Esteu ja recuperant el temps perdut? Us trobeu aquests dies devorant espectacles a dojo amb l’ànsia de l’addicte que porta massa temps privat de la seva dosi de droga escènica? Una droga que, malgrat com ja he dit ser addictiva (això ningú no ho pot negar) , ben administrada només proporciona efectes beneficiosos. Cal recordar-ho tants cops com calgui: la cultura és segura. Esclar que també cal insistir en el fet que per assegurar aquesta seguretat, cal no relaxar-se . No té massa sentit reclamar la plena activitat del sector cultural mentre es coreja amb grup aquesta consigna segons la qual “la cultura és segura”, i – per posar un exemple habitual- baixar-te la mascareta només seure a la butaca o apagar-se els llums de sala. O portar-la de forma decorativa però gens efectiva, deixant ben destapats orificis que haurien d’estar sempre coberts ( i m’he n’acabo d’adonar que la frase m’ha sortit amb un puntet eròtic) . I ara que no ens escolta ningú, cal reconèixer que tots i totes ens hem trobat amb actituds d’aquesta mena . Si volem cridar ben alt que “la cultura és segura”, ens cal ser molt estrictes en el compliment de les normatives, que després passa el que passa, i llavors tot són plors i lamentacions. I si us sembla que estic sent molt estricte, us diré que això no és res: ja veureu de quina forma comença el col·lectiu Mos Maiorum la seva nova versió de “Turba”. El que em porta a reunir en aquest Teló ( i deixant per a una propera ocasió el lliurament que li dec a Noël Coward) tres espectacles ( dos d’ells locals i un tercer d’origen belga) , que comparteixen uns quants trets comuns. Començant pel fet que es tracta de propostes creades per formacions molt joves , que s’apropen a allò que es pot definir com a teatre document fen ús d’un llenguatge escènic no convencional. I acabant pel fet que totes tres formaven part de la programació del festival Temporada Alta, però han tingut que quedar-se sense fer acte de presència física, tot i que el festival els hi ha pogut donar cabuda de forma virtual. Cal dir que José y sus hermanas , si tot va com tots desitgem, pensen passar-se les properes setmanes ( del 9/12 al 3/1) prenent el sol -després entendreu perquè ho dic- al Lliure de Gràcia, i segur que us ve de gust compartir tovallola amb ell i elles … mantenint això sí les distàncies de seguretat.
SI FORMEU PART DE LA TURBA, SEGUIU ESTRICTAMENT LES INSTRUCCIONS
Com han canviat les coses en onze mesos! Si, a l’espera de retrobar-vos amb aquesta gent en viu i en directe, preneu la molt recomanable decisió de veure ja la nova proposta del col·lectiu Mos Maiorum , no teniu més que anar a la programació “A distància” que ofereix el Temporada Alta. Allà us trobareu fins que acabi el festival ( que donades les circumstàncies s’ha allargat fins el proper 22/12 per tal de donar-li cabuda a un grapat dels espectacles que s’havien quedat despenjats per culpa del confinament cultural) un enregistrament de “Turba” fet a l’assaig general previ a una estrena que ja no va poder produir-se. Aquí tenim una proposta que es titula “Turba” perquè el seu punt de partida consisteix en preguntar-se què és allò que fa moure la turba, i de quina manera les masses poden ser arrossegades quan algú els hi sap vendre una bona consigna. Però que alhora s’ha de representar davant una audiència reduïda al mínim i obligada a evitar que la reunió d’individus pugui acabar derivant en la formació de cap mena de turba, de cap mena de moviment que doni forma a una massa de gent . Fa onze mesos , el Work in Progress d’aquesta mateixa proposta presentat al Lliure de Montjuïc, convidava precisament a tot el contrari. I finalitzava amb una mena de “rave” col·lectiva oberta també al públic que, ara mateix, propiciaria que els mossos d’esquadra fessin immediat acte de presència ,i que de tot plegat se’n derivessin un bon grapat de multes i sancions.
