ÉS EL LLENGUATGE, ESTÙPIDS!: L’ABRASIU TALENT D’ALAN JAY LERNER ( I 3)

Escrit per Ramon Oliver

09.15.2021

 

Teniu ja l’impermeable preparat per tal de gaudir en condicions de “Cantando bajo la lluvia” , l’espectacle amb el qual Àngel Llàcer i Manu Guix ens ofereixen la seva versió d’un dels més grans clàssics de la història del cinema musical?  El que potser no sabeu és que l’emblemàtica cançó que li dona títol a la pel·lícula, aquest tema que probablement heu xiulat alguna vegada sota la dutxa  – com feia Gary Grant a la hitchockiana “Con la muerte en los talones (Perseguit per la mort) ” -, i del qual l’Alex de la kubrickiana “La taronja mecànica” ens oferia la més salvatge i violenta versió imaginable, havia nascut més de dues dècades abans de l’any d’estrena (1952) de la pel·lícula: de fet, fins i tot s’havia pogut ja escoltar a pel·lícules anteriors . I potser no sabeu tampoc que la lletra del tema va ser escrita per Arthur Freed. El mateix Arthur Freed que, amb el temps, s’acabaria convertint en el cap del departament específicament dedicat al cinema musical de la Metro-Goldwyn-Mayer del qual en sortirien un grapat d’obres mestres del gènere ; i aquí cal incloure la mítica pel·lícula inspirada en la  cançó que, al seu moment, va tenir una recepció discreta, i que amb els anys ha arribat a ser considerada en múltiples ocasions com el millor musical cinematogràfic de tots els temps . I estem referint-nos també al mateix Arthur Freed el nom del qual ja sortia esmentat al Teló anterior, tot parlant de “Brigadoon” . I fins aquí volia arribar.  Tal i com us vaig prometre, toca fer-li un últim repàs a la trajectòria de l’extraordinari Alan Jay Lerner. I ja que tenim a Arthur Freed a l’escenari del Tívoli, res millor per fer-ho que recordar que Freed va guanyar en dues ocasions l’Oscar a la millor pel·lícula gràcies a dues llegendàries produccions el guió de les quals havien estat escrits per Lerner: “Un americà a París” i “Gigi”: a elles li deu alhora el mateix Lerner el seu parell d’Oscars al millor guió.

 

An American in Paris' returns to movie theaters nationwide | 9news.com

Amb “Un americá a París”, Lerner va guanyar el seu primer Oscar….

 

Gigi (1958) | MUBI

… i amb “Gigi”, va repetir 

 

LES AMISTATS PRESIDENCIALS

Acabarà Joe Biden tenint un musical de referència vinculat al seu mandat presidencial? Aquest ha estat sens dubte el cas de Barak Obama: només cal dir que la Casa Blanca va ser el primer escenari en el qual es va poder escoltar un tema de “Hamilton”, interpretat de forma memorable per Lin-Manuel Miranda davant una audiència l’entusiasme creixent de la qual , es fa palès al vídeo que recull aquell moment. Després , Barak i Michelle van retornar la visita quan l’obra es va estrenar a Broadway , tot deixant constància de  fins a quin punt el repartiment multiracial de l’obra i la forma com aquesta reivindica l’heterogeni origen de la nació nord-americana, venia a coincidir amb l’ideari de Mr. President.

Quelcom així, no és veia des dels dies en els quals John F. Kennedy regnava a la Casa Blanca com el rei Arthur ho havia fet a Camelot. Va ser la mateixa Jackie Kennedy, la que, una setmana després de l’assassinat del marit,  va esmentar en una entrevista publicada a la revista “Life” fins a quin punt l’Original Broadway Cast del musical “Camelot” s’havia convertit en la banda sonora de la presidència del marit. Sembla ser que , després d’una dura jornada plena de reunions del més alt nivell ( això, per no parlar- evidentment, Jackie tampoc ho feia – de les escapades sexuals d’en Jack) , a Kennedy sempre li quedava una estona abans d’anar-se’n a dormir per tal de tornar a  punxar el LP de l’obra. I especialment, per tornar a escoltar aquella lletra final d’Alan Jay Lerner amb la qual s’identificava d’allò més ; aquell moment en el qual un Arthur que ja ha vist trencat el seu somni amb forma de Taula Rodona , expressa el desig de preservar el seu legat: “No permetis que s’oblidi que una vegada va haver-hi un punt,  per un breu moment brillant , que va ser conegut com a Camelot”.

