Què vol dir, fer teatre polític? Hi ha qui pensa que tot és política encara que negui ser-ho, i que qualsevol obra de creació en qualsevol camp creatiu, és una obra política pel simple fet d’existir , de transmetre a la comunitat una determinada concepció sobre el món, la societat, les relacions o la vida: en aquest sentit, fins i tot la peça teatral més banal o el llibre més poca solta , ens estarien venent – encara que fos de forma latent i d’amagatotis- un determinat pensament polític i una determinada forma política d’organització de l’estat.
Hi ha qui creu que pensar això, és anar massa lluny, i que la discussió política ha d’estar reservada als espais que li pertoquen de forma natural, com ara aquests debats televisius i aquestes tertúlies televisives en què es repeteixen les cares i les veus dels especialistes en la matèria que sempre saben de que es parla (de vegades una mica massa, perquè tots semblen saber-ho tot sobre tot). Hi ha també qui té molt clar que en els temps que corren (i de fet, a qualsevol temps de la Història) l’art en general i el teatre en particular s’han de mullar i comprometre, han de fer una labor d’agitació i conscienciació ben activa: deixem-nos de discursos latents, i fem ben patent el nostre compromís! I a què ve, tot això ? Doncs a que en aquestes darreres setmanes, han passat per la cartellera barcelonina un grapat d’espectacles que venen a ser una bona mostra de les diferents cares amb què es pot presentar el teatre polític . Us ve de gust, donar lis un bon repàs?
QUE ES RETALLIN EL SEU SOU, I NO ENS RETALLIN LA NOSTRA VIDA!!!
La primera parada ideològica, la tenim que fer al Teatre Lliure de Gràcia. Pel seu escenari, ha passat un espectacle titulat Recortes, i integrat per dos breus monòlegs arribats des de dos dels regnes del Regne Unit: l’Anglaterra de l’autora Clara Brennan i l’Escòcia de l’autor David Greig. D’ella, no en sabíem encara res a casa nostra, però sembla ser que es tracte d’una de les veus emergents amb més futur de la televisió (el seu treball com a guionista de sèries, ha sigut molt elogiat) i el teatre britànics d’ara mateix.
Brennan ha triat com a tema a desenvolupar per obtenir el seu doctorat el d’Empatia i performance dels drets humans. I sens dubte, el contingut de Hi Vis (aquest, és el seu monòleg) sembla ajustar-se molt als objectius que s’ha marcat la seva tesina doctoral. A Hi-Vis, ens trobem amb la Rosario, la mare d’una noia amb greus discapacitats que viu reclosa a una institució (tenir cura d’ella a la pròpia llar, ha esdevingut ja una tasca impossible), i a la que la mama li acaba de comprar aquell regal que moltes filles voldrien rebre de les seves mares, però que habitualment, no reben mai: el consolador amb més bones vibracions de tots els que es poden trobar al mercat. La Rosario sap com en resulta de difícil estimular de la manera que sigui el cos i la ment de la seva nena. I si una joguina sexual pot assolir aquest objectiu, ja la tens donant-se un vol pels millors sex-shops de la ciutat. La Rosario i el marit, d’altra banda, no es limiten a visitar a la filla: ara, s’han convertit també en pallassos del centre on ella viu. Però mentre es disfressa amb orgull per tal de fer les seves pallassades terapèutiques, la Rosario no pot deixar de preguntar-se què passarà amb la filla quan ella ja no hi sigui; què passarà amb tots aquests nois i noies als quals ara ella diverteix durant una estona, i que a més d’enfrontar-se als seus problemes personals, s’han d’enfrontar també a unes retallades bestials que deixen reduïts a la mínima expressió els serveis i el personal que fins ara tenien cura d’ells.
