Abans d’entrar en la darrera tanda de recomanacions londinenques imprescindibles per si de cas teniu prevista una visita a la capital del Regne Unit post desastre del Brexit al llarg dels mesos vinents, deixeu que us recordi un cop més que per veure gran teatre anglès, no sempre ens cal viatjar a Anglaterra: de vegades ens el trobem al cinema de la cantonada. Això és precisament el que passarà el pròxim 7 de juliol, quan els cinemes Balmes i Cinesa Diagonal retransmetin en directe i des del teatre Garrick de Londres el muntatge de Romeo and Juliet en què el gran Derek Jacobi interpreta a Mercuccio, sembla que amb una força capaç de fer oblidar l’enorme distància que existeix entre l’edat real del molt veterà actor i la del seu joveníssim personatge. Per cert que a la pell dels amants de Verona us hi trobareu a Lily James i Richard Madden, que ja van formar una parella de conte com a protagonistes de la més recent (i no massa memorable) versió cinematogràfica de La ventafocs, dirigida també per un Keneth Branagh que, pel que es veu, devia quedar molt content amb la seva ventafocs i amb el seu príncep blau i ha volgut repetir. I quan acabeu d’eixugar-vos les llàgrimes que us farà vessar la tràgica mort de Romeu i Julieta (ai!, se m’ha escapat un spoiler!), comenceu-vos a preparar per rebre com cal la crueltat i el cinisme sense límits del rei Richard III. Aquest cop, la sala des de la qual ens arribaran les imatges (el pròxim 21/7, i a les mateixes pantalles abans indicades), serà la del Teatre Almeida, un altre espai emblemàtic de la capital britànica. I al seu escenari ens esperen ni més ni menys que Ralph Fiennes i la meva venerada Vanessa Redgrave, de la qual s’ha arribat a dir que potser aquesta sigui la darrera vegada que s’anima a fer teatre. Tot i que Vanessa, malgrat els seus 80 anys i malgrat haver superat l’any passat un atac al cor que gairebé se l’emporta a l’altre barri, sembla trobar-se en plena forma: de fet, la crítica britànica ha rebut la seva interpretació amb entusiasme.
Quan l’escenari és un museu
Però no ens fiquem encara dins d’algun dels teatres del West End. Sense deixar de banda el teatre, passem abans pel Victoria & Albert Museum. Allà podrem gaudir de la molt engrescadora exposició (la mostra en va plena de vídeos, maquetes escenogràfiques i vestuaris recuperats de muntatges antològics) Curtain Up: Celebrating 40 Years of Theatre in London and New York, oberta fins al pròxim 31/8. Enguany, els Premis Laurence Olivier -els més prestigiosos i populars que atorga l’escena britànica- han complert les seves primeres quatre dècades. I enguany, per primer cop, la seva cerimònia s’ha retransmès també a l’altra banda de l’Atlàntic. Com el mateix títol de l’exposició ja deixa ben clar, al llarg d’aquests quaranta anys els vincles creatius i comercials entre el West End i Broadway no han fet altra cosa que créixer, i créixer encara més. Evidentment que entre les dues capitals mundials del teatre parlat (i sovint, cantat) en llengua anglesa, ha existit sempre un constant transvasament d’espectacles i de talents interpretatius. Però mai com ara, aquest transvasament havia resultat tan constant. L’exposició -que ens ofereix també l’oportunitat de fer un bon passeig per les sales fixes del Victoria & Albert dedicades a les arts escèniques, imprescindibles- ens recorda i celebra aquesta evidència. I ho fa permetent-nos contemplar imatges i rebre informació d’un grapat de muntatges emblemàtics que han fet aquest viatge en les dues direccions. I en algun cas, fins i tot fent-nos sentir part d’unes propostes que han assolit ja la categoria de mítiques: quan arribeu a l’espai reservat a A Chorus Line, ja em direu si no sentiu un calfred d’emoció davant dels i les coristes que ens canten i ballen One, i que ens demostren com amb un vestuari llampant, un barret ben col·locat, i uns quants miralls d’impacte, n’hi ha prou per fer història i assolir la perfecció teatral.
