Crisi a la ciutat Maragda !!!

Escrit per Ramon Oliver

10.01.2008

Quin horror! No hi ha manera! Miris cap a on miris, et trobes cara a cara amb la crisi. Recordeu, que altres anys, començàvem temporada, si voleu, amb nostàlgia de vacances, però, com a mínim, convençuts que ens esperaven també dies tranquils plens de satisfaccions teatrals? És clar que, ben mirat, no sé de que ens podem queixar. Fixeu-vos com les estadístiques d’Adetca, transpiren optimisme. I ens confirmen que, a manca d’altres opcions en les que, fins no fa res, invertíem els nostres beneficis econòmics en temps recents de butxaques pletòriques (qui més qui menys, tots ens hem passat aquests darrers anys comprant lofts a Manhattan, i iots que tenim aparcats al Port Olímpic) els teatres, continuen plens de gom a gom. I ara, segur que a més d’un cap responsable d’alguna de les nostres Sales Alternatives o escenaris menys privilegiats, li ha entrat un atac de rialla nerviosa. O, directament, s’ha posat a plorar damunt les tecles de l’ordinador. Doncs, que ho sàpiguen, que si els seus teatres no participen d’aquest augment del 20% d’espectadors i 37% de recaptacions registrat per Adetca és perquè encara no s’han convençut que es tenen que deixar de romanços i començar a programar muntatges festius plens de cançons a la sueca. Per cert; us ho heu passat bé, amb la versió cinematogràfica de Mamma mia!? Una cosa, cal reconèixer-li a la seva directora, la mateixa Phillyda Lloyd que va dirigir la versió escènica i que, encara que resulti difícil de creure, va presentar al Liceu un muntatge teatral absolutament memorable de la Glorianna de Britten, acompanyada d’una no menys excepcional versió filmada de l’espectacle: a pantalla, tot llueix tan passat de voltes, tan ple de zooms d’aquells que no es veien des de els anys mítics de l’impagable Lazarov, de llums que posen constantment en evidència l’artifici de tot plegat, d’escenes ridícules (o sublims, que en aquests casos, mai saps on es troba el límit) i d’interpretacions al llindar de la caricatura (començant per una Meryl Streep que, com venia a suggerir The New York Times, fa la millor interpretació dolenta de la seva vida), que el conjunt, fins i tot acaba resultant simpàtic.

