Un cert malestar, recorre la cartellera: el malestar atemporal del teatre que ens mostra com fins i tot les més còmodes escenografies habitades per gent benestant, personatges poderosos, burgesos molt ben situats o, senzillament, classe mitja decidida a atrinxerar-se en el seu estatus, encobreixen un estat d’infelicitat permanent més o menys declarada. Tant se val, que siguis un rei shakespearià, un industrial de l’Anglaterra eduardina, una “performer” amb tendència a l’autolesió, un heroi wagnerià amb vocació redemptora (el magnífic Parsifal que s’ha presentat al Liceu ficat en un muntatge del tot memorable), una avorrida gran dama russa, una madura parella alemanya amb ganes d’explorar la convivència (la de Gos, dona, home, dins l’estimulant díptic que la Sala Beckett li ha dedicat a la nova dramatúrgia alemanya ) o un matrimoni amb tendències amnèsiques i criminals (la que protagonitza la molt correcte Petits crims conjugals). El cert, és que aquí, ningú no és ni remotament feliç.
UN CONTE DISSORTAT
Fixem-nos, sense anar més lluny, en Leontes, el rei de Sicília de Conte d’Hivern a qui, Carme Portaceli, en el seu no massa afortunat muntatge de l’esplèndida obra de Shakespeare, transforma de manera un pel innecessària en un alt executiu que viu, com qui diu, instal•lat a la gran taula de la Sala de Juntes de la seva empresa. Leontes, ho te tot, per sentir-se ben satisfet de la vida: està molt enamorat d’una dona que l’adora, té un fill estimadíssim, i n’espera un altre que ve de camí, dirigeix amb seny el seu regne/empresa, i gaudeix de la companyia del millor dels amics. Sens dubte, massa benestar, com per no merèixer un bon càstig. Un càstig que, en el seu cas, fa aparició en forma de gelosia obsessiva i del tot irracional que, alhora, s’acabarà convertint també en el càstig sense justificació possible que patiran totes aquelles persones que se l’estimen. No és estrany que Portaceli -en la que és, sens dubte, l’idea més afortunada del seu espectacle- trobi que una historia com aquesta, no pot desembocar mai en un final feliç, encara que és tracti d’un final tan carregat d’ambigüitat com el que Shakespeare, va imaginar per a la seva obra. Portaceli, prefereix deixar-ho tot en el terreny del malson, de la fantasia malaltissa i carregada de culpabilitat d’un Leontes que, a manca de poder reparar els seus errors letals, s’imagina que ho fa, només per acabar tenint que reconèixer un i altre cop que, els seus absurds crims destructius, no tenen reparació possible. Llàstima que malgrat aquesta suggerent idea, i malgrat l’arriscat treball de Davis Bagès, Portaceli malbarati en gran mesura el potencial de l’obra mestra que té entre mans, la redueixi a la seva mínima expressió mitjançant talls i més talls que acaben per desactivar l’estranya màgia misteriosa de l’original, incorpori al text gestualitats i pseudo coreografies més aviat molestes, i no acabi de treure-li profit ni al seu repartiment amb tendència a la irregularitat, ni a unes il•lustracions musicals de Dani Nel•lo que, en aquest cas, sonen lleugerament supèrflues. Però deixem de banda aquests aspectes, per tornar al punt de partida: el que Shakespeare, ens acaba de mostrar aquí, és la tremenda fragilitat permanent que amaguem dins nostre. Tanta inseguretat ens provoca la por a la pèrdua que, sovint, ens porta a ser nosaltres mateixos, els que la propiciem. Sovint també, amb resultats devastadors.
EL TREBALL, DIGNIFICA?
