Recordeu, el Teló anterior? Ho havíem deixat tot just començava el Festival d’Estiu de Barcelona, i estàvem encara fascinats per la Flauta de Peter Brook, i encantats de la vida per l’excel·lent visita d’Oriol Broggi al Madrid esperpèntic de Luces de Bohèmia.
Des de llavors, han hagut moltes nits de Grec, un bon grapat d’intenses decepcions, alguna memorable sorpresa, i alguna que altra proposta polèmica d’aquestes que divideixen ànims exaltats. Fins i tot, hem vist com els déus viscontinians disfressats de nazis, queien en picat i feien el ridícul.
Però abans de tot, comencem per acomiadar-nos com cal d’un dels nostres directors preferits, aquest Calixto Bieito que ha situat el nom del Teatre Romea i de la mateixa empresa Focus al món escènic internacional. I que aquest mes de juliol, ha fet el seu agost: en pocs dies, han vingut a coincidir a la cartellera tres espectacles seus.
BIEITO OPERÍSTIC, BIEITO ÍNTIM, BIEITO AL·LUCINAT
Què em dius? Que malgrat haver passat dos cops pel Gran Teatre del Liceu al llarg d’aquesta temporada, encara no has vist la Carmen de Bieito? Que tampoc l’has recuperat ara que el canal 33 l’ha retransmès? (per cert; on han anat a parar aquells temps, no tan llunyans, en els quals el 33 emetia a l’estiu la temporada gairebé íntegra del Liceu?) I, si no vas trobar el moment per anar cap a la Barceloneta i passar a la platja una estona memorable en companyia de la cigarrera de Bizet, doncs no busquis més excuses: l’edició en DVD d’aquest esplèndid muntatge et posa les coses ben fàcils. I li posa les coses ben difícils als eterns detractors de Bieito: la intensitat emocional d’aquest espectacle deixa molt clar que Bieito és quelcom més que el fabricant d’imatges d’impacte sovint escandaloses que alguns s’entesten a veure encara ara.
Aquest cop, Carmen no es pot amagar darrera vistosos folklorismes. Aquest cop, queda molt clar que la seva gran tragèdia és la d’intentar ser sexualment i emocionalment lliure en un país que té alguna cosa de gran “ruedo” ple de pols i de sang. I en el que, a l’ombra del toro d’Osborne transformat per molts en símbol d’integrisme nacional, les essències repressores del masclisme amb uniforme de legionari, comparteixen tovallola amb els turistes àvids de “Topical Spanish”: això no és l’esperpent de Valle però aquest país fronterer i ple de contrabandistes que condueixen llampants Mercedes té quelcom d’esperpèntic. Clar que quan veus a segons quina presidenta autonòmica, lluint amb orgull pinta i mantellina mentre una banda militar interpreta la versió més castrense de l’himne “Nacional”, t’adones que la realitat és sempre més esperpèntica que el mateix Valle.
LA BANDA SONORA DE L’ANGOIXA EXISTENCIAL
Però deixem a l’imprescindible Bieito de Carmen per centrar-nos en el programa doble que ens ha ofert al Grec. Un programa doble ple de connexions estilístiques, temàtiques fins i tot filosòfiques. Però, alhora, marcat també per la gran distància que separa els seus resultats artístics finals i pel to general que acaba adoptant cadascuna de les dues propostes.
El cas és que, tant a Voices (aquí amb la notable col·laboració de Marc Rosich) com a Desaparecer, Bieito presenta espectacles sense una estructura argumental, construïts com un collage textual i musical que, pel que fa a Voices, aplega textos i musiques de diversos autors, i pel que fa a Desaparecer es centra de forma exclusiva en l’obra d’Edgar Allan Poe, i en les cançons brillantment escrites i interpretades en directe per Maika Makovski. Cal dir també que, més enllà d’aquestes diferències “autorials”, corre per aquests dos muntatges un mateix leitmotiv amb diverses variacions; un Leitmotiv que ens remet a la mort, al pànic que ens provoca, a l’horror que sentim enfront la idea de la desaparició total, a l’abismal atracció que pot exercir per moments damunt nostre la idea de l’autodestrucció, a la impossibilitat reial de processar mentalment un futur de no existència.