 

Camelot (musical) - Wikiwand

                                                           Julie Andrews i Richard Burton gaudeixen de l’efímer moment de glòria de “Camelot”

 

Després d’un infernal procés creatiu que li havia costat al director Moss Hart un atac de cor ,  li havia provocat a  Lerner una úlcera sagnant, i  havia propiciat un distanciament abismal  entre Lerner i Loewe  (al compositor van arribar a exaspera-li les actituds despòtiques de Lerner, al qual culpava de l’atac cardíac patit per Hart) , “Camelot”, el primer musical teatral creat pel tàndem després de l’èxit aclaparador obtingut amb “My Fair Lady” , arribava finalment als escenaris de Broadway el desembre del 1960. És a dir, pocs dies abans que el president electe John F. Kennedy, prengués possessió del seu càrrec. I gràcies a aquell musical (del quan n’existeix una sublim versió cinematogràfica que és la pel·lícula preferida de Jaume Figueras), els menys de tres anys de mandat del mític i mitificat president, van acabar sent coneguts com els anys de “l’era Camelot” de la Casa Blanca. Gairebé , com si el president hagués sentit fins i tot  una mena de presagi en aquella lletra que parla d’un breu instant de fulgor, en el qual sembla que l’ideal, pot acabar imposant-se a  la prosaica realitat . I qui pot dubtar que l’era Kennedy, potser no va resultar tan propera a l’ideal com el mateix president volia creure, però si va acabar sent notablement idealitzada? Una idealització potenciada també per la mateixa Jackie a l’esmentada entrevista, quan afirmava que “hi haurà de nou grans presidents…però mai no hi haurà un altre Camelot”.

Explica Lerner a la seva autobiografia que, poc després de la publicació de l’entrevista, un muntatge en gira de “Camelot” es va presentar a Chicago. I que un cop es van escoltar a l’escenari aquelles paraules d’Arthur escrites per ell amb les quals tant s’havia identificat Kennedy, “hi va haver-hi entre el públic una mena de gemec sobtat. No va ser un plor ennuvolat: va ser un crit de dolor gairebé primitiu. La representació es va aturar cinc minuts , i llavors van esclatar plors sense restriccions per tots els racons del teatre. Després, la funció va continuar”.

Camelot (1967) - Filmaffinity

L’exuberant i sensacional cartell de la versió cinematogràfica de “Camelot”, una meravella de pel·lícula poc valorada al seu temps

 

