Ara que tenim a la cartellera uns terroristes que enlloc de fer por fan riure (parlo, és clar, dels simpàtics però no massa espavilats protagonistes de la molt divertida Burundanga) deixeu-me dir-vos que, per moments, m’entra una mena de paranoia cultural.
I tinc la sensació (ja veus tu quina ximpleria!) que, tot prenent la crisi com excusa perfecta, els organismes i institucions encarregats de vetllar per la salut i la supervivència de la nostra cultura en realitat actuen com a terroristes encoberts i gens divertits que es disposen a dinamitar-ne els fonaments per acabar d’una vegada per totes amb ella.
És tanta la meva paranoia que, quan llegeixo els pressupostos estatals reservats a partides culturals de casa nostra, m’imagino de cop i volta un futur immediat en el que, posem per cas, un teatre d’òpera abans llegendari s’ha transformat en una sala d’actes per celebracions empresarials, apta també si cal per rebre concerts de “tonadilleras” emblemàtiques: a la fi, si vols escoltar òpera, per alguna cosa tens el Teatro Real de Madrid.
Llavors, m’imagino també auditoris en els que no sóna cap mena de música (bé; si hi ha músics disposats a tocar sempre de franc, se’ls pot deixar que facin la seva) i sales escèniques municipals en les que no es representa altre cosa que el silenci del buit.
“S’ha acabat la cultura de la subvenció!”, proclamen decidits els bons amics del liberalisme radical, molt ocupats, d’altra banda, en desmuntar pedra a pedra tot allò que era conegut com l’estat del benestar. Però –ja us he dit que estic molt paranoic- jo vaig una mica més lluny.
I imagino un futur culturalment homogeni en el que no solament hem acabat amb les subvencions, sinó que -i per centrar-nos específicament en el tema teatral- hem acabat també amb la possibilitat d’exhibir propostes escèniques que no estiguin sempre tallades pel mateix patró del gust majoritari.
I en el que hem tallat els febles fils de la xarxa que servia per apropar l’activitat escènica allà on el teatre no acostuma a viatjar habitualment. No cal ni dir que, ofuscat com estic, imagino que tot plegat i en el nostre cas concret, aporta també el seu granet de sorra a una altra mena d’homogeneïtzació: l’homogeneïtzació lingüística.
A veure si ens adonem d’una vegada que tenir una llengua transformada en curiositat antropològica és cosa de nostàlgics provincians. La cultura uniformada i centralitzada ens ajudarà també a entendre que un cosmopolita de debò, no té temps a perdre amb localismes inútils que ni tan sols resulten cool.
Però si us plau, no feu cas d’aquests negres pronòstics tan malaltissos. Segur que, ben aviat, i esperonats per les circumstàncies (i potser per la gana) els nostres creadors ens oferiran les seves millors obres.
I segur que, ben aviat, els mecenes començaran a fer cua a la nostra porta per tal d’impedir que els nostres museus es transformin en contenidors estàtics buits de vida (el Prado s’ho emporta gairebé tot en aquest sentit, com ha de ser) i les nostres sales de representacions s’omplin de teranyines (o, en el millor dels casos, de monologuistes i més monologuistes). Si com a mínim, tinguéssim un Eurovegas ple de casinos amb escenari propi…
Polèmiques a banda, una bona colla dels nostres actors es podrien reciclar com a crupiers i els nostres artistes plàstics,es podrien dedicar a pintar els murals de les parets dels hotels …
L’AGENDA IMPRESCINDIBLE
I ja que hem començat tan apocalípticament pessimistes, deixeu-me seguir ara amb un parell de recomanacions d’aquelles que ens ajuden a veure que no tot està perdut.
La primera recomanació, no necessita recomanació. Però sempre va bé, tornar a recordar als espectadors endarrerits que el TNC es disposa un cop més a fer l’agost amb Agost. I sempre és bo insistir en que ens trobem davant d’una de les peces fonamentals del teatre nord-americà contemporani, transformada alhora en un dels seus èxits populars recents més universals.
Cal recordar també que la gran qualitat del text de Tracy Letts no es troba pas tant en la recerca d’originalitat, com en el seu enorme talent per crear quelcom de ben potent a partir d’una tasca de reciclatge en la que hi caben des del teatre d’Oneill, Albee, Williams o el mateix Miller, fins a la influència del millor melodrama de Hollywood o –per què no?- del més reeixit fulletó televisiu.
Sota el sostre de la residència dels Wenston –un sostre inexistent a l’esplèndida escenografia del muntatge del TNC, perquè aquí tot ha quedat sintetitzat en un monumental esquelet arquitectònic- no hi trobem exactament res de nou.
Els conflictes als que aquesta gent s’enfronta ens poden resultar familiars, entre altres coses perquè, a la fi, de conflictes així ens en podem trobar més o menys a totes les famílies (i ara no em vingueu amb que la vostra està lliure de pecat!). Però la forma com ens els exposa l’obra de Letts, la seva torrencial barreja entre tragèdia domèstica i humor punyent, la seva astuta capacitat per crear moments d’impacte d’aquells que l’espectador guarda ja per sempre més al calaix dels seus millors records escènics, no deixen lloc al dubte: Letts pertany a la raça dels grans dramaturgs capaços de fer que els conflictes eterns sonin com si fossin del tot nous. Ja posats, i encara que a alguns de vosaltres us pugui sonar a heretgia, no és també una mica això el mateix que fa amb la tragèdia grega el Wajdi Mouawad d’Incendis?