En el cas de Voices, tota aquesta desolació amb arrels schopenhauerianes (cal recordar, que Schopenhauer és el filòsof de capçalera de Calixto?) se’ns presenta ficada en un impactant espai escènic ple de foscor i altaveus. I expressada mitjançant les veus i la gestualitat d’un admirable conjunt d’actors que, ni quan ens comuniquen les coses més terribles, deixen de banda el rigor i la sobrietat. El Bieito de Voices és el director que sap que té entre mans un material dolorós, ple de paraules que es presenten sovint com veritables ferides obertes. I fuig absolutament de la temptació efectista o, fins i tot, de la possibilitat de caure en la temptació del xantatge emocional.
Voices pot semblar fins i tot un espectacle fred, en relació als abismes als quals ens condueix. Però la fredor aparent constitueix precisament una de les grans qualitats d’aquesta intel·ligent proposta. I propicia el melancòlic caliu que adquireix el muntatge quan les veus del Cor Vivaldi venen a esmorteir els cops brutals que contenen els textos.
L’HORA DEL CORB
Tot i que l’espai escènic de Desaparecer resulta tan abstracte com el de Voices, aquí la negror, és substituïda per una blancor emboirada: un espai en principi suggestiu que, a la llarga, acaba resultant massa asèptic per a les paraules de Poe. I aquí, la sobrietat interpretativa, dóna pas a l’excés interpretatiu. A l’escenari, tenim a un bon actor, Juan Echanove, a qui la tendència a la hiper exhibició de recursos ja li ha jugat males passades en ocasions anteriors. I que, en aquest cas, acaba ofegant la veu de Poe a força d’imposar a crits, i entre plors i bavejos, la seva pròpia veu.
Quan El corb que protagonitza el cèlebre poema de Poe, li repeteix una i altra vegada les paraules “mai més” al turmentat esser humà a l’habitació del qual s’ha escolat, és la terrible sensació de pèrdua eterna continguda a les paraules la que ens ha de deixar tocats; l’espant està contingut al missatge i no cal pas que es magnifiqui l’actitud del missatger; així, l’acaba per desvirtuar.
D’altra banda, no es produeix mai la tensa química dramàtica que s’hauria de produir entre l’actitud que manté Echanove i l’elegant contenció que transmeten la presència i les cançons de Maika. Desaparecer, és un espectacle que assoleix moments puntuals d’atmosfèrica bellesa, però que mai no assoleix suficient tensió dramàtica com per deixar-te ficat al cos el neguit contingut a les paraules de Poe.
POMMERAT, TAMBÉ DE DOS EN DOS
L’altre gran creador que ha pogut fer doblet al Grec ha sigut el francès Joël Pommerat. I ho fa fet mitjançant dos hipnòtics espectacles que haurien de servir per a què, a partir d’ara, els programadors de casa nostra no es deixessin passar per alt cap proposta d’aquest director: Sense anar més lluny, els espectadors que han quedat fascinats amb Cercles/Fictions segur que agrairien d’allò més assistir a una representació de Ma Chambre Froide, el nou espectacle de Pommerat que té com escenari el mateix i magnífic cercle envoltat de grades on es desenvolupen les accions del muntatge que acaba de passar pel Grec. I els espectadors meravellats per la seva versió del conte de la Caputxeta Vermella, segur que voldrien veure que ha fet Pommerat amb la Ventafocs, a la versió de Cendrillon que acaba d’estrenar a Bèlgica.
