Curiós ventall ideològic, el que ha recorregut el Grec d’enguany: només cal dir que la programació d’espectacles teatrals vinguts de més enllà de les nostres fronteres va començar cedint-li la paraula a la gran apòstol del liberalisme individualista fins el moll de l’os (La deu) i ha finalitzat amb un alliçonador resum sintètic sobre les maldats del capitalisme i la plusvàlua exposades per Karl Marx (El capital).I pel camí , hem tingut també espectacles de dansa decidits a demostrar-nos que el país de les meravelles no existeix pas (Wonderland,Sun), vergonyoses re interpretacions de la tragèdia grega contemplada amb la mirada indignada del 15M (Bartolomé encadenado), o memorables reflexions sobre la forma com el sistema fagocita l’avantguarda d’altres temps després de convidar-la a un sopar ben burgès (Ubu Roi). Fiquem-nos, doncs, en alguns d’aquests debats teatrals, a veure si això ens ajuda a aclarir idees.
L’ARQUITECTURA DE L’OBJECTIVISME
No li expliqueu pas a Pablo Iglesias (no m’ho perdonaria mai de la vida), però abans d’anar a veure l’espectacle que Ivo van Hove i la companya Toneelgroep Amsterdam han creat a partir de la cèlebre novel·la d’Ayn Rand The Fountainhead, em vaig empassar les més de mil pàgines del text original. I –ho haig de reconèixer- ho vaig fer ben a gust: tant, que ara em trobo ja submergit (això comença a ser perillós) en la lectura de la no menys voluminosa La rebel·lió d’Atlas, generalment considerada com l’obra mestra de la seva autora. Curiosament, aquesta altra novel·la es troba entre les lectures preferides d’una Angelina Jolie que, durant anys, va tenir en cartera el projecte de convertir-la en pel·lícula i protagonitzar-la al costat del seu company Brad Pitt. La pel·lícula, per si ho voleu saber, va acabar finalment en altres mans, plantejada com una trilogia fílmica que ha quedat inconclusa, donat el poc èxit obtingut per les dues primeres parts, estrenades respectivament el 2011 i el 2012. Per cert, teleaddictes (o més aviat sèrieaddictes): al paper que anava a interpretar Jolie us hi trobareu a Taylor Schilling, la protagonista d’Orange is the New Black, una de les sèries de culte més estimulants del moment. Però, com us deia abans, no deixa de ser curiós que una dona universalment reconeguda com a model d’altruisme desinteressat com ara Angelina, manifesti la seva devoció per una autora per a la qual l’altruisme era vist com una de les pitjors opcions que pot prendre una persona amb dos dits de front. El que cal, es deixar-se portar sempre per l’estimulant egoisme que ha de constituir la base de tota existència humana. Tal i com ho veu Rand i com ho explica a La virtut de l’egoisme, l’únic dret fonamental de les persones és el dret a la pròpia vida, i a poder gaudir d’ella en tota la seva plenitud.
El dret a la vida és la font de la que beuen tots els altres drets, i el dret a la propietat privada significa la seva realització. Sense el dret de propietat cap altre dret és possible, perquè si la persona no té dret al producte del seu esforç no té mitjans per sostenir la seva vida. El col·lectivisme uniformador constitueix en aquest sentit un atac frontal a aquest dret a la vida, que només es pot desenvolupar com Déu mana dins una pura estructura capitalista que no es deixi contaminar per temptacions socialitzants. Com Déu mana, he dit? Doncs Déu no hi té rés a manar, en el pensament d’una Rand que era també radicalment atea, i no suportava aquells polítics del seu país d’adopció (Rand era nascuda a Rússia, i resulta obvi que la mala experiència viscuda per la seva família en temps revolucionaris, va resultar determinant a l’hora de confeccionar el seu propi cos teòric) que utilitzen el nom de Déu per justificar totes les seves decisions. Enemiga declarada de Ronald Reagan, partidària de la legalització i comercialització de les drogues tot i rebutjar el seu consum, defensora combativa de l’avortament lliure en qualsevol circumstància i de la llibertat informativa en totes les seves vessants (cap idea pot ser considerada en si mateixa un delicte, encara que algunes idees puguin acabar tenint conseqüències delictives).
