Diu la periodista polonesa Anna R. Burzynska que, en una entrevista sobre el seu extraordinari espectacle Persona. Marilyn, el director Krystian Lupa va fer un curiós i molt significatiu lapsus. I que, tot parlant de la ‘foto sessió’ protagonitzada per Marilyn Monroe a la que assistim dins l’obra, va fer referència a una ‘foto dissecció’. Cal afegir que, en realitat, el suposat ‘lapsus’ del genial Lupa, no ho és en absolut. I que mentre contemplem en una pantalla les imatges amb les que el fotògraf intenta captar tota la dolorosa sensualitat de l’estrella anímicament ferida, s’escola també com un flaix gairebé subliminal la imatge morta de Norma Jean al dipòsit de cadàvers.
Això, després de que l’espectador sigui colpejat per un sorollós sotrac elèctric; un d’aquests llampecs de colpidora irrealitat amb els que Lupa acostuma a travessar sempre la superfície d’aparent naturalisme hiperrealista que transmeten els seus sensacionals espectacles.
D’altra banda, també la càmera de vídeo digital que juga aquí un paper del tot essencial, l’aparell de música que trobem damunt la taula de treball / dormitori / menjador improvisat, al voltant de la qual es mou tot el muntatge o alguns significatius detalls de vestuari, ens deixen clar que no som pas a l’any 1962, l’any de la mort de Marilyn.
I malgrat tot, i malgrat que Lupa no intenta per a res la reconstrucció biogràfica del mite, potser mai no hem estat tant a prop de l’essència d’aquest mite. Més encara: em jugo el que vulgueu que cap dels biopics sobre Marilyn que ara mateix s’estan gestant a Hollywood (com a mínim un parell de projectes la tenen a ella com a protagonista), serà capaç d’apropar-se a aquesta essència, d’altre banda (això Lupa tampoc no ho amaga) del tot impenetrable.
Ben mirat, com potser ho és de fet l’essència de qualsevol altra persona. De fet, Persona, és precisament el títol de la trilogia construïda al voltant de tres personatges reals que Lupa ha iniciat amb la seva visió de Marilyn. No deixa de ser curiós que Persona sigui també el títol d’una de les grans obres mestres d’Ingmar Bergman, protagonitzada per una actriu que, després d’haver donat veu a tants personatges, s’ha quedat ara ella mateixa sense veu.
Parlant d’actrius: aquí en tenim una, Sandra Karzeniak, que com passa tan sovint als espectacles de Lupa és una veritable fora de sèrie. Però de la que ens oblidarem de seguida perquè a l’escenari no veurem en cap moment altra cosa que a Marilyn Monroe parlant, això si, en polonès.
El mimetisme buscat per Lupa i Sandra és també en aquest sentit essencial. No és tracta d’imitar gestos o fotos cèlebres. Del que es tracta, és de fer-nos sentir de forma constant tota la vulnerabilitat, tota la sexualitat, tota la seducció, tota la capacitat per l’auto menyspreu i tota l’agressivitat autodestructiva d’aquest cos de Marilyn contemplat sempre per milions d’ulls que no la saben veure de debò.
Un cos neguitós que ha buscat amb desesperació la forma de sentir-se persona real i de sentir-se còmoda sota la seva pell. Però que mai no ha trobat la forma d’assolir aquesta convivència. I que ara es mou constantment entre el personatge somiat (la Grushenka dels Germans Karamazov que Marilyn assaja un altre cop), el personatge públic que ha de buscar refugi en un atrotinat estudi fotogràfic utilitzat en altres temps pel mateix Charles Chaplin, i el personatge Marilyn, abocat a un abisme de frustració, alcohol, pastilles i infructuoses sessions de psicoanàlisi que només pot conduir al manicomi o al dipòsit de cadàvers.
O potser al dipòsit de cadàvers amb aparença de plató cinematogràfic en el que totes les persones de l’univers Monroe es comporten com a bojos i en el que Lupa situa l’últim fragment del muntatge mentre Marilyn fa una darrera aparició estel•lar enfundada en el llegendari vestit que va utilitzar per desitjar-li un Happy birthday al President Kennedy. Això sempre sota l’atenta mirada de Paula Strasberg, dona del cofundador de l’Actor’s Studio Lee Strasberg, confident i mestre d’interpretació de Marilyn que va arribar a exercir un poder, diuen, que despòtic sobre la nostra sempre fràgil actriu.
