ELS PERILLS DE VIATJAR EN TREN AMB AGATHA

Escrit per Ramon Oliver

10.20.2021

Aquí el tenim de tornada. Presumeix de tenir unes “petites cèl·lules grises” especialment espavilades , quan es tracta de treure-li l’entrellat al més embolicat cas criminal. Acostuma a parlar fen us d’aquella tercera persona majestàtica pròpia del papes de Roma ; al cap i a la fi, ell mateix ha estat educat seguint els preceptes d’un catolicisme amb el qual continua sentint-se molt vinculat. El treu de polleguera que el prenguin per francès, quan ell és tan belga com un bon plat de musclos acompanyat de cervesa ben fresca. I malgrat la seva sagacitat i el seu bon gust pel que fa a la vestimenta , és incapaç d’adonar-se’n que llueix el bigoti més ridícul mai lluït per un investigador privat de prestigi mundial . Evidentment, qui a hores d’ara no hagi caigut encara en el fet que us estic parlant de l’infal·lible detectiu Hèrcules Poirot, necessita una revisió urgent de les seves “petites cèl·lules grises” . Som – amb el permís de la també inefable Miss Marple- davant del personatge més cèlebre sorgit de la creativa ment criminal d’Agatha Christie . I fins i tot si no heu llegit cap dels seus casos, de ben segur que heu vist alguna vegada a Poirot ficat sota la pell del grapat d’actors que han precedit a Eduard Farelo a l’hora de donar-li vida. Per centrar-nos només en el cas al qual ara dedicarem una especial atenció, cal recordar que Poirot ha viatjat a l’Orient Express amb els rostres d’Albert Finney, David Suchet , Alfred Molina i Keneth Branagh, director alhora de la més recent adaptació cinematogràfica (data del 2017) de la novel·la que Miss Christie va publicar l’any 1934. I per cert que ben aviat ens tornarem a trobar Branagh parlant amb accent belga a l’ombra de les piràmides, perquè el proper 11 de febrer del 2022 arribarà finalment als cinemes ( una any i mig després del previst, per culpa del virus de tots conegut) la seva versió de “Mort al Nil”.

Assassinat a l'Orient Express - TRESC

El Poirot de Farelo ja ha posat en marxa les seves petites cèl·lules  grises i resoldre el misteri més complexe de la seva carrera

 

EL CAS DEL FILL DE L’AVIADOR
Però tornant a l’Orient Express, cal dir que quan la novel·la de Christie es va publicar, estava encara molt present un cas real que havia commogut l’opinió pública mundial, i que l’escriptora va prendre com a evident punt de partida per tal de donar-li forma a la seva ficció. Dos anys abans que aquesta arribés a les llibreries, el llegendari aviador Charles Lindbergh , considerat tot un heroi nacional als Estats Units, i conegut fins llavors (després va ser conegut també per les seves simpaties amb el nazisme) per ser el primer pilot que havia travessat en solitari l’oceà atlàntic en un vol sense escales ,havia protagonitzat un terrible drama personal pitjor que el pitjor vol transoceànic : el segrest i posterior assassinat del seu fill petit de vint mesos. Qui conegui la trama de la novel·la de Christie i/o vagi a veure ara l’espectacle que Iván Morales ha dirigit partint d’ella, entendrà ràpid les connexions existents entre la ficció i els fets reals. Però el cert és que , oblidades les conjuntures d’aquell moment, el relat de Christie ha sobreviscut fins i tot al record que avui pugui tenir el món de l’intrèpid aviador . I s’ha convertit en un dels exemples més paradigmàtics ( sinó el que més ) tant dels mètodes d’investigació de Monsieur Poirot, com d’aquesta metodologia tan habitual a la narrativa de Christie – i tan copiada per altres autors- que consisteix en reunir un grup de sospitosos d’haver comés un terrible acte criminal ( fins la persona més aparentment innocent del grup, té algun motiu ocult que el podria assenyalar com a culpable) en un espai tancat del qual resulta difícil escapar. I us haig de confessar que per algú com ara jo mateix a qui sempre li han agradat molt les històries amb un punt enigmàtic ( i fins i tot les que no contenen cap misteri) que transcorren en els vagons d’un tren , la possibilitat de quedar enxampat al mític i glamurós Orient Express per temps indefinit per culpa d’una gran tempesta de neu com la que cau en el relat de la Christie , més que un entrebanc ,agafaria la forma de regal imprevist. Fins i tot , encara que el preu a pagar fos estar vigilant sempre les teves esquenes, en prevenció de possibles ombres assassines. Per cert: ara que tenim James Bond de tornada a la cartellera cinematogràfica , cal recordar que també l’agent 007 sap molt bé com de perillós pot resultar això de viatjar en trens ,els compartiments dels quals en van farcits de males companyies desitjoses de clavar-te una punyalada o engegar-te un tret en qualsevol moment. La filmografia bondiana en va plena d’incidents ferroviaris d’aquesta mena . Però potser cap d’ells sigui tan recordat com aquell que el Bond de “Des de Rússia amb amor” interpretat per Sean Connery viu viatjant justament a l’Orient Express .
Així doncs, teniu ja l’equipatge a punt? Doncs de moment deixeu a terra les maletes, que encara seguirem una estona més amb els preparatius abans que la locomota es posi en marxa. Per si de cas no heu consultat el full de ruta, cal recordar que el tren que es disposa tornar Poirot cap a Londres (el seu lloc de residència ) , parteix d’Estambul, un nom que en va carregat també de fascinants i exòtiques connotacions : no per res ,aquesta magnífica ciutat situada entre dos continents, ha estat sovint escenari de les més enrevessades trames argumentals plenes d’espies arribats d’arreu i perilloses conspiracions amb repercussió internacional. I si el món de la ficció l’ha triat tan sovint per situar en la seva espectacular escenografia urbana històries d’aquesta mena, és perquè , com a mínim en altres temps, Estambul havia estat realment un cosmopolita cau ben obert a l’activitat conspiratòria. Qui vulgui fer-se’n una idea , que busqui la pel·lícula “Istanbul (Journey Into Fear)”, parcialment dirigida per Orson Welles ( la feina la va acabar Norman Foster) l’any 1943.

