Tony Kushner finalitza la seva extraordinària Homebody / Kabul amb una escena memorable que d’alguna manera, es converteix en l’antitesi simètrica del monòleg amb el que obre el text. Ja sabeu: aquest monòleg amb el que Vicky Peña ofereix la que molt probablement sigui la millor interpretació que haurem vist a un escenari al llarg de la temporada. El cas és que, a l’última escena, la bibliotecària de Kabul que finalment ha pogut arribar fins a Londres i escapar del poder talibà, seu al mateix lloc a on seia Vicky a l’escena inicial. Contempla la seva biblioteca, però no entén els gustos literaris de l’altra dona. Contempla i té cura del seu jardí, i no entén perquè aquest jardí tan maco, havia estat tan descurat abans. No entén, en definitiva, com aquella altra dona a la que no havia vist mai però que, d’alguna manera, li ha salvat la vida, va voler renunciar a tot allò que ella valora tant i tant. Que no se n’adona que, fins i tot el Corà, té un altre sentit quan el llegeixes a un bonic jardí anglès, i molt lluny de l’infern integrista de Kabul? D’això (entre altres moltes coses), va el text de Kushner: d’aquest neguit constant que ens porta sempre a creure que el paradís es troba just allà on no hi som nosaltres. De la contradictòria paradoxa que ens porta alhora a creure que els nostres pensaments i ideals són tan perfectes i inqüestionables, que potser val la pena imposar-los a tothom, encara que sigui a la força: només aquest convenciment que ens condueix a l’absolutisme intolerant, sembla capaç de fer-nos oblidar el dubte constant en el que vivim. I també de com, sovint, ens resulta més fàcil estimar conceptes abstractes i intentar salvar civilitzacions, que estimar i intentar salvar persones que són massa a la vora nostra, i ens recorden massa constantment que les seves misèries i limitacions, són ben bé com les nostres. Kushner ens ofereix un exemple aclaparador de paradoxa cultural, en aquell moment en el que la veu de Sinatra es confon amb un cant d’alabança a Al•là. Malgrat que, de vegades, se’ns omple la boca utilitzant la paraula fusió, el cert és que gairebé sempre, vivim al mig de la Confusió, de l’impossibilitat d’integrar sons diferents, del convenciment que cap música sona tan bé com la nostra, cap raó té tanta raó com la nostra. I això, mentre una veu interior ens recorda que alguna cosa no funciona, i que els raonaments, no són capaços tampoc de tapar per complert aquesta insatisfacció que creix i creix. Estarem més satisfets, pels carrers de Kabul? Si més no, si que et deixen ben satisfet, textos tan plens de suggeriments i ambigües revelacions com el d’aquesta obra mestra de l’autor de l’inoblidable Àngels a Amèrica. Kushner i l’excel•lent muntatge de Mario Gas, han posat el llistó ben alt. I ens han recordat de pas que els viatges, acostumen a ser sempre molt instructius i, si volem, poden resultar experiències iniciàtiques plenes de revelacions.