A les masses els encanta, això d’encendre llums col·lectivament
Això sí: tant aquell Work in Progress com aquesta actual i ben diferent “Turba”, comencen de la mateixa manera: comencen impartint-li al públic aquella mena d’instruccions que formen ja part del ritual d’assistir a un espectacle. Fa onze mesos, aquestes instruccions es limitaven al ja ben conegut repertori que ens recorda la prohibició d’enregistrar sota cap concepte i amb cap format cap fragment del que s’està representant , i que ens convida també a fer amb el mòbil allò que masses espectadors es segueixen negant a fer massa sovint: oblidar-se del tot d’ell i deixar-lo del tot sense funcions per una estona. Però ara, a aquelles indicacions, cal afegir-li unes altres de molt més dramàtiques derivades de la pandèmia.
En el Work in Progress, les indicacions acabaven visualitzant una evident infracció contradictòria: mentre la veu en off li recordava al públic l’obligació de no moure’s del seu seient, l’espai escènic s’omplia amb la coreografia teòricament espontània d’una petita massa de també teòrics espectadors amb ganes d’expressar-se de manera grupal. Ara, evidentment, no hi ha ni la més mínima intenció de crear un malentès que acabi provocant accions espontànies entre el públic, ni t’hi trobes tampoc a l’espai escènic cap grup amb ganes de muntar-se la seva coreo. Però l’estructura d’aquesta introducció no ha canviat. Tant llavors com ara, les indicacions inicials són rebudes amb la indiferència d’allò que ja escoltem per costum. Però a mesura que les indicacions es repeteixen adoptant un format cada cop més sever i estricte, comencen les mitges rialles. Les instruccions s’han transformat en una hipèrbole que, amb la seva insistència, ens recorda fins a quin punt estem subjectes a la normativa. I naturalment, prenen en les actuals circumstàncies un tarannà molt més dramàtic que fa onze mesos . Ara , ens hi va la vida. Ens hi va la salut pròpia o la del veí de fila al qual li podem transmetre allò que potser ni nosaltres sabem que portem damunt. Ens hi va la supervivència econòmica. I ens hi va la possibilitat de tornar o no a repetir allò que estem fent avui; de tornar o no a seure a un teatre que potser, si no li fem cas a la normativa, d’aquí quatre dies torni a estar tancat. Poquet a poquet i com qui no vol la cosa, l’ensopida veu en off ens ha anant introduint ja davant la necessitat de pensar menys en aquests moments en allò de la llibertat individual , per tal de recordar-nos que la urgència de la situació reclama una responsabilitat col·lectiva . Poquet a poquet i com qui no vol la cosa, Mos Maiorum ja ens ha ficat de per mig un tema que origina constant debat, i que sovint porta a un carrer sense sortida o de molt difícil sortida : el dels límits que cal acceptar o que cal rebutjar quan entra en joc quelcom tan seriós com ara els efectes devastadors provocats per una pandèmia. Està el poder – que se les sap totes- utilitzant la por derivada d’una terrible amenaça ben real per anar retallant pam a pam les nostres parcel·les de llibertat?. Està, per contra, obrint-nos els ulls per tal d’evitar aquells rampells d’inconscient rauxa col·lectiva vinculada al negacionisme ? Com pot ser, que tant aquest negacionisme , com la seva contrapartida (sortosament majoritària) , puguin segons el cas ser utilitzats igualment per sectors del poder i governs que venen a representar posicions totalment oposades en l’espectre polític ? Sens dubte, les indicacions de la veu en off i les preguntes que obren, són una ben encertada forma d’iniciar una proposta centrada en la forma com es mouen o són mogudes les masses.
Aquesta mòbil taula de control acollirà tota mena de discursos revolucionaris
I SI LA REVOLUCIÓ, FOS EL VERITABLE OPI DEL POBLE?
