Aquí teniu les tres propostes amb les quals el Sismògraf començarà a activar-se
A vosaltres no us han vingut ganes de ballar , tot veient l’enorme quantitat de propostes coreogràfiques sucoses que han passat pels més diversos escenaris al llarg de la recent clausurada quinzena de Dansa Metropolitana? I encara que la quinzena hagi arribat ja a la seva fi, el ritme dansaire no afluixa. Teniu l’agenda a mà?. Doncs ja per començar, anoteu en ella dues internacionals i estel·lars visites d’aquelles que ningú no s’hauria de perdre.
EL MINIMALISME HA ARRIBAT PER QUEDAR-SE!
D’aquí no res (del 7 al 9/4) , tindrem al Mercat de les Flors a la gran Sasha Waltz, convertida des de fa gairebé tres dècades en un referent inexcusable, quan es tracta de seguir-li el pas al llenguatge coreogràfic de la contemporaneïtat: qui recordi l’impacte que va provocar “Körper” quan es va presentar al Teatre Lliure de l’era Rigola ( i recordi alhora aquella grapat de cossos nus intentant fent-se lloc dins d’un gran cub transparent) , i qui tingui també molt present aquella altra sublim visió de “Dido& Aeneas” amb la qual ens va deixar bocabadats al TNC ( i recordi alhora la dansa – ficada dins d’una no menys transparent piscina aquari – dels dos amants tràgicament separats per les circumstàncies d’aquella història amb orígens mitològics ) , estarà totalment d’acord. Aquesta vegada Sasha Waltz & Guests (un nom amb què Waltz i Jochen Sandig, els creadors de la companyia, volen deixar constància dels més de tres-cents convidats provinents de les més variades especialitats artístiques que han col·laborat amb la formació fins ara) ,se’ns presenten donant-li forma física a les cinquanta-tres frases musicals que integren la composició de Terry Riley “In C”. Una composició que es va poder escoltar per primera vegada l’any 1964, i que des de llavors està considerada com la pedra fundacional del minimalisme musical. I una composició que Waltz ha convertir alhora en la pedra angular al voltant de la qual s’ha anat formant un projecte creatiu que, com a conseqüència dels temps pandèmics en els quals ha nascut, ha tingut també des dels seus orígens un alt component virtual. Si a vosaltres us fascinen tant com a mi aquestes repetitives però alhora sempre diferents estructures rítmiques minimalistes ,que més enxampats en elles et fan sentir a mesura que més avancen els seus ritmes repetitius , aquesta és una cita imprescindible. I si no és així, doncs també: de ben segur que quan veieu el que fan els extraordinaris ballarins dirigits per Sasha, fins i tot vosaltres us torneu una mica minimalistes.
El minimalisme de Sasha Waltz resulta alhora ben acolorit
LA DONZELLA ES REBELA CONTRA EL SEU TRÀGIC DESTÍ
Parlant de la pandèmia: fa dos anys, el virus va impedir que l’English National Ballet podés representar al Liceu un espectacle que era esperat amb veritable expectació, donat l’entusiasme amb el qual havia estat rebut arrel de la seva estrena londinenca. Però ara sí; ara podrem finalment gaudir de la tan trencadora com sensacional “Giselle” (de l4 al 7/5) amb la qual el coreògraf Akram Khan reinventa un títol emblemàtic del més sagrat repertori clàssic. De fet, a la seva proposta, ni la cèlebre partitura musical d’Adolphe Adams se’n salva de ser revisada ben a fons pel compositor Vicenzo Lamagna. Khan, per si no ho recordeu de visites seves anteriors, és un londinenc fill d’una família originaria de Bangla Desh que ja de ben petit ( amb només tretze anys, formava ja part del repartiment del mític “Mahabharata” dirigit per Peter Brook) era reconegut com un excepcional ballarí amb un domini espectacular de la tècnica del kathak, una de les més populars danses tradicionals del sud-est asiàtic. El cas és que, sense oblidar mai els seus orígens, Khan va anar desenvolupant també amb el temps un molt creatiu interès per la dansa contemporània, la va anar incorporant al seu treball, i de tot plegat en va acabar sortint una personalíssima barreja que es fa també del tot palesa a l’espectacle que ara arriba a casa nostra. Oblideu-vos de la sacrificada heroïna romàntica capaç de tornar a sortir de la tomba, per tal de protegir el mateix príncep blau amb títol de duc que l’havia enviat a la mort amb el seu menyspreu… després d’haver-li fet promeses d’amor etern. Aquesta Giselle que no renuncia tampoc a posar-se a ballar seguint aquelles mateixes cadències industrials que identifiquem sovint en bona part de la música tecno, ens mostrarà un rostre ben diferent, fent a servir com a teló de fons la impactant escenografia dissenyada per Tim Yup. I d’alguna manera, trencarà els miratges falsament romàntics, per tal d’evidenciar la seva condició de víctima.
