Recordeu que a l’anterior Teló Esquinçat, us vaig estar parlant de com la grip de Glenn Close, havia permès que l’actriu Ria Jones- la seva substituta a les representacions de Sunset Boulevard es convertís de la nit al dia en una estrella aclamada per tothom? Evidentment, en aquell cas el prestigi de Close no va patir gens ni mica, perquè una grip és una grip, i contra això, no s’hi pot fer res. Però el cas del qual ara us parlaré, resulta una mica diferent. I de fet està fent córrer rius de tinta, tinta digital inclosa: tant els diaris (la premsa groga, ha trobat un nou filó en el tema) com les xarxes socials, bullen ara mateix i des de fa unes quantes setmanes amb tot el que té a veure amb Sheridan Smith, la seva preocupant estabilitat emocional, i les notablement eixelebrades actituds que ha pres darrerament pel que fa a la seva fins ara triomfal carrera. Tant és així que mentre us escric aquestes línies, m’acaba d’entrar una nova noticia gens tranquil·litzadora (us ho ben asseguro; no es tracta de cap truc per crear-li a l’article un efecte dramàtic) que parla de l’hospitalització d’urgència de la nostra estrella.
Heu sentit a parlar de Sheridan Smith?
Potser us esteu preguntant ara mateix qui és aquesta tal Sheridan Smith, el nom de la qual resulta encara notablement desconegut entre nosaltres, i a la que, per cert, us podeu trobar en aquests moments a la cartellera cinematogràfica fent un breu paper a la pel·lícula El cazador y la reina del hielo. Però a Anglaterra, aquesta actriu d’orígens humils i gairebé autodidacta (tot i haver passat per diversos cursos d’interpretació, mai ha cursat estudis a una escola d’art dramàtic) porta sent un veritable ídol des del 1999; des que la sitcom The Royle Family va deixar paleses les seves habilitats com a actriu de comèdia, ratificades després en un seguit de sèries televisives encara més populars que aquella. De fet, Sheridan era també una de les protagonistes de Dates, la notable sèrie que TV3 va prendre com a punt de partida per a crear Cites, canviant els paisatges londinencs originals pels d’una Barcelona omnipresent en cada capítol, i ampliant notablement el nombre de personatges i situacions de l’original: ara mateix, s’està emetent una segona temporada que ja no guarda cap vincle argumental amb la temporada única amb què es va presentar l’original britànic. Val a dir que si us decidiu a recuperar aquelles primeres Cites a l’anglesa, us trobareu nou únics episodis de mitja hora cadascun que passen com si res, perquè estan escrits amb molt d’enginy – el primer dels dos episodis en els quals hi surt Smith, n’és una bona prova-, dirigits amb molt d’estil, i – com passa a la versió catalana del tema- protagonitzats per un grapat d’excel·lents actors i actrius els rostres dels quals, us resultaran ben coneguts en la majoria dels casos.
Malgrat que per fer comèdia televisiva li va servir molt a Sheridan per ficar-se a la llar de milions d’espectadors televisius britànics que la van començar a veure com una més de la família, l’actriu no ha deixat tampoc passar mai per alt l’oportunitat de mostrar les seves qualitats dramàtiques, ni de seguir pujant- se als escenaris sempre que ha pogut. A 17 anys, Sheridan ja s’havia transformat en la Caputxeta Vermella del musical de Stephen Sondheim Into the Woods, en l’aclamada producció de l’obra que es va presentar al Donmar Warehouse, un dels teatres més prestigiosos de la capital britànica. I això que allà, el prestigi teatral t’assalta gairebé des de qualsevol cantonada. Després, ficar-se a La petita botiga dels horrors li va proporcionar la seva primera nominació als Premis Laurence Olivier. Molt més recentment –el 2009/ 2010-, Sheridan va tornar a demostrar la seva capacitat per guanyar-se els millors elogis de la crítica i ficar-se el públic a la butxaca tot protagonitzant la molt brillant i irresistiblement divertida versió musical de la pel·lícula Legally Blonde, un espectacle del qual us vaig parlar també al seu moment… encara que no us pogués parlar de l’actuació de la Smith, perquè aquell dia, actuava la seva –d’altra banda- estupenda cover. El cas és que Sheridan es va emportar un Premi Laurence Olivier gràcies a aquell paper. I que l’any següent va repetir com a millor actriu dramàtica de repartiment, per la seva interpretació a l’obra de Terence Rattigan Flare Path: en aquella ocasió, l’actriu compartia escenari i triangle amorós escènic amb Sienna Miller i James Purefoy. Una mica més tard, Smith entrava sota la pell de la perillosa i turmentada Hedda Gabler, i l’anti heroïna d’Ibsen, li proporcionava el Theatregoer’s Choice Award. Això, abans de tornar a Shakespeare – ja l’havia interpretat a l’Open Air Theatre – amb un muntatge d’El somni d’una nit d’estiu dirigit per Michael Grandage, un altre nom ben prestigiós.
