Amb ells va arribar la polèmica. Aquí teniu el cas de dos molt consagrats directors que han passat pel Grec deixant darrera seu els ànims i les opinions ben dividides. I que a qui us escriu aquestes línies li han proporcionat dos dels moments més intensos i colpidors de tot el festival.
AVÍS PER A NAVEGANTS
Qui o què són, els personatges que protagonitzen I am the wind, el nou espectacle del gran Patrice Chèreau? Tant se val. I amb això no vull dir que no tingui importància o que doni igual intentar entendre qui o què són aquests dos. Vull dir senzillament que la variable resposta és cosa teva. I així ens ho han volgut transmetre també tant l’autor Jon Fosse (aquesta és una d’aquelles obres en les que els personatges no tenen ni nom, ni “background” biogràfic, ni perfil psicològic) com el mateix Chèreau, que a les entrevistes al voltant del muntatge es nega molt sàviament a donar cap mena de pista orientativa sobre els enigmes del text.
Així doncs, a tu et toca decidir si aquesta és una parella de vells amics o de vells amants o de vells col•legues separats per la vida que s’han retrobat casualment. O si son només les dues cares d’una mateixa moneda els dos rostres antitètics que s’amaguen sota una sola pell, les representacions físiques d’aquella dualitat entre l’Eros i el Thanatos de la que tant va arribar a parlar el bon Doctor Freud.
I és que d’això va aquesta obra de Fosse que, a molta gent, li ha semblat senzillament una llauna repetitiva que no para de donar-li voltes a una única situació i a una única idea. I que a mi em sembla un emotiu i vibrant exercici de condensació: aquí tenim representada la perpètua batalla entre el desig de seguir trobant coses que desitjar, per tal de desitjar seguir vivint i la temptació d’enviar a fer punyetes tots els desitjos que sempre ens deixaran insatisfets i deixar-se xuclar pel forat negre de la mort.
Tot concentrat en poc més d’una hora d’intensíssim teatre. De paraules simples i/o enigmàtiques que retornen un i altre cop per tal de visualitzar verbalment la lluita amb conseqüències letals que s’ha establert entre l’atracció de l’abisme i la necessitat de trobar un far i agafar-se amb ungles i dents a qualsevol port que tinguem al nostre abast.
I de silencis aclaparadors només trencats per la intensitat de les onades que produeix la magnífica escenografia de Richard Peduzzi: la irrupció –en mig d’unes aigües que fins llavors, resultaven gairebé invisibles- de la barca amb la qual els nostres dos protagonistes, s’enfronten al vertigen del flux i el reflex de l’existència, constitueix un d’aquells moments prodigiosos capaços per ells mateixos de donar-li sentit a tot un espectacle.
I també un d’aquells moments en els que es fa brutalment perceptible la diferència abismal que existeix entre el gran aparell escenogràfic dissenyat per deixar l’espectador amb la boca oberta, i el gran aparell escenogràfic dissenyat per transmetre de forma punyent el concepte global que mou un muntatge. Clar que res de tot això tindria importància, si en aquesta barca, resta del naufragi de la vida a la deriva, no hi trobéssim navegant dos d’aquells actors capaços d’implicar-te i transmetre’t tota la dimensió de la seva angoixa, del seu dilema, del seu combat ferotge entre el ser i el no ser amb cadascun dels seus gestos, de la seves mirades, de les seves inflexions de veu.
QUANTA MERDA, DÉU MEU, QUANTA MERDA!
És curiós: mentre un espectacle d’aquest Grec jugava de forma força banal amb la imatge de la Pietat (parlo, és clar, del Julieta & Romeo de Marc Martínez i el seu pòster inspirat en Michelangelo) per la programació, han passat dos muntatges que sí visualitzaven de forma notable el concepte de la pietat humana. D’un d’ells acabem de parlar: qui hagués vist I am the wind segur que no oblidarà fàcilment la imatge de l’actor Jack Laskey agafant en braços els cos de Tom Brooke. I intentant insuflar-li un alè de vida. L’altre gran moment ple de pietat ens el proporcionava Romeo Castellucci amb Sobre el concepte de Rostre, en el Fill de Déu.