Doncs tampoc no queda descartat, si ens atenim a les moltes possibilitats que es desprenen d’una proposta escènica entre les virtuts de la qual cal assenyalar la seva voluntat de no quedar-se en el discurs demagògic que ofereix respostes unívoques. Lliurat des dels seus orígens al teatre verbatim que agafa com a punt de partida documentats testimonis reals que prenen una forma dramatitzada, Mos Maiorum va dedicar la seva primera proposta ( titulada igual que el col·lectiu i subtitulada “Els costums dels avantpassats”) al tema de la immigració via marítima que tants cadàvers deixa a la Mediterrània, tot posant-hi el focus en el seu cas no tant a les pasteres plenes de refugiats a la recerca d’asil, com a aquella frontera espanyola que s’endinsa pel continent africà. Aquella mateixa frontera plena de tanques altes que, per cert, intentaven sobrevolar els ocells humans que Agrupación Señor Serrano convertia en grans protagonistes del seu memorable “Birdie”. Pel que fa al seu segon espectacle, Mos Maiorum no va tenir que viatjar tan lluny: per parlar de la gentrificació com ho feia “Gentry”, no els hi val caldre sortir de Barcelona. I en tots dos casos, els testimonis documentals es barrejaven amb una acció escènica en la qual la proximitat física entre els que representen i els que assisteixen a la representació, es produïa sense masses barreres de per mig. Però com ja ha quedat apuntat, el virus que ho canvia tot, ha canviat també les coses pel que fa a aquesta nova proposta . I sense fugir dels seus objectius inicials , allò que anava sobre les grans onades que provoquen les masses i/o que són induïdes a provocar, ha agafat un context més revolucionari. El que vull dir és que, tal i com el veiem ara, l’espectacle s’escora clarament cap a les masses revolucionaries, donant-li a la paraula “revolució” tota l’amplitud que calgui. Hi ha qui quan sent la paraula “revolució”, pensa d’immediat en la perilla de Lenin o en les barbes de Fidel i el Che. Però també hi ha qui l’associa a les permanents neoliberals de Margaret Thatcher ( no us perdeu la seva presencia a l’estupenda quarta temporada de “The Crown”) o al mateix tupè taronja de Donald Trump, ara de cap a caiguda, però capaç encara de deixar al seu pas la suficient quantitat de caspa com per a que el taronja trumpiste segueixi sent durant molts anys un color determinant en la nostra vida política i en la nostra forma d’entendre el món.
Mos Maiorum organitza bona part del seu espectacle de manera ben radiofònica, atorgant-li al gairebé únic element escènic de “Turba” les funcions de mòbil taula de control d’un estudi de ràdio. Per allà passarà el pensament intel·lectual de l’analista rigorós que, posats a analitzar els factors que contribueixen a l’èxit immediat d’una revolució ( un èxit a nivell efectiu que no es correspon necessàriament amb la materialització del seu programa ideològic) , incidirà en el factor “religiós “ del tema. Cap revolució pot triomfar , si no és capaç de presentar-se imbuïda amb aquest component religiós. Recordeu allò que deia Marx sobre la religió com a opi del poble? Doncs sembla ser que sense els opiacis, tampoc les revolucions hi tenen res a fer. I per allà passarà també precisament ,parlant en anglès, un dinàmic representant de la revolució conservadora; un d’aquests eixerits comunicadors que , encara que es presentin lleugerament caricaturitzats, estan lluny de respondre a un dibuix caricaturesc. La fàcil caricatura ( i cal reconèixer que sovint resulta també fàcil caure en ella perquè hi ha personatges que ho demanen a crits) , provoca tranquil·litzadors somriures burletes. Però al carismàtic convidat radiofònic d’aquest debat, no li costa gaire menjar-se amb patates la seva contrincant, potser més plena de raons ètiques, però alhora més buida de raonaments capaços de seduir les masses.
I ja que ens em ficat en terrenys revolucionaris , toca també mullar-se pel que fa a l’acció violenta. Uns , renegaran d’aplicar-la sota cap circumstància. Però d’altres, la veuran com un factor no ja útil sinó directament imprescindible. Lliurar-te de la violència de l’estat només amb bones paraules i ben articulats arguments? Au va, no siguis babau, et diran aquests últims. Arribats a aquest punt, no us sembla que aquest és un bon moment per a que faci acte de presència Ulrike Meinhof, que d’aquestes coses en sabia molt? Doncs aquí la tenim, expressant-se en alemany i despenjant-se literalment des de les altures. I ara, que ningú intenti vincular la seva lluita amb les seves no massa felices circumstàncies personals, perquè la principal propulsora d’aquella Fracció de l’Exercit Roig coneguda com la banda Baader-Meinhof us farà caure la cara de vergonya , burgesos de merda! Voler convertir les seves radicals posicions en una conseqüència de la seva dissortada biografia, implicaria devaluar l’essència d’aquesta lluita amb plantejaments que tampoc poden ocultar alhora la seva naturalesa heteropatriarcal.