El retorn de la noia divertida
Amb un historial com aquest, i amb una capacitat per despertar la simpatia popular com la que ha demostrat sempre Smith, no és estrany que la notícia del seu nou projecte teatral originés immediatament una tremenda expectació. Més encara, quan aquest projecte implicava no solament la possibilitat de retrobar-se amb Sheridan, sinó també la possibilitat de recuperar un musical llegendari que, malgrat la seva celebritat, no s’havia pogut tornar a veure als escenaris londinencs des de feia mig segle. En concret, des que Barbra Streisand l’havia estrenat al Prince of Wales Theatre l’any 1966. I precisament, Streisand seguia sent el principal motiu pel qual, i malgrat uns quants intents que no van arribar a prosperar, aquest cèlebre musical titulat Funny Girl continuava sense haver tornat a trepitjar mai un escenari de Broadway o del West End. Certament, al llarg dels anys han corregut pel món algunes produccions de l’obra més o menys petites, protagonitzades per actrius també més o menys desconegudes. Però cap productor havia tingut la gosadia d’apostar pel seu retorn a alguna de les dues places fortes mundials del teatre musical. Aquest, havia estat i continuava sent l’espectacle que tothom associava a Barbra Streisand; l’espectacle que havia fet que una noia jueva de Brooklyn llavors tampoc no massa coneguda es convertís en una Big Star mundial que encara ara manté el seu status com a tal. I certament, el fet que la Streisand debutés poc després al cinema protagonitzant la versió cinematogràfica de l’obra, que la pel·lícula es convertís en el títol més comercial de l’any 1968, i que li proporcionés a la seva protagonista l’Oscar a la millor actriu, no feia altra cosa que reafirmar encara més aquesta associació es diria que indissoluble. Fins i tot els seus enemics acèrrims, saben que el carisma de la Streisand marca qualsevol personatge que hagi passat per les seves mans. I saben també que els registres vocals de la diva (que encara ara es mantenen amb notable dignitat), no admeten fàcils comparacions.
Les entrades, s’han volatilitzat!
Això, fins que la Menier Chocolat Factory – aquest teatre fantàstic del qual us he parlat tants cops, i que com el seu nom indica es troba ubicat a una antiga fàbrica de xocolata convertida ara en una fàbrica de magnífics espectacles que sovint donen com si res el salt des del seu escenari de petites dimensions fins als grans teatres de Broadway- va anunciar que finalment Funny Girl tindria una nova vida escènica. I fins que va donar a conèixer tot seguit el nom de la protagonista d’aquest retorn. La venda d’entrades en línia per veure l’espectacle es va obrir a la mitjanit del 17 d’agost de l’any passat. I a les 10.30 hores del matí d’aquell mateix dia, ja no quedava ni una sola localitat disponible. Així les coses, no va caldre ni esperar a l’estrena de l’espectacle per lligar ben de pressa la seva continuïtat, i garantir que un cop acabada la temporada de representacions a la Menier, el muntatge i Sheridan farien el salt cap al molt més ampli Teatre Savoy. I també llavors, la reacció popular va resultar massiva: un cop més, les entrades es van esgotar amb insòlita rapidesa, i ni les dues pròrrogues que s’han afegit a les representacions (programades per finalitzar de forma definitiva el pròxim 8 d’octubre), han pogut saciar la demanda. Més encara si tenim en compte que, quan finalment va arribar l’anhelada estrena, la unanimitat crítica va resultar ser aclaparadora: Sheridan, ho havia aconseguit. Havia assolit la fita d’oferir una creació tan rotunda i personal que ni els fans més fidels de la Streisand, trobarien a faltar el seu ídol. Com deia el Evening Standard, “Sheridan Smith reinventa Funny Girl per a una nova generació”. I naturalment, la idea que aquesta reinvenció podia fer el salt cap a Broadway i trencar d’una vegada el tabú que ha impedit la reposició de l’obra al lloc on va néixer i al llarg de més de mig segle, va començar a córrer amb força. Fins i tot la mateixa protagonista, va deixar entreveure el seu entusiasme davant d’aquesta possibilitat.