En qualsevol cas, val a dir que Lerner no era pas cap desconegut per a Kennedy, quan va escoltar per primera vegada aquella lletra. Ben al contrari: Lerner i Kennedy havien sigut companys a la molt elitista escola Choate School, ubicada a l’estat de Connecticut. De fet, tots dos van arribar a coeditar l’anuari escolar del centre. I després , van coincidir també a La universitat de Harvard, d’on van sortir graduats el mateix any 1940. Tot i que, evidentment, per aquella data ja havia quedat molt clar que tots dos seguirien camins ben diferents. De fet, els anys universitaris li van servir a Lerner per implicar-se intensament en les activitats teatrals del centre, mentre aprofitava també per estudiar composició musical a  la cèlebre escola Juillard . Per cert que a la universitat , Lerner va coincidir també amb  Leonard Bernstein, un altre gegant musical del qual se’n tornarà a parlar força al llarg dels  propers mesos : al desembre s’estrena finalment la nova versió cinematogràfica de “West Side Sory” filmada per Steven Spielberg , i Netflix prepara ja l’arribada de “Maestro”, el biopic sobre Lenny que interpreta i dirigeix Bradley Cooper, i que promet explorar  també  ben a fons la complexa vida sexual del mestre: Carey Mulligan s’encarrega d’encarnar a la seva dona. Això sí: dubto que al biopic es faci esment de l’únic musical que van crear conjuntament Bernstein i Lerner. Hem començat aquet apartat a la Casa Blanca, i allà mateix l’acabem, perquè l’espectacle del qual parlo portava com a títol “1600 Pennsylvania Avenu”: per si no heu caigut, l’adreça on es troba ubicat tan emblemàtic edifici. L’obra es va estrenar l’any 1976, l’any en el qual es celebrava el bicentenari de la declaració d’independència . I per ella, hi desfilaven tots els presidents que havien residit en la blanca residència durant el segle XIX, atorgant-li al tema racial un especial relleu al llarg del recorregut. Però ni les celebracions, ni la transcendència del tema ni la celebritat de l’equip creatiu, van poder impedir que l’obra es convertís en un fracàs monumental, i fos retirada de cartell entre crítiques ben negatives després de tot just tretze funcions prèvies que ja anunciaven el desastre, i set úniques representacions .

 

Carey Mulligan se suma a lo nuevo de Bradley Cooper - CINESCONDITE

La parella protagonsita de “Maestro”, el biopic dedicat a Leonard Bernstein que aviat estrenarà Netflix

 

LA DIPLOMÀCIA NO EM VA MASSA

 

Només revisant els llocs en els quals Lerner va rebre la seva formació, ja podem deduir que el noi, era de casa bona. Quelcom que, d’altra banda, ja us avançava al Teló anterior, quan feia referència al molt pròsper negoci del ram tèxtil gràcies al qual la seva família havia aixecat un petit imperi.  I això que l’avi havia arribat des d’Ucraïna amb les butxaques ben buides: el seu , és un altre d’aquells casos que van contribuir a alimentar l’idea del somni americà , ubicat a una terra de les  grans oportunitats en la qual, tot és possible amb una mica d’esforç.  Certament – el mateix Sondheim, n’és un altre exemple- , això de triomfar en l’industria tèxtil, sempre ha estat tòpicament vinculat a la cultura jueva. Però cal dir que a la família d’Alan Jay, els orígens religiosos judaics, mai no  van tenir cap mena de rellevància.