Està clar que Pau Miró, està d’acord amb això, perquè també ell ens proposa fer un viatge que ens condueix cap a Singapur mentre fem un bon recorregut per diversos espais de la Sala Beckett. Voleu que comenci per dir-vos el que menys agrada d’aquesta obra que, d’altra banda, m’agrada força? Doncs, el personatge del noi africà a qui interpreta Amedé Nwatchok. I per dos raons. La primera perquè (a diferència del que passa amb Kushner, i a diferència del que passa a tota la resta de personatges de Singapur) aquí si que a Miró, se li escapa per un moment la tendència al monòleg lleugerament tòpic i conscienciat. Fins i tot, encara que darrera el tòpic, s’amagui una tragèdia real de la que cal parlar tants cops com sigui necessari. La segona raó, té més a veure amb la feina de Miró com a director. Un bon director (i com queda demostrat al llarg de la resta de l’espectacle, ell ho és) ha de tenir molt clar quin és el tipus d’interpretació que necessita el text. I si (com passa en aquest cas) el teu intèrpret, no domina bé el idioma amb el que s’ha d’expressar, potser cal deixar-lo que s’expressi tota l’estona en la seva llengua i subtitular totes les seves intervencions. O potser, cal buscar un altre intèrpret que no pateixi tant amb la pronunciació, i que no faci patir la intel•ligibilitat del text per culpa d’aquesta limitació. Més enllà d’aquest petit problema, cal dir que Miró sap com ficar-nos de cap en l’atmosfera d’una obra que es mou entre l’apunt realista i el malson, la tragèdia domèstica i el humor capaç de fer acte de presència en les pitjors situacions, el reconeixement de la mort que tot ho sacseja, i les renovades ganes de viure i sentir que pot provocar de vegades aquesta evidència de la mortalitat, i aquesta absència sobtada d’aquells a qui estimem. Tot això, queda perfectament reflectit en la tercera etapa de l’obra, aquesta que ens situa a un hotel de Singapur, i ens fa recórrer de forma gairebé fantasmagòrica (excel•lent, la utilització del vídeo) els carrers de la ciutat, mentre busquem amb alegre desesperació un local que encara estigui obert per prendre la penúltima copa, o un racó fosc on deixar anar lliure al desig. Particularment, aquest tercer episodi (el més llarg i el que menys està agradant de l’obra) em sembla de lluny el millor d’aquest tríptic. A l’hotel de Singapur, Miró es deixa anar i se’ns mostra més lliure, més enginyós, més íntim i més experimental i lúdic que mai.
I ara, espero que no us hagi donat per desfer les maletes, perquè encara ens falta visitar el continent africà en companyia de Pepe Rubianes i les seves ballarines etíops. No deixa de ser curiós que les danses d’aquestes noies, gairebé em semblin el menys autèntic (ara que tothom abusa tant de la paraula) de l’espectacle; coreografies correctes però una mica d’estar per casa que ofereixen un puntet de ritme ètnic condimentat al gust de l’espectador occidental que contracta viatges organitzats, i no es perd mai els espectacles folklòrics que li ofereixen al saló del seu hotel. Però deixant de banda la discreta i agradable dansa, la resta del que veureu al Capitol, sí que és ben autèntic. Vull dir que és autèntic Rubianes en estat pur, passejant per la sabana africana amb tota l’incontència verbal i la imaginació que el caracteritzen, convertint els gags verbals en veritables imatges de còmic, demostrant que, quan cau en bones mans, l’escatologia no és aquell recurs fàcil del que es serveixen rutinàriament tants i tants còmics, i fugint com del dimoni del to discursiu o el missatge redemptor en el que altres caurien de quatre grapes.
Per cert, que els que si han caigut una mica de quatre grapes en això de creure que fer una lectura contemporània d’un text escrit fa unes quantes dècades, vol dir omplir l’escenari amb electrodomèstics fets pols que es dirien haver escapat d’un apocalipsi postindustrial, són els directors de l’obra de Joan Brossa La sorra i l’Acadèmia. I ja que aquest equivocat muntatge, en va ple d’imatges de les nostres cadenes televisives, i que unes quantes d’aquestes imatges, corresponen a la programació de Aquí hay tomate, aprofito l’avinentesa per deixar anar una inquietud personal que potser no ve al cas, però que em provoca massa neguit com per no pronunciar-la en veu alta: serà veritat, que la monarquia té alguna cosa a veure amb l’eliminació de la graella de Telecinco d’aquest programa? Cap la possibilitat, que la casa reial hagi fet alguna trucada fatídica al senyor Berlusconi per tal que la censura, es produeixi com qui no vol la cosa, i com si tot, vingués de l’estranger? Potser, els rinxols d’una princesa, poden ser un tema baladí: cadascú, es pentina com millor li sembla. Però pressionar per tal de limitar la llibertat d’expressió, no seria pas cap tema baladí, d’això si que n’estic ben segur.
En qualsevol cas, deixem-nos d’especulacions: fins i tot, si les institucions més altres, poden despertar-nos suspicàcies, sempre ens quedarà el consol que els cavalls, són animals de fiar. I sinó em creieu, aneu a veure Cavalia; una carantonya, un