From Russia With Love Train Fight | James Bond 007

          Bond, James Bond, a punt d’enfrontar-se dins d’un vagó de l’Orient Express al malvat Robert Shaw de “Des de Rússia amb amor”

 

UNA HABITACIÓ AL PERA PALACE
Doncs ja que estem a Estambul, es fa imprescindible fer una visita al que està considerat oficialment com “el més antic hotel europeu de Turquia”: l’hotel en el qual, presumptament, es va gestar el misteri criminal que ara es resol a l’escenari del Teatre Condal. Una presumpció mai del tot demostrada que, en qualsevol cas, els propietaris de l’establiment hoteler han presentat sempre com una veritat inqüestionable. I és que, efectivament, en una de les seves habitacions hi va fer una llarga estada aquesta altra gran aficionada a viatjar en tren i bona coneixedora dels luxes proporcionats per l’Orient Express que va ser Agatha Christie: l’habitació que va ocupar, es conserva tal i com estava quan aquí hi dormia l’autora. Si per casualitat teniu previst fer una visita a Estambul, no deixeu d’apropar-vos a aquest meravellós i cèntric hotel que va ser construït l’any 1892 precisament per tal d’acollir a viatgers de l’Orient Express : només entrant al seu vestíbul i apropant-vos a l’esplèndida porta del seu ascensor, ja us sentireu del tot immersos en l’ atmosfera mítica d’aquell Estambul al qual em referia fa una estona. No és estrany que, tal i com ens recorda la viquipèdia, en aquest establiment s’hagin allotjat també personatges de ficció tan cèlebres com ara el protagonista de la novel·la d’Ernest Hemingway “Les neus del Kilimanjaro”, o aquella singular parella viatgera formada per un nebot i la seva extravagant tieta ,que recorre les pàgines del llibre de Graham Greene “Viatges amb la meva tia”.

 

 

Una noche en la habitación de Agatha Christie – Viajar A Gusto

                          Tot va començar en aquest habitació en la qual podeu també allotjar-vos si voleu sentir-vos més proper que mai a Poirot 

 