Aquests dies, s’instal•len també a la nostre cartellera aquestes grans expertes en infelicitat quotidiana transformada ja en sistema de vida que son Les tres germanes de Txèkhov. Les mateixes tres germanes a les quals, per cert, l’Angèlica Liddell de La casa de la fuerza, els hi atorgava un encobert protagonisme a dues escenes que jugaven lliurament amb el text final de l’obra de rus. Cal treballar! exclamen les germanetes. Cal treballar! li diu també la no menys infeliç Sonia a L’Oncle Vània, a la darrera escena d’aquesta altra obra mestra de Txèkhov. Podran algun dia les generacions futures, entendre el veritable sentit de l’existència i del patiment, i de les frustracions constants que l’acompanyen? De moment, cal treballar, cal seguir treballant, i cal seguir creient, -encara que realment, no ens ho creiem- que potser, l’any que ve, estarem de tornada a Moscou. O que potser, -aquest, és el cas de la Liddell- a Mèxic, és trobi la resposta. Tot i que, finalment, l’única cosa que trobem a Mèxic, siguin cadàvers i més cadàvers de dones violades i assassinades. Liddell, en qualsevol cas, visualitza molt bé aquesta idea del treball feixuc i lleugerament redemptor que corre per entre les paraules de les germanes i de la Sonia. I, juntament amb les seves actrius, es posa a treballar de valent a l’escenari, tot movent d’un lloc cap a un altre pesants sofàs, i carregant i descarregant sacs i més sacs de carbó polsegós. I tot, per a res. Tot per arribar a una gens esperançadora conclusió: El treball, no dignifica, sinó que esgota. Et deixa exhaust, però no et proporciona ni una sola resposta a les preguntes que t’inquieten. I, ni el treball, ni l’art, ni la performance trencadora, et curen realment les ferides afectives, quan aquestes, són profundes de debò. I aquí, arriba el gran acte de sinceritat de la Liddell. Perquè, us penseu vosaltres que es talla el cos amb fulles d’afaitar? Perquè, arrossega desprès les seves ferides per un escenari ple de possibles infeccions, o assenyala el seu cor amb una taca de sang de debò? Potser per trencar motllos? Per donar-los un toc artístic a les seves tendències masoquistes? No pas (o, com a mínim, no pas del tot). La cosa, és més senzilla. Del que es tracta, es de fer-li mal a aquest cos que ha sigut menyspreat per la persona estimada, transformant així en ferides físiques les ferides de l’amor. Vet aquí com, darrera la transgressió escènica, el que es troba en el fons, és el dolor d’un abandó. Si ja no vals res per aquella persona que tant, continua significant per a tu, llavors, tampoc no vals res per a tu mateix o tu mateixa. I l’Angèlica, ha volgut visualitzar aquest menyspreu íntim en carn viva. De vegades, no serveix de res, parlar d’autoestima, i intentar imposar-te un bon rotllo artificial. I quan això passa, i disposes d’un escenari, doncs cal aprofitar-lo per mostrar el teu estrip íntim. Com fa l’Angelica, mitjançant espectacles tan brutals i commovedors com el que acaba de passar pel Radicals Lliure.
UNA MICA MÉS A PROP DE MOSCOU
Aquí, és on viu la Natàlia de Un més al camp, una de les dues grans obres mestres del teatre universal gairebé inèdites als nostres escenaris (l’altre, és Truca un inspector) que, sortosament, acabem de recuperar. En qualsevol cas, la Natàlia, segueix vivint massa lluny de Moscou. I també en el seu cas, el problema no rau en la distància en kilòmetres, sinó en la distància emocional. Aquest magnífic personatge de Turguénev, veu també clarament com l’utòpica felicitat, se l’hi està escapant a tota velocitat de les mans, sense haver-la tastat mai. Ni els marits fidels, ni els amics enamorats i incondicionals, poden sadollar ja la seva fam de viure. I el temps, vola: d’aquí no res, potser li resultarà ja difícil, seguir despertant al seu pas la mateixa admiració que ha despertat fins ara. La Natàlia, s’ha encapritxat del jovenet Beljaiev; tot i que ella, veu aquest caprici no ja, com a veritable amor, sinó més aviat, com l’últim tren cap a l’amor. Des de fora, costa poc, veure que, si es fes real, aquesta relació, estaria condemnada a un rapit fracàs. Però, des de dins, costa també poc, entendre perquè la Natàlia, s’aferra amb desesperació a aquesta fantasia sense futur. Un més al camp, pertany a la categoria de les falses comèdies en les que el somriure, només amaga la tristor