Khan alliberarà Giselle de la imatge romàntica amb la qual se’ns acostuma a presentar sempre
SOTA EL VOLCÀ
Però deixant de banda aquestes dues estimulants propostes, val a i dir que el festival Sismògraf us té preparada una programació que fins i tot us dona l’oportunitat si us ve de gust de fer unes vacances de Setmana Santa lliurades de ple al moviment coreogràfic. Enfileu cap a Olot, calceu-vos sabata còmoda per tal de seguir itineraris que no dubtaran en ficar-vos al bell mig d’espais naturals que demanen la vostra integració amb l’entorn que els envolta, i familiaritzeu-vos tant com calgui amb els volcànics sediments damunt dels quals s’assenta aquest territori. En aquest paratge, no us caldrà abusar tant de l’alcohol com ho feia l’alcoholitzat consul que protagonitza la sensacional novel·la de Malcolm Lowry “Under the Volcano”, per tal d’al·lucinar, i creure que una euga ha passat pel vostre costat.
EL SISMÒGRAF DETECTA UN TERRATREMOL COREOGRÀFIC
Som al centre d’ Olot. I com som a un territori plenament volcànic, quan notes un estrany tremolor al carrer, et poden entrar inquietants sospites. Però, no: aquest soroll no el provoca pas cap fenomen geològic, sinó que anuncia la irrupció (aparteu les criatures de la via pública!) d’una vintena d’eugues al galop. Amb una peculiaritat: aquestes eugues, són en realitat les vint ballarines professionals – com passa a cada lloc on es representa aquesta proposta, dotze d’elles han estat reclutades al nostre territori- que les dues integrants del duet suec Byström Kâllblad han reunit per tal d’ interpretar “City Horses”, una proposta ben representativa del nou rumb que el Sismògraf Olot empren a partir d’enguany.
I és que Sismògraf, acollint-se al lema “el festival que detecta el moviment del cos i del planeta”, s’ha proposat que l’esmentat moviment estigui més integrat que mai tant amb el paisatge urbà que de cop pot rebre el sotrac d’una cavalcada, com amb el paisatge natural que l’envolta : ho demostra la incorporació d’espais com ara el volcà Montsacopa, la Plaça de Braus, o l’Estadi d’Atletisme. I també s’ha proposat potenciar la presència de muntatges internacionals: deixant de banda les eugues amb origen suec, tindrem d’altres propostes nòrdiques arribades de Noruega i Dinamarca, i uns quants muntatges amb accent francès. D’altra banda, Sismògraf vol que la seva programació doni testimoni dels reptes socials, ambientals i relacionals als quals ens enfrontem: cal dir en aquest sentit que “City Horses” neix amb l’objectiu de qüestionar i deixar en evidència la forma com el cos de la dona està representat als espais urbans i als grups escultòrics que els guarneixen, tot reivindicant l’apoderament femení . I això ho podrem comprovar recorrent un dels quatre itineraris que el festival ens proposa el dissabte 9/4, per tal de guiar-nos una mica entre la trentena llarga de propostes que acull un sismògraf decidit a arribar a la magnitud màxima de l’escala Ritcher , pel que fa al seu grau de creativitat dansaire. Ja per començar, es detecta intensa activitat coreogràfica a les quatre zones de La Garrotxa que acullen aquests quatre itineraris.