Funny Girl semblava així destinada a seguir les passes que havia seguit l’extraordinari muntatge de Gypsy protagonitzat per la gran Imelda Staunton del qual us vaig informar extensament ara fa just un any. De fet, cal recordar que tant Gypsy com la posterior Funny Girl, comparteixen un mateix compositor (Jule Styne), es desenvolupen en un ambient similar (el món de l’espectacle als Estats Units al llarg de les primeres dècades del segle XX) i també similarment, es basen de forma tirant a ben lliure en la biografia de dos grans estrelles del show business: la reina del burlesque Gypsy Rose Lee (en el cas de Gypsy), i la molt popular actriu còmica Fanny Brice (en el cas de Funny Girl). Després d’haver passat pel Savoy de forma triomfal i haver-se emportat a casa tots els premis de la temporada, està ja confirmat que Imelda es troba preparant ara el seu debut a Manhattan. Resultava doncs fàcil preveure que Sheridan, aniria per un camí ben semblant. Fins que les coses, es van començar a torçar.
Comencen els problemes
No vull ara adoptar la forma de fer dels tabloides però inevitablement, cal entrar ara en aquella mena d’informacions que alimenten els tabloides. Les primeres – i llavors, encara tímides – alarmes sobre l’estat físic i emocional de Sheridan Smith, van esclatar el passat mes de març, quan l’actriu encara es trobava interpretant Funny Girl a la Menier i va cancel·lar la seva actuació a dues representacions de l’obra arran de l’impacte que li havia provocat rebre la notícia que el seu pare patia càncer, la malaltia que ja s’havia emportat al seu germà de 18 anys quan ella en tenia només 8. Donat que Smith va prendre la decisió de no sortir a l’escenari poc abans d’iniciar-se la representació i el públic desconeixia aquella primera nit les raons que l’havien portat a cancel·lar la seva presència, i donat que una bona part dels espectadors van mostrar llavors de forma rotunda el seu malestar, Smith se’n va servir de Twitter per explicar els motius del seu comportament. I per garantir-li de pas a totes les persones que s’havien sentit decebudes per la seva absència la possibilitat de gaudir de la seva actuació quan l’espectacle arribés al Savoy: Smith es comprometia fins i tot a assumir personalment si calien les despeses del bescanvi. No cal ni dir que aquestes piulades, van despertar immediatament una onada de solidaritat i agraïment. Però poc després , l’actriu enviava una altra mena de piulades que van despertar alhora certa inquietud: segons ella, el teatre estava exercint una enorme pressió per tal que es reincorporés a l’espectacle de forma immediata. Smith, fins i tot va arribar a parlar llavors de portar el tema als tribunals. Per sort, un comunicat públic de l’empresa va semblar posar fi al conflicte, i tothom el va atribuir al nerviosisme del moment.