constant i latent dels petits drames domèstics que porten a les persones a acabar vivint d’una forma ben diferent a com havien somiat viure. I si les comèdies, semblen tenir com objectiu provocar en l’espectador un cert estat de felicitat passatgera, cal dir que, en aquest, si alguna cosa tenen en comú tots els personatges, és la seva impossibilitat de sentir-se mínimament feliços. Aquí, tots, semblen condemnats a anar tirant amb consciència plena de que seran per sempre més infeliços. Això si: de forma tranquil•la, sense fer masses drames; només Natàlia –una meravellosa Silvia Bel, que segueix reafirmant espectacle darrera espectacle la seva condició d’actriu excepcional- és capaç de transformar la ràbia que li dona aquest reconeixement en un dolorós plor. La seva posició, és juntament la contraria a la que ocupa aquest doctor Xpiguelski amb el qual, el sempre brillant Carles Martínez, es fica al públic a la butxaca. La veritat és que el magnífic actor, es mou al llarg del primer acte en un registre potser massa proper al que utilitzava a la shakespeariana Nit de Reis, també llavors, dirigit per Mestres. Però Martínez, té al seu càrrec una escena sensacional del text de Turguénev, aquella en la qual, el seu personatge, li proposa matrimoni a la senyoreta Lizaveta, i exhibeix tota la acomodatícia mediocritat de qui prefereix assumir el rol de bufó, que creure en idealismes que no condueixin enlloc: la seva, es l’antipàtica infelicitat de qui té tan assumit el fracàs, que fins i tot, el converteix en petit èxit personal.
L’INSPECTOR QUE ENS AMARGA EL SOPAR
L’altre gran clàssic recuperat del que podem gaudir ara mateix, és aquesta sensacional obra que J. B. Priestley, va estrenar a l’anglaterra post bèl•lica de 1946, i que continua resultant tan punyent ara, com ho era llavors. El gran Josep Maria Pou, que admira d’allò més la rupturista i ja llegendària visió d’aquest text que va oferir Stephen Daldry (director de pel•lícules com ara BillyElliot, Las horas o El lector) fa un parell de dècades, ha volgut presentar un muntatge que es troba ben bé a les antípodes d’aquell que ell mateix, va admirar tant. I la cosa, no deixa de tenir la seva lògica. Per començar, perquè, és ben diferent, presentar una obra davant un públic que, en la majoria dels cassos, se la sap gairebé de memòria, i l`ha vist representada també gairebé sempre de forma més o menys clàssica, que fer-ho davant un públic per al qual, aquest text, constitueix gairebé una estrena absoluta: Pou, s’apropa doncs amb intel•ligent classicisme a aquesta mansió de l’acomodada família Birling que Pep Duran, ha transformat en una notable escenografia plena de fusta noble i quadres: l’escenografia que li escau a un grup familiar tan ben situat, i d’aparença tan conservadora i fidel a les tradicions com ara ho es aquest. Un grup que, això si, entra també de ple en la categoria de gent infeliç que, a primera vista, pot no semblar-ho. En el seu cas, del que es tracta, és de la infelicitat culpable d’aquell que en nom de la seva posició social i econòmica, dels bons costums, i del liberalisme en estat més pur, va sentenciant la sort dels que tenen la desgracia de caure a les seves mans, sense voler assumir les responsabilitats que li pertoquen. Això, fins que arriba un inspector que és també un gran enigma. I que no existeix pas, com a personatge amb entitat psicològica, sinó com a una mena de deux ex machina arribat probablement d’un futur molt immediat: a Priestley, l’apassiona el tema del temps i la seva relativitat, i també en aquest cas, va voler introduir un joc escènic nascut d’aquesta inquietud. En qualsevol cas, la visita de l’inspector, a més a més de les repercussions que té si l’examinem des de la perspectiva de la dimensió social i la interpretació política que introdueix a l’intriga que té lloc a l’escenari, serveix també per desvetllar el malestar en el que vivien ja els personatges de l’obra abans de la seva arribada. I és que, la informació que introdueix l’inspector, no és limita pas, a canviar per sempre la vida i el sentit de culpa i les relacions intimes que mantenen els integrants del grup. També, deixa al descobert l’entramat de mentides, frustracions i convencionalismes encobridors en el que s’havien mogut sempre amb més o menys consciència, i amb més o menys grau de responsabilitat.