I ara, anem-nos cap a l’altra banda de la ciutat, cap al magnífic edifici que alberga la British Library: el trobareu just al costat de la impressionant estació de King’s Cross –St. Pancras, monument de l’arquitectura victoriana que, al llarg dels darrers anys, ha estat objecte d’una enlluernadora i milionària remodelació ben mereixedora de visita, encara que no hàgeu d’agafar cap tren (d’aquí surten els que van cap a París per sota del Canal de la Mànega). I pensar que nosaltres portem ni se sap quant de temps amb el forat de la Sagrera ensenyant encara els seus buits budells! Per cert que també la mateixa Biblioteca Britànica es mereix que dediqueu una bona estona a recórrer els seus espais, abans o després de ficar-vos a l’exposició dedicada a ell, al mestre omnipresent del qual ja hem parlat dos cops sense ni dir el seu nom. Perquè anem a veure, a aquestes altures, quina necessitat hi ha de recordar qui és l’autor de Romeu i Juliet i Richard III? Doncs, evidentment, Londres no podia celebrar el 400 aniversari de la mort de Willy sense dedicar-li una gran exposició. I aquesta porta com a títol Shakespeare in Ten Acts (fins al 6/9), perquè s’ha organitzat al voltant de deu grans ítems shakespearians. La benvinguda a la mostra ens la dóna el tant bell com expressiu rostre de Vivien Leigh, transformada en la Titania d’El somni d’una nit d’estiu dins un muntatge de l’obra que la meravellosa actriu va interpretar el 1937, dos anys abans de convertir-se en la Scarlett O’Hara d’ Allò que el vent s’endugué. I precisament, un dels moments més hipnòtics d’aquesta esplèndida exposició el viureu entrant a la sala en la qual s’evoca la radicalment blanca i nua escenografia de la versió d’El somni… dirigida per Peter Brook l’any 1970. Poca broma: si porteu barret, ja us el podeu anar traient. Som davant d’un d’aquells muntatges que han contribuït com pocs a canviar el curs de la història del teatre. Mireu imatges de l’espectacle que va protagonitzar Leigh a l’ Old Vic i que localitzareu fàcilment a Youtube: a l’escenari s’imposa el classicisme del bosc màgic amb formes barroques i el vestuari ple de no menys clàssica fantasia. Trenta set anys separen aquelles imatges, d’aquest altre bosc ubicat en una enlluernadora capsa blanca buida no exempta alhora de sorpreses escenogràfiques igualment enlluernadores, i habitat per personatges vestits amb sedes estampades i colors primaris als quals els hi toca de tant en tant fer unes quantes acrobàcies penjats d’un trapezi. Però en realitat , es diria que han passat segles. Per contra, comparem la capsa blanca de Brook i de la genial escenògrafa Sally Jacobs amb el teatre que estem acostumats a veure ara mateix: han passat quaranta-sis anys, però aquestes imatges segueixen transmetent una radical modernitat. De fet, ens faltarien dits de les mans per comptar la quantitat de vegades que ens hem trobat escenaris amb una blancor i una nuesa similar a la del bosc de Brook i Jacobs, sens dubte un dels espais escènics més influents mai dissenyats.
Lamentablement, d’aquell muntatge mític no en resta altra cosa que un grapat de fotografies i uns pocs minuts d’enregistrament cinematogràfic. Lamentablement, o potser afortunadament, perquè va ser el mateix Brook qui va impedir una filmació de l’obra, tot considerant que la capsa blanca i tot el que passava dins seu, havien nascut per ser vistos únicament a un escenari. Brook, no ha tingut mai problema, a l’hora de transformar ell mateix en material fílmic alguns dels seus muntatges més emblemàtics. Però amb aquest “somni” revolucionari que va trencar esquemes i que va resultar decisiu a l’hora de plantejar-se l’escenificació de les obres de Shakespeare des de paràmetres diferents als quals havien imperat fins llavors com a norma general, es va mostrar intransigent. I tot i així, n’hi ha prou amb aquests pocs minuts enregistrats i amb aquest grapat de fotografies, per entendre perquè aquell muntatge -que es va convertir també en un enorme èxit comercial per allà per on va passar- va marcar un punt i a part. Ara bé: quan parlo dels paràmetres habituals amb què s’havia representat fins llavors el teatre de Shakespeare, de què estic parlant exactament? Aquest, és precisament un dels grans encerts d’una exposició que ens explica com ha anat canviant al llarg dels segles la nostra forma d’apropar-nos a l’obra de Shakespeare. Per posar un exemple aclaparador: ho sabíeu vosaltres que, durant molts anys, es va imposar als escenaris una versió d’El rei Lear que rectificava el final original del mestre, i el transformava en una mena de final feliç capaç de fer que el públic tornés a casa reconfortat, en lloc de sortir amb el cor encongit per la més tràgicament desesperada tragèdia escrita pel bard? Ho sabíeu que les primeres representacions d’obres de Shakespeare fora d’Anglaterra van tenir com a escenari un vaixell, i que el primer país estranger que va patir la “febre” Shakespeare -amb representacions en llengua alemanya interpretades per actors arribats des d’Anglaterra- va ser Alemanya? Doncs coses com aquestes les descobrireu entre les sales de la Biblioteca Britànica, tot comprovant que, d’una manera o l’altra i amb moments de major o menor fulgor, Shakespeare no ha deixat de ser una estrella pop des de fa més de quatre segles.