L’auténtica Ulrike Meinhof, a punt de justificar la violència revolucionària
Ara , només falta que algú digui ( i algú ho fa) que el moviment independentista català és la cosa més propera a una revolució que hem viscut des de fa dècades a casa nostra. Algú altre li replicarà immediatament entre somriures sarcàstics que només l’anarcosindicalisme va estar a punt de fer efectiva una veritable revolució local al llarg del primer any de la guerra civil. I ja es van encarregar els comunistes d’evitar-ho. Esclar que qui pensi que l’anarcosindicalisme és cosa del passat, s’haurà d’enfrontar a les paraules de Frederica Montseny (sí; ella també hi surt), que insisteix en recordar-nos fins a quin punt moltes de les conquestes socials i polítiques assolides pel poble des de llavors, no són en realitat altre cosa que derivacions d’aquell moviment . El cas és que , amb tan il·lustres convidats, sense renunciar a un punt d’humor, i servint-se amb recursos ben mesurats de les múltiples possibilitats que ofereix la dinàmica verbatim , Mos Maiorum aconsegueix oferir-nos una estimulant i ben complexa mirada sobre la turba i les masses. I també, sobre les revolucions encara pendents que encara es poden o no materialitzar, sobre aquelles altres que ja han quedat guardades definitivament al calaix de les utopies, sobre les que no poden amagar ja la seva condició de grans fracassos col·lectius, i sobre les que presentant-se com a revolucionaries funcionen en un sentit plenament contrarevolucionari.
LA QUINZENA MÀGICA DE L’ANY
Ja falta menys. Tot just mentre desfàs la maleta, ja comences a iniciar el compte cap enrere: si cada any li dediques com a mitjana quinze dies a la teva estada al paradís , ja només falten 350 jornades de res per a tornar a gaudir d’ell. Esclar que – això, no ho havies calculat ni als teus pitjors malsons- sempre pot passar que arribi una pandèmia que envií a fer punyetes tan desitjada quinzena. Potser enguany t’has quedat sense les teves dues setmanes de “dolce far niente” , tret de passar-te el dia torrant-e al sol i bevent sangria – els guiris no en tenen l’exclusiva- en algun d’aquests complexes turístics en els quals no cal que et preocupis de res, perquè tot t’ho trobes fet? Doncs José y sus hermanas t’ajudaran a superar el trauma , oferint –he a “Explore el jardín de los Cárpatos” unes sintetitzades vacances escèniques. Tan sintetitzades, que amb poc més d’una hora et faran reviure totes les emocions i comoditats de les que disposes, posem pel cas, a Marina d’Or, la “ciudad de vacaciones” per autonomàsia que agafa també aquí tot el protagonisme que es mereix. I si encara en voleu més, no teniu que fer altra cosa que entrar a la molt treballada web de la companyia, i recórrer tots els seus “tours”, que inclouen sense anar més lluny tres hores llargues de impagables “canciones del verano” d’aquelles de les quals renegues quan vols presumir de tenir uns gustos musicals una mica més sofisticats… però que et poses a ballar amb entusiasme boig quan les punxen al “xiringuito” o a la disco de l’hotel.
Hi manca la platja, però l’ambient no pot ser més vacacional
A José i a les seves germanes les vam conèixer ara fa uns tres anys, quan, recent sortides de les aules de l’Institut del Teatre , ens van oferir un molt estimulant espectacle que amb l’exòtic títol de “Los bancos regalan sandwicheras y chorizos”, es preguntava què dimonis significaven Franco i el franquisme per a la gent de la seva generació. Fins a quin punt n’eren conscients de l’herència patent però també latent que havien deixat les quatre dècades d’aquella dictadura que , estudiada només com un ítem a la classe d’Història , semblava una cosa ben llunyana que no tenia res a veure amb tu ? Doncs evidentment, José i la seva fraternitat van contribuir a prendre consciència del tema , defugint discursos feixucs , i oferint-nos una proposta farcida de contundents reflexions que t’arribaven alhora portades a tot ritme i adobades amb brillants notes d’humor.