Les retallades poden també canviar-li la vida al Jose, el personatge amb greus problemes d’equilibri mental que protagonitza Fragile, un text d’aquell mateix David Grieg de qui ja coneixíem la seva vessant més dramàtica (L’arquitecte) i la seva vessant més lleugera (la comèdia amb cançons Midsummer); ens faltava per conèixer la seva vessant més conscienciada. Al Jose li acaba d’arribar la noticia que tanquen el centre de salut on anava a fer teràpia, i el substitueixen per un servei mínim ubicat a un centre comercial en el que ni tan sols podrà trobar-se amb la persona que fins ara havia sigut el seu màxim suport. Precisament la Carmen, la treballadora social a la que ha decidit fer una intempestiva i desesperada visita nocturna a la recerca d’explicacions. Tot i que el Jose ja sap que cap explicació podrà posar remei al disbarat institucional provocat per les retallades. Per enfrontar-se a elles, potser no queda altra que emprendre accions contundents d’aquelles que capten l’atenció mundial, encara que destrueixin a qui les protagonitza. Com veieu, doncs, la Rosario i el Jose segueixen camins molt diferents. Però comparteixen la mateixa ràbia enfront d’aquest estat de coses que està desmuntant peça a peça l’estat del benestar , i que a sobre, ens vol vendre la moto que només retallant tot el retallable, es podrà salvar l’estructura social que garanteixi uns mínims assistencials. I com veieu també, resulta ben fàcil sentir-se a prop d’aquests personatges, compartir la seva ràbia i la seva angoixa, i recolzar per complert la denuncia que plantegen els autors d’aquests textos.
I malgrat tot, no puc evitar preguntar-me quina eficàcia real tenen aquests dos monòlegs escrits amb combativa urgència conjuntural, però poc desenvolupats a nivell creatiu. En els dos casos, la necessitat de transmetre de forma ràpida i breu un missatge ben clar, acaba limitant les possibilitats de construir uns personatges una mica més elaborats i complexes. En els dos casos, el punt de partida argumental podria haver servit per aixecar al seu voltant una sòlida dramatúrgia , però s’opta per a que només serveixi com a utilitària excusa no exempta de recursos que apel·len als sentiments, però si exempta de veritable emoció.
I en els dos casos (i ja sé que això no és un problema d’aquest espectacle en concret , sinó de la major part del teatre o el cinema de denúncia) el missatge s’adreça a una audiència prèviament convençuda que es limita a aplaudir i ratificar les seves pròpies conviccions. Aquests monòlegs amb els que resulta tan fàcil sentir-se plenament d’acord des de un punt de vista ideològic, tindrien la seva veritable raó de ser si es representessin a espais públics i gratuïts oberts a tothom i oberts al posterior debat, si s’escolessin als centres cívics i a les sales d’actes d’ajuntaments i institucions, si es plantegessin amb criteris veritablement mobilitzadors.
Tancats entre les quatre parets d’un còmode teatre, aquestes paraules tenen un ressò molt limitat i una eficàcia més aviat dubtosa. Dit això, cal afegir que l’espectacle dirigit per Mariano Barroso funciona de forma correcte mentre l’actriu Nuria Gallardo defensa amb sensibilitat i eficàcia els arguments de la Rosario, però s’enfonsa escènicament quan Jose pren la paraula. En part, perquè aquest bon actor que és Alberto San Juan, cau aquí en aquell punt d’exhibicionisme en el que pot caure quan no està ben dirigit. I en part, perquè el recurs d’utilitzar al públic en la seva globalitat per “interpretar” el personatge de Carmen tot llegint el seu paper mitjançant el text projectat a una pantalla, no fa altra cosa que provocar un certs caos de veus desorganitzades amb efectes lleugerament còmics: gairebé com si l’esperit de La Cubana, s’hagués escolat en aquesta tan seriosa i compromesa funció.
LA TRANSICIÓ, VISTA COM A TEORIA DE LA CONSPIRACIÓ
Parlant d’Alberto San Juan : l’actor ( i en aquest cas, també autor) ha aprofitat la seva visita amb Recortes per oferir-nos al mateix Lliure una única representació d’Autoretrato de un joven capitalista español, el monòleg que porta ja força temps passejant per tota la geografia de l’Estat. I aquí, passem d’aquell teatre polític que es serveix d’una estructura dramàtica per denunciar una situació social, a aquell altre en que el creador ens parla en primera persona , i fa servir l’escenari una mica com si fos una sala de conferències amb quelcom de púlpit ; això, encara que la persona que ens parla, no sigui sospitosa de mantenir cap mena de creença religiosa, sinó més aviat tot el contrari.