La creadora de l’Objectivisme rebutjava per igual l’estat proteccionista que enlloc de protegir el que fa en realitat és ofegar la iniciativa individual i la creativitat sense barreres (el pensament políticament correcte tal i com ara el coneixem encara no s’havia inventat, però a Rand li hagués provocat arcades), com l’ús de la violència física , no justificable ni per defensar la més justificable de les idees. I proclamava als quatre vents tant el seu menyspreu pel comunisme com la seva negativa a ser identificada amb el pensament conservador, mentre els hi tapava la boca amb fermesa a tots aquells que asseguren que els diners són els principals corruptors de la humanitat: només cal llegir en aquest sentit l’acalorat discurs en defensa de les virtuts redemptores dels diners que Rand posa en boca d’un personatge de La rebel·lió d’Atlas, que, evidentment, parla en nom d’ella mateixa.
Com es pot veure, doncs, Rand és un personatge massa complex com per a ser reduït de forma esquemàtica: encara que el cos central del seu pensament pugui despertar l’entusiasme del capitalisme ultra lliberal, d’altra banda lliga poc amb el conservadorisme a ultrança impregnat de components religiosos que acostuma a fer simbiosi ideològica amb aquest capitalisme. I, t’ho miris com t’ho miris, la majoria de capitalistes que corren pel món aspiren també a redimir-se de la mala imatge que una bona part de la humanitat té d’ells proclamant les seves ganes de practicar l’altruisme a dojo a la que Wall Street els hi deixa cinc minuts lliures: a veure qui és el guapo que, a banda de gaudir de la seva fortuna i de voler fer-la cada dia més gran, a sobre té la gosadia d’anar per la vida afirmant que cal ser quan més egoistes millor, i que això de ser altruista és una cosa que fa fàstic! The Fountainhead va ser el primer gran best seller d’Ayn Rand; una novel·la supervendes que, en qualsevol cas, escapa també als convencionalismes reductors amb els quals acostumem a associar (de vegades, de forma massa indiscriminada) aquesta mena de literatura nascuda amb capacitat per vendre molt. Escrit amb indubtable habilitat, ple de personatges ricament perfilats i d’energia narrativa, el llibre suposa també una mena de petit tractat filosòfic en el qual es van escolant amb un embolcall argumental totes les idees que va defensar Rand al llarg de la seva vida.
L’autora, en qualsevol cas, parteix aquí d’un astut recurs que li permet guanyar-se l’empatia del lector amb molta més facilitat que si hagués entrat a sac en el tema atorgant-li el protagonisme inicial de la història a una altra mena de personatges. M’explico. Rand situa -en principi- el debat ideològic de la seva obra i la seva defensa radical de l’egoisme en el terreny de la creació artística. I això , indubtablement, facilita les coses. Un creador és un creador: no se’l pot comparar (tot i que evidentment, Rand ho farà més endavant) amb un industrial que dirigeix una gran fàbrica. Qui més qui menys, tothom dóna per bona la imatge de l’artista capaç d’oposar-se a tot i a tothom i de saltar-se normes i límits per tal de materialitzar egoistament la seva creació. Encara que – això cal no oblidar-ho- , quan ho fem, no ho fem pas pensant en aquells artistes d’altres temps (ara també en hi ha uns quants, per suposat) que sempre feien del seu art un instrument al servei d’aquelles institucions o grans personatges que els pagaven, sinó pensant més aviat en la concepció diguem-ne que moderna que li donem a la paraula “artista” bàsicament des del segle XIX.
En qualsevol cas: segons això, a l’art i a qui el practica no els hi podem aplicar la mateixa mena de restriccions que apliquem en altres àmbits. I l’exemple més clar d’això el tenim en aquella mena d’artista que es situa al front d’un grup humà integrat per altres artistes. Pensem , per exemple, en la persona que dirigeix una pel·lícula, o una obra de teatre, o una gran orquestra. Fellini ens va deixar un magistral exemple de la forma com l’art pot entrar en col·lisió amb els més elementals drets sindicals a la seva pel·lícula Prova d’orquestra, que quan va ser estrenada va originar molta polèmica , i va ser considerada per alguns sectors de l’esquerra (de forma ben injusta, cal dir-ho) com una metàfora antidemocràtica.
