Vist amb perspectiva, ara sembla evident: Rock’ n’ Roll, la magnífica obre de Tom Stoppard de la que Àlex Rigola ens va oferir un molt notable muntatge fa un parell de temporades, ve a ser una mena d’epíleg de la monumental, torrencial i absolutament enlluernadora La costa de la utopia que acaba de fer història desde l’escenari del Lliure. I si acaba de fer història és tant per l’apassionant text que ens presenta com pel modèlic muntatge que ens ha ofert el RAMT de Moscou dirigit per Aleksei Borodin: un muntatge ple d’interpretacions extraordinàries, d’energia, de riquíssim vestuari o de magnètics canvis d’escena que fan de cadascú dels moments de transició una mostra exemplar de com transformar un recurs purament funcional en un plaer ple de ritme teatral.
Ja posats, la no menys magistral Arcàdia vista al TNC, vindria a ser també una mena de pròleg de les dues obres posteriors. A la fi, Arcàdia és la mítica regió imaginària en la que la utopia de la felicitat universal sembla a l’abast de la mà. Intentar transformar aquest paradís inventat i ple de savis pastorets romàntics en un racó real ben tangible, pertany a l’esfera dels somnis utòpics. I, ens porta, si més no, a crear espais bucòlics en els que ens sembla que l’arcàdia somiada es pot arribar a materialitzar: espais com ara els esplèndids jardins de Sidley Park pels quals es passeja Lord Byron als fragments d’Arcàdia que tenen lloc entre el 1809 i el 1812.
L’acció de Viatge, la primera part de The coast of utopia, s’inicia una mica més tard, al 1833. Però també Priamúkhino, la gran finca de la família Bakunin, té quelcom de falsa arcàdia idíl•lica. Com a mínim, si la contemplem amb els ulls de Aleksandr Bakunin, el patriarca de la família. No és estrany que, molt avançada ja aquesta primera obra, Aleksandr es pregunti desconcertat com és possible que havent nascut a un lloc com en el que han nascut, el seu fill Mikhail hagi esdevingut un pensador revolucionari radical i les seves filles visquin una existència essencialment infeliç.
Aleksandr no sap veure que la seva petita Arcàdia no ho és pas per a tothom. I, com podrem comprovar al llarg de les discussions teòriques que ens esperen a mida que anem avançant per la trilogia de Stoppard, aquest és el primer i molt evident problema al que s’enfronta qualsevol iniciativa i qualsevol pensament humà: ni per decidir com hauria de ser una utopia perfecta ens podem posar d’acord.
Tornem, per exemple, a la finca dels Bakunin. Per al pare, les 500 ànimes que viuen i treballen a Priamúkhino són camperols que tenen la gran sort de saber que estant sota el seu servei sempre es podran sentir protegits. Però pels amics del fill, aquestes 500 ànimes no són altre cosa que servents sotmesos a l’esclavatge, per molt que aquest se’ns presenti amb el seu rostre més paternalista i civilitzat.
Per cert: tal i com remarca el mateix Stoppard, la primera part de Viatge té una atmosfera i un caire plens de ressons inequívocament txekhovians. Però com Stoppard –i malgrat els seus orígens txecs- és un escriptor del tot britànic que se sent molt orgullós de l’herència literària del seu país, segur que no s’ofèn pas si dic que aquestes primeres escenes em van fer pensar també en l’univers de Jane Austen.
De fet, les pinzellades d’humor amb les que Stoppard reflecteix la quotidianitat familiar dels Bakunin són més properes a l’ironia genuïnament brittish amb la que Austen dibuixa la petita arcàdia aristocràtica en la que viuen els seus personatges, que a la melangia plena d’amarga iavorrida insatisfacció que deixen anar a la més mínima les criatures del genial Txèkhov.
