“Sondheim mai ha funcionat al cinema”, he llegit aquests dies a algun crític cinematogràfic a propòsit de l’estrena de Into the Woods, adaptació de l’espectacle musical de Stephen Sondheim i James Lapine. El cert és que tampoc és que els espectacles més personals Sondheim hagin tingut gaires ocasions de saltar a la gran pantalla, si deixem de banda West Side Story o Dick Tracy. La versió al cinema d’A Little Night Music (1977) no només és fallida sinó que fins i tot fa nosa a l’espectacle; els números eliminats i els canvis respecte l’espectacle original de Golfus de Roma (1966) amb prou feines permeten gaudir d’un grapat de bons còmics desaprofitats i amb Sweeney Todd (2007) Burton no va poder estar a l’alçada del geni i es va quedar amb un es-deixa-veure que segons com pot arribar a ser la pitjor de les valoracions. Sigui com sigui, està clar que molts dels nostres crítics de cinema tenen serioros problemes davant del gènere del musical. Però aquesta és una altra història.
img2
El segell Disney al capdavant del projecte d’Into the Woods al cinema ha generat una curiosa reacció entre els coneixedors de l’espectacle, molts gràcies a la producció que Dagoll Dagom va estrenar al 2007: d’una banda el sector que es queixa de que ha perdut la foscor original, productora obliga si volem convertir el musical en el film familiar d’aquestes festes, i d’altra banda el sector que lamenta que hagi perdut pel camí l’acidesa còmica que, malgrat tot, hi és.
La sensació de que aquest Into de Woods es mou en terra de ningú plana en molts moments del metratge malgrat que siguem davant d’una digna i a estones brillant adaptació. Falten cançons i personatges, alguns d’essencials, com el Narrador, però el canvi que ens descol·loca més és la por que ha demostrat tenir Rob Marshall, director de la pel·lícula, a dividir-la clarament en dues parts diferenciades. Un entreacte que en l’era daurada de les adaptacions de musicals es respectava (Gigi, My Fair Lady, South Pacific, El Rey y Yo…) però que a l’època de les multisales els productors no en volen ni sentir a parlar, sense importar-los que en un musical de Sondheim fins i tot la mitja part és essencial en el missatge.
Lapine i Sondheim van decidir tornar a col·laborar plegats immediatament després de l’estrena de Sunday in the park with George (1984). El nou musical mantindria de nou una estructura en dues parts, on la primera serveix de preludi a les idees que es desenvolupen al llarg de la segona. I seria a partir d’un conte de fades i a poder ser amb ecos d’El Mag d’Oz. De seguida es van adonar que triar només un conte els obligaria a farcir-lo i a estirar la història, com Rodgers i Hammerstein feia amb musicals com Cinderella, i per a ells la millor opció era crear-ne un de nou anant més enllà de la mera narració. Més enllà del “Hi havia una vegada…” per de seguida anar a parar al “Desitjo…”. Tenir un fill, anar a un gran ball, casar-se amb un príncep, dolços per l’àvia o poder conservar una vaca.
img1
Into the Woods no ens torna a explicar el mateix conte que ja hem sentit mil cops, sinó que ens endinsa en l’experiència d’uns personatges que tots coneixem. O això crèiem. Perquè mentre al primer acte la narració segueix una línia més o menys tradicional, és a la segona part on afloren les ambivalències i, com a la vida real, els bons i els dolents (o els qui tenen raó, com diria la bruixa) resulten ser la mateixa persona. Un segon acte que Lapine va reescriure diverses vegades durant els processos de workshop (diguem-ne tallers previs) fins a l’estrena al 1987. Tot fos per trobar l’equilibri temàtic entre la responsabilitat de l’individu davant la comunitat i la del pare de família, ja sabeu, compte amb el que dieu perquè els nens ho sentiran.
L’obertura, de gairebé un quart d’hora, presenta les trames acompanyades amb una tonada que evoca la melodia d’una cançó popular infantil i en la pel·lícula mostra sense dubte el millor de Rob Marshall. Coneixedor com pocs a l’actual Hollywood del gènere musical, va ser ell qui va suggerir rodar Into the Woods, a instàncies del propi Sondheim, just després d’estrenar Chicago (2002) tot pensant en el potencial cinematogràfic d’aquest pròleg, amb totes les accions simultànies en diversos espais.
I és l’únic moment on la pel·lícula assoleix l’excel·lència. A partir d’aquí Marshall deixa fer als actors respectant a estones en excés la teatralitat de la matèria primera i convertint la segona part en una mena de tercer acte on ni tan sols manté la simetria que atorga ple sentit al díptic original. Eliminar el tema inicial del segon acte (“Hi havia una vegada… més tard”) o suprimir el reprise d’Agony, que ens mostra als dos prínceps adúlters, ens priva precisament d’aquesta acidesa humorística que és l’ADN d’un musical de Sondheim. I entren en la terra de ningú, també amb menys violència i menys sexe del que caldria esperar.
img3
Tanmateix el film compta amb unes magnífiques interpretacions on, com acostuma a passar a l’espectacle, la parella de forners (de totes, l’única història original creada per Lapine) són els qui s’enduen la funció i faran descobrir a molts espectadors la gran vis còmica d’en James Corden, popular als escenaris del West End pel ser el protagonista de la multi premiada comèdia One Man, Two Guvnors. Anna Kendrick perfila tots els aspectes d’una Ventafocs més heroïna que l’habitual minyona fleuma a que estem habituats (si la sabata queda a l’escala del palau és prèvia maquinació d’un pla de flirteig infal·lible) i Meryl Streep ja és definitivament incapaç de crear cap personatge sense la potència d’una bruixa amb l’instint maternal desbocat i que, d’acord, hauria de ser més jove, però farem els ulls grossos després del magnífic Last midnight. I si és un encert la parella de nens per donar vida a la Caputxeta (Lilla Crawford) i a Jack (Daniel Huttlestone), resulta desconcertant la decisió de recrear un Llop (Johnny Depp) que sembla tret d’un cartoon dels Tex Avery.
Quedem-nos amb que després de vint anys d’anar-hi al darrera Into the Woods ja té per fi adaptació al cinema que ens permet gaudir d’uns fantàstics arranjaments de les melodies de Sondheim en versió simfònica. Al llarg de la pel·lícula no trobareu cap nou tema perquè l’únic que s’havia creat es va descartar a la sala de muntatge però sí trobareu un cameo musical: el vals leitmotif d’A Little Night Music apareix fugaç però identificable, una picada d’ullet als seguidors de Sondheim.