ES EL LLENGUATGE, ESTÚPIDS!: I HIGGINS, SHAW I LERNER, HO SABIEN MOLT BÉ

Escrit per Ramon Oliver

07.30.2021

Us resulta familiar el nom de Al Hirschfeld? Doncs us puc assegurar que fins i tot si el nom no us diu res, del seu immens talent com a caricaturista i de la traça amb la qual la seva línia negra ( el color, va ser una excepció en el conjunt del seu treball) sabia sintetitzar amb humor els trets i la personalitat de les més grans celebritats de Hollywood i de Broadway , n’heu contemplat un bon grapat de mostres . Mort el 2003 quan estava a punt de bufar les 100 espelmes, Hirschfeld , com ja us he dit, va retratar amb el seu estil inconfusible i imitat fins la sacietat els rostres més cèlebres de l’star system cinematogràfic. Però com testimonien les parets del mític restaurant Sardi’s – unes parets que , d’altra banda, i com podeu comprovar entrant al web del local , acullen també l’obra d’un grapat d’altres caricaturistes excepcionals centrats en el món de l’espectacle-, Broadway va ser la seva llar natural. Crec haver-ho explicat ja alguna vegada, però no està de mes fer un recordatori. En aquells dies sense immediatesa digital, Sardi’s era sovint el lloc en el qual -després d’una estrena I entre copa i copa-, els intèrprets i l’equip creatiu d’un espectacle esperaven amb nerviosisme les primeres edicions de la premsa , a veure què deia la crítica sobre la seva creació. I com és ben sabut, la crítica més ansiosament esperada i més temuda, era la que publicava “The New York Times”, el diari al qual va estar sempre vinculat un Hirschfeld que es passava les nits d’estrena dibuixant esbossos a les fosques dins del teatre . Després , segut a la butaca de barberia que tenia instal·lada a l’estudi, dels esbossos en sortien uns dibuixos capaços de transmetre amb genial lleugeresa l’essència del que havia contemplat a l’escenari.

My Fair Lady | alhirschfeldfoundation.org

Així és com Hirschfield va veure a Julie i Rex la nit de l’estrena de “My Fair Lady”…

 

Happy Birthday, Al Hirschfeld! | Mark Armstrong Illustration Specializing In Content Marketing Advertising Editorial Infographics Animation Videos and Social Media

… i així és com va dibuixar a Audrey i a Rex al plató de la Warner on es filmava la versió cinematogràfica de l’obra 

 

 

EL PROFESSOR , SOTMÉS A UN DUR EXAMEN

Doncs, bé: Hirschfeld ha fet també acte de presència aquests dies a Barcelona, perquè ell va ser alhora qui va dibuixar el llegendari cartell original del musical “My Fair Lady”, del qual el Gran Teatre del Liceu n’acaba d’oferir dues memorables representacions semi escenificades . Dues representacions que han tornat a deixar constància de fins a quin punt, quan hi ha una categoria interpretativa com la que exhibeix el meravellós sextet britànic dirigit musicalment pel madrileny ( però ja també molt “british” pel que fa al seu currículum professional) Alfonso Casado Trigo , i quan hi ha un director d’escena tan hàbil com ara Guy Unsworth, un concert semi escenificat es pot transformar en una admirable lliçó de gran teatre musical. Una lliçó que, ja per començar, prescindeix de tirar mà dels apunts: aquí tothom es presenta a classe – ja que el professor Higgins és el gran coprotagonista de l’obra juntament amb la seva més avantatjada alumna, deixeu-me fer servir el símil acadèmic – amb el llibret ben memoritzat, encara que sigui per fer  cinc úniques actuacions – tres a Anglaterra i dues a casa nostre- de l’espectacle. Ela faristols sobren, quan tens a l’escenari un Higgins com el de Steven Pacey, que se n’ha oblidat per complert del model a seguir que va deixar assentat Rex Harrison amb la seva antològica creació, tant al teatre, com quan després va interpretar al cinema el paper que li va proporcionar un Oscar. Des de llavors, resulta difícil trobar-te pels escenaris un actor que no tingui la temptació -encara que sigui puntual, amb una simple inflexió de veu- de regalar-li a l’audiència el seu moment Rex. Però Pacey construeix amb una solvència impecable el seu molt personal Higgins. I ens mostra totes les arestes d’aquest ara tan qüestionat personatge.