I en aquest cas, l’acte de pietat, el protagonitza un fill que no és precisament el fill de Déu al que fa referència el títol. Però que com els hi passa a tants altres fills i filles en la seva mateixa situació ha de tenir més paciència que un sant per tal de seguir tirant cap endavant una rutina diària que fa constantment olor a caca i que ho empastifa tot de matèria fecal.
Aquest fill té cura d’un pare ancià i incontinent per al qual ja cap bolquer resulta prou eficaç. I que al llarg del primer tram de l’espectacle de Castellucci i entre llàgrimes d’impotència i de vergonya, anirà omplint el pati de butaques de pudor i l’escenari de merda.
I què hi fa, a tot això, l’immens i preciós rostre de Jesús pintat pel mestre renaixentista Antonello de Messina que contempla impàvid l’escena? Doncs no res: restar tan silenciós com sempre enfront el patiment i la misèria dels humans. I aquest silenci pot originar angoixa, com li passa per moments al fill dedicat en cos i en ànima a intentar netejar el cos brut i l’ànima desolada del vell pare; una feina sense fi que cal reiniciar cada cop que sembla acabada. I aquest silenci pot originar també ràbia. Com ara la que deixen anar en forma de joc els nens del segon tram de l’espectacle. Un tram que, per cert i no sabem per quina raó, pressió o censura, no es va poder veure a Madrid quan el muntatge va passar per la ciutat fa uns pocs mesos.
De ben segur que no els haguéssim trobat mai a la Jornada Mundial de la Joventut (JMJ), a aquests nens que a les seves motxilles en lloc de portar-hi entrepans hi porten les bombes de mà que llançaran sorollosament contra el rostre del fill de Déu.
Això abans que, al segment final, la bella mirada perduda del Déu fet home, quedi definitivament tacada. Però també definitivament tocada per culpa d’unes ambigües però reveladores paraules en anglès que es visualitzen damunt el rostre: “You are (not) My Sheperd”.
Mentre el “Not” apareix i desapareix del camp visual, la pregunta/negació/recriminació, resta a l’aire: de debò, pot ser el nostre pastor, aquest rostre immutable? Pot ser que donada la ubicació de les paraules i filant encara més prim, sigui el diví propietari d’aquest rostre el que paradoxalment ens recrimina a nosaltres quelcom?
Tot i que d’una cosa sí que en podem estar ben segurs: si l’espectacle de Castellucci resulta tan torbador no és pas tant per la contundència esfereïdora de les preguntes que llança a l’espectador sinò per la contundència esfereïdora amb la que la representació presenta la fisiologia caduca del nostre cos i ens la fa olorar sense amagar-se per això darrera metàfores escèniques.
I aquesta capacitat de donar-li entitat real a allò que habitualment queda artísticament i pudorosament amagat i fer que fins i tot els espectadors més fets a tot, es remoguin als seus seients i es vulguin tapar el nas, constitueix, sens dubte, un dels grans encerts de la commovedora proposta de Castellucci. No pas (tot i que potser també) per la seva capacitat provocadora, sinó perquè en aquest cas la provocació ens situa de ple en territoris en els que preferim no pensar però que més o menys a tots ens tocarà recórrer d’una o altra manera.
EN SORTIR DE CLASSE
Parlant de moments teatrals commovedors, aquí teniu les molt notables tres hores de gran espectacle que ens ofereix Carme Portaceli a La Nostra Classe, un muntatge que si heu badat aquest cop podreu recuperar al Lliure el proper més de març.
Diu l’autor polonès Tadeusz Slobodzianek que la Història (així, en majúscula) no està mai morta, que sempre és ben viva. I tots sabem quanta raó té el nostre autor: vivint al país on vivim seria ben absurd sostenir el contrari.
És per això mateix que els alumnes de la seva classe com el d’aquella altre inoblidable i també ben polonesa La classe morta del genial Kantor, són encara ben vius encara que, de fet, estiguin tots morts. L’esplèndid text de Slobodzianek té com a punt d’origen una d’aquelles massacres ignominioses a les que tan donada és l’espècie humana i de les quals un cop realitzades, tothom intenta esborrar-ne el rastre.