Estranyes dificultats tècniques
La magnitud del que s’estava couent, no va quedar del tot palesa fins unes setmanes després. De fet, fins pocs dies després de la representació de l’obra a la qual jo vaig assistir, i en la qual el talent arrasador de la Smith (més tard, entrarem en detalls) evidenciava trobar-se en plena forma. És clar que potser calia donar-li tot el seu sentit a les llàgrimes que va deixar anar l’actriu en acabar la funció i mentre tot el teatre aplaudia dempeus (una reacció del públic, per cert, que fa relativament poc temps difícilment et trobaves als teatres britànics; serà cosa del canvi climàtic, però diria que ara l’espectador londinenc dóna respostes més càlidament llatines) . Potser aquelles llàgrimes poc habituals que només semblaven fruit de l’emoció del moment, eren també en part fruit de l’estrès i les tensions que anava acumulant la nostra diva. El cas és que el passat 28 d’abril, va esclatar l’escàndol, quan la representació de Funny Girl va haver de ser suspesa 15 minuts després del seu inici, al·legant que s’havien produït ‘problemes tècnics insalvables’. Massa tard: al llarg d’aquells fatídics 15 minuts, les xarxes socials s’havien omplert ja de comentaris que alertaven sobre el comportament erràtic que Sheridan estava seguint a l’escenari, sobre l’accent estrany i tirant a irlandès que li estava donant a un personatge que ha de parlar amb un genuí accent de Brooklyn, i sobre la possibilitat – que molts presentaven ja com un fet inqüestionable – que l’actriu s’hagués presentat a la representació amb unes quantes copes de més. Smith, va protestar enèrgicament contra aquestes opinions, al·legant que eren precisament els problemes tècnics, els causants de les “disfuncions” interpretatives detectades al llarg d’aquell quart d’hora. Però el mal ja estava fet. Tot i que el pitjor, encara no havia arribat.
La gala fatídica
Al llarg dels dies següents a aquell entrebanc, els mitjans no van deixar de parlar de les inseguretats personals de Sheridan, del pànic escènic que l’ha atacat ben sovint, de les ganes de festa i encara més festa que ha manifestat sempre, de la seva inestable vida amorosa en la qual fins i tot i figura un ex d’Amy Winehouse, del pacte de silenci obligat al qual s’havia compromès la resta de la companyia per tal de no escampar tot el que passava al voltant de Sheridan entre les bambolines del Savoy, de la inquietud que sentien per ella els altres membres del repartiment i de l’equip tècnic…
I llavors va arribar la nit del passat 8 de maig; la nit en la qual s’atorgaven els BAFTA televisius, els grans premis de la tele britànica. Sheridan havia estat nominada en dues categories (millor actriu i millor pel·lícula dramàtica) gràcies a The C-Word, un telefilm de la BBC co produït i protagonitzat per ella mateixa en el qual interpreta a la periodista Lisa Lunch, una dona que va plasmar els seus anys de lluita contra el càncer (la batalla, la va perdre el 2013) en un popular blog ple de sentit de l’humor. Sheridan va arribar a la gala lluint el millor dels seus somriures. Però aquest somriure se li va quedar congelat tot just començar la cerimònia conduïda per l’actor còmic Graham Norton. Al poc subtil mestre de cerimònies no se li va acudir res millor que iniciar la seva intervenció fent un acudit notablement bèstia sobre la nostra estrella amb quelcom de dard enverinat. I comentant que un cop acabada la gala, de ben segur que a tots els assistents els hi vindria ben de gust prendre un parell de copes: “això del que ara, a l’ambient teatral, en diuen prendre unes quantes ‘dificultats tècniques'”.
Per acabar de llençar encara més llenya al foc, la nostra protagonista, inesperadament, se’n va anar de la gala amb les mans buides després de perdre en les dues categories a les quals aspirava. I encara que al llarg de la festa posterior al lliurament de premis se la va poder veure aparentment animada i com si res no hagués passat (tot i que més enllà dels somriures i la cara de pòquer, les càmeres televisives ja van captar alguna expressió facial ben enutjada de l’actriu), les conseqüències de tot plegat es van fer paleses l’endemà mateix, quan Smith va tornar a cancel·lar la seva actuació a Funny Girl. Quelcom que es va repetir les dues nits posteriors. Això, fins que es va fer públic un comunicat en el qual s’anunciava que Sheridan es prenia unes quantes setmanes de descans (teòricament, entre dues i quatre) per tal de recuperar-se de la tensió i l’estat d’estrès en el qual es trobava. Llavors, ella mateixa va escampar via piulada el rumor segons el qual pensava anar-se’n als Estats Units durant una temporada, fugint de tanta atenció mediàtica. Tot i que, de moment, el viatge als Estats Units s’ha transformat en un viatge cap a l’hospital des del centre de repòs en el qual es trobava internada. I, de moment, en un silenci a les xarxes insòlit en ella: durant les primeres setmanes de crisi – i mentre alguns dels seus amics declaraven preocupats que no tenien forma de posar-se en contacte amb ella perquè no responia a les seves trucades ni missatges – l’actriu les ha omplert de comentaris en els quals, no s’ha tallat ni un pèl a l’hora de deixar anar a la premsa diguem que hostil i als assetjadors virtuals de la seva intimitat floretes carregades de paraules d’aquelles que, quan surten als diaris, es publiquen fent aparèixer la lletra inicial de l’improperi seguida de moltes estrelletes; allò de F*** you!, i f*** la teva p*** mare!!, per posar un exemple gràfic.