Particularment, he de dir que Cercles/Fictions, em va semblar una fantàstica proposta un xic descompensada. Pommerat, fent un us magistral de la llum i la tenebra, i del moviment escènic d’uns actors meravellosos en permanent estat de transició, ens fa donar aquí constants salts no cronològics entre tres èpoques diferents i entre un conjunt de petites histories aparentment no connectades entre si. I aquest trànsit escènic, genera una subtil atmosfera onírica, tocada d’un ritme i un humor surreal que, per moments, em va fer pensar en el Buñuel francès de l’última època, el geni anti burgés dotat de bones formes burgeses d’El discret encant de la burgesia o El fantasma de la Llibertat. Tot i que, ben mirat, els personatges de Pommerat atrapats a un bosc boirós que van reapareixent al llarg de Cercles/Fictions, potser estarien encara més a prop dels habitants de la mansió d’El Ángel Exterminador, sense cap possibilitat de sortida, i, alhora, sense cap impediment real que li posi traves a aquesta sortida. I el místic, turmentat i sanguinari cavaller medieval d’aquesta obra (impressionant la fantasmagòrica aparició eqüestre que ens ofereix Pommerat; ni Bartabas, se n’hagués sortit tan bé) ens l’haguéssim pogut trobar tranquil·lament fent al camí de Sant Jaume, a les imatges de La Via Làctia.
En qualsevol cas, cal dir que Pommerat brilla sempre com a director, i que, molt sovint ho fa també com autor: Per posar un exemple, i començant per la declaració d’amor incondicional que un gran senyor li fa al seu criat tot just començar l’espectacle, tots els fragments situats a la Primera Guerra Mundial resulten enlluernadors. Però no sempre el Pommerat escriptor està a tan alt nivell. Al muntatge, hi apareixen també segments divertits però un xic epidèrmics, com ara tots els que tenen a veure amb el curs de preparació d’entrevistes de treball adreçat a un grup d’aturats. O idees notables després no del tot ben desenvolupades, com ara l’episodi que ens proposa una peculiar adaptació lliure de l’historia de Macbeth en la què els alts executius han substituït als reis escocesos i les putes ionquis sense sostre a les bruixes amb poders endevinatoris.
HI HAVIA UNA VEGADA…
Però, més enllà de les irregularitats d’aquest, d’altre banda, gran espectacle, a mi el Pommerat que realment em va deixar bocabadat, va ser el conta contes de Le Petit Chaperon Rouge. Una mica a l’estil del Javier Daulte de Tres dones i un llop però arribant encara força més lluny, Pommerat veu el conte de Perrault com una bona ocasió per dibuixar un món de dones soles, enfrontades a la incomunicació familiar, la por a créixer, les dificultats de l’aprenentatge, el mecanisme implacable del cercle vital, i el reconeixement que els monstres més desoladors, sempre són els que estan més a prop nostre o, fins i tot, resideixen al nostre interior. I, sí, tot això ho fa dins un espectacle teòricament infantil (tot i que el públic del Grec, sembla ser que no va acabar de captar aquest punt; al teatre, el nombre de nens era purament testimonial) amb una durada inferior als tres quarts d’hora, amb tres únics intèrprets en un espai escènic rigorosament sobri, però—això sí—il·luminat de forma tan tenebrosa, com prodigiosa.
I ho fa també fent ús d’un humor que no exclou per res la presència constant d’una latent angoixa: només cal veure en aquest sentit les rialles i, alhora, la inquietud que es genera a l’escenari cada cop que la mare del conte deixa el seu enèrgic, divertidíssim i mut taconeig (aquesta dona, no te temps per perdre amb la filla, ni sembla pas que sàpiga tampoc que dir-li) per transformar-se jugant amb un monstre a quatre potes. Per cert, aquí (i a diferència del que passa, per exemple al Julieta&Romeo de Marc Martínez) la repetició de papers a càrrec d’una mateixa actriu no obeeix pas només a qüestions de logística econòmica, sinó que respon també a una lògica interna de l’espectacle.
No hi ha res més lògic, en aquest sentit, que el fet que la nena de la història i la seva iaia (totes dues depenents de la mare: una per massa jove i l’altra per massa vella, i totes dues necessitades de paraules d’afecte) comparteixin intèrpret. I també resulta ben significatiu, que ho faci la mare–monstre i el llop.