San Juan comença la seva proposta amb un plantejament prometedor, presentant-se amb humorística ironia com el relativament jove capitalista espanyol a que es refereix el títol, i jugant a interpretar-se a si mateix com l’actor que va viure dies de popularitat i glòria econòmica que semblaven destinats a no acabar-se mai. Això fins que, i en plena festa, les vaques magres es van instal·lar a l’escenari per convertir-se en les protagonistes reals de totes les pel·lícules que ens havíem muntat al cap. San Juan ens introdueix en el seu political one man show exhibint –ara sí- les millors armes del seu carisma interpretatiu. I fent-nos una mena de declaració de principis amb la que més o menys tots plegats ens hi podem sentir implicats.
Com a jove capitalista espanyol de mentalitat “progre” clarament esquerrana, ell ja sap que la targeta de crèdit amb la qual paga el sopar compartit amb uns amics que tenen targetes de crèdit més o menys similars, l’emet una entitat bancària que especula amb els aliments i treu la gent de casa seva quan no pot abonar el rebut de l’hipoteca. Quan treballa, vol cobrar el sou més alt possible, encara que sàpiga o sospiti que qui l’ha contractat no els hi paga el que caldria als seus companys de feina. I quan pot donar un cop de mà a un amic amb problemes, ho fa, però sempre i quan tingui molt clar que l’ajut que li presta, no posarà en perill el seu propi nivell de vida. Que la societat en la que viu és injusta fins la crueltat i que li agradaria d’allò més que aquest estat de coses canviés, ho té molt clar. Però sempre i quan, el canvi no impliqui la pèrdua dels guanys que ha pogut acumular fins ara. Ara que no us veu i no us escolta ningú: veritat que, en el fons, tots esteu/estem d’acord amb aquests plantejaments?
Acabada la introducció , i tot i que torni de tant en tant a ell, San Juan deixa una mica de banda al seu alter ego, ens avisa que la durada programada de l’espectacle ( 1 h 25 m) no serà ni de lluny la durada real que acabi tenint (més de dues hores ; està clar que l’autor/director hauria de controlar una mica millor tanta desmesura) i ens mostra els molts llibres dels que s’ha servit per construir la seva proposta escènica amb un puntet d’exposició de tesi doctoral. Del que es tracta a partir d’ara és de fer la seva particular aportació a la – en molts sentits- saludable desmitificació de la transició espanyola que tant s’ha accentuat des que ha quedat clar que darrera la crisi econòmica s’amaga una crisi institucional generalitzada. I des que , i amb l’excusa de la crisi, les forces reaccionaries s’han tret ja del tot la màscara per tal que l’Estat espanyol torni a ser aquella pinya de valors eterns que mai no hauria d’haver deixat de ser.
Vivint com vivim plenament instal·lats en els temps d’una contra reforma salvatge, ja ens està bé que algú vingui a suggerir-nos tal i com altres persones ens han suggerit abans que ell que això de la transició , va anar més enllà del pur pacte conjuntural amb concessions d’una i l’altra banda. Que, en realitat, el tancredisme de la transició, aquell canviar-ho tot per a que no canviï res del que parla Lampedusa a la seva excepcional novel·la El guepard, estava força més lligat i ben lligat del que els més ingenus hagin pogut arribar a creure mai. I arribava força més lluny del que ningú podia imaginar-se si es deixava enlluernar només per les aparences: el guió inamovible del nostre futur econòmic, polític i social s’havia començat a escriure molt abans que el dictador s’anés a l’altre barri fent parada al Valle de los Caídos, i tot el que va venir després va ser una comèdia amb totes les acotacions ben delimitades. Que passa, si alguns d’aquests actors que no saben que ho són es posen a improvisar una mica massa? Doncs que els hi muntem un 23/F, i la representació es torna encara més sòlida que abans : als actors els hi entra el “canguelis”, i tornen al guió oficial amb ganes renovades.