Los musicales vuelven al Liceu con 'My Fair Lady'

Steven Pacey, disposat a donar-nos una bona lliçó de fonètica ficat a la pell d’Higgins

Un qüestionament que es va fer especialment visible quan l’any 2018 , ja en plena era #MeToo, l’obra va ser objecte d’un – d’altra banda- molt aclamat retorn a la cartellera de la Big Apple , mitjançant una producció del Lincoln Center dirigida per Bartlett Sher que va originar tot un seguit d’articles periodístics, i no precisament – o no exclusivament- per la seva alta qualitat teatral. .Sher – que després dels ajornaments pandèmics estrenarà finalment a Londres el març del 2022 el seu aplaudit muntatge de “Matar un rossinyol”-, s’ha dedicat aquests darrers anys a revisar alguns dels més grans clàssics del musical nord-americà , oferint-ne muntatges que, sense pretendre en cap cas modificar de forma transgressora el material original, sí intenten alhora examinar-lo amb una mirada contemporània. I en el cas de “My Fair Lady” , i donades les constants manifestacions de misantropia que fa el professor Higgins – i que, sense anar més lluny, es fan ben presents a dos sensacionals temes musicals de l’excelsa partitura de l’obra -, i donades també les connotacions que sembla presentar el seu final ( ja examinarem en un altre moment, com des que George Bernard Shaw va escriure la meravellosa comèdia “Pigmalió” de la qual parteix el musical el final d’aquesta història sempre ha estat polèmic i subjecte a notables variacions), Sher ho va veure molt clar. En l’era MeToo, calia remarcar que , malgrat que quan “My Fair Lady” es va estrenar el 1956 el centre de gravetat de l’espectacle semblava inclinar-se pel personatge del professor Higgins ( quelcom que tenia també molt  a veure amb l’star system, si tenim en compte que en aquell moment Rex Harrison era una estrella veterana i consagrada, i Julie Andrews una joveneta quasi desconeguda pel públic nord-americà), ara tocava atorgar-li a Eliza el més gran protagonisme. Un protagonisme que sens dubte li correspon i es mereix aquesta dona (al muntatge del Lincoln Center, es va optar també per atorgar-li a Eliza una edat més madura i , per contra, fer de Higgins un personatge més jove, llimant així la molt notable diferència d’edat entre tots dos que, amb la mentalitat del 1956, provocava menys escarafalls que ara) que pren la determinació d’independitzar-se del no massa afalagador destí al qual semblava encaminar-se.

 

Theater Review: An Unaccustomed New Approach to My Fair Lady

Harry Hadden-Paton i Lauren Ambrose ,en plena classe de dicció al Vivian Beaumont Theater del Lincoln Center 

 

A MÍ NO M’HA  ESCULPIT NINGÚ!

Higgins, en aquest sentit , no és – com passa al mite grec en el qual es va inspirar el mateix Shaw- aquell escultor que cansat de buscar el seu ideal de dona a la vida real , acaba esculpint –la de forma tan precisa, que Afrodita decideix recompensar-lo donant-li vida a la seva creació. Higgins , encara que hagi pogut ser vist i ell mateix es vulgui veure com l’artífex del canvi de la florista cockney que no sap pronunciar ni una paraula anglesa com la noble llengua de Shakespeare ho exigeix, és més aviat l’instrument – un instrument sovint groller, tirant a gens afectuós i amb un punt petulant- del qual se’ns serveix Eliza per poder crear-se unes perspectives de futur emancipades de la misèria econòmica, cultural i emocional en la qual s’ha criat. I com estic segur que tots heu vist l’estupenda i molt oscartizada pel·lícula dirigida per George Cukor a partir del musical escènic, estic també segur que tots recordeu el seu final; aquell final en el qual Eliza, després d’haver li donat l’esquena a Higgins deixant-li ben clar que no es tornaran a veure i que el món ni de lluny gira al seu voltant com ell de vegades sembla creure’s , torna a la casa del professor , I aquest, amb un gest que es pot interpretar com una expressió triomfal, li reclama a la noia que li porti les sabatilles.

