Heu vist ja “Schmigadoon!”, la minisèrie de la HBO ( sis capítols de menys de mitja hora cadascú; en una estoneta la teniu liquidada ) , que s’ha estrenat aquest mateix estiu i ha estat notablement ben rebuda per la crítica nord-americana ? Val a dir que aquesta creació de Cinco Paul i Ken Daurio no va massa sobrada de grans idees de guió, un cop vist el primer episodi i captat el joc que ens proposa . Però a poc que us agradin el cinema i el teatre musical i que esteu una mica familiaritzats amb els seus grans clàssics més veterans – aquí no hi trobareu cap referència a èxits recents del gènere-, la comèdia proporciona un bon plaer culpable que posarà a prova els vostres coneixements en la matèria. I és que – i recolzant-se en un repartiment que en va ple d’estrelles de Broadway, i en una ben simpàtica coreografia “old fashion”-, la minisèrie ens proposa anar detectant en quina cèlebre cançó de musical s’inspira cadascuna de les noves cançons originals composades per a aquest divertiment, mentre anem detectant alhora a quins arguments i personatges de musicals clàssics els hi piquen l’ullet els personatges i els girs argumentals de la minisèrie. Per posar un exemple brillant que per les seves característiques convida al somriure còmplice immediat (aquesta referència, segur que no se li escapa a ningú), aquí teniu una variació lliure del llegendari “Do, Re, Mi” que la Maria, la novícia –mainadera de “The Sound of Music (Somriures i llàgrimes)” els hi canta a la seva colla de criatures per tal d’anar-les ensinistrant en temes musicals… convertida ara en una lliçó de coneixements genitals i iniciació sexual.
Benvinguts a Schmigadoon ,la població en la qual tot passa com si visquessim pepetuament ficats dins del més clàssic dels musicals !
EL REALISME ÉS UNA BONA FICCIÓ!
En qualsevol cas: la primera gran referència als clàssics la trobeu ja en el mateix títol de la proposta, i es converteix alhora en el punt de partida al voltant del qual s’organitza tota la historia. I aquesta primera gran referència ens serveix per retrobar-nos amb Alan Jay Lerner (que a partir d’aquest moment, serà el nostre gran protagonista) i Frederick Loewe, els autors d’aquesta gran obra mestra que és “My Fair Lady”, a la qual li dedicàvem el Teló anterior amb motiu del seu pas pel Liceu. Però sabeu vosaltres quin va ser el primer gran èxit d’un tàndem que fins llavors portava tres intents fallits per tal de fer-se un forat entre els compositors reconeguts a Broadway, i que a partir de llavors va iniciar el camí de la consagració definitiva? Doncs l’espectacle “Brigadoon” , que va arribar als escenaris el 1947. I que set anys més tard, es va convertir també en la primera de les seves obres que seria objecte d’una versió cinematogràfica. Una producció d’Arthur Fredd ( el mític cap de departament de cinema musical de la Metro-Goldwyn-Mayer) que n’anava també ben plena de noms llegendaris de la casa del lleó : la protagonitzaven Gene Kelly i Cyd Charisse, sota la direcció de Vincente Minnelli. Però que, per contra, no va anar gens sobrada de pressupost. Això va portat a que, enlloc de poder filmar part del film per les terres escoceses en les qual es situa la història, es tingués que recórrer tota l’estona i ben a desgrat de l’equip creatiu del film a uns obvis decorats pintats que , ben mirat i segons com t’ho miris, no deixen també de fer-li la seva aportació a l’ambient oníricament irreal que requereix la proposta. Per cert, si sou d’aquelles persones a les quals això de trobar-se elements irreals a un escenari no els hi escau gens, perquè sempre busqueu veure reflectida en la ficció escènica la realitat, convé que estigueu avisats i tingueu molt present què en pensava Lerner sobre el tema. Segons aquest extraordinari llibretista i lletrista “Heu de tenir en compte que no hi ha realisme ni naturalisme al teatre. Això és un mite. Si hagués realisme al teatre, mai no tindríem un tercer acte. Res s’acaba d’aquesta manera. La vida d’un humà està feta de milers i milers de peces. Escrivint ficció, tu en selecciones 20 o 30 d’aquestes peces. I en un musical, encara en selecciones menys”.