Hi ha una altra cosa que Tracy Letts (que per alguna cosa és actor ell mateix) sap fer molt bé: sap crear personatges que, si cauen en mans d’un bon intèrpret, són un veritable regal. I com és dona el cas que, començant per la imponent Anna Lizaran i continuant per la superba Emma Vilarasau, l’espectacle del TNC reuneix un repartiment del tot memorable, i que està dirigit per un Sergi Belbel en plena forma, no cal ni dir que també en aquest sentit us espera una veritable festa escènica.
FATS WALLER MARCA EL RITME
Parlant de festes: qualsevol party en el que l’enorme Fats Waller exerceixi com a amfitrió, té garantida la millor musica, el jazz més hot i la diversió més sensual.
Waller, com tants altres genis de la història del jazz, el blues i la música popular amb arrels afroamericanes, va començar mostrant els seus dots com a pianista excepcional tot interpretant espirituals a l’església de Harlem on la mare cantava en el cor. Però ben aviat el frenesí de les tecles el conduiria cap a camins força més profans.
El cas és que el que el Senyor es va perdre, ho vam guanyar la resta dels mortals. Fats Waller no solament es va revelar llavors com un intèrpret virtuós, sinó també com un molt brillant compositor a qui li devem temes tan sensacionals com ara Black and blue, Honeysukle Rose o Ain’t Misbehavin.
Precisament, la cançó que va servir per posar-hi títol a un magnífic espectacle que, l’any 1978, es va emportar tots els premis grossos de la temporada, Tony inclòs. Un espectacle que una mica més tard (al 1983), va aterrar gairebé per sorpresa al Teatre Victòria de Barcelona per tal de fer una brevíssima estada i que va acabar per convertir-se en l’èxit de la temporada del que tothom parlava i que tothom volia veure. I que ara seria delicte deixar-se escapar: perquè la qualitat de l’original sembla garantida si tenim en compte que repeteix el mateix director, el mateix coreògraf i els mateixos productors que llavors; perquè la qualitat de la música de Waller és incommensurable, i perquè el format del muntatge sap oferir aquest material sense oblidar en cap moment que això és teatre musical i no pas un simple concert amb vestuari d’època.
És a dir: tot i trobar-nos en una revista musical que no desenvolupa un argument narratiu, aquí, si veurem escenificats un munt d’embolics amorosos i petites histories (gairebé totes tan plenes d’humor burleta i sensualitat com les mateixes cançons de Waller) i sí, ens sentirem com si fóssim a un club del Harlem dels anys 20 o 30 en el que es celebra una festa privada on han deixat que ens escolem.
ELS JUGADORS
Recordeu la seva trilogia animal integrada per Búfals, Lleons i Girafes? En aquella ocasió, Pau Miró se’n servia de l’exòtica fauna africana per acabar parlant-nos de la casolana fauna que trobem a qualsevol família humana.
I acabava reduïnt els horitzons inabastables de la sabana al petit paisatge d’una bugaderia del Raval o d’un pis de la Barcelona dels anys 50. Un pis, per cert, no massa diferent a aquest en el que situa la seva més recent obra i en el que es mouen quatre personatges que tenen també alguna cosa d’animals ferits: potser va haver-hi un temps en el que els integrants d’aquest quartet es veien a ells mateixos com a feres ferotges capaces de guanyar-li la partida a la vida depredadora i als caçadors que esperen amagats.
Però ara, aquests quatre ja no estan per tonteries ni per enganyifes. Tots ells tenen ben assumit que en el millor dels casos podran anar tirant sense fer-se masses il·lusions. En el millor dels casos l’actor de l’obra podrà trobar algun petit paper després d’haver passat per mil i un càstings. I l’enterramorts es podrà tornar a mig enamorar d’alguna prostituta de l’est que estigui de pas. I el professor de matemàtiques podrà resoldre una fórmula complicada sense quedar en ridícul davant els alumnes. I el barber podrà retenir una mica més al seu costat a la dona. Però això és tot. I del que els hi pot esperar a tot ells en el pitjor dels casos, millor ni parlar-ne’n. Però tampoc costa gens ni mica d’imaginar.
En qualsevol cas, Miró és prou generós com per oferir als seus protagonistes una darrera fantasia. I prou lúcid com per deixar-los clar que, fantasies a banda, cal seguir tocant de peus a terra. I prou honest, com per dibuixar-los amb sinceritat, sense forçar en cap moment la nostra empatia però sense impedir tampoc mai que acabem per sentir una certa inevitable simpatia per aquests personatges tan donats a cometre errors descomunals com ho estem tots plegats.