S’ha acabat el culebrot!
Li havíeu agafat gust a aquesta escapada cap als territoris de la premsa més o menys groga i més o menys sensacionalista? En teníeu ganes de més, perquè – i encara que us sàpiga greu reconèixer-ho en veu alta- en el fons, penseu que la premsa local dedicada al món de l’espectacle guanyaria punts si es dediqués a fer una mica més de safareig? Doncs de moment, ho hem de deixar aquí. A partir d’ara,si voleu seguir-li les passes a Sheridan (a la qual desitjo sincerament que pugui sortir ràpidament del perillós forat en què sembla haver caigut) haureu de recórrer als vostres propis mitjans. Del que es tracta a partir d’ara, és de parlar de Funny Girl en termes estrictament teatrals, tot deixant constància que, si teniu pensat visitar Londres d’aquí al proper més d’octubre, aquest és un d’aquells espectacles que no us podeu perdre sota cap concepte. I deixant constància alhora que, si finalment Sheridan Smith es despenja definitivament de les representacions, no us cal patir: també aquest cop, sembla haver-hi unanimitat sobre les qualitats de la seva substituta. També aquest cop, la premsa i el públic semblen coincidir en afirmar que amb Natasha Barnes, ha nascut una nova estrella. I també ara, les representacions acaben amb una standing ovation que Barnes (molt conscient de la seva bona sort, encara que no deixi mai de parlar de com troba a faltar la presència de Smith) rep com una mena de somni fet realitat.
Però si per casualitat Sheridan es recupera dels seus daltabaixos, no ho dubteu tampoc pas: el que ella és capaç d’oferir a l’escenari, és una creació rutilant amb la qual l’ actriu demostra el seu domini absolut tant dels registres còmics que tothom espera d’un personatge com el que està interpretant, com de les tessitures dramàtiques que ha d’exhibir al llarg del segon acte de l’obra. I quan toca abordar aquests temes musicals emblemàtics que tots associem a la veu de Barbra – temes com ara People, I’m the Greatest Star o Dont’r Rain on My Parade, per posar tres exemples magnífics – Smith i la molt encertada direcció de Michael Mayer troben la forma de re inventar-los en un to ben diferent i molt més intimista que aquell que exhibeix l’original. Llavors, Smith sap perfectament com li cal modular la seva veu per tal d’esborrar del tot qualsevol intent de comparació, i establir aquella mena de comunicació especial amb el públic només a l’abast de les grans figures. I és que Smith, sap també com mirar cap a la platea o els pisos superiors del teatre com qui mira buscant el rostre d’un amic, però sense caure alhora mai en el parany de l’empatia que busca una recompensa immediata. La complicitat, és una cosa. Les trampes a les quals recorren des de l’escenari algunes persones mancades del seu talent, una altra cosa ben diferent.
El musical que Sondheim va rebutjar
Així com sona. Recordeu que quan vam parlar de Gypsy, vam dir que el futur gran geni de la història del teatre musical que acabava de triomfar escrivint les lletres de West Side Story, se’n moria de ganes d’escriure també la partitura musical d’aquell espectacle? Sondheim es va emportar un enorme disgust, quan la veterana i gran estrella Ethel Merman va evitar córrer el risc de posar-se en mans d’un jovenet amb ambicions creatives, i va deixar clar que allò que ella necessitava, era un compositor ja consagrat com ara Jule Styne. Això sí: la diva va reconèixer després que havia quedat entusiasmada amb el treball com a lletrista fet per Sondheim, un cop aquest va pair la seva frustració i va acceptar el treball.