Al “Brigadoon” fílmic les muntanyes i els rius estaven pintats, però la dansa de Kelly i Charisse era bona de debó
CENT ANYS NO SÓN RES
Doncs l’artifici d’aquells decorats, s’assembla d’allò més d’altra banda al voluntàriament explícit artifici que mostren el decorats de “Schmigadoon!” . I ara que ja heu lligat caps pel que fa al títol, lliguem-los també pel que fa a l’argument. A la sèrie, una molt urbanita parella que ara es troba en crisi després d’un cert temps de convivència, decideix carregar la seva motxilla i fer una escapadeta rural, amb la intenció de retrobar-se pel camp amb la química perduda. I de cop, es veu ficada en un poblet anomenat Schmigadoon que sembla escapat d’una altra època, en el qual tothom es posa a cantar i a ballar amb la més mínima excusa tal i com ho fan sempre els protagonistes de qualsevol gran musical clàssic , i del qual , en principi, sembla ser que no hi ha manera de sortir-ne: cada cop que la nostra parelleta intenta fer via, es troba donant voltes al mateix decorat. Tot i que sí, hi ha una manera de sortir d’aquest indret: ho pots fer si vas de la mà del teu amor verdader. Doncs, si heu vist la pel·lícula que abans us esmentava , recordareu allò que passava a Brigadoon. Recordareu que aquest és el poblet escocès que no surt a cap mapa al qual arriben casualment un dia carregats amb la seva motxilla dos amics nord-americans ben urbanites . I recordareu també que si Brigadoon no surt als mapes, és perquè es tracta d’una població màgica que només es fa visible un dia cada cent anys. Si sou prou romàntics- Gene Kelly, acaba sent-ho- com per acceptar quedar-vos en aquest lloc meravellós en el qual heu conegut l’amor de la vostra vida, heu de saber que quan us desperteu demà, per a vosaltres haurà passat només una nit. Però per a la resta del món , haurà transcorregut un segle sencer. Quelcom que, sens dubte, porta a pensar-se bé la decisió : quan m’aixequi demà, ja per començar, i a no ser que mentre tant s’hagi descobert la fórmula de la vida eterna , ja no restarà viva cap persona d’aquelles a les quals estimava ahir mateix. Deixant de banda les eixerides bromes de la minisèrie , fixem-nos en el que proposa el llibret del musical –farcit ja de grans temes ben aviat convertits en standards dels qual n’hem escoltat una infinitat de versions ; Lerner i Loewe tenien la mà trencada a l’hora de crear-los – que va obrir-li a Alan Jay Lerner les portes de Broadway i de Hollywood, perquè en ell hi podreu reconèixer ja moltes de les obsessions temàtiques que van anar fent constant acte de presència al llarg de la seva obra … i de la seva mateixa biografia. De fet, els vuit matrimonis de Lerner semblen demostrar que també ell es va passar la vida buscant l’amor definitiu .
Lerner (a la dreta) i Loewe van tenir molt en compte l’éixt assolit per Rodgers i Hammerstein am “Oklahoma!” i “Carousel”, a l’hora de crear “Brigadoon”
EL QUE NO PASSA EN AQUESTA VIDA, POTSER JA VA PASSAR EN UNA VIDA ANTERIOR
Quan Lerner va morir el 1986, portava cinc anys casat amb Liz Robertson, la jove actriu britànica ( en el moment de la mort, ell en tenia 67 i ella 32) a la qual havia conegut quan Liz va ser seleccionada per interpretar el personatge de la seva homònima Eliza Doolittle a una reposició de “My Fair Lady”. Mai no sabrem si aquest darrer matrimoni amb qui es va convertir oficialment en la vídua de Lerner (una excel·lent intèrpret de teatre musical a la qual potser heu vist a TV3 interpretant el paper de Madame Giry a l’esplèndida representació de “The Phantom of the Opera” , realitzada al Royal Albert Hall amb motiu del 25 aniversari de l’estrena de l’obra) , hagués estat el definitiu. Tot i que repassant l’agitat currículum sentimental de l’autor, comprovem que cap dels seus casoris anteriors -quatre d’ells, també amb actrius- va superar els vuit anys. Però tampoc es tracta d’especular; el que resulta evident, és que si Lerner s’hagués ficat a Brigadoon amb alguna de les dones anteriors, al cap de com a màxim deu dies ( per a la resta dels mortals, tot un mil·lenni), ja n’hagués estat ben penedit. Esclar que a Brigadoon, el nostre autor no hagués sentit la pressió que suposa tenir que enllestit un espectacle per tal de poder estrenar-lo: a un lloc on no hi ha productors teatrals i on cada jornada equival a una centúria , te n’oblides del ritme trepidant que exigeix una estrena. Deixant de banda l’addicció matrimonial i l’addicció a altres substàncies que van tenir un creixent protagonisme al llarg de la seva vida , el cert és Lerner sentia alhora una gran addicció al treball compulsiu. Tan gran, que existeix certa unanimitat en atribuir-li a ella no ja els seus reiterats fracassos matrimonials, sinó també els seus dèficits com a pare de família. Sembla ser que cada cop que Lerner es ficava de cap en un projecte, la resta del món deixava d’existir. Esclar que si ens posem psicoanalítics i tombem Lerner al divan, també podem arribar a la conclusió que Lerner se’n va servir més o menys inconscientment d’aquesta obsessiva dedicació al treball per tal de defugir vida de parella i una vida familiar que mai no podia oferir-li allò potser inconcret que sempre havia buscat. Potser si alguna vegada s’hagués trobat a les `portes de Brigadoon, les coses haguessin resultat diferents? Però qui ho diu , que Lerner no va visitar mai Brigaddon?