Miró construeix en companyia d’aquests éssers trancats una petita tragicomèdia quotidiana amb banda sonora de Dean Martin. Però protagonitzada per un Rat Pack que, a diferència de l’original, si es vol emborratxar ha de recórrer a la ginebra de marca blanca del súper del barri. I si vol fer saltar la banca, s’ha de conformar amb la taula del menjador de casa; aquesta casa que l’encertada escenografia d’Enric Planas ens mostra sense ciments, gairebé flotant a l’aire, tan a la deriva com els seus habitants.
En qualsevol cas, aquests perdedors nats acaben guanyant la partida escènica. I gràcies als seus quatre formidables intèrprets i a l’habilitat d’un text molt més complex del que la seva aparent senzillesa pugui fer creure (un text que el mateix Miró s’encarrega de dirigir amb notable precisió) ens ofereixen un magnífic espectacle d’aquells capaços de demostrar-nos que els bons perdedors poden transformar-se en veritables triomfadors, quan cauen en mans d’un dramaturg o d’un novel·lista capaç de saber treure-li profit als seus losers: la literatura i el cinema nord-americans en van plens d’exemples d’aquest.
PARLOUR SONG (MÚSICA DE FONS)
Una llàstima. Una veritable llàstima, el que ha passat amb aquesta obra de JeZz Butterworth, una de les veus més potents de la nova dramatúrgia britànica. I un veritable hereu en molts sentits d’aquell Harold Pinter que tan sovint va fer servir el seu teatre (i també els seus guions cinematogràfics) per recordar-nos el lleuger però insistent malestar que s’amaga sota les educades i ensopides formes de la vida quotidiana, de les tranquil·les casetes ubicades al mig del bucòlic camp britànic i de la discreta existència acomodada dels barris suburbans que envolten una gran capital com ara Londres: Butterworth és en aquest sentit tan britànic com el mateix Pinter.
Tot i que canviï una mica la classe social a la que adreça la seva mirada. En el cas de Pinter dominen potser els personatges més o menys vinculats a l’entorn literari, universitari i/o artístic. En el cas de Butterworth, l’atenció es centra més aviat en els personatges amb origen obrer que s’han fet el seu petit lloc en el paisatge de la classe mitjana.
Tot i que, cal no oblidar-ho, a l’emblemàtica obra de Pinter Tornar a casa, un dels protagonistes es dedicava precisament al mateix negoci de demolició d’edificis amb el que el Ned de Parlour Song, ha trobat la vocació de la seva vida i, ja de pas, l’oportunitat de tenir una existència econòmicament segura.
Ned, la seva insatisfeta dona addicta a les llimones, la Joy, i el seu amic i veí xerrameca, el Dale, (ell és el narrador de l’obra que actua alhora com a veu distanciada i com a personatge del tot implicat) són els tres protagonistes d’aquest sinistre divertiment amb quelcom d’àcida observació de la fragilitat que s’amaga darrera les aparentment segures trinxeres de la vida suburbial.
I cal dir que Butterworth no es queda precisament curt a l’hora de descriure –encara que sovint, ho faci amb humor també demolidor- la tristor íntima, la inseguretat permanent, els temibles fantasmes i les neurosis profundes d’aquest triangle tan disposat a compartir una barbacoa de diumenge tarda com unes partides d’Scrabble plenes de frustració sexual.
“Tot està desapareixent” deixa anar de cop en el moment menys previst el Ned al Dale, tot referint-se aparentment a les andròmines acumulades a casa que han començat a esfumar-se com si res. Però evidentment,no cal ni dir que el que està desapareixent és aquella aparença de fals equilibri que t’ajuda a mantenir-te dempeus, encara que tinguis el pressentiment que a sota teu no existeix ja res sòlid.
Però lamentablement, això és precisament el que sembla no voler veure el muntatge de l’obra que ens presenta Magda Puyo. És com si la directora no hagués sabut ben bé què fer amb aquest material. Com si li hagués espantat apropar-se a l’abisme al que s’apropa la terrible comèdia de Butterworth. I com si, enfront aquesta por, hagués optat per un territori neutre i abúlic en el que, per moments, s’intenta jugar a la desesperada les cartes de l’humor passat de voltes (la col·lecció de ganyotes d’un Josep Julien totalment fora de lloc funciona en aquest sentit), per passar acte seguit a una contenció despistada (sorprèn la timidesa amb la que es desaprofiten les possibilitats d’una actriu com Victòria Pagès i es malbarata el permanent neguit insatisfet que arrossega el seu personatge), mentre per la seva banda, Joan Negrié es mou en el terreny de la comèdia amable i repeteix fil per randa els recursos atlètics de La marató de Nova York.
El pitjor del cas és que la forma com Magda Puyo s’apropa a l’obra no només rebaixa l’àcida bilis que es pot llegir entre línies; també desaprofita del tot el seu humor corrosiu.
Parlour Song acaba per no ser ni incisiva, ni divertida. I per fer-nos enyorar el que realment hagués pogut donar de sí aquest text, si els responsables de l’espectacle s’haguessin llençat a per totes i haguessin explorat el submón ocult d’aquests suburbis on et pots trobar rates immenses instal·lades al mig de la cuina de casa.