Però tornant al principi; el cas és que, ni a un musical teòricament ple de bon rotllo, de missatges conservadors (com a casa no s’està en lloc; oi, Dorothy?) i de cançons magnífiques que ja formen part de la memòria col•lectiva, te’n pots escapar de la crisi. Un, se’n va tan tranquil•lament a veure el muntatge de The Wizard of Oz que Jude Kelly ha dirigit aquest estiu al Royal Festival Hall de Londres i es troba, per començar, amb uns grans anuncis publicitaris a l’escenari que fan referència als anys de la depressió, i que ens deixen ben clar que les terres de Kansas en la que viuen el gosset Toto (autèntica estrella del muntatge de Kelly) i aquesta Dorothy ansiosa per descobrir com és la vida a l’altra banda de l’arc de Sant Martí ofereixen una imatge gens engrescadora de l’Amèrica profunda més deprimida. Que a Jude Kelly li agrada remarcar els aspectes més foscos dels musicals més aparentment festius és una cosa que ja quedava clara en la seva magistral visió del On the town de Bernstein (recordeu, els tres mariners amb 24 hores de permís d’Un dia a Nova York?) representada el passat any a l’English National Òpera. El que passa es que, aquest cop, la directora es complica la vida intentant obrir tres fronts alhora i, finalment, el seu viatge cap a Oz, acaba resultant moderadament -l’esplèndida gran orquestra, i un grapat de bones interpretacions i moments aïllats, salven els papers- frustrant. Kelly, intenta, d’una banda, ser molt fidel a l’estètica de la pel•lícula mítica dirigida al 1939 per Victor Fleming, però Sian Brookes és ben lluny del carisma de la Garland, i l’estret escenari del Royal Festival Hall es mostra també incapaç de reproduir la màgia fílmica. Així les coses, millor li hagués anat a la directora si s’hagués oblidat tant de la pel•lícula, com de les fallides projeccions de dibuixants que recorden una mica a Mariscal, i una altra mica a Keith Haring, però que no posseeixen ni de lluny la imaginació fresca d’aquests dos grans creadors. Kelly, suggereix la crisi. Però, no pot oblidar que el seu és un espectacle familiar. I no té l’audàcia suficient per apostar fort per una visió descaradament inquietant del tema. Millor li van les coses a Timothy Sheader a l’hora de convertir en espectacle estiuenc i destinat a ser representat a l’aire lliure del Open Air Theatre de Regent’s Park un altre gran clàssic cinematogràfic de la Metro Goldwyn Mayer, la preciosa Gigi que va dirigir al seu moment Vincente Minnelli, i per a la que Alan Jay Lerner i Frederick Loewe van crear una banda sonora plena de referències a My fair Lady, la seva inqüestionable obra mestra. És curiós; com ha assenyalat aquests dies tant la premsa com bona part del públic, al 1958, quan es va estrenat la pel•lícula, ningú va semblar pas massa escandalitzat pel fet que un vell Chevallier es dediqués a cantar amb malicia luxuriosa a la mirada, la seva admiració incondicional per les nenes petites (Thank heaven for little girls). I tampoc, ningú no va llençar un crit al cel, pel fet que la història de Colette girés al voltant d’una nena a la que la seva iaia i la seva tieta estan decidides a convertir en una prostituta de luxe en el Paris de la Belle Epoque. En canvi, ara sí que ha hagut un munt de gent que ha censurat que Thimoty Sheader consideri, en un text inclòs al programa de l’espectacle que, en el fons, una cortesana d’aquella època potser no tan bella, no deixava de ser una dona que, a la llarga, gaudia d’una llibertat personal amb un status social molt més elevat. Va contribuir la prostitució de luxe a l’alliberació de la dona? Bé, deixem de banda un debat que podria originar polèmiques incendiaries. A la fi, tampoc el bonic muntatge de Sheader, vol arribar tan lluny. El que intenta amb molt d’èxit, és oferir una versió bàsicament clàssica del tema, adobada amb un punt brillant de distanciada ironia (la presència constant de la companyia a l’escenari, fa que fins i tot les escenes més intimistes esdevinguin corals i que la privacitat a la venda de Gigi, en converteixi en objecte d’observació pública) i amb la presència d’una actriu (Lisa O’Hare) a la que li passa com Keira Knightley; fins i tot, vestida d’època i fent posats d’ingènua que no gasta manies ni fa compliments hi veu una presència i una mirada genuïnament contemporània. Tot i que, ja posats, el millor del repartiment sigui l’aportació que fan a l’espectacle el ex-violinista Topol, la sondheimiana Millicant Martin, i la sublim i cínica Linda Thorson (a qui els més televisius, recordareu com a venjadora de primera dins la sèrie Los vengadores). Parlant de veterania, i continuant amb musicals que tenen el seu origen al cel•luloide; cal no perdre’s per res la sublim creació del personatge de Norma Desmond que Kathryn Evan ofereix al nou (i extraordinari) muntatge de Sunset Boulevard estrenat aquest estiu a teatre Watermill de la petita ciutat de Newbury (pregunteu-li al director del Festival Temporada Alta i us explicarà meravelles de la programació d’aquest antic molí reconvertit en petit teatre capaç d’estrenar espectacles fins i tot a Broadway) i que, d’aquí poc temps es podrà veure també al West End. A la manera dels ja llegendaris espectacles dirigits per John Doyle a aquest mateix espai, també el director Craig Revel Hornwood, se’n serveix aquí d’una companyia en la que, els actors (Norma, és un cas apart; per alguna cosa, ella és tota una diva) fan també de musics. I, a diferència del que passava en el muntatge original del musical de Lloyd Webber (tant se val, la mala fama acumulada pel creador de Cats aquesta, és una partitura excel•lent, i el minimalisme d’aquesta versió, li va d’allò més bé) renuncia a l’espectacularitat i el luxe sumptuós (quin remei, aquí no hi cap ni un esglaó de la gran escalinata original) per demostrar que tot el Hollywood de

Author