No deixa de ser curiós que San Juan, – que tan i amb tantes proves ben argumentades insisteix en deixar-nos clara la manera com la xarxa invisible de complicitats entre els poders intenta lligar-nos de mans i de peus- ens parli de com el guió inamovible ha imposat un determinat model econòmic, polític i social, però no en digui res del no menys imposat model territorial que precisament ara, tan qüestionat està a casa nostra. El silenci de San Juan pel que fa a aquest tema (un silenci especialment notable quan representa el seu espectacle a Barcelolna) resulta en qualsevol cas ben revelador: a nivell generalitzat, aquesta silenciosa posició ( “quien calla, otorga?”) és la mateixa que han adoptat davant el tema la immensa majoria d’intel·lectuals i artistes de la progresía espanyola. I perdoneu-me si aquí, em mostro una mica dolgut: sense entrar en altres reivindicacions amb què poden no estar d’acord, sap greu veure com aquestes mateixos intel·lectuals i artistes sovint es mobilitzen i surten al carrer quan es tracta de defensar una cultura en perill situada més enllà de les fronteres de l’Estat espanyol, però es queden del tot muts quan, posem pel cas, un govern es treu de la màniga nous idiomes (el lapao o el lapapyp, per exemple) per tal de menystenir i intentar esborrar del mapa la llengua maleïda que se li travessa.
I que consti que si trec el tema, no és pas per ganes de treure’l: és només perquè penso que si San Juan es presenta amb una proposta que mostra les seves ganes de mullar-se i de que ens mullem políticament parlant, llavors cal parlar de tot; no només d’allò que saps que generarà empatia assegurada entre una audiència convençuda. I aquí, és on podem tornar cap el principi, cap a aquella pregunta sobre l’efectivitat real que tenen algunes propostes quan abonen un terreny prèviament abonat. Això, sense dubtar de l’eficàcia de la proposta (quan més qüestionem tot el qüestionable, millor per a tots) , i dels bons recursos escènics i interpretatius dels que es serveix San Juan, encara que de vegades se li escapi el to doctrinari.
L’HOME MÉS FORT ÉS EL QUE ESTÀ MÉS SOL
Recordeu que aquestes són les últimes i molt significatives paraules que pronuncia el Dr. Stockmann a la darrera escena d’Un enemic del poble? I de la mà del Dr. Stockmann i d’Ibsen, arribem a aquesta altra mostra de teatre polític que parteix de la ficció narrativa per convidar a la reflexió entesa des de una perspectiva general: aquí ja no ens trobem davant un teatre d’urgència que parla de realitats immediates, com als espectacles anteriors. El que, per suposat, no li resta cap mena de força atemporal i capacitat de generar polèmica al seu discurs. Això ho hem pogut tornar a comprovar aquests dies, arrel de l’estrena al Lliure del muntatge de l’obra dirigit per Miguel del Arco, i servit en una a estones qüestionable versió (les ganes de connectar rabiosament amb l’actualitat, s’acaben imposant sempre a les diferents lectures que ofereix el text, i rebaixant la complexitat d’alguns personatges) signada pel mateix Del Arco i pel últimament omnipresent Juan Mayorga.
En qualsevol cas, el que sempre acaba aixecant alguna que altra ampolla sigui com sigui la versió que se’ns presenta, és el colèric discurs que deixa anar el Dr. Stockmann al final d’una agitada assemblea popular que s’ha girat del tot contra seu. És llavors quan el furiós doctor acorralat per la mateixa comunitat que l’idolatrava poc abans, deixa anar aquella sentència en la que afirma que la majoria, s’equivoca sempre. I per si les coses no havien quedat prou clares, Stockmann afegeix que , a l’hora del sufragi, la gran massa que acudeix a votar està majoritàriament integrada per estúpids, força més abundants que les persones intel·ligents. La majoria pot tenir la força, però no té la raó. És la minoria, la que té sempre la raó. Stockmann creu per això mateix que potser el que cal llavors és dipositar en aquesta elit minoritària el poder de decisió.
És Stockmann un agent infiltrat del totalitarisme feixista, com gairebé suggerien alguns espectadors la nit de l’estrena? Jo crec que en absolut: el que passa és que cal no quedar-se només amb la façana anti democràtica que sembla ensenyar aquest discurs, i fixar se en les molt veritablement democràtiques coses que diu Stockmann tot seguit. I el que passa llavors és que, ben mirat, Stockmann ens està convidant precisament a fugir dels paranys anti democràtics que pot amagar la democràcia formal, i dels qual es serveixen els poders per perpetuar idees i entelèquies que els hi són favorables. Al cap i a la fi , no és d’això mateix del que ens parlava l’espectacle de San Juan, denunciant la manera com el guió de la nostra democràcia és un guió ple de trampes en absolut democràtiques? No és precisament contra els totalitarismes encoberts que es disfressen de democràcia, contra el que ens està advertint també el doctor? Si teniu un moment, llegiu el discurs íntegre d’aquest Stockmann que en la versió de del Arco interpreta amb la força que tots li coneixem el gran Pere Arquillué.
