Busqueu sabata còmoda i una bona motxilla, urbanites acèrrims! Avui us tocarà fer una bona caminada per uns quants espectacles que, fugint de la ciutat, s’endinsen per paisatges naturals i territoris rurals. Al llarg de l’itinerari visitarem poblacions reals que han esdevingut espais mítics, creuarem tenebrosos boscos àrids en els que habita la misèria humana i tindrem també ocasió de fer alguna que altra parada festiva, amb rialles poètiques incloses.
PEDRALS AMB EL CAP PLE DE PARDALS
Parlant de poesia lúdica que se’n va de marxa per ambients rurals, aquí tenim les agosarades rimes de Josep Pedrals. Heu sentit a parlar d’El Bolló, la imaginària capital eròtica de Catalunya en la que Pedrals situa El Furgatori, la seva novel•la/poema transformada ara també en espectacle teatral? Doncs hi ha qui diu que els paisatges on té lloc l’acció d’En comptes de la lletera no es troben pas massa lluny d’aquell altre poble fictici. I de la lletera, n’heu sentit a parlar?
I ara, segur que tots heu imaginat ja una senyora carregada de pots plens de llet que, si li passa igual que a la del famós conte, mentre va camí del mercat per vendre el seu líquid i nutritiu producte ja s’ha omplert el cap amb fantasies de capitalista especulatiu. Això, fins que una ensopegada la deixi sense llet i sense imaginari imperi econòmic.
El que no sabeu vosaltres, si no heu vist aquest divertidíssim espectacle o no sou uns ornitòlegs com déu mana (és a dir, uns ornitòlegs més donats a la imaginació que a la ciència) és que la lletera o llétera és també el nom d’un ocell utòpic, l’existència del qual no està potser verificada amb proves documentals, però resulta del tot inqüestionable si has decidit fer de l’ornitologia una aventura per a somiadors.
I aquest, és precisament el cas de Pedrals i la companyia Indi Gest. A la recerca de l’ocell perdut, i ben armada amb un ampli ventall de metàfores i metonímies del tot imprescindibles per realitzar una expedició tan perillosament humorística, aquesta gent no dubtarà en ficar-se de peus a la galleda i recórrer humits rierols plens de piranyes, secs deserts habitats per perilloses serps de plàstic (que són les que fan més mal) i cims nevats que et poden deixar congelats els peus com si res.
Això, mentre la seva roba va quedant ben molla, i els seus cossos, ben empastifats amb tota mena de substàncies orgàniques i no orgàniques, majoritàriament escatològiques.
Tot sacrifici és poc, quan persegueixes un somni en forma d’ocell. Fins i tot, encara que es tracti d’un somni tan poca solta com aquest. Assoliran els nostres intrèpids ornitòlegs el seu utòpic objectiu? Millor que ho esbrineu vosaltres mateixos, compartint amb ells l’aventura que ens proposa aquesta saludable gamberrada poètica plena de versets enginyosos i no exempta també de sàvies moralitats que us poden resultar molt útils en el futur.
EL RIFLE, LA BÍBLIA, I L’AIGUARDENT AIGUALIT
Com li diu el Valere al seu germanet, el Coleman, això d’engegar-li un tret al cap al pare, no està bé, gens bé. Clar que tampoc cal posar-se pedres al fetge: el que està fet està fet i, a la fi, el pare estava també fet una bona peça, capaç d’amargar-li la vida a qualsevol.
Però si ets un capellà mig alcoholitzat per culpa de l’aiguardent casolà que ven la Girlenn i tens problemes de fe i d’autoestima com els que té el pare Welsh, no ho portes gens bé, això que els teus feligresos es vagin matant els uns als altres com si res, o que se’t suïcidin a la més mínima.
I això és precisament el que passa a la petita i molt irlandesa població de Leenane en la que el sempre brillant Martín McDonagh va situar una trilogia teatral iniciada amb La reina de bellessa de Leenane (obra extraordinària amb la que Mario Gas va fer al seu dia un muntatge esplèndid) i de la que també forma part aquest The Lonesome West ara estrenat al Versus.