El pare del nostre llibretista, va manifestar sovint mentre el noi s’anava fent gran el seu desig que es dediqués  a la carrera diplomàtica. Però ell mateix va contribuir a que aquest desig no es fes mai real, portant-lo sovint quan encara era molt jovenet a veure un munt d’espectacles que li van injectar per complert el verí del teatre .I d’altra banda, cal deduir que el caràcter impetuós que Lerner va manifestar en tantes ocasions, tampoc li hagués posat les coses fàcils en el món de la diplomàcia. El cas és que al cinc anyets, Lerner ja rebia classes de piano, i que l’adolescència se la va passar en gran mesura composant cançons. D’altra banda, el divorci dels pares en va tenir també quelcom d’anunci del que seria la seva molt moguda vida sentimental, sempre a l’espera de l’amor definitiu: per si ho heu oblidat – ho comentàvem al Teló anterior- , Lerner es va arribar a casar vuit vegades. No sabem quina de les ruptures li va fer més mal des d’un punt de vista emocional. Però si sabem quina el va deixar més tocat des d’un punt de vista crematístic: aquella que li va posar fi al seu matrimoni amb Micheline Muselli Posso di Borgo, advocada de professió. Lerner no li va fer cas al seu col·lega Loewe, que ja l’havia advertit sobre els perills que implicava casar-se amb una dona que coneixia totes les trampes a les quals es presta el codi legal. Però com l’amor és cec ( i Lerner, mai es va graduar la vista en aquest sentit),  un cop formalitzat el divorci, es va trobar que l’ex s’havia emportat des del compte corrent del marit i  cap a un banc suïs a la vora un milió de dòlars de l’època , i amb tota la cobertura legal que dona un acord matrimonial d’aquells que es signen quan l’amor , sempre una cosa eterna.  de forma completament legal, i gràcies . En qualsevol cas, els beneficis obtinguts pels grans èxits comercials que va tenir Lerner al llarg de la seva trajectòria professional, sempre van estar supeditats a aquesta cadena de divorcis , acompanyada de la lògica obligació de mantenir els quatre fills nascuts d’aquestes unions. Sembla ser que en el moment de la seva mort, Lerner li devia un milió de dòlars al fisc, i no va poder pagar ni les despeses mèdiques derivades del tractament rebut a causa del càncer de pulmó que li va costar la vida. I aquest final, molt probablement va tenir alguna cosa a veure amb el fet que Lerner, fos un fumador compulsiu d’aquells que encenen una cigarreta amb la burilla de l’anterior. Tal i com va declarar Humphrey Burton al diari The Independent”, “Com Bernstein, Lerner fumava de forma incessant, no sempre nicotina, i es mossegava les ungles de forma tan ferotge que sempre portava guants blancs de cotó; sovint deixava després abandonats als lavabos aquests guants plens de taques de sang. “. Burton afegia que Lerner “tenia una personalitat agradable, immensament persuasiva, i com el mateix Bernstein, era un veritable fill de Harvard”.

 

 

Alan Jay Lerner History (24 x 18) - Walmart.com - Walmart.com

Lerner, en companya de Jackie, i de l’actriu Barbara Harris

 

OBLIDAT DE LA GUERRA!

En qualsevol cas, no va ser el fum el que va cegar els ulls de Lerner ( recordeu la cèlebre cançó de The Platters “Smoke Get In Your Eyes”?) , sinó un combat de boxa que li va fer perdre la visió de l’ull esquerre, i va impedir també que lluités a la Segona Guerra Mundial, com sí va fer el seu antic col·lega Kennedy: mentre el futur president es convertia en un heroi naval, el nostre llibretista es tenia que limitar  a escriure guions radiofònics. El cert és que sovint,  el caràcter abrasiu de Lerner – d’altra banda, dotat d’un intens sentit de l’humor- ha estat vist com un sistema compensatori de les inseguretats que li provocava aquesta mitja ceguesa, i la seva baixa estatura física. I les inseguretats i els trets obsessius de la seva personalitat, queden també plasmades en la seva forma d’enfrontar-se als reptes creatius. Recordeu  la meravellosa lletra del tema “ I Could Have Danced All Night” que canta Eliza Doolittle  a “My Fair Lady”, plena d’aquella agitació que no et permet anar a dormir, després d’haver viscut un moment  especialment pletòric de la teva existència en el qual et sembla que d’alguna manera, has pogut tocar el cel?  Doncs Lerner va escriure aquesta lletra en només vint-i-quatre hores, després de les quals, ell mateix potser es va permetre posar-se a cantar la cançó i sentir-se una mica com la mateixa Eliza. Però aquest cas ,va ser una veritable excepció dins de la seva trajectòria professional . Per contra, Lerner podia passar-se mesos sencers donant-li voltes a un tema, i reescrivint un i altre cop la seva lletra. Tant se val , la quantitat d’Oscars i de Tonys (ell en tenia tres) que s’acumulen a les prestatgeries, quan segueixes dubtant del teu talent com el primer dia!