 

CINE: 'Magia a la luz de la luna': Un musical sin música | bilbaoenvivo

                                   Al cinema, Higgins es quedava esperant unes sabatilles que al Broadway del 2018, no arribaven mai 

Doncs, a l’espectacle dirigit per Sher, Higgins s’acaba quedant amb un dolorós pam de nassos. En aquesta versió, Eliza torna certament a la casa de Higgins, amb l’esperança de reconèixer una senyal; amb l’esperança que s’hagi operat en ell aquella mena de canvi que ella està esperant i desitjant , per tal de atorgar-li al vincle que els uneix una nova dimensió . Però – i això, Sher ho plasma de forma certament notable- , després d’un moment que es diria de vacil·lació, Higgins reclama les sabatilles amb aquella mena de to que malbarata qualsevol esperança, encara que després de fer-ho ,sembli prendre consciència de forma immediata del seu error. Llavors , Eliza, li ofereix una dolça i trista carícia de comiat, i abandona el fantàstic decorat giratori del qual Sher n’ha sabut treure tan profit tota l’estona. Res a veure, per exemple, amb el final que la producció del National Theatre de Londres dirigida per Trevor Nunn presentava fa ja a la vora dues dècades. En aquell cas, arribat el delicat moment final, els dos personatges es prenien a broma allò de les sabatilles amb un gest de complicitat, deixant molt clar fins a quin punt els dos eren capaços de riure’s de quelcom que pertanyia ja al passat, encara que fes una esporàdica aparició en el present. Higgins s’en reia arribat aquest moment d’ell mateix, justament perquè el llibret d’Alan Jay Lerner ja s’havia encarregat de posar-lo al seu lloc, d’haver-li obert els ulls, de fer-li entendre tot allò que està reconeixent quan, pensant en Eliza i en el forat que deixa la seva absència , ens canta el meravellós tema “M’he acostumat al seu rostre” . I qui no vulgui veure en la lletra d’aquest tema la radical evolució emocional i el reconeixement íntim que ha experimentat el personatge, potser és que no li ha prestat a les paraules de Higgins prou atenció. Doncs, fins aquí volia arribar: crec que només cal prestar-li una mica d’atenció a la forma com aquest esplèndid llibret reflecteix l’evolució dels personatges, per a donar-se que potser no cal recórrer a operacions de maquillatge un xic artificials, encara que estiguin tan ben resoltes com ho està el muntatge de Sher. Dit d’una altra manera: com sempre, no hi ha res a objectar , al fet que un director i una nova dramatúrgia modifiquin i/o aportin nous punts de vista a un material que ja ha entrat en la categoria dels clàssics. Però em resulta alhora preocupant que aquests canvis puguin obeir no pas a una inquietud creativa , sinó només a la conjuntura del moment. I que des de la perspectiva del pensament políticament correcte, per tal “d’ajustar” la creació existent als nous paràmetres , es caigui en l’error mandrós no ja d’evitar contextualiitzar-la i situar-la de forma adient en el marc històric i cultural dins del qual va néixer (això, lamentablement, ho estem veient dia a dia) , sinó de no aturar-se a escoltar prou el que ja ens diu aquesta mateixa creació si li prestem l’atenció que es mereix .I paradoxalment, és precisament Higgins – el Higgins de Shaw i també el de Lerner- qui evidència tota l’estona la importància que té saber escoltar; l’enorme informació que pot contenir una sola paraula o un particular accent.