Per cert, i a manera d’epíleg d’aquest apartat: com ja vida més enllà del teatre, no us perdeu tampoc per res Exhibitionism: The Rolling Stones (fins al 4/9), l’espectacular exposició que la Saatchi Gallery dedica a l’extraordinària i extraordinàriament longeva banda. Al cap i a la fi, no en tenen també molt els concert dels Rolling Stones de pur teatre?
Guau, guau: les diferents perspectives del mateix incident caní
Però que em dieu! Que alguns i algunes d’entre vosaltres, us heu quedat un altre cop sense entrades per poder veure El curiós incident del gos a mitjanit? I això que enguany la reposició de l’espectacle ha tingut lloc al Lliure de Muntjuïc, un espai amb aforament força més gran que el del Lliure de Gràcia on el magnífic i molt premiat muntatge de Julio Manrique va ser estrenat. Bé, no cal patir: com sabeu molt bé, la vida us dóna una tercera oportunitat. Imagino que ja esteu informats que en Christopher, el protagonista de la història i sens dubte un dels personatges més populars que han donat la literatura i el teatre d’aquests darrers anys, s’allotjarà al Teatre Poliorama durant una temporada. En concret, a partir del pròxim 27 d’octubre: ara no badeu!!
En qualsevol cas, no és d’aquest molt notable espectacle del qual tant se n’ha parlat ja del que us vull parlar ara, sinó de la seva versió original anglesa. Entre altres coses, per deixar-vos ben clar que, fins i tot encara que hagueu aplaudit amb entusiasme la proposta de Manrique, resulta absolutament recomanable deixar-se caure pel Gielgud Theatre del West End per tal d’aplaudir com a mínim amb el mateix entusiasme la sensacional i notablement diferent proposta produïda pel Royal National Theatre, i estrenada a un dels seus escenaris el mes d’agost de 2012. Teòricament per fer una temporada de dos mesos de representacions. Però ja sabeu com van aquestes coses a Londres. A casa nostra, que un espectacle estrenat al Lliure faci el salt cap a una sala privada com ara el Poliorama, constitueix encara una rara excepció. Però allà, aquesta mena de transvasaments acostumen a produir-se amb envejable freqüència. El cas és que, després d’haver sigut també retransmès als cinemes (seria tot un detall, poder recuperar aquesta filmació a alguna de les nostres sales cinematogràfiques), el muntatge, convertit ja en una de les grans sensacions de la temporada, va fer el salt cap a l’Apollo Theatre. Com sabeu, en Christopher és un noi de quinze anys dotat d’una gran ment matemàtica i certs dots deductius dignes d’un Sherlock Holmes adolescent, però que presenta alhora unes molt marcades dificultats per relacionar-se amb el món exterior, per entendre el valor metafòric que tan sovint li donem al nostre llenguatge, i per orientar-se més enllà dels molt pautats límits del seu univers íntim. A l’aclamada novel·la de Mark Haddon que ha fet d’ell una celebritat -teòricament, una novel·la juvenil que ha acabat sent devorada per lectors de totes les edats- , en Christopher mai rep cap mena de diagnòstic, encara que el seu caràcter pugui ser fàcilment associat a alguna mena d’autisme o a la síndrome d’Asperger. Doncs ara, imagineu-vos com es pot sentir un noi com en Christopher quan, fent servir una d’aquestes metàfores que a ell li agraden tan poc, sent que el món li cau a sobre. I -potser ho recordeu- això és justament el que li va passar el mes de desembre de 2013, quan part del fals sostre de guix de l’Apollo es va esfondrar en plena representació. Com a conseqüència d’aquest altre “incident”, el protagonista de L’incident… es va haver de canviar de casa, i allotjar-se on ara es troba encara. Mentrestant, Christopher ha fet també una escapada a Nova York, on el seu espectacle va ser rebut amb el mateix entusiasme, i es va emportar un grapat de Premis Tony, repetint així el triomf que havia assolit a la gala dels Premis Olivier. Per cert que a l’exposició del Victoria & Albert Museum de la qual us he parlat abans, el muntatge mereix també un punt i a part, mitjançant la reproducció a petita escala de la seva imponent escenografia.