Després, servint-se d’instruments similars, i amb resultats potser menys enlluernadors però igualment potents, va tocar l’hora d’anar a classe, i de fer-se unes quantes preguntes sobre aquesta “Arma de construcción massiva” que és l’educació : la bona, la mala , la que té lloc als espais destinats a l’ensenyament, i la que ens arriba des d’espais no reglats com ara la mateixa llar familiar .
I esclar: un cop acabat el curs, tocava anar-se’n de vacances, i practicar turisme a dojo. Quelcom que al cap i a la fi, pots fer fins i tot sense moure’t del saló de casa. En tens prou amb posar-te darrera una domèstica versió d’aquestes grans pantalles blaves que les Majors de Hollywood fan servir per fer anar plegats personatges reals i imatges generades per ordinador, i fer-te un arxiu amb filmacions d’aquells llocs on t’agradaria estar gaudint de vacances, per tal de crear-te la il·lusió. I amb aquest recurs, pots passar com si res d’aquest jardí dels Carpats del títol que, per cert, a l’espectacle no arriba a aparèixer mai ( com al seu dia ja vaig fer turisme a la vampírica Transsilvània, em quedo més tranquil) a aquesta altra Marina d’Or que sí visitem extensament.
Les germanes de José es posen ben morenes
UNA SIRENA REIVINDICATIVA
L’espectacle de José i parentela comença justament amb el compte cap enrere del que us parlava abans. Però no tothom opta per aquesta mena de turisme. També hi ha qui , aprofitant les ofertes “low cost” del mercat, prefereix acumular milers i milers de quilòmetres via aèria . I quin gust dona, anar en un tres i no res d’un continent cap a un altre, saltant d’hemisferi en hemisferi!. Encara que sigui per passar una nit de festa a l’altra banda del món, i tornar-te’n un altre cop cap a casa. I si a més a més t’ho paguen els papes per tal de fer una exòtica trobada familiar , la cosa ja és massa! Bé: també això ha quedat tocat enguany. Però amb una mica de sort i vacuna de per mig, potser l’estiu quer ve podem tornar als vells hàbits, com si no hagués passat res.
Una cosa ens queda clara: a la seva irònica proposta , tant José com les seves germanes mostren una disposició total a gaudir de les meravelles del turisme vacacional ( i gairebé vocacional) sense manies ni culpabilitats. I José , fins i tot mostra la seva disposició a transformar-se en una sirena ben decidida a obtenir la seva bona porció de protagonisme a qualsevol programa televisiu de màxima audiència que s’ofereixi ( i ja posats, que ofereixi si pot ser una bona compensació per la seva presència). Però que consti que aquesta sirena capaç de despertar l’enveja d’Andersen i de la Disney , no és pas una sirena frívola, sinó una sirena molt conscienciada que se’n serveix de la seva projecció pública per tal d’exigir que la societat reconegui tots els drets als quals tenen dret els espècimens de la seva espècie.
Donar-li un bon repàs al turisme és quelcom que , en aquests darrers anys, s’ha convertit en tendència en segons quins indrets. Sovint – i ja sé que dir això em pot crear un bon grapat d’enemics- el turisme és injuriat amb arguments més demagògics que racionals , des de instàncies ( l’ajuntament de Barcelona n’és un exemple paradigmàtic) molt interessades en ficar al mateix sac viatgers de tota mena que en realitat responen a realitats ben diferents , i en negar-li al fenomen viatger cap mena de benefici. Quelcom que , amb la intenció de banalitzar i demonitzar el turisme, acaba banalitzant i demonitzant també una ànsia viatgera que ha acompanyat des de sempre la humanitat, i ha contribuït d’allò més al seu enriquiment cultural. Paradoxalment, allò que abans era vist com un dret exigible – el dret a que les classes populars puguin tenir prou mitjans econòmics com per a tenir accés a desplaçar-se pel món com abans només podien fer les classes privilegiades- , ara és vist com una pesta que cal exterminar. I amb la demonització lliurada a l’excés al servei d’uns interessos ideològics, es perd alhora l’oportunitat de racionalitzar de debò els excessos del turisme ,d’analitzar de forma equilibrada allò que cal corregir sense voler presentar-ho com un mal uniforme que només es mou amb finalitats depredadores.