The Workshop — vintagebreeze: Ingrid Bergman visiting Julie...

Higgins i Eliza, rebent la visita d’Ingrid Bergman; l’any 1957, “My Fair Lady” era l’espectacle que cap celebritat no  es volia perdre 

 

QUAN S’APAGUEN ELS LLUMS DEL GRAN BALL

Tornem doncs a examinar les diferents arestes d’aquest eminent professor de fonètica amb certa tendència a presentar les seves si es vol misantròpiques inseguretats reconvertides de cara a la galeria en exabruptes de nen malcriat : quelcom que en alguns aspectes no ha deixat mai de ser, com demostra la complexa relació que manté amb la seva poderosa mare. I quelcom que fa també d’ell encara que no ho sembli una mena de “outisder”, encara que sigui un “outsider” d’aquells que es poden presentar sense demanar permís a les exclusives carreres de cavalls d’Ascot. Esclar que mirat des d’una altra perspectiva, Higgins posseeix també un punt d’aquell caràcter extravagant sense el qual, seria impossible entendre la cultura “british” , perquè`forma part de la seva mateixa grandesa. En qualsevol cas, Higgins és un personatge que, com us deia abans (i això ho estan oblidant massa els i les que tant el qüestionen i denigren) , mostra una agudesa de la qual n’anem molt , però molt, necessitats, quan ens urgeix a preservar la llengua, a tornar a escoltar-la de debò per tal d’ entendre de quina forma ens defineix i contribueix decisivament a donar-li forma a la persona que acabem sent. Un personatge que tracta de deixar a la vista en tot moment fins a quin punt això de la pertinença a una determinada classe social és una qüestió del llenguatge que fem servir. Un personatge que ens recorda tota l’estona –per dir-ho amb termes que farien les delícies políticament correctes de les persones que li tenen declarada la guerra a Higgins i el veuen només de forma ben simplista com a model caduc de heteropatriarcat- que és la mateixa estructura social derivada del sistema socioeconòmic , polític, cultural i educatiu, la que està interessada en condemnar-nos a tots plegats a moure’ns seguint uns codis verbals ben definitoris del grup social al qual pertanyem. Recordeu el famós “és l’economia, estúpid i!” que va deixar anar un assessor de Clinton durant la campanya electoral del futur president? Doncs es diria que Higgins- que tampoc no es talla mai a l’hora de deixar anar un insult- ens està recordant també per la seva banda tota l’estona que som ben estúpids, si no sabem percebre el paper fonamental que juga el llenguatge a la nostra existència, i no sabem atorgar-li el lloc que es mereix: deixant que es denigri el llenguatge , ens estem denigrant a nosaltres mateixos.
En aquest sentit, tenir la gosadia d’intentar sortir-se’n d’aquests codis malgrat tenir-ho alhora tot en contra ( pare inclòs; quina delícia, veure com Peter Polycarpou se n’aprofita del carisma que li proporciona Alfred Doolittle per tal de ficar-se a la butxaca el Liceu sencer ! ) , ja és per si mateix un acte ben

 

Peter Polycarpou (assaig)

El carismàtic Alfred Doolittle  Peter Polycarpou  desperta les rialles de la seva filla (Ellie Laugharne) i d’una estupenda Susie Blake que es multiplica per tres 

 

