EL VIRUS DEL TEATRE NO ENTÉN DE FASES NI DE CONFINAMENTS (1)
Ho va dir el gran Willy a la meravellosa comèdia “Al vostre gust” , i des de llavors no hem deixat de repetir un i altre cop la seva irrefutable sentencia. Com deia el genial bard, “el món sencer és un escenari”. I paradoxalment, i deixant de banda el caràcter metafòric que tenen també aquelles paraules , potser mai abans se’ns havia fet tan evident el caràcter universal dels escenaris com en aquests temps vírics en els quals no podem apropar-nos físicament a cap escenari. Però virtualment, això és un no parar. Virtualment, mai abans havíem tingut al nostre abast una més gran quantitat ( i us puc assegurar que en aquest cas la quantitat no està pas renyida amb la qualitat) d’escenaris virtuals, oberts en molts casos a qualsevol hora del dia o de la nit per tal d’oferir-nos una bona dosi de droga teatral i impedir així que el “mono” escènic ens deixi encara més descol·locats del que ja ens ha deixat el maleït virus.
Així doncs, ha arribat potser ja el moment de tornar a aixecar el teló esquinçat . I mentre ens anem preparant per l’anhelat retorn real -guardant totes les distàncies emmascarades que calgui- a aquestes sales teatrals que tant enyorem ( qui ens anava a dir mentre gaudíem d’aquells “Encontres a la tercera fase” en companyia de Spielberg i un grapat d’extraterrestres de bon rotllo que un dia nosaltres també acabaríem sospirant per arribar a la tercera fase) , encara estem a temps de muntar-nos una mena de gran festival escènic internacional . D’altra banda ( tampoc és cosa d’enganyar-nos a nosaltres mateixos), potser l’únic gran festival escènic internacional del qual podrem gaudir en molt de temps. És cosa de no desaprofitar-ho. Fem doncs una primera selecció?
AIXÓ NO ÉS PAS UN ESCENARI BUIT
No se m’acudeix millor forma de començar aquest recorregut que ens portarà d’espectacle en espectacle que entrar en el moment en el qual us vingui més de gust en viu i en directe a un teatre mític en el qual ara mateix no es representa cap espectacle. Com podeu veure a la imatge que precedeix a aquest Teló, ara a la façana del teatre s’hi pot llegir un “Back Soon” que encara no passa de ser una promesa de futur encara incert. Però malgrat aquest exterior, només ens cal fer un clic per trobar-nos ja dins la sala del Royal Court de Londres, el llegendari teatre situat a Sloane Square que des de meitats dels anys 50 del passat segle – des que John Osborne i la generació dels “Angry Young Men” van fer tremolar els ciments de la tradició escènica britànica amb l’estrena de “Mirant cap enrere amb ira”- és la llar per la qual ha passat sempre la més innovadora dramatúrgia anglosaxona.
Ara, no cal ni dir-ho, tampoc en aquest escenari es pot representar res . Però això no vol dir que en aquest escenari no segueixin passant coses. La instal·lació “Caretaker” creada per l’artista Hester Chillingworth ens recorda la misteriosa vida latent que acumula la pols d’un escenari, mentre que aquesta vida en hibernació espera tornar a fer-se patent. Entreu-hi de tant en tant. Podreu observar els subtils canvis que es van operant en aquest escenari en el qual, d’altra banda, s’hi poden trobar elements referencials d’escenografies que han passat per la sala. Aquesta imatge fixa , en té quelcom de fascinant enigma.
UNA NIT A L’ÒPERA? MILLOR ENCARA: MOLTES NITS A L’ÒPERA!
Això és justament el que ens ofereix el Metropolitan Opera House de Nova York. Ni més ni menys que una òpera per dia. I per a que tothom estigui content i no sigui dit com de vegades es diu que la cèlebre sala mostra sempre un tarannà molt tradicional , a la selecció hi caben des d’enregistraments emblemàtics de clàssics del repertori interpretats per les dives i els divos més reconsagrats, fins a estrenes recents de títols que venen a confirmar la vitalitat no sempre prou reconeguda de l’òpera contemporània . Fixem-nos només en la programació anunciada en el moment en el qual us escric aquestes línies fins el 7 de juny. I tingueu sempre en compte quan entreu al web del teatre el tema de la diferència horària: allò que la pàgina del MET anuncia per a un dia determinat, és allò que a casa nostra podrem veure l’endemà , a qualsevol hora de la jornada fins les 12 de la nit.