Les eugues de “City Horses”, al galop
ELS CUCS QUE ES MENGEN ELS LLIBRES
Les eugues formen part d’un Itinerari Centre Vila que arrencarà al migdia a la Biblioteca que porta el nom de Marià Vayreda , l’autor d’aquest cim del més brutal realisme novel·lístic català que és La punyalada. Per contra, Guillem Batlle i Vlad Ion , el tàndem que ha creat Shalott ,no pensa donar-nos altra punyalada que aquella que origini la dansa acrobàtica amb finalitats humorístiques. Això, mentre es pregunta al bell mig dels molts llibres que l’envolten si encara és possible escriure quelcom de nou sobre temes tan eternament universals com ara l’amor, o el pas del temps que ens recorda la nostra finitud. I al llarg de tota la jornada ( tot i que us aconsello no fer-ho immediatament abans d’anar a dinar o a sopar, no sigui que l’experiència us tregui la gana) , us toca fer-li una visita a l’Espai Cràter. I comprovar de quina forma Hilde I. Sandvold , la performer de Recol Performance Group , conviu a Mass-Bloom Explorations amb els milers de cucs alimentats amb una dieta de porexpan que comparteixen amb ella la cúpula de plàstic en la qual s’ha tancat. Però si busqueu calma després de tan nutritiva experiència , no la trobareu pas a A String Section, l’espectacle de Reckless Sleepers en el qual sis dones armades amb xerracs es dediquen a esmicolar cadires fins a extrems inversemblants.
MASCLES EN COLISIÓ DAMUNT LA PELL DE BRAU
Continuant amb les referències equines: a vosaltres us toca decidir si els dos homes de la companyia Un loup pour l’homme que protagonitzen “Cuir” tot lluint arnesos eqüestres, s’han lliurat a un ben físic joc eròtic amb molta estètica “leather” de per mig, , s’estan enfrontant l’un a l’altre amb ganes i ràbia dins d’un espai tan adient per fer-ho com ara ho és una plaça de braus, o les dues coses alhora. En qualsevol cas, s’entén que aquest volcànic cos a cos formi part d’un itinerari Vora Volcà que ens portarà alhora fins el cràter del Montsacopa on la Vania Vaneau de “Nebula” ens convida a imaginar aquella mena de metamorfosis capaç de modificar totes les nostres concepcions cosmològiques quan arribi una era postapocalíptica que, de vegades, tens la sensació que és a tocar. La perspectiva de l’apocalipsi sempre provoca, a més a més d’un comprensible neguit, unes també comprensibles ganes de mirar cap el passat. I cap lloc millor per fer-ho que L’Arxiu Comarcal de la La Garrtoxa en el qual , i entre documents d’alt valor històric, us espera la Raquel Gualtero de “Panorama”. En altres temps (els temps en els quals el pintor irlandès del segle XIX Robert Baker li va posar aquest mateix nom a les seves espectaculars obres) , la paraula “Panorama” servia per a designar les grans pintures circulars que intentaven transmetre-li a l’espectador la sensació de trobar-se totalment immers en el paisatge o el gran moment històric reproduït pictòricament. Doncs la Raquel, intentarà alhora ficar-vos en paisatges molt menys definits però no per això menys impactants, sense més ajut que el seu propi cos. I Xesca Salvà i Marc Villanueva , faran el que calgui , per tal que la sala El Torín es converteixi en un gran microscopi que ens permet estudiar totes les evolucions dels “Paramecis i meteorits” , mentre la biòloga Lynn Margulis evidència que molt abans de la irrupció de les xarxes socials, el nostre món ja era una mena de gran xarxa , la supervivència de la qual ha depès sempre de les complexes complicitats i interdependències que s’estableixen entre totes les formes de vida que l’habiten.
Els protagonistes de “Cuir” , entre l’eròtica i la lluita cos a cos
UNA PASSEJADA MATINAL
Decididament, l’itinerari Vora Tosca, no està fet per a dormilegues. Però per una dia, paga la pena posar el despertador, agafar una bona cantimplora que ens resultarà molt útil quan ens trobem davant alguna de les fonts naturals que ens aniran sortint al pas al llarg de la caminada , i enfilar ja per a començar cap a l’Estadi d’Atletisme en el qual la gent de Gratte Ciel es disposa a fer-li honor al seu nom, i gratar el cel des de l’altura que assoleixen les perxes metàl·liques en permanent oscil·lació damunt de les quals s’han instal·lat els artistes de la companyia que representen “Rozéo”. Aquí dalt si que es respira bé…sempre que el vertigen, no et talli la respiració. Per contra, la molt circense gent de la Companyia Acting for Climate –que farà el recorregut des de Noruega utilitzant exclusivament el transport públic i el pedaleig de les bicicletes -, prefereix a “Bark” fer-nos sentir les arrels dels grans arbres que cobreixen de verd els nostres boscos. Si perdeu la vergonya , de ben segur que acabareu buscant pel bosc arbres que tinguin aquella mena de mida que permet abastar-los amb una gran abraçada.