trencador i latentment mig revolucionari. I això és precisament el que fa Eliza, quan es presenta a casa de Higgins reclamant una tanda de lliçons d’aquest anglès com déu mana i Sa Majestat la Reina demana , i demostrant així una decidida voluntat de superació personal. Tant el text de Shaw com el llibret de Lerner -que reinterpreta amb intel·ligència i notable fidelitat les paraules de l’original, però que alhora capgira de nou un final que a Shaw li va costar sempre molt preservar-, mostren ben clarament la perspicàcia i intel·ligència d’un personatge que pren les seves pròpies decisions amb la determinació de qui s’ha acostumat a decidir i a sobreviure sempre sense més ajut que els seus propis mitjans. En aquest sentit, i per molt simpàtic que resulti a l’escenari, qui pot dubtar que Alfred Doolittle ha estat sempre un mal pare que s’ha despreocupat per complert de la filla? I també des d’aquest punt de vista, el personatge d’Eliza està escrit amb un respecte ple d’admiració: només cal veure la forma com Eliza s’acomiada del pare mig filòsof popular -al qual Higgins ha fet caure en els paranys de l’aburgesament -quan aquest es disposa a casar-se : sense cap retret, amb un “adéu” buit d’emoció que sembla ben definitiu, i que denota perfectament la capacitat de independència de la noia. Per cert: si ens poséssim una mica psicoanalítics ( i com veurem en el proper lliurament d’aquest tema, Lerner estava ben interessat en aquestes qüestions) , podríem també entrar a preguntar-nos per què Shaw i Lerner ens presenten a un Higgins del pare del qual no en sabem res, i a una Eliza de la mare de la qual no en sabem res, i per què tots dos, des dels seus ben distanciats status socials, semblen haver portat sempre una vida familiar no massa familiar. El cert és que, després del gran ball en el qual s’ha transformat a ulls dels demés en una gran dama perquè tothom al seu voltant l’ha percebuda com a tal gràcies al llenguatge , a l’ús cultural que fem d’ell , i a l’embolcall de formes educatives amb el qual el presentem, Eliza veu ara amb lucidesa fins a quin punt el pas que ha donat la situa en una incerta terra de ningú, abocada potser a sentir-se tan desarrelada al món del qual venia i del qual ha volgut distanciar-se, com al món al quan s’ha apropat adoptant els seus recursos educatius, però des de la incertesa que provoca saber que no ha format mai part d’ell, i que en alguns aspectes, mai no en voldrà formar part. D’aquesta Eliza ens va oferir Ellie Laugharne al Liceu una brillant interpretació que modulava amb subtilesa cada pas idiomàtic, per tal de mostrar com es van perdent de forma gairebé imperceptible les arrels “cockney”, i com d’aquesta pèrdua en va sortint una nova personalitat ben definida que ja estava allà de forma latent . I aquesta Eliza, ha captat també del tot al llarg del ball el miratge de percepció sobre la seva classe social que ha produït amb l’ús de la llengua. El llibret li atorga alhora per complert  en aquest sentit tota la dignitat i tot el respecte que es mereix i que no rep en l’escena del retorn a la casa de Higgins després de tant impactant presentació en societat; la dignitat i el respecte que li  reclama un cop es queda sola amb ell. En aquesta escena, tothom felicita efusivament a Higgins pel gran èxit obtingut… i ningú li presta a Eliza l’atenció que s’ha guanyat a pols. Però més enllà del mal que li fa sentir-se marginada així en un moment com aquest, la ràbia que experimenta llavors  no està provocada tant – tot i que també- pel sentiment de marginació que acaba de patir, com per la lucidesa amb la qual examina la situació vital que s’obre davant d’ella provocant un cert vertigen. I malgrat tot, malgrat entendre que haver passat d’un món a l’altre pot acabar deixant-la sense un món de referència, Eliza torna a demostrar la seva gran capacitat de decisió. I fa les maletes. I quan es troba al romàntic Freddy cantant un i altre cop allò tan maco que diu la lletra de “El carrer on vius tu”, li reclama que es deixi de cançonetes , i que si tant se l’estima li ofereixi proves tangibles d’aquesta estimació. I acte seguit , s’instal·la a la casa de la senyora mare d’Higgins , interpretada al Liceu per una magnífica Susie Blake, capaç d’abandonar com si res el port aristocràtic de tan distingit personatge per tal de transformar-se en la majordoma fidel sempre al servei del professor , o mostrar un estil cockney de soca-rel convertida en una col·lega dels dies de florista d’Eliza, sense guardar res del personatge anterior cada cop que fa la transició. Insisteixo: qui cregui que ha calgut revisar l’obra i adequar-la als temps actuals per tal de fer-li justícia a Eliza, és que realment no li ha prestat prou atenció a un llibret que ja li fa plena justícia. I qui vegi el seu retorn a la casa d’Higgins com una claudicació , és que no s’ha fixat tampoc prou en la dinàmica que s’ha establert entre aquests dos essers que, certament, s’estan ajudant l’un a l’altre a descobrir -se ells mateixos. Un cop Eliza li ha deixat clar a Higgins que ni depèn d’ell, ni el món gira al voltant d’ell, i un cop li ha dit que mai més es tornaran a veure, i un cop Higgins ha assumit que està massa acostumat al rostre d’Eliza com per a poder prescindir d’ell, tots dos es poden retrobar, perquè ara si ho fan des del mateix pla, i reconeixent-se de debò l’un a l’altre. Cert: aquest retrobament sembla oferir unes possibilitats amoroses que ni de lluny entraven en les intencions de Shaw: ja en parlarem en el proper lliurament. Però al cap i a la fi, els personatges –fins i tot encara que no siguin pirandellians- tenen dret a experimentar els seus canvis; especialment, quan canvien d’autor .