Partint d’això , ens trobem per exemple que el divendres 5 podem comprovar l’entusiasme despertat l’any 1978 entre el públic del MET per Luciano Pavarotti , interpretant el paper del pintor rebel de la “Tosca” de Puccini . Però el dia següent ens espera la molt recent ( es va estrenar el 2017) versió operística d’una de les grans obres mestres cinematogràfiques de Luis Buñuel, la mateixa “L’àngel exterminador “ que, per cert, tindrà també un gran protagonisme en el musical que el mestre Sondheim està composant partint de la filmografia buñueliana. Atenció a aquest títol : som davant una magnífica partitura de Thomas Adès, un compositor sensacional del qual el MET confinat presentava també fa pocs dies la seva esplèndida versió de “La tempestat “ de Shakespeare amb direcció de Robert Lepage. Tornant al que dèiem abans: el britànic Adès és un d’aquells noms essencials que garanteixen el futur de l’òpera. I no es pot negar que , de forma si voleu casual, la situació que viu el grup de burgesos de la pel·lícula – curiosament, després d’assistir a una representació operística – presenta certes connotacions amb el que estem vivint des de fa gairebé tres mesos. Recordeu com, després d’un agradable i elegant sopar a una no menys elegant mansió , a l’hora de tornar cap a casa els convidats es veuen incapaços de travessar la porta per raons que ni ells mateixos són capaços d’explicar, i acaben vivint un forçat confinament que fa esclatar les tensions més surrealistes? Aquests dies, he pogut llegir més d’un article que parla de la forma com el confinament forçat pot acabar despertant pors que porten al confinament voluntari ja irracional. Per cert: totes les representacions ofertes pel MET estan subtitulades a l’anglès, i la majoria dels enregistraments més recents ofereixen també l’opció del subtitulat en castellà.
MOLTES FELICITATS, STEPHEN!
I com el seu nom ha sortit ja a col·lació , ha arribat el moment de celebrar com cal que el passat diumenge 22 de març Stephen Sondheim complís 90 primaveres. Una celebració evidentment marcada per les dramàticament víriques circumstàncies que han deixat també Broadway convertit en un barri teatral fantasma en el qual els llums de neó ( que continuen encesos ) anuncien allò que ningú no pot veure . De fet, el 22 de març estava programada precisament l’estrena del fantàstic muntatge de “Company” del qual tant us vaig parlar quan es va presentar a Londres. I no és per res, però cal recordar que “Company” gira també justament al voltant d’una festa d’aniversari: el – o la, com passa en aquesta versió- protagonista de l’obra, en fa 35! .
Esperem que quan Sondheim em compleixi 91 tingui ja enllestit el musical buñuelià al qual em referia abans, la festa d’aniversari de ”Company” sigui una realitat, i es puguin fer alhora tants concerts presencials dedicats a Sondheim com el mestre es mereix. Però de moment, no us perdeu aquest altre concert homenatge virtual que es va organitzar a corre cuita aquells mateixos dies. I pel qual es van deixar caure un grapat de grans celebritats del teatre musical, oferint versions en les quals la manca de contacte directe i de recursos tècnics queda suplerta per una mena d’especial emotivitat. La iniciativa, per cert, va rebre per part de la premsa nord-americana aquella mena de titulars reservats als grans concerts ,i està servint com a model d’altres propostes de caràcter similar.