 

LES VITAMINES DEL BON DOCTOR

Les inseguretats, la fama, el repte creatiu, la constant exposició pública, la tumultuosa vida sentimental, els trets obsessius …: vet aquí uns quants dels ingredients habituals que poden acabar confluint en  una personalitat addictiva necessitada que algú altre, alimenti les teves addicions. I dins del món de les celebritats dels anys 50 i  60 , poques persones van saber alimentar tant aquestes addiccions com l’il·lustre Doctor Max Jacobson , també conegut com a “Miracle Max” o com  a  “Dr. Feelgood”. Certament, Jacobson va aconseguir fer “sentir bé” ( a base de  dubtosos i ben anfetamínics “complexos vitamínics”)  gairebé qualsevol gran figura del món de l’espectacle d’aquella època que us vingui al cap,  començant – aquí el tenim de nou- pel mateix president Kennedy – que patia intensos dolors d’esquena- , seguint – esclar- per Marilyn Monroe,  i acabant – és un dir, la llista és inacabable- per Judy Garland, Lauren Bacall, Humprey Bogart, Elvis Presley, Elizabeth Taylor, Tennessee Williams, Liza Minelli, Maria Callas, Truman Capote…  Per posar un simple exemple: quan torneu a veure “Els deu manaments” tingueu present que sense les seves miraculoses injeccions, Cecil B. De Mille no hagués pogut aconseguir mai que les aigües de Mar Vermell es partissin en dos.

 

New book reveals how Marilyn Monroe, JFK and Liz Taylor were in thrall to shady German Dr Max Jacobson | Daily Mail Online

                                                  El Dr. Feelgod, en companyia de Marilyn i del president, dos dels seus bons clients 

 

Doncs també Lerner, va ser un assidu client seu. De fet, sembla ser que un dels millors. Les medicines gens ortodoxes del doctor, van contribuir a donar-li un cop de mà a les cada cop més intenses creences en la reencarnació i la realitat extrasensorial que Lerner va cultivar al llarg dels anys, i de les quals us parlava ja a l’anterior Teló. Però també van contribuir a potenciar la pèrdua de control de la realitat exbida en ocasions per Lerner . Les cròniques parlen en aquest sentit del caòtic rodatge de la pel·lícula “La llegenda de la ciutat sense nom”, l’adaptació cinematogràfica del musical de Lerner i Loewe “Paint Your Wagon”. La Paramount va invertir un pressupost colossal en aquella producció que es filmava a un  preciós racó perdut d’Oregon , ben lluny del control dels executius de la companyia. I el descontrol, efectivament, va posseir tot l’equip artístic del film. Mentre Clint Eastwood embogia d’amor per una Jean Seberg que es resistia a les ofertes de casori del seu amant , ficada ja com estava dins del seu cada cop més intens  infern mental, Lee Marvin protagonitzava cada dit apoteòsiques borratxeres que acabaven sempre en immenses baralles a cops de puny. El sempre depressiu director  Joshua Logan, es veia incapaç de dirigir res, sentint-se més deprimit que mai. I Alan Jay Lerner, es deixava arrossegar a dojo per l’eufòria alimentada artificialment pel Dr. Feelgood.

Per cert: després dels anys de distanciament , Lerner va aconseguir finalment que Loewe acceptés tornar a treballar amb ell en l’adaptació teatral de “Gigi”, composant alhora uns quants nous temes musicals que no estaven a la pel·lícula. I el tàndem va tornar a ser-ho també al cinema l’any 1974, tot creant el llibret i la partitura d’una fallida versió musical d’ El Petit Princep” que va dirigir Stanley Donen, i que no llueix massa , si la comparem amb els moments gloriosos de la seva trajectòria anterior. Tot i que tampoc estaria de més recuperar-la, per tal de retre-li  tribut a tan magnífic autor. I la coreografia  que Bob Fosse ofereix interpretant el paper de la serp en una seqüència hipnòtica que va suposar la seva última actuació com a ballarí davant les càmeres ( i la primera després de molts anys d’absència), ho compensa tot.

El apartamento en París: ALGUNOS HOMBRES "DUROS"..1ª Parte

Eastwood, Seberg i Marvin fan un trio a “La llegenda de la ciutat sense nom”