Doncs bé; uns pocs anys més tard (molt a principis de la dècada dels seixanta) era Sondheim qui, per la seva banda, li tancava la porta a la possibilitat de posar-se a escriure les cançons (aquest cop, ni la lletra ni la música ) del musical entorn de la figura de Fanny Brice que es disposava a interpretar Mary Martin, probablement l’única estrella del Broadway de l’època que podia competir en celebritat amb l’esmentada Ethel Merman. Però Sondheim ho va deixar llavors molt clar: “No vull fer la vida de Fanny Brice amb Mary Martin, Martin, no és jueva. I per aquest paper, es necessita quelcom d’ètnic”. Segur que amb el temps, el mestre (ell mateix, un jueu gens practicant) s’ha tornat més tolerant. I que si es deixa caure pel Savoy quan Sheridan torni a l’espectacle, ell serà el primer a aplaudir el treball d’aquesta Funny Girl no jueva.
Qui es trobava darrere d’aquell projecte encara incipient però que ja havia donat unes quantes voltes no era altra que Ray Stark , un molt reeixit productor cinematogràfic independent a qui li devem títols tan notables com ara The Misfits, la memorable pel·lícula dirigida per John Huston que Arthur Miller li va escriure a la seva dona Marilyn Monroe poc abans del seu divorci, i que s’acabaria convertint en la darrera aparició fílmica tant d’ella com de Clark Gable, el seu no menys mític company de pantalla. O com aquella altra La nit de la iguana en la qual Sue Lyon (la Lolita de Kubrick – una altra peli en la qual Stark hi va tenir quelcom a veure- una mica més crescudeta) s’ havia d’enfrontar a Ava Gardner, Richard Burton i Deborah Kerr, tots tres absolutament immensos. O com la més recent Magnòlies d’acer”, la pel·lícula que va consagrar Julia Roberts com a nova “núvia d’Amèrica”.
Doncs bé: resulta que Ray Stark estava casat amb Frances Brice, ni més ni menys que la filla de Fanny Brice. Diuen que quan Frances i Ray es van conèixer a una festa de Hollywood ell no va quedar gens impressionat per aquest parentesc, perquè el nom de la mare de qui s’acabaria convertint en el gran amor de la seva vida, no li va dir res de res. I això que llavors resultava difícil ser nord-americà, i no haver sentit a parlar mai de Fanny Brice. Aquest nom, feia dècades que era enormement popular. Concretament, des que el mític empresari Florence Ziegfeld havia contractat aquella modesta noia jueva nascuda a Brooklyn ben allunyada dels canons de bellesa habituals en les llegendàries revistes musicals plenes de dones espectaculars que ell produïa, i l’havia convertit en la gran actriu còmica de les seves fastuoses Ziegfeld Follies”. Fanny, es convertiria alhora poc després en l’actriu còmica millor pagada dels Estats Units. I un cop acabada l’etapa Ziegfeld, continuaria triomfant a la ràdio, a la acabada de néixer televisió, i al mateix cinema: qui vulgui veure-la en companya d’una altra gran del món de l’espectacle, no té més que buscar la pel·lícula Good News of 1938 que va protagonitzar amb Judy Garland.
