals mai vistes a un escenari. Com a bon Rigolià convençut que sóc (encara guardo amb orgull una còpia de l’email d’un lector molt enfadat amb mi per haver gosat defensar amb ungles i dents el fantàstic Juli Cèsar del Lliure) tinc que dir que, aquest cop, l’excés de farlopa m’ha escamat una mica, i m’ha semblat una senyal d’alarma. A l’espectacle, de coses bones, encara n’hi ha moltes. Però la necessitat de fer la ratlla més grossa, pot ser un símptoma de perill, de repetició, d’haver arribat a un punt en el que cal començar a re-inventar-se sense necessitat (això si) de renegar del propi estil. Curiós, perquè si el gran puti-club destraler en el que Rigola situa el seu espectacle, se li queda estret al Ricard III Shakespeare, el rei, pel contrari, campa ben a gust pel mínim però fascinant espai escènic dissenyat per a ell per Georges Lavaudant a La Rose et la hache.
Lavaudant i Carmelo Bene reinventen (ells sí) l’obra de Shakespeare, la comprimeixen i la sintetitzen, transformant una vaixella de copes plenes de vi en una colla de personatges secundaris, i juguen a demostrar-nos com Ricard és un actor vocacional (només cal veure a l’immens Ariel García Valdés repetint un mateix paràgraf del text, i amb diferents inflexions de veu), tant o més que un monarca assassí d’ambició il•limitada. El resultat és una hora de res (l’únic problema d’aquesta meravella és que s’acabi massa aviat) de teatre excepcional.
Però deixem-nos de tragèdies, per fer una mica de comèdia, i per constatar que tampoc les grans companyies històriques del nostre teatre estan passant pel seu millor moment. Aquí està, sense anar més lluny, La Cubana i el seu Mamá, quiero ser famoso. Un divertiment entretingut? Sens dubte. Una demostració de que, encara que els rostres han canviat, el nivell interpretatiu de la companyia, continua sent molt alt? També. Però poqueta cosa més. Ja se sap que el grup, mai ha buscat la causticitat ferotge. Però quan entres a un bosc tan ple de feres com és el de la televisió i els seus monstres, no pots anar tota l’estona de Caputxeta Vermella. Cinc minuts de Tomate salvatge o de Salsa de famoseo en estat pur, donen molta més informació sobre el fenomen i sobre la fascinació que ens provoca que les dues simpàtiques hores de cubaneo entranyable. Com he trobat a faltar aquest cop els entrepans de mortadel•la o els chubasqueros enfront la tempesta!
Potser La Cubana té un problema? Àngel Llàcer, no. Llàcer ens diu que Tenim un problema, i ens presenta, en aquest nou moment triomfal (per allò d’O.T.) de la seva carrera, una comèdia que, qui l’ha vist representada fora d’aquí, assegura que més aviat és tot un drama. Però, encara que aquests s’insinuïn a escena, l’Àngel no està per drames, i sí per fer-nos riure com sigui. Fins i tot, amb una escena de maltractaments domèstics que, (també, segons diuen) provocava calfreds a Londres, però que aquí fa esclatar de rialles el pati de butaques. Ja està bé, això de donar-li una alegria a la vida, però potser tampoc no cal exagerar, veritat? Això si: el divertiment, resulta força més entretingut que aquell altre Ja en tinc 30 de la passada temporada, si més no, perquè els actors s’esforcen, i se n’en surten amb molta eficàcia. Que l’Àngel, pot ser un bon director, està fora de cap dubte: ho va demostrar amb el seu Somni shakesperià. Però que les ganes de gresca, pot perjudicar als seus muntatges, és també quelcom ben evident.
Parlant de gresca: la que proporciona El otro lado de la cama des de la seva modèstia, no és precisament com per fer-li fàstics. La veritat, és que a mi la molt comercial pel•lícula que inspira l’espectacle, em va semblar un musical mal filmat (i amb això, no em refereixo al fet de que els actors assumeixen les seves evidents limitacions vocals) i amb un guió simpatiquet, però limitadíssim i més aviat tòpic. A l’espectacle, les mancances de la història, segueixen sent evidents. Però Josep Maria Mestres sap donar-li al muntatge el suficientment ritme com per a què passi molt agradablement. De la mateixa forma que Marta Carrasco, coreògrafa amb admiradors incondicionals (apunteu-me a la llista) però també amb enemics implacables, sap com crear uns moviments de dansa que, d’una banda, s’escapen del tòpic, i de l’altra, permeten als molt correctes actors de la companyia sortir-se’n amb gràcia sense evidenciar les seves limitacions en el tema.