Recordeu, les pel•lícules irlandeses del gran John Ford? Recordeu aquella memorable baralla interminable de L’home tranquil? No hi ha cap dubte: la barreja entre alcohol, clima fred, paisatge de bellesa aspre, caràcter fabulador i catolicisme, ha fet d’Irlanda un territori abonat per a les grans baralles amb el cop de puny sempre a punt.
Però la Irlanda de McDonagh, no és ben bé la Irlanda de Ford, un espai mític i èpic construït a partir de la tradició i l’ancestre. Ni tampoc és ben bé la Irlanda del Conor McPherson de La Presa, un espai en el que les més intimes frustracions i la mateixa bella desolació del paisatge que t’envolta, poden ser canalitzades a traves de les paraules, i transformades en històries i més històries que et recorden la gran tradició narrativa oral del poble irlandès.
La Irlanda de McDonagh és un territori límit, donat al instint primari i la reacció visceral; un espai sovint salvatge que ha donat origen a una geografia humana en la que també abunden les reaccions primàries i tirant a salvatges. I per això – i tot el to obertament dramàtic que presentava la seva primera obra- McDonagh opta generalment per l’humor negríssim i devastador, quan vol retratar aquesta Irlanda: aquí és on podem recordar al terrorista psicòpata, torturador i amb feblesa pels gatets que protagonitzava la molt potent El tinent d’Inishmore.
Tot i que, sens dubte, i malgrat l’humor, el McDonagh de The Lonesome West es troba molt mes a prop del McDonagh de La reina de bellesa: l’eterna baralla sense fi dels germans Connor, com l’etern estira i arronsa del que s’alimentava la relació entre mare i filla d’aquell altre text, no fa altre cosa que parlar-nos de no menys eternes mancances emocionals i disfuncions familiars, de dependències afectives tan arrelades que es volen negar a cop de mastegots i de dificultats comunicatives tan doloroses, que s’acaben transformant en acudits domèstics amb efectes devastadors.
I amb efectes també sovint bestialment hilarants, que, per molt que ens facin riure, no amaguen en cap moment la no menys bestial soledat a la que semblen condemnats aquests personatges.
Cal felicitar a la jove companyia Ras Teatre, per haver donat a conèixer aquest notable text a casa nostra. I també, per haver-nos ofert un espectacle estimulant i notablement intens que és una bona mostra del prometedor futur que li espera a la formació, si segueix treballant amb el mateix rigor que mostra aquí. Potser cal polir encara algun desnivell interpretatiu. Però la força que mostren els enfrontaments verbals i físics dels germans
Connor (un excel•lent Eduard Buch, i un Isidre Montserrat també amb moments notables), la contundència de l’espai escènic, i el ritme sec que imprimeix la direcció de Pepa Fluvià, resulten notablement convincents.
LA MEVA CASETA, EL MEU FORAT
Ja que som a Irlanda, no ens costa pas tant seguir viatjant una mica, fins arribar als més nòrdics indrets de la nòrdica Finlàndia. Enllà, i gràcies a les instantànies del colpidor àlbum de família retratat per l’autor Kristian Smeds a Imatges Gelades, tornarem a comprovar que els efectes terapèutics de la naturalesa han sigut sovint massa sobrevalorats. I que, al costat dels paisatges més apoteòsics i dels rius amb l’aigua més pura, les persones es poden sentir tan radicalment desemparades i desesperades com entre el ciment sorollós i pol•lucionat de les grans urbs.
De fet, fins i tot aquella caseta de fusta que mirada de lluny sembla formar part d’un bonic decorat, mirada de prop pot revelar-se com un claustrofòbic cau individual que serveix per aillar-se de tot i de tots. Però que, alhora, és incapaç també de transmetre`t un mínim de la comoditat solitària que pot oferir la solitud entesa com a refugi.
El molt notable muntatge que Alícia Gorina ens ofereix del text remarca precisament aquest tret, omplint l’escenari amb un grapat d’aquestes petites casetes de fusta en la que només es pot residir si estàs disposat a tenir el teu cos tan encongit com la teva ànima. I de les que només surts per passar la teva nit mensual de borratxera i sexe fugaç i plenament insatisfactori, com ens explica en el seu brutal monòleg la infermera i mare soltera amb la que Maria Pau Pigem ens ofereix deu minuts de portentosa interpretació.