JA HAS CAIGUT A LA RATERA!
Però, ja que hi som, i abans d’agafar el tren de tornada cap a Londres en companyia de Poirot, potser que compartim una estoneta més amb una autora el nom de la qual acostuma a aparèixer també amb freqüència a la nostra cartellera teatral, i acostuma alhora a seguir sent un bon reclam universal a l’hora d’omplir teatres. Només cal recordar que Christie -la vida de la qual amaga també un bon misteri mai resolt en forma d’estranya desaparició , alarma social, i retorn del tot amnèsic ; ni Poirot se n’ha sortit, en aquest cas- , és la culpable d’haver fet de “The mousetrap” l’obra de teatre més cops representada de forma continua de tots el temps: tret del període en el qual la COVID 19 va paralitzar l’activitat escènica ,”La ratera” es segueix representant a Londres des de l’any 1952. I encara que, inevitablement, des de llavors el repartiment s’ha renovat un munt de cops, l’essència del muntatge original es manté pràcticament intacte. D’altra banda, i també com el primer dia, els espectadors segueixen reben la petició de no revelar a ningú el final de la trama , com si aquest no s’hagués pogut escampar a dojo al llarg d’aquestes gairebé set dècades de representacions. Tot i que sense tan continuada insistència, també el públic de Barcelona ha tingut varies ocasions de quedar enxampat a la casa d’hostes aïllada per la neu en la qual s’hi troba aquesta ratera. De fet , quan l’autora va morir l’any 1976, el St. Martin’s Theatre de Londres- la sala en la qual l’obra es representa des del 1974- va convidar a fer una única representació al seu escenari a totes aquelles companyes d’arreu el món que en aquell moment estaven oferint muntatges del text. I cap allà va anar-se’n la troupe local que portava ja cinc anyets representant l’obra per diferents indrets, que s’havia passat gairebé un any sencer exhibint-la a Barcelona, i en la qual estava enrolat com actor un jovenet Ricard Reguant que, amb el temps, acabaria dirigint també la seva obra preferida de Christie. Primer , amb el políticament incorrecte títol -llavors, el títol amb el qual era denominada sempre a casa nostra aquella ficció-de “Díez negritos”, i al Teatre Goya. I molt més recentment, amb el ja políticament correcte títol de “Y no quedarà ninguno”, al Teatre Apolo. El cas és que tres anys abans (el 2014), i encara amb el títol de “La ratonera”, havia passat també per aquest mateix Teatre Apolo la versió de l’obra dirigida per un Victor Conde que , el 2019, ens va oferir al Teatre Borràs Una “Muerte en el Nilo” amb afegits musicals; un espectacle decididament letal des d’un punt de vista artístic. Quelcom que, si cal ser sincers, podríem fer extensible a molts altres dels muntatges esmentats.

Director de teatro de la tía Ágatha: oficios de (es)teatro ✍️️ - Madrid Es Teatro

                                         El noi barbut que posa davant el cartell de “La ratonera”, no és altre que el Ricard Reguant dels anys 70

 

 

AGATHA OMPLE EL RAVAL DE CADÀVERS
En qualsevol cas, si hi ha un teatre a Barcelona que ha esdevingut una mica la llar habitual dels misteris de l’Agatha en aquests darrers anys , aquest teatre ha estat sens dubte el Teatre del Raval . I de fet, ara mateix la sala es troba enxampada a la teranyina de “Spider’s Web” , considerada com l’única obra de la nostra autora que , tot i no prescindir tampoc dels imprescindibles delictes de sang que cal esperar d’ella, es pren en aquest cas els crims amb prou relaxació com per fer d’ells matèria de comèdia. De fet, la peça està considerada com l’única obra de Christie que pertany a aquest gènere. I la culpa de tanta frivolitat la va tenir l’actriu Margaret Lockwood, tota una celebritat del cinema i l’escena britànics que també sabia molt bé els ensurts que es poden patir dins d’un tren en el qual pot desaparèixer com si res la teva companyia de compartiment : ell va ser la protagonista de “La dama de l’express” , deliciosa intriga ferroviària filmada per un Alfred Hitchcock a qui van atreure també sempre d’allò més els ferrocarrils en els quals es poden gestar imprevistos pactes criminals (“Estranys a un tren”) i un tiet seductor pot intentar lliurar-se d’aquella nebodeta que se l’estima gairebé incestuosament (“L’ombra d’un dubte”). L’any 1953, i quan “La ratera” estava ja triomfant al West End, Lockwood li va demanar a Christie que escrivís una obra de misteri amb humor incorporat que li permetés fugir dels papers de dona tirant a perversa que s’havien anant convertint en la seva especialitat. I el resultat va ser aquesta “La teranyina” que ara interpreta al Raval Cristina Brondo a les ordres de la directora Empar López, i que ocupa el segon lloc entre les obres de l’autora representades amb més èxit al West End londinenc. El tercer correspon a aquell altre “ Testimoni de càrrec” amb el qual el Teatre del Raval i l’Empar es van endinsar per primer cop en l’univers Christie, tot permeten que uns quants espectadors es convertissin en membres del jurat a cada representació. Després va arribar “La visita inesperada”, i llavors, el que tocava – amb opcions a premi si l’encertaves- era mullar-te, tot assenyalant qui era segons les teves indagacions mentals el o la culpable de la història. I parlant de visites inesperades, aneu pensant què faríeu vosaltres , si de cop i volta us trobéssiu un cadàver inesperat , com li passa a la protagonista d’aquest thriller farcit de comicitat que és “La teranyina”.