És Stockmann, qui ens diu que l’única veritat evident és que un cos social no pot desenvolupar-se amb regularitat si no s’alimenta d’altra cosa que de veritats dissecades. Qui afirma que la plebs es la matèria prima que cal transformar en poble, i que la plebs a la que es refereix no cal localitzar-la entre les classes socials més baixes; també es troba entre les més altes. Per deixar-ho tot en família, qualifica com a plebeu al seu propi germà, el senyor alcalde, perquè no fa altra cosa que limitar-se a pensar el que pensen els seus superiors. I qui actua així, no pot ser mai un lliberal encara que presumeixi d’això. I arribant al punt potser més crucial de tot el discurs, és Stockmann qui denuncia una premsa que demana per a la majoria una educació superior i com cal.
Però que en realitat, defensa una política informativa que parteix que aquesta mena d’educació enverina el poble i pensa que al poble , no li cal pas una cultura intel·lectual que podria resultar-li contraproduent i debilitar-lo. El que debilita de debò al poble és la misèria, la pobresa, i tot el que es fa per tal d’embrutir-lo. I dient aquestes paraules, te n’adones que el que de debò fa Stockmann quan defensa que la veritat rau en l’elit minoritària, és precisament intentar sacsejar a l’assemblea popular per tal d’estimular-la a assolir aquesta cultura intel·lectual que se li nega, i a ser un subjecte actiu i amb veu pròpia que no es deixa arrossegar així com així, per molt que els que l’arrosseguen intentin presentar-se com dipositaris d’una veritat absoluta. Tal i com ve a dir el doctor, una cosa no es transforma automàticament en veritat pel fet que la recolzi una majoria, sinó pel fet de ser-ho de debò.
En tot cas, crec que el debat que obra un text com ara aquest d’Ibsen que del Arco presenta mitjançant un muntatge sovint brillant, però massa supeditat a la grandiloqüència d’una escenografia aquàtica d’excessiu simbolisme (per allò de les aigües enverinades), resulta més potent que els una mica falsos debats que plantegen aquelles altres obres polítiques tan convençudes d’elles mateixes abans de començar . I crec també que sovint, el més colpidor teatre polític és aquell que no es presenta com a tal. Per posar dos exemples recents, aquí teniu el cas de la magistral Translations/Traduccions de Brian Friel amb què La Perla 29 ens ha ofert un dels grans muntatges de la temporada; un espectacle sensacional, commovedor, intel·ligent, divertit quan cal i ple a vessar de magnífiques actuacions. . Friel no necessita posar la política en primer pla, per construir una obra radicalment política en el sentit més extens de la paraula. I dins aquest sentit tan extens hi caben l’humor, l’amor, la melangia d’un pobre acostumat a ofegar la seva misèria entre tristes balades i pintes de cervesa (estem a Irlanda, ja ho sabeu), el colonialisme d’un estat que sap com fer servir una escola per intentar esborrar les arrels culturals i la llengua del colonitzat, i sap que aquesta mena d’instruments resulten més eficaços que la més mortífera arma, o l’arcaisme d’una cultura que si es tanca massa es por acabar ofegant a ella mateixa.
De l’altre exemple, ja en parlarem quan torni a la cartellera després de l’estiu. A l’octubre, tornarà a obrir les seves portes el restaurant xinès vietnamita i coreà El drac d’or, instal·lat al teatre Akadèmia. Llavors, tindreu ocasió de comprovar la forma com l’autor Roland Schimmering transforma un meravellós conte xinès o vietnamita, o coreà , o germànic) en una faula terrible que diu més sobre l’explotació de la mà d’obra barata i clandestina o el comerç sexual que moltes severes obres teatrals que posen el tema en primer pla. Aneu fent reserva a la vostra agenda, no sigui que les entrades acabin volant com ha passat ara; perdre’s aquest excel·lent muntatge per segona vegada, seria ja un delicte teatral.