Pocs cops el físic d’un cos sempre en agitat moviment ha resultat tan significativa com dins d’aquest muntatge teatral que, d’altra banda, no es limita (com si això fos una limitació) a penetrar en el moll de l’os del mite Marilyn. El cas és que aquí podrem ser testimonis de la mítica última sessió fotogràfica de la Monroe; aquella en la que mentre l’actriu s’anava relaxant amb xampany i més xampany, deixava a la vista dels ulls de la càmera les seves cicatrius exteriors i interiors com mai no havia fet.
I podrem també assistir a la seva última trobada psicoanalítica. I veurem com Lupa crema el cos de Marilyn a l’últim fragment de la seva impactant obra. Però, més enllà d’això, el director s’haurà servit de Marilyn per oferir-nos també un brutal exercici escènic sobre el que significa interpretar sobre la manera com un actor o una actriu, es pot arribar a dissoldre en el(s) seu(s) personatge(s), i sobre com les persones busquem la forma de ser reconegudes com a tals; de vegades, sense saber del tot ben bé quina persona som de debò ni quina persona volem que vegin els altres.
MÉS TEMPORADA ALTA
El cert és que un any més Lupa ha conduit el Festival Temporada Alta al seu punt més alt. De moment, quan us escric això, encara queda molta Temporada Alta per endavant. I encara ens queda (atenció, cal reservar-hi a la vostra agenda un forat per aquest espectacle sigui com sigui) la possibilitat de recuperar aquell Ritten, Dene, Voss (un dinar a cals Wittgenstein) amb el que Lupa ens va fer al•lucinar fa ara quatre anys: amb els meus respectes pel digne treball que va fer Josep Maria Mestres, existeix un veritable abisme entre el muntatge de l’obra de Bernhard que vam veure al Romea l’estiu passat i aquesta proposta colossal.
Temporada Alta ens té reservats encara un Shakespeare, Richard III, servit pels magnífics actors (aquí d’actrius no en hi ha ni una) del Propeller, un musical friki The Tiger Lillies, que pot ser una veritable sorpresa o (i per no ser exhaustius, entre tanta oferta estimulant) una nova comèdia dramàtica de Claudio Tolcachir, El viento en un violin, creada amb el mateix estil personalíssim que ens va enlluernar amb La omisión de la família Coleman.
‘SWEET WILLIAM’: UNA LLIÇÓ MAGISTRAL
Cal dir que, Lupa a banda, el festival ens ha presentat ja un bon grapat de moments teatrals del tot impagables. Per posar un exemple, aquí teniu la classe magistral de Sweet William, el monòleg amb el que l’actor Michael Pennington ofereix una esplèndida selecció de fragments de l’obra de Shakespeare mentre repassa la biografia del geni i, ja de pas, ens explica també unes quantes anècdotes personals.
Que Pennington sap recitar Shakespeare com només ho saben fer els millors actors britànics ja ens havia quedat molt clar l’any passat, quanva protagonitzar sota la direcció de Peter Brook l’espectacle Love is my sin integrat per una selecció de sonets shakespearians. Però amb el Sweet William d’enguany, Pennigton ens ha demostrat una cosa més: ens ha ofert tota una exhibició de com un gran actor pot interpretar alhora els diversos personatges de un mateix fragment escènic fent-nos reconèixer en tot moment la personalitat, l’edat, el caràcter i gairebé els somnis de cadascú d’aquests personatges.
I ens ha demostrat com per reconèixer la grandesa del geni no cal recórrer sempre als mateixos monòlegs o les mateixes obres: la selecció de Pennington té per moments alguna cosa d’alternativa. D’altra banda, està la forma de contextualitzar l’impacte amb el que una paraula de Shakespeare pot evocar el més personal dels records: serveixi com exemple modèlic el moment en el que l’actor, quan assisteix de nen a la seva primera representació de Macbeth, vincula les fulles caigudes a les que es refereix l’obra amb les fulles caigudes que ell trepitjava a la seva infància. De debò: la de Pennington, és una lliçó magistral digna de figurar en els programes acadèmics de qualsevol Institut del Teatre.
HOMENATGE A LA BODEGA BOHÈMIA
Pel Temporada Alta ha passat també el cabaret transvestit de Gardenia, l’espectacle de les Ballets C de la B que al proper mes d’abril recalarà al Teatre Lliure: ja podeu deixar de llegir aquests línees (en cassos així és cosa de no perdre el temps) i anar corrent a comprar una entrada. Ben mirat i encara que hagués resultat del tot impossible a tots els nivells (començant per a que les dimensions mínimes de l’escenari no ho haguessin permès), aquest espectacle hagués pogut convertir-se en una magnífica forma d’inaugurar el nou El Molino.