Una escenografia molt mental
I aquí és on podem entrar no tant en el tema de les comparacions, sinó més aviat en el tema de les diferències: simplificant molt, podríem dir que mentre el muntatge dirigit a casa nostra per Manrique s’apropa en molts sentits a l’artesania, el muntatge dirigit a Londres per Marianne Elliot (coresponsable juntament amb Tom Morris de la prodigiosa adaptació escènica de War Horse), s’inclina obertament per la més sofisticada High Tech. Si heu llegit la novel·la de Haddon, ja sabeu que està narrada en primera persona pel mateix Christopher. Per contra -i aquest és sens dubte el més significatiu canvi introduït per Simon Stephens a la seva teatralització del tema-, a l’escenari la història de Christopher està plantejada com una representació dins la representació conduïda per la mestra que ha establert amb el noi una connexió molt especial. Seguint aquesta pauta, el muntatge de Manrique converteix el gimnàs / sala d’actes de l’escola d’en Christopher en l’espai central que s’anirà omplint d’elements escènics subsidiaris i puntuals projeccions. El muntatge de Stephens, per contra, opta per un espai monumental molt més abstracte: un gran cub obert a l’espai mental del noi que s’omple d’imatges i més imatges. I que més enllà de les seves aclaparadores capacitats tecnològiques, visualitza perfectament tant aquella necessitat de moure’s dins un ordre matemàticament quadriculat que manifesta sempre el noi, com la connexió que existeix entre aquest ordre quadriculat i les potser més deosrdenades escapades còsmiques per entre les quals es pot perdre sovint la ment d’en Christopher. Per cert: si aneu a veure l’espectacle, no feu com jo. Oblideu-vos de les primeres files de platea, i aneu-vos directament cap als millors seients del primer pis: el que passa al terra d’aquest cub resulta tan fascinant com el que passa a les seves parets, però resulta també sovint més difícil de percebre des de les butaques del pati de butaques. En aquest sentit, cal dir que el primer domicili de l’espectacle, va ser una sala de National concebuda com un espai mig corb i organitzat com un amfiteatre, ben diferent de l’escenari a la italiana que acull ara l’obra.
En qualsevol cas, el cert és que des de qualsevol alçada des de la qual us el mireu, us espera un espectacle enlluernador, nascut una mica sota la influència d’aquelles meravelles escèniques plenes de sorpreses visuals, maquetes fantàstiques, impressionats jocs de llum i superba capacitat per fer que la més alta tecnologia quedi del tot integrada en la narrativa del muntatge a les quals ens tenen acostumats creadors com ara Robert Lepage o el Simon McBurney de Complicite. N’hi hauria prou amb el muntatge del gran tren elèctric recorrent un fascinant Londres fet maqueta amb què conclou el primer acte o amb l’extraordinari -insuperable, en molts sentits- episodi del viatge cap a l’esmentada ciutat que realitza el nostre singular heroi, per convertir aquesta proposta en quelcom inoblidable. Christopher, es mereix del tot la doble visita: la catalana, i l’anglosaxona.
Tots a bord, comença l’espectacle!