I tot, perquè Fellini ens mostra una orquestra en perill de destrucció i perduda pels terrenys de les reivindicacions laborals i el rebuig a l’autoritat del seu cridaner director; una orquestra que no és capaç de tirar cap en davant fins que aquest mateix director no dóna un bon cop de timó , i posa amb la seva batuta una mica d’ordre entre tant de caos. ¿Significa això recolzar una estructura social dictatorial (cosa que Felini no hagués fet mai de la vida) o , simplement , reconèixer que , per portar a bon port un concert ( o la representació d’una òpera, o un rodatge fílmic…) cal l’empenta de vegades visionària i amb el seu puntet de rauxa del creador capaç d’unificar sinergies creatives al seu voltant? El creador que ens presenta Rand no és pas un director d’orquestra, sinó un arquitecte que respon al nom d’Howard Roark i està més o menys inspirat en la gegantina figura de Frank Lloyd Wright, no pas pel que es refereix a la seva trajectòria vital, sinó per l’efecte radicalment transformador que va aportar la seva arquitectura. Vosaltres creieu que un arquitecte és quelcom que està obligat a materialitzar en els seus projectes els edificis que tenen al cap les persones o institucions que li fan l’encàrrec? Doncs Roark, no és de la mateixa opinió. Ell només està disposat a treballar amb les persones o institucions que acceptin del tot la seva pròpia concepció del projecte, inevitablement oposada a la concepció de l’arquitectura sostinguda per la majoria. Per remarcar encara més tant el caràcter insubornable de Roark com el seu trencador talent, l’autora situa en front d’ell un personatge que ve a ser el seu revers: el també arquitecte i company d’estudis Peter Keating, que precisament perquè reconeix el geni de Roark i el vampiritza quan cal, l’odia a mort, i que no es permet a si mateix tenir ni una sola idea arquitectònica que no vagi en la mateixa direcció en la que van aquells que el poden contractar.
Però per entendre del tot els antagònics models d’arquitectura que venen a representar aquests dos personatges, res millor que fer-li una ullada als seus plànols arquitectònics. I això és precisament el que ens permet l’extraordinària adaptació de la novel·la de Rand dirigida per Ivo van Hove. Un any després d’haver-nos deixat en estat hipnòtic amb les seves shakespearianes Tragèdies romanes, el director i la companya Toneelgroep Amsterdam tornen a fer aquí una aclaparadora exhibició de recursos videogràfics aplicats a la construcció d’una dramatúrgia tan sòlida i creativa com els mateixos edificis de Roark. Una dramatúrgia que, d’altra banda, es sosté ens uns fonaments de ciment armat capaços de resistir les pitjors sacsejades sísmiques: els dels exuberants recursos interpretatius del seu grup d’intèrprets.
The Fountainhead ens situa tot just començar en un espai que en té molt de gran estudi arquitectònic, tot i que a mesura que l’acció avança, demostrarà ser també alhora quelcom molt semblant a la gran sala de redacció (amb rotativa impressora inclosa!!) d’un diari ; en aquest cas, del diari especialitzat en premsa groga que dirigeix Gail Wynand, una altra peça bàsica d’aquesta història. I un altre exemple de com darrera la pitjor imatge del capitalista manipulador es pot amagar la rebel·lia de l’idealista que, per trencar amb els seus propis esquemes, només necessita posar-li a la seva vida una mica més de savi egoisme. Ivo van Hove sap molt bé que la imatge més emblemàtica tant de la novel·la com de la cèlebre pel·lícula dirigida a partir d’ella per King Vidor i interpretada per Gary Cooper i Patricia Neal , és la de la seva escena final; una escena en la qual el personatge de Dominique ascendeix literalment cap els cels i cap el cos (la càrrega sexual de l’ascensió, resulta del tot evident) de Roark, pujada en el vertiginós muntacàrregues sense parets protectores d’un gratacels en construcció. Però en lloc de reservar-la pel final, el director introdueix l’escena com qui diu a meitat de l’espectacle , anticipant així la resolució quan el conflicte està encara ben lluny de resoldre’s, i quan precisament la mateixa Dominique fa una nova temptativa de fugir de l’atracció amb components destructors que sent per Roark, i li anuncia a l’arquitecte que es casa amb una altra persona ( i amb aquest, ja van dos matrimonis de fugida).
El director se’n serveix aquí d’una espectacular grua per oferir-nos una superba imatge de l’skyline de Nova York. I reserva pel final el discurs amb el qual Roark sintetitza totes les seves polèmiques idees, tot deixant clar alhora que aquestes van més enllà del camp creatiu, i són extensibles a tota la nostra estructura social. Malgrat que el director hagi declarat que el seu muntatge no busca cap mena d’identificació amb la ideologia de Rand, té la valentia de no intentar tampoc camuflar-la o obviar-la : aquesta queda exposada fil per randa al contundent discurs amb que finalitza aquest espectacle memorable, capaç de visualitzar amb la mateixa potència la sensualitat d’una trobada passional o la força destructora/ regenedadora del que no deixa de ser un veritable acte de terrorisme; l’explosió d’un edifici resolta amb uns recursos escènics que suposen en si mateixos una veritable lliçó de gran teatre.