Curiosament, aquell Stark a qui el nom de Brice no li deia res, ha acabat estant la persona que més ha contribuït a què el nom de la seva sogra, ens segueixi sonant avui en dia. Després de la mort de Fanny l’any 1951, Stark va decidir publicar una biografia autoritzada de l’estrella basada en les cintes enregistrades i plenes de records personals que Brice havia dictat. Com el resultat no va ser del seu gust, Stark es va gastar 50.000 dòlars de res per tal d’impedir l’edició del llibre que ell mateix havia promogut. Però això, no li va prendre pas les ganes de retre-li a Fanny l’homenatge que es mereixia, i oferir-li així una mena de regal a la seva estimada dona. Llavors, Stark es va plantejar el més evident: ja que ell era productor de cinema, el que calia era fer un bon biopic sobre l’actriu. No us entretindré explicant-vos per quantes mans va passar aquell projecte de guió pel qual fins i tot va ser temptat al gran Ben Hecht, l’autor de Primera Plana. Però finalment, seria Isobel Lennart (guionista de pel·lícules com ara Ámame o déjame, La posada de la sexta felicitat, o Tres vides errants), qui es fes càrrec del tema, plegant-se alhora a les condicions que li havien marcat els seus caps. I aquestes condicions, implicaven ensucrar considerablement la biografia personal de Fanny. Està vist que la filla de l’estrella de Ziegfeld no devia tenir massa bona relació amb el seu germà, perquè la presència d’aquest va ser eliminada totalment tant d’aquell guió original com del llibret teatral que en va acabar sortint, o de la pel·li produïda també per Stark a la qual va acabar donant origen. Frances, es converteix així en filla única de la diva de Broadway. Posats a oblidar, Lennart es va oblidar també de mencionar el fugaç matrimoni gairebé adolescent de Fanny anterior a la seva gran història d’amor amb el jugador Nick Arnstein, el pare de Frances. I continuant amb aquesta mena d’amnèsia produïda pels vincles afectius dels interessats, Lennart va oblidar esmentar alhora –un lapsus, el té qualsevol- que el pare de Frances estava ja casat quan va conèixer a la Fanny, que va ser condemnat a presó per un delicte d’estafa molt anterior a aquell del qual es parla a l’obra, i que Fanny el visitava setmanalment a la garjola mentre la dona de Nick li enviava cartes a l’estrella recordant-li el lloc que li corresponia en aquest triangle. Així les coses, la imatge de noieta inicialment virginal i una mica ingènua que Fanny adopta a Funny Girl, sembla potser un xic distorsionada. I la imatge de galant romàntic (recordeu a Omar Sharif; igual se us escapa un sospir!) a qui només la seva addicció al joc impedeix adoptar els trets de l’home perfecte que ofereix Nick, potser tampoc no resulta del tot exacta.
Adéu al cinema
Un cop enllestit, Lennart li va posar a aquell guió original el títol de My Man” I si heu vist la pel·li protagonitzada per Streisand, entendreu el perquè d’aquest títol. C’est mon home era una molt popular cançó francesa que Brice va incorporar al seu repertori cantada en anglès, i que es va convertir en un dels temes més emblemàtics d’una actriu que, malgrat la seva vis còmica, mai no va renunciar tampoc a incloure als seus espectacles fragments musicals dramàtics. Quan Funny Girl va arribar als escenaris, ho va fer prescindint del tot de les cançons que cantava Brice, i amb una partitura nova de trinca. Però la nit que la Streisand va oferir la darrera funció a Broadway de l’espectacle, va incorporar entre l’entusiasme general aquest My Man que ara, figura també a les noves edicions de l’Original Broadway Cast de l’obra. A la posterior pel·lícula, per contra, van caure molts dels temes originals, i es van reincorporar algunes de les cançons que Brice hi havia populartizat, com ara les memorables Second Hand Rose o I’d Rather Be Blue Over You (Than Happy With Somebody Else). I naturalment, Barbra no va perdre l’oportunitat d’incloure també l’impactant tour de force representat per Man, un tema que s’ajusta d’allò més al clímax final de la història: Nick, un cop completa la seva condemna a la presó – una condemna diferent d’aquella de la qual us he parlat abans- decideix no tornar amb Fanny malgrat continuar enamorat d’ella, i per tal de no perjudicar-la més; en realitat, el veritable Nick, després de la segona condemna no es va ni molestar en passar pel camerino de la seva dona, de la qual es va divorciar poc després.