El cert és que va ser el mateix autor, qui va explicar anys després de l’estrena de “Brigadoon” l’experiència del tot paranormal, extrasensorial o com vulgueu dir-li, que havia experimentat en relació a aquella obra. Poseu-vos ara davant i en el format que vulgueu el vídeo de la pel·lícula, o algun dels múltiples enregistraments que s’han fet de la seva partitura. I aneu cap al final del primer acte, aquell en el qual estem convidats a assistir a un casament en plena natura que sembla seguir fil per randa el ritual propi d’una cerimònia d’aquesta mena celebrada a l’Escòcia del segle XVII: aquí nomé hi falta que Sir Walter Scott certifiqui la versemblança de l’acte. Però el bo d’Alan, amb plena consciencia que el públic del Broadway de 1947 no estava precisament massa al dia sobre com es cassaven els escocesos tres segles abans, va decidir saltar-se l’ortodòxia. I inventar-se al seu gust la cerimònia, per tal de donar-i el ritme i el format que requereix allò que abans era conegut com el “big number” de les onze de la nit: aquesta era l’hora aproximada en la qual, seguint els horaris de llavors, tenia lloc el gran número musical previ a l’entreacte, per tal que fins i tot l’espectador que s’havia avorrit un xic amb allò que havia passat abans a l’escenari, es dirigís cap el bar i els lavabos del teatre prou engrescat com per haver-se contagiat dels aspectes més positius del que acabava de veure.
Però quina no va ser la sorpresa de Lerner, quan uns quant anys després – en l’època en la qual s’havia instal·lat ja a Londres- va caure a les seves mans el llibre “Everyday Life in Old Scotland”, i va comprovar que allò que creia haver-se inventat, en realitat obeïa fidelment al que realment tenia lloc a una cerimònia de casament celebrada tres centúries abans! I ara, que ningú surti amb allò de la casualitat: la casualitat possiblement no existeix mai, i en qualsevol cas, mai pot fer-se servir com a argument per a donar-li un bany de racionalitat a allò que s’escapa del tot a les lleis del raonament!
Alan Jay fa un brindis amb Liz Robertson,l’última senyora Lerner
TORNA AMB MI, MELINDA!
Ha arribat el moment de saltar-se uns quants anys, per tal de situar-nos al 1965, l’any de l’estrena a Broadway de “On a Clear Day You Can See Forever”, un espectacle en el qual Lerner , a manca de Frederick Loewe , va comptar amb les partitures de Burton Lane. Ja hi tornarem el tercer i darrer Teló dedicat al tema, però el cas és que per aquella època Lerner i Loewe s’havien distanciat considerablement, bàsicament degut al sovint descontrolat i un xic tirànic comportament que Lerner havia exhibit al llarg del procés creatiu de “Camelot”. I cal afegir que Lane, (responsable també del pentagrama de “Finian’s Rainbow”, un altre títol emblemàtic del gènere que potser conegueu gràcies a la un xic fallida pel·lícula de Francis Ford Coppola “La vall de l’arc de Sant Marí”) va ser alhora un altre gran compositor, tot i que la química amb Lerner, no acabés de funcionar. De fet, i malgrat els seus intents, Lerner mai va arribar a connectar amb cap altre compositor com ho havia fet amb Loewe, tot i respondre a perfils personals marcadament diferents. El novaiorquès Lerner, fill d’un ric comerciant de l’industria tèxtil, es mostrava sempre com un creador compulsiu, obsessiu ,tan addictiu com ja ha quedat clarament assenyalat , sovint exigent fins la crueltat amb els seus col·laboradors, cada cop més lliurat a l’experimentació amb tota mena de substàncies – especialment, a mesura que el món es ficava de ple en la psicodèlia- , i absolutament lliurat a un carrusel emocional i matrimonial del qual ja h em deixat també constància. Per contra, el berlinès Frederick Loewe, fill d’un conegut actor i tenor d’opereta vienesa, nen prodigi que als 7 anys composava ja partitures per al seu pare i als 13 es convertia en el membre més jove de l’Orquestra Filharmònica de Berlín , era un home metòdic de costums tranquil·les, poc donat a l’exaltació, i destinat a un únic matrimoni sense fills de 26 anys que – això sí-,va acabar en discret divorci.