PROMETEU I ELS ANTISISTEMA QUE HAN PERDUT EL NORD
Com vaig recordar l’edifici volat pels aires de La deu i la saviesa teatral d’aquesta voladura, quan em vaig trobar davant d’una imatge similar a la darrera escena de Bartolomé encadenado! I com vaig enyorar llavors la brillantor escènica dels holandesos, davant el despropòsit tragicòmic escrit per Sanchis Sinisterra i dirigit per Antonio Simón!
Partint d’una proposta del Grec que pretén presentar cada estiu un espectacle de nova creació en el qual un autor contemporani s’aproparà a temes, personatges o situacions de rigorosa actualitat acoblant-se per això a les estructures dramatúrgiques del teatre clàssic de l’antiga Grècia, Sinisterra ha agafat el lladre de foc més cèlebre de tots els temps (cal dir, que estic parlant de Prometeu? No ho crec pas) i l’ha portat a compartir indignació amb un cor d’indignats que semblen dibuixats a imatge i semblança dels que van okupar la Puerta del Sol aquell mitificat 15M. I si parlo de la Puerta del Sol i no de la Plaça de Catalunya okupada amb tendes de campanya, és perquè aquest text té quelcom de sainete madrileny adaptat al present per un deixeble del mateix Pablo Iglesias al qual ( recordeu-ho!) no solament no li podeu dir que m’he llegit sencera La deu, sinó que tampoc li podeu recomanar aquest espectacle, si esteu interessats en preservar la salut teatral de Podem.
El Prometeu de Sinisterra es diu Bartolomé, té un passat com a tità de les finances molt penedit dels seus pecats de joventut i viu encadenat a dalt d’una molt alta columna que és un símbol més de la desfeta urbanística provocada per l’esclat de la bombolla immobiliària i la crisi econòmica, perquè forma part d’un pont mai construït. La columna, d’altra banda, a mi particularment em recorda molt a aquella altra en què vivia instal·lat i des la que deixava anar els seus missatges morals l’eremita Simón del desierto, tal i com el va retratar Luis Buñuel en una estupenda i demolidorament divertida pel·lícula. Llàstima que Sinisterra no s’hagi deixat contaminar per la sornegueria surrealista de l’aragonès. I que , enlloc d’això, així perpetrat aquest ingenu pamflet. Un ingenu pamflet amb ínfules mitològiques que, com us deia , comença com si fos una mena de “sainet” protagonitzat pels cossos de seguretat de l’estat : i aquí és on cal constatar que Tilda Espluga és una actriu capaç de sortir se’n amb èxit fins i tot en les pitjors circumstàncies, mentre Bernat Quintana fa el que pot, Lluís Soler intenta vèncer el vertigen que deu donar actuar des de les altures amb la classe interpretativa que tots li coneixem i Manel Barceló no troba la forma de salvar allò que, d’altra banda, resultava insalvable. I que després,li cedeix terreny a aquest cor integrat per actors i actrius recent sortits de l’Institut del Teatre, i obligat a rapejar consignes entranyablement vergonyoses, abans que Prometeu (perdó; vull dir Bartolomé) ho engegui tot a fer punyetes mitjançant un acte de demolició que, quan arriba, sembla més una conseqüència que l’autor no sap com acabar l’embolic en el qual s’ha ficat que un desenllaç ben meditat.
DANSANT LA FI DE LES UTOPIES
Malgrat les diferències estètiques, tècniques i coreogràfiques, i malgrat també que el resultat final de cadascuna de les propostes em mereix una valoració força diferent, el cert és que els dos espectacles de dansa contemporània internacional que han passat pel Teatre Grec de Montjuïc tenen un punt de partida amb paral·lelismes ben visibles fins i tot perceptibles en els seus respectius títols, ambdós tocats de irònic subtext. Estic parlant, d’una banda, del Wonderland presentat per la Gallim Dance Company – una companya emergent de Nova York que està fent força soroll- i dirigit per Andrea Miller, i de l’altra, de Sun, a càrrec de la sempre estupenda formació que dirigeix Hofesh Schechter.