Parlant de l’humor: vet aquí un recurs que Stoppard maneja puntualment amb la saviesa del grans talents, però també amb l’astúcia de la guineu. Molt astutament, Stoppard sap que no hi ha millor forma d’implicar a l’espectador en una proposta escènica dedicada a parlar dels grans pensadors utòpics russos, plena de discussions polítiques i amb una durada total de nou hores, que obrint-li la porta de forma suau. I mostrant-li que, abans de res, el que es trobarà dins d’aquest interior domèstic i còmodament burgès és una comèdia humana plena de conflictes sentimentals, complicitats fraternals i matrimonis acordats d’aquells que, per cert, tant abunden també a l’obra d’Austen.
Ja hi haurà temps més endavant per sorprendre l’espectador amb magistrals flashbacks que trenquen la clàssica continuïtat narrativa del que estem veient, i ja de pas, ens mostren els esdeveniments amb una nova perspectiva, sovint força més dramàtica. El cas és que la finalitat d’aquesta dramatúrgia és doble. I que, amb ella, Stoppard no es limita a buscar el sistema més funcional per implicar-nos amb la seva proposta.
Intenta també deixar molt clar des del primer moment que la seva obra no ens parlarà només de les grans utopies ideològiques que han volgut incidir en el curs de la història i modificar-lo pel bé teòric de tota la humanitat, sinó també de les utopies més quotidianes que s’escolen en el territori de les relacions íntimes, dels sentiments romàntics i de les atraccions sexuals.
Stoppard, ens remarca en aquest sentit els dos triangles amorosos consentits pels implicats en els que es va veure ficat Alexander Henzen al llarg de la seva existència, i el pòsit d’amargor frustrant que aquestes dues aventures que podrien haver resultat alliberadores, els hi va acabar deixant als seus protagonistes.
Com els personatges de Jules et Jim, la novel•la d’Henri – Pierre Roche que Truffaut va acabar transformant en un dels grans referents fílmics de la nouvelle vague, també Henzel, les seves dues dones i els seus dos grans amics ficats al doble affaire, acaben marcats per la impossibilitat de donar-li una certa dimensió real més o menys feliç a la seva utopia eròtica.
I és que Stoppard no és pas cap reaccionari. Però sí que és un escriptor amb un concepte molt realista de quins son els límits de l’ésser humà i els perills als que s’enfronta quan dona aquell pas tan habitual i tan fàcil de seguir que condueix des del idealisme fins al fanatisme autoritari. Va ser Talleyrand qui va deixar dit que ningú no podia saber el que era la felicitat si no havia viscut abans de la revolució; una frase que va marcar tan a Bertolucci que fins i tot li va servir per posar-li títol a una de les seus millors pel•lícules, Prima della revoluzione.
Abans de la revolució encara queda temps pet al somni, per a la utopia, per a l’il•lusió del canvi radical que ens farà a tots feliços. Però després de la revolució, no queda altre que o bé assumim un cert fracàs de la utopia per re situar-la en un context real o bé (i aquesta acostuma a ser l’opció més comuna) crear al seu voltant un búnquer infranquejable i declarar oficialment, mitjançant recursos autoritaris, que la utopia s’ha fet realitat i que no hi ha cap altre veritat admissible.
Per això Rock’n’Roll, l’obra en la que Stoppard es dedica a recordar-nos les misèries del sistema comunista i el fracàs de la Primavera de Praga, per acabar demostrant-nos que, de vegades, no hi ha res més subversiu que un bon rock-and-roll, se’ns presenta com l’epíleg d’aquesta visita no pas a les terres de la utopia, sinó a les seves costes.
De fet, el mateix títol de l’obra ens ve a recordar que la utopia no pot ser mai un territori ferm: s’ha de quedar sempre en la visió de la costa d’un país que no podrem trepitjar perquè, si ho fem, l’ideal que representa ja s’haurà esvaït.
Per això Stoppard, tan britànic ell (només cal veure la simpàtica ironia amb la que tracta als bobbies a l’obra i defineix les seves funcions) s’identifica amb aquest Henzel que ho relativitza tot i acaba per no aspirar a transformacions radicals. Però que, alhora, també comet errors tan voluminosos com exigir l’abolició del regim feudal dels esclaus servents, però no adonant-se que els deixa a mercè d’un liberalisme econòmic, les conseqüències del qual ara mateix estem encara pagant.