A la fi, a l’actriu transsexual Vanessa van Durme, l’idea de crear un muntatge que reunís al seu escenari una colla de vells transvestits gairebé en edat de jubilació, li va venir després d’haver vist un documental d’aquella mítica Bodega Bohèmia per l’escenari de la qual havia passat alguna que altre vella gloria retirada de El Molino.
I a la fi, aquest espectacle admirablement co-dirigit pel llegendari Alain Platel i per Frank Van Laecke, i encara més admirablement interpretat per aquest grup d’artistes del transvestisme, no deixa de ser un commovedor, intel•ligent i també ben divertit homenatge a una forma de fer espectacle més propera a El Molino d’altres temps que al modern music-hall per a tots els públics d’ara mateix.
GATA SOBRE TEULADA DE ZINC CALENTA
I per acabar, i ja que hem començat amb una dona de sensualitat turmentada i que, aquestes últimes setmanes, han passat pel Liceu dones fatals també tan sensuals com ara Carmen i Lulu, protagonistes de dos muntatges també del tot ben notables, acabem amb Maggie la gata, l’heroïna de Tennessee Williams amb la que Àlex Rigola ha reobert el Teatre Lliure de Gràcia.
Això després d’una esplèndida reforma a la que només li posaria un punt negre: el magnífic bar de la sala amb dos nivells diferents d’altres temps, aquell vell bar restaurant en el que tantes hores havien passat els bons teatrers de Barcelona, mentre es preparaven per a gaudir d’alguna joia teatral o discutien amb entusiasme el que havien vist dins la sala, ha quedat ara reconvertit en un espai massa fred i asèptic.
Res, d’altre banda, que no pugui ser millorat amb uns quants detalls d’interiorisme. El que no sembla pas que pugui millorar, és el món tancat, ple de secrets inconfessables, silencis esfereïdors i paraules que no poden comunicar altre cosa que rancúnia i despit en el que es mouen els personatges de Gata sobre teulada de zinc calenta.
Començant per que Maggie, no sap pas què fer-ne amb aquesta sensualitat i aquesta sexualitat que el seu marit Brick no es cansa de menysprear i rebutjar un i altre cop, mentre el seu propi cos ferit de melangia per culpa d’un amor que no pot pronunciar (l’amor adreçat a l’amic que va morir per culpa del seu menyspreu) s’omple d’alcohol i més alcohol.
La veritat és que en el seu molt notable muntatge (una altre cita imprescindible de la vostra agenda teatral) Rigola li ha jugat una mala passada a Maggie. Habitualment, a la gata li resta sempre el recurs d’exhibir el seu potencial sexual amb l’orgull de qui coneix molt bé la força de les seves armes, encara que per dins el rebuig de la persona estimada estigui fent un mal irreparable.
Però la gata de Chantal Aimèe i Rigola ja no està per a romanços. Ja no sembla tenir forces per seguir mostrant amb feresa la seva capacitat de seducció, encara que en faci algun frustrat i frustrant intent. La Maggie madura de Rigola està molt lluny de la juvenil ànsia de luxúria matrimonial que van exhibir al seu moment Bàrbara Bel Geddes (des de l’escenari de Broadway) o Liz Taylor (des de la pantalla). Aquesta Maggie, sap que el temps s’acaba, si no és que s’ha acabat ja del tot.
Ben aviat el seu matrimoni amb Brick, s’haurà transformat en el malson rutinari marcat pel desencís permanent en el que es va transformar ja fa molt de temps el matrimoni dels seus sogres. En mans de Rigola, la gata, ha perdut bona part de la seva càrrega d’erotisme d’alt voltatge. I en el seu lloc, s’ha fet més visible una càrrega de desolació i incomunicació que ja estava a l’original. Però que el nostre brillantíssim director en ratxa (cada nou muntatge seu és una nova i aclaparadora mostra de talent) potencia de manera esfereïdora: l’espai àrid i estèril ple de plantes de cotó en el que s’ha transformat la vella plantació sudista de l’original, s’omple constantment de jazz, silenci i intenses emocions. Unes emocions que arriben al seu punt més alt quan el portentós Andreu Benito s’enfronta d’una vegada a aquesta evidència de la mort de la que ha intentat fugir tota l’estona.