THOMAS OSTERMEIER OBRE CASA SEVA
Em refereixo no pas a la seva llar privada ( un dels plaers no confessables que proporciona això de les xarrades i els concerts casolans, és el de ficar el nas tafaner allà on mai hem estat convidats) , sinó a la que és la prestigiosa llar teatral berlinesa que dirigeix des de fa més de dues dècades. El Schabühne – una joia arquitectònica inaugurada com a cinema a finals dels anys 20 que quatre dècades després es va convertir en centre escènic fonamental gràcies a l’empenta de Peter Stein -està sent particularment generós amb els seus arxius des que la pandèmia li va fer tancar les portes físiques . Hi ho està sent tant pel que es refereix als seus més veterans muntatges històrics – com ara el de l’obra “Una tragèdia optimista” dirigida pel mateix Stein l’any 1972 i que es pot veure el divendres 5 de juny en alemany sense subtítols – com pel que fa als espectacles signats per Ostermeier. En aquest sentit, el dissabte 6 s’ofereix la retransmissió subtitulada en anglès d’ “El professor Bernhardt”, l’ estupenda obra d’Arthur Schnitzler de la qual Xavier Albertí en va presentar al TNC un també excel·lent muntatge estrenat el mateix any 2016 del qual data la proposta berlinesa. L’emissió dels espectacles del Schabühne comença a les 18.30 hores, i finalitza a la mitjanit de la mateixa jornada.
TOM HIDDLESTON, DISPOSAT A ARRASAR ROMA!
Bé: aquest projecte de destrucció no és cosa de l’excel·lent intèrpret, sinó de l’ambiciós, impetuós i una mica classista general romà al qual interpreta a l’obra de William Shakespeare “Coriolanus”. I cal dir que Hiddleston ofereix una interpretació memorable del personatge, tal i com ja va quedar demostrat quan aquest aclamat espectacle dirigit de forma ben intensa per Josie Rourke es va projectar a Barcelona dins d’un d’ aquests cicles de teatre filmat gràcies als quals hem tingut accés al llarg dels darrers anys a un grapat de meravelles amb segell forani.
https://www.youtube.com/watch?v=XHqkEruwBT0
Per cert que l’enregistrament està fet a un altre espai emblemàtic de la capital britànica, el Donmar Warehouse situat ben a prop del Covent Garden que per dimensions i estructura arquitectònica ( i si voleu, fins i tot per trajectòria i prestigi) recorda una mica el Lliure de Gràcia anterior a la remodelació de la sala. Doncs bé: també aquesta tan respectada sala que va inaugurar ni més ni menys que Sam Mendes ( amb un antològic muntatge d’”Assassins”; Sondheim torna a ensenyar el nas ) quan encara no era ni de lluny el director estrella que fa poc ens ficava a les trinxeres del “1917”, està ara mateix enviant senyals d’alarma.
Que espais com la Donmar o el mateix Shakespeare Globe estiguin alertant sobre la seva continuïtat si les coses continuen com ara i les institucions no reaccionen, dona bona constància de fins a quin punt resulta dramàtica la situació de l’escena londinenca, malgrat estar parlant d’un dels epicentres mundials de la creació teatral. Però tornem a “Coriolanus”. Aquests és l’espectacle que el National Theatre Live presenta del de les 19 hores (aquí, les 20 h) 4 de juny, fins a les 20 h. del dia 11. I si esteu llegint això abans de les 20 h del dia 4, encara esteu a temps de recuperar “This House”, una admirable mostra de teatre polític escrita pel jove autor James Graham que , sense renunciar tampoc a l’humor, ens fa sentir tota la tensió i totes les mesquineses polítiques que es van anar acumulant a la Casa del Parlament al llarg dels quatre anys i mig ( del 1974 al 1978) de govern laborista en minoria que van precedir a la revolució conservadora de la Dama de Ferro. Potser sí que tant l’idioma (com sempre subtitulat) com els personatges reals que passen per l’escenari poden fer que de tant en tant perdis el fil. Però la intel·ligència de la proposta, el seu ritme sovint frenètic, les fantàstiques interpretacions, l’agudesa sense demagògia fàcil amb la qual estan construïts els personatges i l’enginy amb el qual s’analitzen tant les misèries com les nobleses de la vida política, ho compensen àmpliament. Propostes així – propostes escènicament vives que eviten el to discursiu sobresaturat de consignes que de vegades ens assalta a casa nostra- provoquen molta enveja !
https://www.youtube.com/watch?v=6vsSHyjEMrg