La teranyina - Teatre del Raval - Teatro Barcelona

Per molt humor que hi posin, segur que entre els personatges de “La teranyna” s’hi troba alguna perillossa ment assassina 

 

 

EL MISTERI DELS ACCENTS PERDUTS ENTRE LES VIES
I ara , sí: ara ja podem enfilar cap al restaurant d’un hotel d’Estambul que si no és el Pera Palace se li sembla molt. I en el qual, i juntament amb Poirot , hi venen a coincidir els passatger que són a punt de pujar a l’Orient Express, i iniciar un viatge que , decididament, canviarà la vida de tots ells. I és aquí també, on ens trobem ja enfrontats de cop amb els problemes que anirà arrossegant el muntatge de Iván Morales d’estació en estació. Com acabem de veure, Agatha Christie va escriure una única obra teatral amb aires de comèdia. Però vet aquí que , a l’hora de convertir en teatre el molt dramàtic i seriós misteri ubicat a l’Orient Express –quelcom que, encara que sembli inversemblant donada la quantitat de versions fílmiques, televisives i radiofòniques a les qual ha donat origen el text, no havia passat fins l’any 2017- , l’autor responsable d’aquesta adaptació, va ser tot un mestre de la comèdia. El nord-americà Ken Ludwig domina notablement els ressorts d’un gènere al qual pertanyen obres seves tan conegudes i representades al món anglosaxó ( alguna d’elles , per cert, ha passat també pels nostres escenaris professionals amb resultats dels quals és millor oblidar-se) com ara “Lend me a Tenor” o “Moon Over Buffalo” . I Ludwig -que ja troba que fins i tot a l’original de la Christie, el personatge de Poirot es presenta amb alguns trets propers a la comèdia-. no va dubtar en potenciar en molts moments l’humor que podia extreure-li al viatge, sense renunciar per això ni al misteri, ni al dramatisme que requereix tot allò que té a veure amb la resolució del cas. És així, com l’espectacle es va estrenar als Estats Units, i com es va poder veure també a Anglaterra: com una proposta propera en molts aspectes a aquelles comèdies de misteri que proliferen també força al món teatral anglosaxó. I de les quals, sense anar més lluny, “La función que sale mal” – aquest altre enorme èxit del teatre anglosaxó la versió espanyola del qual acaba de passar també per la nostra cartellera mitjançant un muntatge no gens lluït- ,constitueix una mena d’hipèrbole portada fins el seu extrem més delirant.
L’espectacle signat per Iván Morales, es presenta en aparença obviant per complert aquest plantejament . Però alhora, no renuncia pas per complert a ell. I les desconcertants i desconcertades – i la nit de l’estrena, notablement mancades de ritme- escenes inicials del muntatge, en són la prova concloent. Abans de pujar al tren, la galeria de futurs passatgers ja ens ha ofert tot un ventall de gestualitats i expressions facials que semblen presentar-se com la parodia d’ells mateixos. I donat el cosmopolitisme dels viatgers, ens ha regalat també amb una galeria d’accents internacionals que es venen a afegir a l’inevitable accent belga de Poirot, que provoquen també una distorsionada comicitat no sempre intel·ligible, i que , en moments de tensió desfermada, queden puntualment oblidats per algun que altre intèrpret: això de no perdre mai la fonètica de l’accent fals exigeix molt control, i és sabut que fins i tot els noms més prestigiosos tenen de tant en tant alguna relliscada escènica en aquest sentit .
Per cert: Ludwig és també l’autor del llibret de “Twentieth Century”, la versió revisada d’una llegendària comèdia de Ben Hecht i Charles MacArthur posteriorment convertida en un també llegendari musical, l’acció de la qual té lloc precisament dins d’un luxós tren batejat com el mateix títol de l’obra que cobreix el trajecte entre Chicago i Nova York . I una de les grans atraccions que presentava el musical tant quan es va estrenar l’any 1978, com quan va ser objecte d’una reposició l’any 2015, era l’espectacular i dinàmica escenografia ferroviària pels vagons de la qual es movien a correcuita els nombrosos embolics d’aquell divertiment. Doncs cal dir en aquest sentit que també Jordi Ballbé ha fet un excel·lent treball escenogràfic. Però que no sempre, el muntatge de Morales sap aprofitar totes les possibilitats que li ofereixen aquests vagons. Resulta xocant en aquest sentit veure com els intèrprets s’esforcen per moments en fer-te creure que gairebé no poden moure’s pels estrets passadissos del tren, mentre el director manté una distancia abismal entre el límit d’aquest espai escènic i l’escenari: l’erm buit que queda de per mig, no ajuda precisament a accentuar ni l’estretor fingida , ni l’efecte sovint còmic que aquesta pretén assolir. Són aquestes limitacions, les que fan que el viatge en L’Orient Express que li acaba plantejant a Poirot el més greu dilema ètic de tota la seva trajectòria, no sigui tan plaent com es mereixien aquests il·lustres vagons.

 

Assassinat a l'Orient Express' al Teatre Condal. Una estrena absoluta a Europa – Barnafotopress

  Poirot no descansa mai: aquí el teniu, escoltant amb atenció la conversa que mantenen David Bagés i Anna Barrachina