Però tornem a “On a Clear Day You can See Forever”. Tot i que potser us resulti més familiar el títol de “Vuelve a mi lado”; el títol amb el qual es va estrenar a casa nostra la seva adaptació cinematogràfica, protagonitzada per Barbra Streisand i Yves Montand, i dirigida per un Vincente Minnelli que es va retrobar aquí per última vegada amb qui va ser al llarg de molts anys bon col·laborador i amic seu. Lamentablement, la notable pel·lícula de Minnelli va perdre pel camí -el camí recorregut entre els primers esborranys del projecte i el cel·luloide que va arribar finalment a les sales de projecció- molts dels temes de l’obra original, i fins i tot bona part de l’actuació d’un Jack Nicholson que estava ja a un pas de convertir-se en un dels actors més emblemàtics de la seva generació. Però fins i tot així, va aconseguir preservar l’essència d’un argument que venia a il·lustrar perfectament les inquietuds i conviccions de Lerner en el pla extrasensorial: unes inquietuds i conviccions que no van deixar tampoc mai d’anar a més al llarg de la seva existència. A l’obra, una noia teòricament ben corrent – tot i que dotada del gens corrent poder de fer brotar les flors al seu pas com no ho aconseguim la resta de mortals ni invertint una fortuna en adobs per a plantes-, acudeix a la consulta d’un prestigiós psiquiatra, per tal que la lliure del lleig vici del tabac, detestat pel seu promès ( qui ho diria de Nicholson, amb l’esbojarrada cara de viciós que tots li coneixem!) . El cas és que a l’il·lustre professor Chabot la petició de la noia no li desperta cap interès… fins que quan ella cau en estat hipnòtic, demostra ser el receptacle d’una vida anterior que al professor, acaba despertant-li no ja interès, sinó veritable gran amor. La Daisy, la noia corrent que es presenta a les sessions, amaga dins seu l’esperit de la Melinda, seductora gran dama que vivia fa ara un parell de segles a l’era Regency del Regne Unit.
Yves Montand hipnotiitza a Barbra Streisand , per tal de tenir una trobada amb la dona del passat que el té hipnotizat a ell: “On a Day You Can See Forever”.
Vet aquí com Lerner, mentre ens il·lustra sobre la seva creença en la reencarnació, ens ofereix una nova mostra d’aquesta dificultat i/o fracàs al qual estan condemnades les relacions amoroses , que fa constants actes d’aparició al llarg de la seva trajectòria. la seva obra. de les relacions amoroses que és ben present al llarg de la seva trajectòria artística. A “Brigaddon” , ha quedat demostrat que l’amor de debò només es pot gaudir renunciant d’alguna manera a la vida per tal de refugiar-se a un territori fantasmagòric que ni sap el món que es trobarà quan desperti cent anys després d’haver-se esvaït per últim cop. A “On a Clear Day…” , un professor s’enamora d’algú que va morir fa dos segles, i se’n serveix per connectar amb aquest amor impossible de la noia que alhora s’ha enamorat d’ell. A “My Fair Lady”, es produeix aquella mena de permanent desajust emocional entre Eliza i Higgins al qual li vam ja dedicar prou atenció en el Teló anterior, mentre la presència d’en Freddy, introdueix per la seva banda aquell element triangular que , de forma extrasensorial, acabem de reconèixer també a “On a Clear Day…”. A “Camelot”, un rei Artur que està profundament enamorat de la reina Ginebra i que alhora sent un gran amor per l’amant de la reina, el seu gran amic el cavaller Lancelot du Lac, intenta salvar la Taula Rodona i provar un nou model de vida tot acceptant en silenci l’adulteri real, tot i que al final ningú podrà evitar el desmembrament de la mítica taula. A la versió cinematogràfica de “Paint Your Wagon (la llegenda de la ciutat sense nom)” – una versió que canviava radicalment l’argument de l’obra original- , Lee Marvin, Clint Eastwood i Jean Seberg intenten mantenir un a la llarga també impossible “ménage à trois” que s’anirà en orris a mesura que la civilització vingui a posar-li portes al camp i nom a la ciutat sense nom. Sembla ser que , com a mínim en aquesta vida i dins del món creatiu de Lerner, això de les relacions de parella ho té feixuc, com acrediten els vuit matrimonis del mateix autor. En qualsevol cas, caldrà veure què passa l’any 2038: tal i com ha vist en estat d’hipnosi la Daisy de Barbra Streisand a l’adaptació cinematogràfica de “On a Clear Day…” aquell any s’haurà convertit en la Laura, i es podrà finalment casar amb el terapeuta que ara s’ha encapritxat d’un fantasma del passat. En qualsevol cas, no us faré esperar tant , per tal de donar-li d’aquí uns pocs dies i abans que ens trobem ficats ja de ple en la nova temporada un últim repàs a la trajectòria de Lerner.
Lerner , tan pendent de ltreball creatiu com ho va estar sempre, i també com smepre amb una cigarreta a la má