I lamentablement, l’espectacle acabarà massa aviat; molt més aviat del previst. En concret, si voleu gaudir d’aquesta meravella absoluta que és el muntatge de Show Boat dirigit per Daniel Evans, teniu només com a temps fins al pròxim 27 d’agost. I posats a triar, jo col·locaria aquesta proposta en el primer ordre de prioritats, si tingués que viatjar a Londres (aprofiteu; ara encara ho podeu fer sense passaport) abans de la fatídica data en la qual el vaixell en el qual transcorre la major part de l’obra, partirà cap a rumb desconegut vet a saber per a quants anys. De fet, han passat dècades, des que aquest vell vaixell que recorre el Mississippi -un d’aquells vaixells de vapor que hem vist en quantitat de pel·lícules, i dels quals encara se’n pot trobar algun exemplar solcant les aigües del riu camí cap a Nova Orleans- va atracar per darrera vegada als molls del West End. I malgrat tot, i malgrat trobar-nos davant no solsament d’un clàssic entre els clàssics, sinó d’aquell clàssic que pot ser qualificat en molts sentits com el primer veritable musical amb tots els seus ets i uts de la història de Broadway, el públic londinenc -que, com el públic de Broadway, de vegades també pot ser injust- no ha respost com calia davant el retorn, destinat en principi a tenir vida com a mínim fins al pròxim mes de gener. No ho dubteu: si entre l’anterior reposició de Show Boat i aquest muntatge nascut fora de la capital -al Sheffield Theatre dirigit pel mateix Evans- han passat anys i panys, no vull ni imaginar-me quantes generacions futures es quedaran sense poder recuperar aquesta joia inqüestionable del gènere. I això, malgrat que la seva partitura, en va plena de temes que han entrat de ple en la categoria que s’hi correspon a aquells estàndards immortals de la música popular que han sigut, són i continuaran sent objecte de constants versions.
El gran Ziegfeld presenta
El seu nom, ha estat esmentat sovint quan hem parlat de Funny Girl o de la mateixa Follies. Però Florenz Ziegfeld, no va ser solsament el productor d’aquell grapat de sumptuoses revistes musicals plenes d’espectaculars noies (les Ziegfeld Girls) a les quals ens referíem llavors. Ziegfeld, fent un gir insospitat i no exempt de riscos a la seva trajectòria, va ser també l’empresari que va decidir produir l’obra que el músic Jerome Kern i el llibretista i lletrista Oscar Hammerstein II havien creat, tot partint d’un cèlebre novel·la riu d’Edna Ferber. I això del riu, no ho dic pas pel Mississippi, sinó perquè Ferber era una escriptora que acostumava a fer servir aquella mena de relats que s’estenen al llarg de diverses generacions i moltes dècades de història: només us he de recordar que estic parlant de l’autora de Gegant i Cimarron; si heu vist les seves versions cinematogràfiques, i recordeu -per exemple- a un Rock Hudson, un James Dean i una Elizabeth Taylor envellint davant la càmera a cops de maquillatge, ja sabeu de què us parlo.
Show Boat va arribar als escenaris l’any 1927. I l’impacte, va ser immediat. Cert: a l’escenari, s’hi podia reconèixer encara la influència de l’opereta amb arrels europees o del mateix teatre de vodevil del qual havien sorgit bona part de les estrelles que omplien les revistes de Ziegfeld. Però el conjunt, era ben bé una altra cosa: quelcom genuí, quelcom dotat d’un altre ritme, marcat alhora per l’ombra del jazz, el blues i la música negra, i ficat dins una estructura dramàtica ben ambiciosa. Sí: el teatre musical nord-americà tal com l’hem entès al llarg de gairebé nou dècades -i com l’acabarien de definir uns anys després Richard Rodgers i el mateix Hammerstein- estava naixent a bord d’aquest vaixell, aquest Show Boat que va de població en població oferint alegres funcions plenes de música i humor. I recordeu que els Show Boats reals, eren també (alguns, ho són encara) una mena de casinos flotants pels quals passaven tota mena de jugadors. De fet, el gran protagonista romàntic d’aquesta història és precisament un jugador l’addicció del qual acabarà donant origen a la part més melodramàtica de la trama.