Però – i com ja feia amb instruments molt diferent La Ruta 40 a “Reisehfurer”- José y sus hermanas opten per evitar el discurset, i prefereixen recordar-nos que, en el fons , tots i totes estem fets uns bons turistes potencials. D’això no se’n salva ni algun/a d’aquests/es regidors/es que semblen odiar a mort el turisme, però després han estat “pillats/ des” practicant-lo com si res. Cal dir que la família José situa en el centre de la diana de la seva ironia la mena de turisme més fàcilment qüestionable, més obertament vinculat a l’imperi de la totxana indiscriminada que destrueix paisatges costaners i és susceptible de crear bombolles que esclaten en l’aire. I que ho fa- com deia abans- recordant-nos allò que sovint obliden els demagogs amb tarannà messiànic; recordant-nos com fins i tot les ànimes més exquisides sucumbeixen a la seducció d’un daiquiri begut a una gandula mentre intercanvies xafarderies amb les amigues ( un dels bons moments de l’espectacle) i envies un grapat de WhatsApps als absents. I doncs, és que no tinc també jo dret a gaudir dels meus quinze dies com em doni la gana i sense culpabilitats de per mig? José y sus hermanas acaben el seu periple turístic amb un recurs potser massa obvi, fent un encadenat videogràfic de paraules que tenen significats diferents però remeten a un mateix significat, a una mateixa exhibició de la varietat de formes que adquireix un únic Sistema per tal de mantenir-nos uniformats malgrat les aparences de varietat. I certament, la diversió del conjunt, potser neutralitza una mica aquella no per això menys divertida capacitat d’anàlisi que mostrava la companyia quan es dedicava a les sandvitxeres i els xoriços. Però la seva proposta segueix sent, com a mínim, tan saborosa com una bona paella de menú turístic , d’aquestes que conviden a enviar selfies a tort i a dret per tal de deixar constància de com de bé t’ho estàs passant a les teves vacances.
Cal immortalitzar el moment!
UNA ILLA QUE NO CONVIDA A ANAR-HI DE VACANCES
Ho confesso : fins que el Temporada Alta va anunciar la programació de “Plesant Island” ,aquesta proposta signada per Silke Huysmans i Hannes Dereere que finalment ha tingut que acollir-se a l’oferta online del festival per allò del virus, no havia sentit a parlar mai de l’illa de Nauru. O, si n’havia sentit a parlar, me n’havia oblidat tot seguit d’aquell punt perdut al bell mig de l’oceà Pacífic situat a 4000 kilòmetres de la costa d’Austràlia. És el que passa, amb les illes perdudes que fins i tot han perdut la seva antiga exuberància vegetal i bellesa paisatgística, perquè l’explotació a la qual han estat sotmeses les ha acabat convertint en quelcom més semblant a un erm pelat que a una bonica postal amb posta de sol inclosa. I malgrat tot, aquest esquitx insular que et pots recórrer de banda a banda en vint minutets de cotxe, va arribar a ser no solament la república més petita del món –això, encara ho és- sinó també, l’estat amb una renta per capita més alta del món ( i això últim tampoc no ho sabia) . Però aquell ara ja ben llunyà moment d’esplendor es va anar esborrant a mesura que les reserves de fosfat que constituïen el gran tresor de l’illa s’anaven esgotant també a tota velocitat . És ben sabut que ,quan nedes en l’abundància, t’hi sents tant a gust, que no veus mai el moment per posar-hi una mica de seny al malbaratament i fer previsions que garanteixen el futur. Per a les companyies i els països implicats en l’explotació, et tema no era precisament cap urgència: del que es tractava, era d’emportar-se fins l’últim gram de fosfat disponible. Pel que fa als governs que han vingut (des)governant l’illa des que es va independitzar d’Austràlia l’any 1968 , del que es tractava bàsicament era de fer caixa…una caixa que després es va invertir de la forma més desastrosa imaginable. I pel que fa als mateixos illencs, tampoc és estrany que el miratge de la sobtada riquesa fugaç provoqués un enlluernament d’aquells que conviden a no fer-se masses preguntes sobre el futur. Això també ho reflecteix aquesta bona mostra de teatre document al llarg de les entrevistes que manté el tàndem creador amb els habitants de l’illa… tot i que els entrevistats passin una mica de puntetes sobre aquest aspecte del tema.