La Wonderland de la qual ens parla Miller, vindria a ser aquella terra de les meravelles que identifiquem no tan amb Alícia perseguint conillets amb presses ( tot i que també hi tenen cabuda) com amb aquella altra que associem amb el Somni Americà de la pròspera Nord-Amèrica de postguerra. Que, d’altra banda, era també la Nord Americà en la qual la progressió de la Guerra Freda començava a originar malsons d’una possible apocalipsi atòmic, llavors convertit en l’amenaça més seriosa que podia presentar-se a les portes del paradís. De fet, Gallim Dance Company situa la seva proposta en el que la mateixa formació defineix com un paisatge que recorda els EUA de l’era atòmica. Però tan sa val, si l’espectador fa o no fa aquesta associació: el que resulta molt evident és el brutal contrast que existeix entre la cara joiosa i la cara fosca que conviuen al llarg de l’espectacle. Wonderland ens presenta un món que, en els seus moments més relaxats, té quelcom de pur show business al millor estil de ianquilandia: aquí tot sembla remetre a l’escenari d’un alegre circ, o d’un descarat cabare, o d’un sumptuós espectacle de Broadway ple de boniques coreografies corals: això és Amèrica de la bona, companys i companyes! Però, sobtadament, tot es torna fosc i perillós, tot sembla llavors remetre a un univers desintegrat poblat per habitants desemparats i aterrits que, a més a més, llueixen un aspecte més aviat tirant a mòrbid. Si fa un moment encara podíem creure’ns ficats en un musical de la Metro, ara sembla més aviat que ens trobem a un desert sense més vida que la que intenta preservar amb molts esforços aquesta colla de descoratjadors personatges.
Wonderland, en qualsevol cas, és un espectacle que parteix d’una idea prometedora i de l’inqüestionable bon nivell dels seus ballarins, però que ben aviat queda presoner dels seus propis límits. La meditada fredor conceptual de la proposta, acaba marcant distàncies excessives amb l’espectador. Un cop captada la idea, aquesta esdevé reiterativa, massa tancada en ella mateixa i en el seu hermetisme emocional. I a l’escenari, hi trobes a faltar també una major imaginació coreogràfica, com si la creadora hagués centrat tots els seus esforços creatius en la vessant conceptual del muntatge i en el virtuosisme dels ballarins. I això acaba provocant que la col·lisió entre el país de les meravelles i el país dels terrors, provoqui un efectes més epidèrmics que veritablement colpidors. Viatgem doncs cap a la terra del sol? El Sun que ens mostra (de debò, l’astre rei fa nombroses aparicions a l’escenari) Hofesh Shechter, és també un Sun amb trampa, perquè d’una banda sembla lluir alegrement i transmetre lluminositat per arreu, però de l’altra (i com passa amb el sol de debò) et pot provocar cremades fatals a la que et descuidis una mica. Si la part utòpica de la Wonderland de la que us acabo de parlar estava relacionada amb el Somni Americà, la part utòpica d’aquest enlluernador Sun (també això va de debò; els dansaires enlluernen constantment amb la seva força i energia , i amb la brillantor de les seves coreografies) cal anar-la a buscar en la visió idealitzada del colonialisme. Schechter ens presenta inicialment un món que sembla haver-se escapat d’un d’aquest llibres plens de figures retallables de cartó amb les que més o menys tots hem jugat quan érem petits; figures que després podem enganxar en un idíl·lic paisatge ideal en el que tot i tothom sembla ocupar el seu lloc natural, però tot i tothom ocupa en realitat el lloc que li ha volgut atorgar la persona que ha retallat la figura.
Schechter omple l’escenari d’alegres ovelles de cartró pastant pels camps. Però on hi ha tanta ovella, hi ha també un llop a l’aguait imaginant-se ja un bon àpat. I on hi ha alegres natius acostumats a fer la seva per terres salvatges, hi ha també sempre ( o com a mínim, l’havia, en aquells temps gloriosos en els quals si volies ser un país civilitzat tenies que disposar de la teva colònia en vies de civilització) una bona ànima colonitzadora ben armada amb el seu bon exèrcit colonitzador: també ells, disposen a l’espectacle de les seves pròpies figures retallades.
I si entre aquestes, us hi trobeu alhora algun que altre encaputxat amb pinta de pertànyer a tribu urbana i díscola d’ara mateix, no és pas cap casualitat, sinó una forma com una altra de recordar-nos que això de la colonització presenta moltes cares: quan no disposes de bons salvatges situats a uns quants milers de quilòmetres de distància de la metròpoli , els bons salvatges locals també et poden resultar molt útils. Fent servir sovint un humor ben carregat de sarcasme, i creant en tot moment –en aquest cas, si- una intensa connexió amb el seu públic, Sun ens mostra també la manera com cal domesticar les músiques i les cultures exòtiques. I ens recorda que encara que posar-hi a la vida una mica de color ètnic i de ritme desenfrenat vingut d’altres terres estigui molt bé per una estona, sempre és necessari deixar ben clar qui marca el ritme de debò, no fos cas que es produís un malentès. Un cop fet el recordatori, si voleu podeu tornar a jugar al bon rotllo universal amb els colonitzats. Però sense perdre mai els papers. Perquè serà, que a mi aquest magnífic muntatge de Shechter, m’ha recordat aquell altra El setè cel colonial de Caryl Churchill que fa uns pocs mesos va passar per la Sala Beckett?