O només surts per assistir en silenci al ritual mecànic i buit de l’escola que et prepara per ser un fracassat més, com fa la nena muda (commovedora Mireia Gubianas) destinada a convertir-se en cadàver curiós que contempla el món sota les aigües del riu.
O, ja que som en el terreny de les instantànies mortuòries, com ho fa la núvia interpretada per l’estupenda Anna Alarcón, quan rebutja entre les tombes del cementeri el fantasma de l’amor total i la passió que ho trasbalsa tot; un fantasma que, precisament, ha estat absent de totes les tristes existències que desfilen per les gèlides imatges d’un muntatge que, a diferència del que indica el títol, arriba a resultar notablement càlid.
Apuntalats de tant en tant amb cops d’humor esfereïdor i del tot immunes a les temptacions d’una narrativa tradicional que faciliti la identificació sentimental, el text de Smeds i la direcció de Gorina arriben a provocar aquesta calidesa precisament gràcies al seu rigor sense concessions, a la seva forma de remarcar amb el silenci allò que no es pot ni pronunciar, i a la seva emotivitat feta de contenció.
MEQUINENSA, EMERGEIX DE LES AIGÜES
I Xicu Masó, recolzant-se en les paraules de Jesús Moncada i en el fantasma del poble ara transformat en paisatge aquàtic, ens ofereix un dels seus muntatges més sòlids i notables.
Masó ja havia realitzat una primera i molt irregular aproximació a la literatura de Moncada i als carrers de Mequinensa amb L’Aigua, espectacle vist fa uns pocs anys a la Sala Muntaner. Però, i gràcies a la força ben estructurada dramatúrgia que li aporta Marc Rosich, el director se’n salva aquest cop del to dispers que presentava aquella proposta. I, en el que no deixa de ser un exercici d’ambiciosa modèstia, centra les moltes possibilitats que li ofereixen els diversos texts de Moncada que han sigut convocats per construir l’espectacle, en aquella opció que pot resultar més factible des del punt de vista escènic, i més assequible per a tota mena de públic: l’humor, presentat amb un punt de melangia irònica que es fa més intens a mida que l’espectacle avança i les aigües van creixent, i l’evocació d’un passat que es fica dins del present de forma fantasmagòrica.
Com a lector recent i admirat de Camí de Sirga, no em sorprèn gens que, malgrat els quilòmetres literaris que les separen, la població de Mequinensa sembli agermanada a la població de Macondo. I de ben segur que tampoc a l’autor d’aquests texts el sorprendria aquesta associació amb el poble mític que va viure cent anys de soledat , si tenim en compte que les pàgines de Camí de Sirga es deixen contaminar sovint i molt conscientment d’una mena de realisme fantàstic passant per la Franja.
El cas és que Rosich i Masó, podrien haver optat per potenciar aquesta vesant de l’obra de Moncada. O per remarcar més el sub text èpic i històric que corre per les seves pàgines. O per assenyalar les ferides obertes que van deixar per aquests carrers la guerra, la postguerra i la repressió. O per perdre’s en la poètica descriptiva del buit que deixa un poble amb condemna de mort marcada. Però prefereixen caminar per una línea més recta, -i potser, si voleu, més planera- i començar amb un molt divertit monòleg que li permet a Carles Martínez ficar-se el públic a la butxaca. I que facilita d’allò més que aquest mateix públic, es senti des de bon principi ben còmode amb el que li espera, assenyalant-li ja de pas la tonalitat general per la que es mourà tot l’espectacle, fins i tot, quan arribin els seus moments més carregats de melangia o tristor.
Masó i Rosich, fins i tot es permeten el luxe d’acabar el seu muntatge amb un primer final feliç amb tonalitats romàntiques. I és que Mequinensa és un d’aquells muntatges que semblen renunciar de forma conscient a la temptació de l’excés de creativitat, per posar-se al servei d’una molt efectiva utilitat: del que es tracta aquí és de fer bon teatre, però també de crear interès envers l’obra de Moncada i les pedres de Mequinensa. I en aquest sentit, l’objectiu es pot considerar assolit per complert.