La matança en concret va tenir lloc a la localitat de Jedwbane, a la Polònia ocupada pels nazis l’any 1941, i en ella van ser assassinats 1.600 jueus de totes les edats i condicions. Tot això seguiria sent terrible, però s’ajustaria al guió oficial escrit per la Història, si els artífexs de la matança haguessin sigut els ocupants membres del Tercer Reich.
Però és que resulta que als habitants jueus de Jedwbane els van matar els seus propis veïns; aquells mateixos veïns amb els que havien compartit aula i pupitre al llarg de la seva infància. De la matança de Jedwbane no se’n va poder parlar ni a Jedwbane ni a la resta de Polònia durant dècades. De fet, quan l’any 2001 el president Kwasniewski va demanar disculpes al poble jueu per la massacre, el sacerdot catòlic de Jedwbane i bona part de la població van criticar durament la postura del seu president i van boicotejar l’acte en el que s’intentava situar al seu veritable lloc la memòria històrica.
I és que una cosa és reivindicar aquesta memòria quan ens sembla que ens pot donar la raó. I una altra cosa molt diferent és acceptar la seva realitat quan aquesta ens pot cobrir de vergonya.
L’obra de Slobodzianek, ens ve a recordar la facilitat amb la que tots ens podem transformar en nazis. O en soviètics stalinistes. O en catòlics integristes. O en jueus víctimes de l’holocaust. Tot depèn de les circumstàncies, del lloc on ens trobem, de la ideologia dominant en aquell moment, del que ens dicta avui la nostra església o el nostre líder nacional.
I és per això mateix que l’obra, més enllà del seu del tot evident i necessari caràcter reivindicatiu, el que fa és dibuixar una xarxa humana de vides trencades, d’amistats que esdevenen odi, d’ambigüitats ideològiques dictades pels afectes, els desafectes o la pura necessitat de sobreviure.
Hi ho fa recolzant-se en uns personatges construïts amb prou complexitat com per no quedar-se mai reduïts al simple estereotip (serveixi com exemple el moment en el que la víctima d’una violació assumeix en veu alta el plaer culpable que ha sentit durant l’acte atroç) i en una estructura narrativa tan poc convencional, com plena d’emoció i de gosadia.
Quelcom que l’estupenda direcció de Portaceli recolzant-se en la solidesa del seu equip interpretatiu i en les brillants aportacions coreogràfiques d’un inspirat Ferran Carvajal no fa altre cosa que remarcar.
Portaceli juga amb elements aparentment antitètics i obté a partir d’ells un muntatge perfectament cohesionat; introdueix amb balls, cançons i llampecs de pantomima expressionista un punt de distanciament a la manera brechtiana i, alhora, mai descuida l’altíssima temperatura emocional continguda al text; sap combinar la brutal realitat del que està passant a l’escenari amb l’atmosfera onírica de tot plegat; i sap com introduir al mig de la tragèdia un intel•ligent apunt de tendresa o fins i tot de subtil humor.
Sap, en definitiva, presentar un d’aquells espectacles en els que el compromís ideològic, s’ofereix sense cap mena de demagògia, en els que la realitat dels fets evocats, no amaga mai l’ambigüitat contradictòria dels que els van protagonitzar i/o patir i en els que la forma escènica, es situa al mateix alt nivell que el seu colpidor contingut.
ENS ANEM DE VACANCES?
Això, és precisament el que fan els protagonistes de Días estupendos, aquesta petita meravella farcida de petites grans comèdies humanes amb la que Alfredo Sanzol ens recorda que els dies d’estiu (i aquí li podeu donar a la paraula “estiu” un sentit ampli i metafòric) passen volant.
I que els moments plens de bon rotllo i il•lusió, no poden ser prolongats de forma artificiosa: com fa la parella que protagonitza una de les histories contingudes en aquest molt notable espectacle, millor acabar les coses quan encara ens engresquen molt i molt que deixar que les vibrants sensacions que ens han provocat es vagin esmorteint lentament.