Navegant pel cinema
Tot això, de ben segur que ja ho sabeu si heu vist algun cop Magnolia, per dir-ho amb el títol amb el qual es va estrenar al seu moment a l’Estat espanyol la molt popular versió cinematogràfica de l’obra filmada per George Sidney el 1951. I dins la qual, Ava Gardner oferia una de les més potents interpretacions de la seva carrera, malgrat que la productora de la pel·lícula – la Metro Goldwyn Mayer, of course- va decidir doblar els temes que ella havia ja enregistrat amb la seva pròpia veu. Una decisió que va treure Ava de polleguera. I ben comprensiblement: amb el temps, s’han pogut recuperar els enregistraments originals. I s’ha pogut comprovar la intensitat dramàtica amb què Ava interpretava els seus temes. Val a dir que encara que la del 1951 sigui la versió més coneguda, no és ni de lluny l’única adaptació al cinema de l’obra. De fet, havia sigut tant l’impacte causat per la seva estrena, que Hollywood va prescindir del petit detall que es tractava d’un musical, per tal d’estrenar-ne una versió muda l’any 1929. Bé: en realitat, es tractava d’una adaptació de la novel·la a la qual se li van afegir un pròleg amb fragments de la partitura de l’espectacle; estem parlant d’aquell moment de transició en què, i davant l’esclat del cinema sonor, moltes grans majors – en aquest cas, l’Universal – van començar a introduir elements sonors en pel·lícules que havien sigut filmades encara sense so. Per cert que’any 1936, la mateixa productora va llençar la molt notable adaptació filmada per James Whale, interpretada per Irene Dunne, i considerada sovint com la més fidel a aquell espectacle original: el director de Frankenstein, va tornar a demostrar aquí que el seu notable talent, s’adaptava a qualsevol mena de gènere.
L’esclavitud latent i el racisme patent
Com li passaria anys després als Gershwin amb Porgy and Bess, el tractament que l’obra li dóna al tema del racisme (i de rebot, el grau més o menys elevat de components tòpics amb què és presentaven molts dels personatges de l’obra), ha estat objecte al llarg dels anys i des de la mateixa estrena de certa polèmica. Valgui com a exemple les diferents interpretacions amb què es pot presentar i s’ha presentat sovint un dels temes més emblemàtics de l’obra, el cèlebre Ol’Man River. Aquest tema mític que de ben segur tots i totes heu escoltat en infinitat d’ocasions, ha quedat associat per sempre més a la potent veu de Paul Robeson, llegendari actor i cantant afroamericà intensament compromès amb la lluita pels drets civils des de posicions clarament esquerranes. Amb una altra veu i des d’un altre posicionament, el tema pot semblar una cançó plena de tristesa que parla de les penalitats associades a la vida de l’home negre (i evidentment, també la dona) que s’ha passat la seva existència carregant fardells de cotó cap a vaixells molts semblants als que surten a l’obra, d’aquests que naveguen per les aigües d’un riu que permet la subsistència, però condemna a la servitud. Segons com, el tema podria semblar alimentar-se d’aquella resignació esperançada pròpia de bona part de la música espiritual cantada per una població negra que ni quan va ser oficialment deslliurada de l’esclavitud, va deixar per això de viure en estat d’esclavatge. Però si escoltem alguna de les moltíssimes versions que en va cantar Robeson al llarg de la seva vida, el que ens arriba nítidament és la veu de la rebel·lia latent, de la ràbia acumulada, de les ganes de trencar cadenes visibles o invisibles: Roberson transforma el cant espiritual i la melangia conformista en una crida contra la injustícia.
I aquest crit de tristor que acumula ràbia, i també la por ficada dins el cos d’aquells que estan acostumats a sentir el cop de fuet a les seves espatlles només pel fet d’aixecar massa la mirada, els introdueix Daniel Evans tot just començar el seu muntatge. Aquí tenim un cas admirable d’aquella mena de directors que saben com insuflar-li una nova mirada a un material consagrat, sense alterar alhora cap dels seus components originals.
Posem com a exemple un altre gran musical clàssic que es pot veure aquests dies a Londres, i que us recomano fervorosament: el gloriós Guys and Dolls que el geni de Frank Loesser va crear partint de les iròniques, esmolades, divertides i plenes d’ironia cròniques escrites per Damon Runyon al voltant del món de l’hampa del Nova York dels anys 30 i 40. Recordeu, la colla de jugadors clandestins, apostadors tronats, noies de cabaret ficades en antres de dubtosa reputació, i membres de l’Exèrcit de Salvació amb certa facilitat per enviar la salvació a fer punyetes a canvi d’una mica de luxúria romàntica, que es mouen per entre els fantàstics números musicals d’aquell clàssic incombustible? Segur que els recordeu, si heu vist l’estupenda pel·li de Mankiewicz en la qual Marlon Brando tenia la gosadia de posar-se a cantar al costat de Frank Sinatra, i se’n sortia d’allò més bé. I segur que torneu a gaudir molt amb aquesta colla, si ara us retrobeu amb ella al Phoenix Theatre, dins un espectacle dirigit brillantment per Gordon Greenberg que us farà sortir del teatre amb l’alegria i el ritme ficats dins el cos… i amb la sensació d’haver pogut afegir a la vostra llista de clàssics recuperats un muntatge a l’altura de les circumstàncies. Doncs, si el vau veure, recordeu ara el muntatge que Mario Gas va presentar de l’obra al nostre Teatre Nacional. Un muntatge les múltiples qualitats del qual, jo sempre he defensat. Però que alhora, ho reconec, incorria en el delicte de castigar exemplarment a aquells personatges descarats i pocavergonyes que no necessitaven cap mena de càstig: Gas els ficava a tots dins una presó escenogràfica, i només els permetria sortir de la seva cel·la per tal de cantar els alegres números que integren aquesta peça magistral del gènere. En altres paraules: Gas, alterava severament en aquest sentit l’essència mateixa de l’obra original.