MIRACLES LAICS BOSCOS ENDINS
I acabem la nostra ruta rural a les portes d’un bosc tràgic que, com tots els boscos, amaga dins seu secrets terribles, i ànimes tan solitàries i rebutjades per la comunitat com les bruixes dels contes. I és que, encara que sembli mentida donat el dramatisme de la proposta, a mi el que ens explica la Marilia Samper de L’ombra al meu costat em sembla que té també alguna cosa de conte. I no ho dic solsament pel seu final, un final que podria semblar un xic inversemblant si Samper hagués intentat explicar-nos la tragèdia amb estil del tot realista.
Però que no resulta gens inversemblant, justament per que l’autora d’aquest esplèndid text (potser imperfecte i descompensat en algun moment, però d’una colpidora coherència en el seu conjunt) no busca tant el realisme, com la possibilitat de trencar la realitat fosca i sense sortida, tot afegint-li una espurna d’esperança. No tenen res a veure, el teatre de Marilia i el cinema de Dreyer.
Però a mi, no sé perquè, l’últim tram de L’ombra al meu costat em va recordar la sublim resurrecció amb la que el gran Dreyer finalitzava la seva extraordinària pel•lícula Ordet. Aquella resurrecció estava admirablement explicada per un cristià creient i intel•ligent que no tractava pas de dogmatitzar o evangelitzat al seu públic, sinó que tractava de recordar li que només la fe en allò que creus, sigui el que sigui el que creus, pot possibilitar el miracle interior i donar-li un cert sentit a l’existència.
El miracle de Marilia no ho es ben bé, i, -això està clar- no té cap mena de connotació religiosa. Però la seva finalitat dins l’estructura de l’obra, no està pas massa lluny de la que tenia el miracle de Dreyer. I, en qualsevol cas, crec que no cal esperar al final, per a donar-se que L’ombra al meu costat es presenta com la imatge tenebrosa i deformada d’un conte; això si, ben sinistre.
Només cal veure en aquest sentit l’escena inicial en la que Marilia idealitza la representació de la família perfecta sense cap mena de defecte perceptible, per tal de remarcar encara més el dramàtic punt de ruptura que és a punt d’introduir-se entre tanta perfecció. I només cal escoltar els diàlegs que mantenen la parella de vells, diàlegs dels quals ha sigut expulsada cap mena d’ombra, de retret, de possible decepció o desgast de convivència.
Cal afegir que la bruixa d’aquest conte, és l’immigrant vagabund a qui tothom té ganes de linxar, menys justament la mare que, de tant dolor com pateix, sap distingir de lluny el dolor d’un innocent?
SEX IN THE CITY
I si aquestes excursions rurals us han deixat exhaustes, això vol dir que ha arribat l’hora de tornar a la ciutat. Una ciutat que, això si, us pot deixar també exhausts, per en un altre sentit. I és que la gran urbs regalima sexe, si ens guiem per la intensa activitat eròtica a la que es lliuren en pla circular (recordeu que això és una adaptació lliure de La Ronda, l’obra de Schnitzer que encadena un seguit de trobades sexuals que acaben formant un cercle interconnectat) els protagonistes de L’habitació blava. Ja posats, potser les modernitzacions realitzades per David Hare i l seva necessitat de re interpretar en clau rabiosament contemporània les pulsions eròtiques d’aquells personatges originals que van habitar a la Viena de Sigmund Freud i de la fi de l’imperi austrohongarès, acaben donant-li al conjunt un to lleugerament més superficial del que presentava al magnífic original.
Però no hi ha cap dubte que David Selvas i Norbert Martínez supleixen aquestes possibles limitacions amb un muntatge intens, potent, molt ben resolt des del punt de vista interpretatiu, molt contundent pel que fa a la visualització d’una fogositat sexual que no cau mai en el perill de la repetició perquè cada trobada posseeix la seva pròpia personalitat i molt brillant pel que fa als mitjans audiovisuals i a la banda sonora utilitzats.
Això sí: si tanta vida de camp ha despertat la vostra libido, no us feu tampoc moltes il•lusions. Tal i com ens recorda Hare, sovint, a l’habitació (blava, o de qualsevol altre color) un cop s’hi produeix el plaer fugaç, s’instal•la tot seguit un cert sentiment d’insatisfacció.