I millor seria acabar les coses amb un espectacle d’aparent senzillesa que triomfa allà on altres, podrien caure en el ridícul o la carrincloneria (penso, per exemple, en el memorable monòleg que una mare embarassada li dirigeix a la seva filla a punt de néixer) que fer-ho amb uns quants espectacles plens d’ambició que s’estavellen de forma contundent. Però, malgrat tot, tampoc queda altre que esmentar-los encara que sigui de forma ràpida per allò de gaudir dels dies d’estiu que ens resten sense furgar massa en les ferides.
ELS DÉUS, ES DONEN LA GRAN PATACADA
I quan els déus tenen aquesta mena de caigudes acaben fent el ridícul més espantós. I el ridícul és precisament el que fan l’aclama’t director Tomaz Pandur (a manca de conèixer altres espectacles seus, és evident que el seu suposat talent, aquest cop el va deixar tan abandonat com un mal desodorant) i els seus força cèlebres intèrprets: gent com ara una Belen Rueda que, ganivet en mà, es dedica a “assassinar” cols amb ràbia calculada; i si heu vist l’espectacle, ja sabeu que això no és cap acudit.
Pandur assegura que la seva adaptació escènica de la estupenda pel•lícula La Caida de los Dioses vol ser un homenatge al gran Visconti. Però curiosament el que li acaba sortint és una parodia del tot anti-viscontiana: el mestre italià sempre va saber com fer servir les lleis del gran melodrama i l’embolcall operístic com a instruments enlluernadors que li servien per analitzar tant les històries individuals dels seus personatges com l’història col•lectiva en la que estaven immersos.
Pandur senzillament traeix totes les lleis del melodrama, fa us d’una afectada transcendència del tot buida de veritable contingut, crea una narrativa del tot confusa i mancada de ritme i de progressió dramàtica i substitueix els personatges de carn i ossos que feia servir Visconti per ninots sense ànima.
Tot ficat dins una escenografia tan aparentment vistosa com feixuga, avorrida i inútil. Amb molts punts per ser considerat el pitjor espectacle del Grec 2011, el muntatge de Pandur no ha sigut ni de lluny l’única decepció grossa del Festival.
En aquest sac, hauriem de ficar també la malantesa amb la que un Tolcachir a anys llum de la seva admirable La Omisión de la familia Coleman, transforma una gran tragèdia americana com ara Todos eran mis hijos en una mena de mala comèdia domèstica sense cap mena d’intensitat.
O l’embolic idiomàtic i temporal de La Tossuderia, una obra de Rafael Spregelburd que es perd en la seva pròpia desmesura.
I que el no menys desmesurat muntatge de Marcial Di Fonzo Bo, amb el seu us d’una plataforma giratòria tan espectacular com esgotadora, acaba per transformar definitivament en un exercici de pretensiositat un pel banal.
I, sense arribar a resultar una tràgica decepció al nivell de les ja esmentades, tampoc l’Alex Rigola de Tragèdia li ha proporcionat al Grec la clausura que un festival així es mereix.
La veritat és que també Rigola cau aquest cop en l’involuntària traïció. I se’n serveix d’un notable assaig de Friedrich Nietzsche El naixement de la tragèdia per tal de confeccionar un espectacle que ve a contradir pràcticament tot allò que reclamava Nietzsche al seu escrit.
Mentre el filòsof reivindica al text el caràcter salvatgement dionisiac de la representació escènica, Rigola es lliura a un elegant esteticisme cultural del tot deutor de la vesant més light de l’art apol•lini. Això, mentre Ferran Carvajal que tan bé se n’en surt a l’hora de dissenyar el moviment coreogràfic de La Nostra Classe, es dedica a descafeïnar Pina Bausch i deixar reduïda la força creativa de les seves coreografies originals a un mimetisme passat pel Reader’s Digest de la dansa contemporània.
Rigola, el gran Rigola que en aquests darrers anys ens ha deixat tants cops plens d’admiració, no s’hauria de conformar amb exercicis tan prims de substància com aquest o com aquell mitjanament divertit The End amb el que es va acomiadar del Lliure. Esperem que els aires de la llacuna de Venècia facin renéixer el Dionisi que dorm dins seu.