 

Ellie Laugharne a 'My Fair Lady'.

Qui pot dormir, quan la seva vida acaba de donar un gran tomb? També Ellie Laugharne podria passar-se la nit sencera cantant alló de “I Could Have Danced All Night”.

 

I ara tornant al Liceu, tinc que dir que no se m’acudeix millor lloc per a poder gaudir per primer cop a casa nostra – l’espera , ha durat seixanta-cinc anys!- de tan cèlebre clàssic. I és que com a entusiasta absolut que sóc d’aquesta gran obra mestra del gènere , sempre m’ha cridat l’atenció un curiós paral·lelisme : el de la proximitat que existeix entre aquell mercat del Covent Garden que en els temps en els quals es situa l’obra s’encarregava d’alimentar mig Londres, i la Royal Opera House (la proximitat que dona lloc a l’escena inicial i que es converteix en una estupenda metàfora dels dos mons ben distants que conviuran al llarg de tota l’obra), i la proximitat que existeix entre el Liceu i el Mercat de la Boqueria. Això, sense oblidar-me tampoc de les floristes de La Rambla homenatjades per Sagarra , entre les quals segur que ens hi podríem trobar moltes Eliiza Doolittle a la catalana. Quelcom que Dagoll Dagom deixava també en evidència al seu muntatge del “Pigmalió” de George Bernard Shaw versionat per Joan Oliver i Xavier Bru de Sala. L’adaptació d’Oliver s’iniciava a les portes del Palau de la Música. Però , amb bon criteri, el muntatge de Dagoll Dagom –estrenat alhora al ben “rambler” Teatre Poliorama- , iniciava l’acció entre aquesta columnata de la Boqueria que ben bé podria ser la del Covent Garden , i que ben bé podria servir com a refugi d’un grapat d’espectadors sortits del Liceu , als quals els hi caigut damunt un bon xàfec mentre esperaven taxi.
I per acabar per ara, fixem-nos de nou en l’admirable dibuix de Hirschfeld. En ell, George Bernard Shaw , el pare teatral de “Pigmalió”, manipula des del cel ( Shaw havia mort el 1950) la titella del Professor Higgins, que manipula alhora la titella d’Eliza Doolittle, la florista de molt humil extracció i molt “cockney” pronunciació a la qual- i amb una aposta de per mig- , Higgins s’ha proposat fer passar per una gran dama de la més alta societat …després de sotmetre-la a un duríssim entrenament fonètic al llindar de la tortura. Però qui cregui que Shaw va poder controlar sempre els fils que movien el seu “Pigmalió” , n’està ben equivocat. Ho podrem comprovar en un proper teló, tot explorant també l’addictiva personalitat del gran Alan Jay Lerner.