Silke Huysmans explora el territori de la república més petita del món
En qualsevol cas, i com també suggereix la més activa de les entrevistades, quan la teva riquesa es sustenta en la merda ( les mil·lenàries dejeccions d’aus marines que van donar origen a tant excés de fosfat ), no és estrany que acabis a la merda. I que ara, et toqui sobreviure empassant –he ( i perdoneu l’expressió) una altra bona merda. Són sempre curiosos , els tombs que dona la vida. Com es ben sabut, Austràlia va ser durant molt de temps aquell territori molt llunyà , aquell immens racó també perdut de l’Imperi Britànic ,cap el qual la metròpoli enviava els seus més indesitjables ciutadans condemnats per llei a un llarg captiveri. L’illa continental, va esdevenir així una mena de gegantina colònia penal. Però ara, i malgrat disposar d’espai de sobres, és la mateixa Austràlia la que ha volgut treure’s de sobre una altra mena de visitants que, per contra, no han estat condemnats per la justícia, sinó que han estat condemnats a fugir de la injustícia. Mitjançant els acords econòmics signats amb el depauperat estat de Nauru, la gran illa envia cap a la petita illa ingents quantitats d’immigrants , que acaben vivint en condicions ben miserables a una mena de llimbs sense cap mena de sortida ni esperança de futur. La desesperació campa al seu aire, per aquests camps de refugiats . I , com queda demostrat a les entrevistes, acaba transmetent-se també als mateixos natius. Que saben fins a quin punt el manteniment dels camps s’ha convertir gairebé en el seu únic recurs de supervivència. Però que alhora, són conscients tant de la impotència que provoca el cul-de-sac en el qual es troba el seu futur sense masses recursos a curt termini, com la impotència que senten aquests nou vinguts ficats en un cul-de-sac sense perspectives de sortida.
Aquesta impotència i aquesta desesperació es fa tangible ja al primer intercanvi de missatges amb Smartphone de per mig que ens presenta la proposta. I a partir d’aquest moment , el telèfon intel·ligent es transforma en l’únic vehicle pel qual passen tota la informació, tota la comunicació i totes les imatges ( imatges sense rostres recognoscibles ; els entrevistats no les volen per a res) que ens presenten Silke i Hannes. Convertit en una presencia muda que va construint mòbil en mà tot allò que veiem a les dues grans pantalles situades al seu costat, el tàndem inicia el seu viatge cap a Nauru amb aquestes missatges desesperats d’encara no sabem exactament qui ; un bon recurs de dramatúrgia que introdueix un astut punt de tensió intel·ligentment administrat. Abans de passar a la informació documentada , hem sigut ja testimonis de les dramàtiques conseqüències que se’n deriven d’allò que ara se’ns explicarà. El factor humà amb un punt fins i tot de suspens, serà previ a la informació. I ‘ús del Smartphone , quedarà també d’immediat justificat: no som davant una exhibició de tecnologia , sinó davant de l’únic instrument que ha pogut permetre l’existència d’aquesta proposta, la difusió d’aqueta informació, l’escolta d’aquest escrit crit desesperat de qui no sap si podrà seguir creient que encara es pot sortir del cul-de-sac.
Hannes Dereere, tan silenciós com la seva companya escènica
I certament, l’illa en la qual la Silke i en Hannes ( que ja en el seu espectacle anterior es van endinsar pels túnels de la mineria salvatge, llavors situats al Brasil) es van passar dues setmanes l’estiu del 2018 -quelcom força difícil d’aconseguir, donades les circumstàncies polítiques i econòmiques de l’indret-, donen per a molt. I és que els seus 21 km quadrats ,venen a ser un compendi en versió comprimida de bona part de les humiliacions , misèries i explotacions sense límit derivades d’un colonialisme que canvia de formes, però no pas d’objectius. Que és capaç de transformar els petits paradisos en grans inferns. I que ara, ha aprés també a exportar la migració incòmode cap a aquells indrets en els quals ja no queda res per a exportar, i fins i tot la misèria pot acabar semblant un bon negoci.