Va ser Mary Martin qui, veient que el projecte cinematogràfic no acabava de prosperar, va demostrar el seu interès per a tal que aquell material (en principi, destinat a ser una peli dramàtica amb uns pocs temes incorporats) s’acabés convertint en un musical de Broadway. Quan finalment ella també es va desentendre del tema, Stark li va oferir a Anne Bancroft. Però la futura Mrs. Robinson de The Graduate acabaria alhora perdent també tot el seu interès per culpa de les seves discrepàncies amb el lletrista Bob Merrill, amb qui havia tingut ja anteriorment enfrontaments laborals que havien deixat la seva petjada. I així les coses, i després que Carol Burnett rebutges participar en l’obra per les mateixes raons que Sondheim ( “el que necessiteu vosaltres – els hi va engegar als productors- és una noia jueva”), arribem al moment en el qual Styne va agafar al coreògraf Jerome Robbins ( ja sabeu, el geni creador de les danses de West Side Sory, On the Town o El violinista a la teulada), i se’l va endur cap al Bon Soir, un petit club de Greenwich Village on llavors actuava aquella noia anomenada Barbra Streisand, a la qual ell havia vist un any abans interpretant amb notable èxit un paper secundari a Broadway dins un musical protagonitzat per Elliot Gould (convertit poc després en el marit de la Streisand). Malgrat l’èxit puntual d’aquella primera obra, Barbra continuava sent una gran desconeguda fora del circuit dels petits cabarets i locals que oferien actuacions en directe. El fet és que Robbins (us heu fixat, en la quantitat de grans talents que acaben veient-se implicats, cada cop que parlem d’una obra com aquesta?), va quedar encantat. A Stark, per contra, la Streisand no el va convèncer massa, quan la van portar al seu despatx per fer una mena d’audició privada: poc podia imaginar llavors que, amb el temps, s’acabaria convertint en el co-productor d’alguns dels més grans èxits cinematogràfics de la protagonista de Tal com erem” Però el cas és que, esgotat ja de tant anar d’una actriu cap a l’altra i d’anar acumulant negativa darrera negativa, finalment va acceptar la proposta dels seus col·laboradors.
Quan van començar les primeres prèvies, curiosament, tothom semblava d’acord en afirmar que l’única cosa que funcionava a l’espectacle era precisament la seva magnètica protagonista. Va començar llavors un d’aquells processos amb quelcom de tortura que sovint han acabat donant forma a espectacles mítics que, quan els veus, et fan creure que han nascuts així de rodons. La sensació de fracàs, va planar sovint damunt Funny Girl al llarg d’aquests mesos previs a l’estrena. Però quan aquesta es va produir al Teatre Winter Garden de Nova York, tots els dubtes van quedar esborrats: potser Funny Girl no era una obra tan perfecta com Gypsy, però era alhora una obra destinada a convertir-se en un clàssic.
Per cert que l’interior d’aquest Teatre Winter Garden que, abans d’acollir Funny Girl havia acollit ja moltes d’aquelles Ziegfeld Follies en què actuava Fanny Brice (i que temps després, acolliria alhora l’estrena de Follies, l’obra mestra en la qual Sondheim ofereix una mirada gens nostàlgica d’aquella mena d’espectacles patrocinats per Ziegfeld) es converteix ara en l’element escenogràfic central del muntatge de l’obra que es representa al Savoy. I aquest interior que ens recorda constantment la forma com Fanny se’n serveix del teatre per superar límits personals, fronteres socials i fracassos sentimentals, constitueix sens dubte un dels grans encerts d’aquest impecable espectacle. L’escenografia ens ofereix encara una altra gran troballa: la d’uns espais laterals emmirallats situats a banda i banda de l’escenari en els quals ens hi trobem esperant el seu moment per a sortir a escena tots els personatges secundaris que es mouen al voltant de Fanny. Ella, per descomptat, no perd mai aquesta centralitat, de vegades difícil de suportar quan les mirades es fixen massa en tu (d’això, en podria parlar molt la mateixa Sheridan Smith, com ja ha quedat clar). Els reflexes daurats d’aquests laterals que funcionen com a mirall introdueixen també un punt de melangia latent, dins un espectacle que, d’altra banda, manté al llarg de tota la seva primera part un admirable ritme de comèdia. I que quan toca decantar-se cap a l’apunt dramàtic al llarg del segon acte ho fa també amb elegància, eludint hàbilment les petites trampes melodramàtiques que els crítics assenyalen sovint quan es tracta de parlar del segon acte de l’obra. Unes trampes que, en qualsevol cas, personalment no em molesten gens ni mica. D’una banda, perquè ni tinc ni he tingut mai res en contra del melodrama. I de l’altra, perquè en el cas que ens ocupa, se’ns presenten servides entre memorables melodies i esplèndids apunts còmics, mentre Sheridan Smith ens enlluerna un cop i un altre.
I per si de cas el mes d’agost us aneu de vacances cap a la capital britànica, us prometo enllestir de pressa (abans que el Grec ho xucli tot) un nou teló londinenc en pla repàs exprés, per tal d’acabar de donar-vos uns quants consells imprescindibles. Continuarà.