Els arbres de “Bark” seran explorats des de les arrels fins al punt més alt del seu tronc
NINGÚ NO ES POT TORNAR A MULLAR ELS PEUS AL MATEIX RIU
Però el que si és factible, és que al llarg de l’itinerari Vora Riu ens tornem a trobar amb la dansa aèria de “Rozéo” i el circ a tocar de terra de “Bark”: aquestes propostes, formen part de tots dos circuits. A la vora del riu, ens hi podem trobar també mig d’amagatosis un cotxe que , quan no circula, adopta la forma d’habitatge. Tal i com ens recorda la Marie Gyselbrecht de “Nest”, hi ha vehicles –busqueu-los a l’Aparcament de l’Escola de Sant Roc- que han perdut o relativitzat la funció per a la qual van estar creats i el valor simbòlic que tan sovint han adquirit, per tal de convertir-se en nius de qui no té altre sostre sota del qual buscar aixopluc: som al territori de “Nomadland”. A la vora del riu (en concret, a les Fonts de Sant Roc), et pots trobar també les noies de Métrica Bárbara, que a “De una en una [versos sobre un tejado errante]”ens demostraran les enormes possibilitats que oculten dins seu quaranta-set teules antigues, l’existència de les quals ja en té quelcom alhora d’homenatge al treballs artesanals en vies d’extinció.
L’APERITIU I LA LLARGA SOBRETAULA
Però si us penseu que amb aquests quatre itineraris ha ho heu vist tot, és que no heu entès res. Ja per començar , el cap de setmana anterior al moment en el qual el Sismògraf arriba a la seva velocitat de creuer volcànic, ens ofereix un pròleg que ve a sintetitzar una mica tot allò que es podrà veure al llarg de tot el mes d’abril. I és que encara que el Sismògraf baixi el ritme després de la setmana gran que coincideix amb l’inici de les vacances de Setmana Santa, fins a final de mes seguirà registrant rèpliques creatives. Però anem-nos cap a el pròleg que té lloc el 2 d’abril, perquè en ell ja hi podrem reconèixer la presència dels tres grans eixos al voltant dels quals s’organitza tota la programació: el cos, el paisatge i el planeta. Aquí tenim a l’Ada Vilaró de “S.O.S.” , amb el cos nu totalment integrat a la terra volcànica de la gredera del volcà Montsacopa, i enviant una senyal de socors que té a veure tant amb la supervivència planetària, com amb l’esfera íntima de cadascun de nosaltres, i el amb el nostre constant cara a cara amb la pròpia fragilitat. Mantenir l’equilibri ja és prou difícil com per a tenir que fer-ho damunt unes altes xanques: a “Migrare”, la companyia Maduixa se els calça per tal de atorgar lis un valor metafòrica, i convertir-les en imatge física dels constants entrebancs i els constants perill de caiguda als quals s’enfronta les persones que s’han vist obligades a migrar. Però oblidem-nos una mica per una estona dels humans, baixem el cap , agafem si cal una lupa, i posem-nos a observar i a escoltar el món dels insectes amb humor, versos i molta música. Això és el que fa Jansky a “Insecta Dance Music”, adoptant per a l’ocasió una vestimenta que de ben segur pot fer riure als mateixos insectes.
Com us deia, això serà l’aperitiu d’un terratrèmol dansaire del qual no estan fora de perill ni les criatures: entre la trentena llarga de propostes, també en hi ha algunes que els hi estan destinades, dins d’un programa educatiu en el qual, per exemple, Pere Faura demostra que la literatura impresa pot ser una excel·lent companya de ball, tot afirmant que “Ballar és cosa de llibres”.
Maduixa visualitza el vertìgen al qual s’han d’enfrontar els migrants