N’hi ha prou amb una mirada
En aquest sentit, és com si Daniel Evans, per tal de remarcar les ramificacions racials que presenta l’obra que té entre mans, li hagués ficat de per mig imatges de Dotze anys d’esclavitud. O ja posats, de Roots, ara que s’acaba de presentar una nova versió d’aquella sèrie que ha sigut rebuda amb molt d’entusiasme per part de la crítica. Però Evans, no requereix res de tot això. A ell només li cal mostrar la forma com -al pròleg de l’obra i mentre sona la música d’obertura- els negres que són a escena baixen els ulls amb una mirada plena de terror i de dolor quan entra a l’escenari un capatàs amb males puces i lluint un fuet a la mà, per tal de visualitzar el rerafons de l’obra i situar-la de ple en el seu context. Sense afegir ni una paraula de més. Sense renunciar mai ni al to festiu que per moments s’apodera de l’escena, ni a la suau melangia que el pas del temps introdueix a poc a poc en l’acció. Sense alterar tampoc per a res el llibret original. I aquest fantàstic punt d’arrancada, és només un detall -tot i que ben significatiu- del magisteri que Evans demostra al llarg de tot el seu muntatge. Un muntatge sensacional, que manté en tot moment l’equilibri perfecte entre la càrrega dramàtica que es va teixint a l’argument i que acaba donant-li un bon ensurt al romanticisme associat a la parella protagonista, l’humor que impregna un bon grapat de les escenes i que està associat a l’alegre to d’actuacions de vodevil que presenten molts fragments de l’obra (especialment, aquells protagonitzats per la que podríem considerar com la seva parella còmica) i la crueltat amb què les barreres racials destrueixen el destí de Julie, sense dubte el personatge més commovedor del conjunt. Tot i que fins i tot quan no surt ella, amb aquest material magistral, i amb el magistral tractament que Evans li dóna a aquest material, l’emoció fa constants actes de presència a l’escenari. I no em refereixo a cap mena d’emoció impostada, sinó a aquella altra emoció vibrant que es produeix, per posar un exemple, quan la companya es lliuri al ritme d’un Can’t Help Lovin’ Dat Man que passa de ser una balada d’amor a transformar-se en un esclat frenètic d’alegria col·lectiva. O d’aquella que sorgeix quan la projecció d’una simple imatge del Chicago de l’època et transmet tota l’opulència transitòria al mig de la qual es mouen Magnolia, Gaylord i la seva filla, i tot seguit, la simple imatge d’un bloc d’habitatges, et transmet tota la misèria i tota la solitud a la qual s’han vist condemnades Magnolia i la nena, un cop l’estimat i ludòpata Gaylord ha desaparegut de les seves vides. Ajudat per la mateixa estructura del teatre New London – un amfiteatre semi circular, magnífic i acollidor malgrat les seves grans dimensions, que sap com fer sentir dins de l’escena al més distant dels espectadors-, Evans ens integra a tots dins d’aquell vaixell no absent del seu punt èpic. I és que també ell- com, pel que sembla, va fer Harold Pinter fa més de dues dècades en el seu aclamat muntatge de l’obra estrenat a Canadà i Broadway- sap com donar-li a l’obra una punyent dimensió com a crònica latent dels canvis que va experimentant una nació. I sens dubte, Evans, -ell mateix, un magnífic actor, com va demostrar a Sunday in the Park with George-, extreu el millor d’un repartiment superb en què es diria que tothom és molt conscient de la qualitat extrema de l’espectacle en què s’ha ficat. I nosaltres els hi agraïm, molt conscients també d’haver gaudit d’un d’aquells espectacles que deixen petjades a la memòria teatral.