Ubicat entre el mes de “tancat per vacances” (aquest agost, i a banda dels infal•libles Versus i TGB, només The Chanclettes i el Molino han mantingut permanentment oberta la paradeta teatral ) i els dos grans festivals escènics que es celebren a casa nostra (el Grec i el Temporada Alta), setembre s’ha transformat enguany una mica en un mes de transició. Un més en el qual la temporada encara no funciona a tot gas (el TNC, el Lliure o el Mercat de les Flors s’han esperat a la tardor, i han optat per engegar motors amb l’arribada d’octubre), i abunden les reposicions (Al galop, La nit just abans dels boscos, 1714, Cels, Novecento, La ratonera, Iaia!, El crèdit, T’estimo, ets perfecte, ja et canviaré…), tot i que comencen ja també a produir-se les estrenes importants que fan molt de soroll: l`òpera escenificada ha matinat com feia molt de temps que no ho feia gràcies a Il Barbiere di Siviglia en versió (qüestionable i no especialment engrescadora versió) Comediants, el pirates de Mar i Cel s’han llançat al crit d’a l’abordatge! disposats a fer una molt llarga travessia per les aigües amb projeccions tridimensionals del Teatre Victòria, i el Romea s’ha transformat en un dolorós i addictiu Berlín per tal de retre-li a Lou Reed un colpidor homenatge gràcies a un espectacle (Desde Berlin. Homenaje a Lou Reed) absolutament recomanable, la primera joia teatral d’aquesta rentrée acabada d’encetar. Per cert: un cop més, la programació del Temporada Alta promet anar ben assortida d’aquesta mena de joies: Jatahy, Paolo Nani, Brett Bailey, Brook, Lupa, Marthaler, Angèlica Liddell, Castellucci, Fabre, Platel, Korsunovas… si això no és Xauxa, se li assembla molt.
US ESPERO A TOTS A PEARL HARBOUR!
I quan ompliu la vostra agenda de viatges teatrals cap a Girona i Salt ( això, en cas que no visqueu en aquestes dues localitats que es converteixen al llarg dels dos propers mesos en les capitals teatrals de Catalunya) no oblideu fer un forat a les dues cites cinematogràfiques que ens permetran creure’ns que som també a Londres per una estona. Molts cops ens hem queixat que massa sovint ens passen de llarg aquests passis dels que gaudeixen tantes altres ciutats de tot el món, i que permeten assistir (en directe o en diferit) a la representació d’algun gran espectacle de la cartellera londinenca projectat en una gran pantalla.
Sense anar més lluny, aquestes darreres setmanes ens hem perdut la projecció del muntatge d’Un tramvia anomenat desig que tan bones crítiques li ha reportat a l’actriu Gillian Anderson –que fa anys vivia ficada en un Expedient X-, i que ara se les ha hagut de veure amb l’expedient Blanche Dubois i patir la xafogor de Nova Orleans- i la del magnífic musical Billy Elliot, dirigit a l’escenari pel mateix Stephen Daldry que va dirigir també la popular pel•lícula que l’inspira, i força superior al cel•luloide original. La bona noticia és que aquest enregistrament es posarà a la venda en DVD i Blu-ray a partir del proper 24 de novembre. I la mala noticia és que en la major part de les ocasions, la posterior comercialització de l’enregistrament, no es produeix. El cas és que al llarg de les properes setmanes, sí tindrem la possibilitat d’assistir a dues projeccions imprescindibles que cal intentar no perdre’s per res del món. I com de la primera us parlo més endavant, comencem pel final: el dijous 30 d’octubre, a les 20h, als Cinesa Diagonal i Cinesa Sant Cugat, tindrem el plaer d’assistir al bombardeig de Pearl Harbour des de la partitura d’un dels grans fracassos comercials del teatre musical recent. Però no us deixeu condicionar per aquest fet: fins i tot encara que la taquilla no funcionés com esperaven els promotors de l’espectacle – si m’haguessin preguntat a mi, els hi hagués dit que l’operació comercial m’havia semblat sempre molt dubtosa- i que algunes crítiques fossin poc amables (el muntatge es va estrenar al Teatre Shaftesbury de Londres el 23 d’octubre de l’any passat, i un crític sarcàstic va arribar a dir que enlloc de titular-se D’aquí a l’eternitat, s’hauria d’haver titulat “D’aquí al mes de novembre”), el cert és que ens trobem davant un espectacle del qual se’n va parlar molt abans de l’estrena, que es basa en una oscaritzada pel•lícula mítica basada alhora en un molt popular best seller de l’escriptor James Jones (el mateix que, per parlar d’altres novel•les seves convertides desprès en gran cel•luloide, va escriure La delgada línia roja i Como un torrente), i que va suposar el retorn als escenaris després d’una llarga absència d’un nom essencial del musical de les darreres dècades: el del lletrista i llibretista Tim Rice. Que, per si de cas la memòria us falla, es va fer cèlebre allà cap els anys 70 gràcies a les seves col•laboracions amb un jove i prometedor músic anomenat Andrew Lloyd Webber. Gairebé com si es tractés d’un Mozart de l’era del pop i de l’òpera rock, el futur Lord Andrew havia composat la seva primera “suite” integrada per sis peces quan tenia nou anys de res. I als quinze , va agafar un felí llibre de poemes de T.S. Eliot conegut gairebé per qualsevol adolescent anglès i que porta el títol de Old Possum’s Book of Practical Cats i va crear una partitura per aquelles pàgines plenes de gats i més gats ( i d’alguna gata amb molta Memory) que, amb el temps, s’acabaria convertint també en un musical d’èxit universal que, mira tu per a on, ara és a punt de tornar a la cartellera de Londres: i si encara no sabeu de quin musical estic parlant, ja us ho podeu fer mirar. El cas és que quan Webber i Rice es van conèixer, es van adonar ben aviat que – artísticament parlant- estaven fets l’un per l’altre. L’any 1965 (llavors, Rice en tenia 21 i Webber,17) el tàndem es va estrenar amb Likes of Us, un musical inspirat en la figura del filantrop irlandès Thomas John Barnardo (un veritable benefactor de la infància desvalguda de la segona meitat del segle XIX) que, oficialment, no va existir com a tal fins que es va estrenar quatre dècades després, al Sydmonton Festival 2005. Transcorreguts tres anys des d’aquella primera experiència creativa sense visibilitat pública, Webber i Rice van seguir l’exemple dels autors de la sarsuela La corte de faraón, i li van posar lletra i música a la bíblica història d’aquell Josep tan odiat pels seus 12 germans i tan estimat pel seu pare que era capaç d’interpretar els somnis aliens com ni el mateix Dr. Sigmund Freud va poder fer-ho mai. Tot hi haver nascut en forma de cantata per a estudiants de la Court School de Londres, Josep and the Amazing Technicolor Dreamcoat va ser enregistrat com a àlbum conceptual el 1969. I quan Webber i Rice van fer el cim amb la seva següent obra, titulada Jesus Christ Superstar (us sona d’alguna cosa aquest títol?) i apareguda també primer com a àlbum el 1970 per passar tot seguit a convertir-se en gran hit de Broadway i el West End), Josep… va donar alhora i immediatament el salt als escenaris professionals, als quals retorna des de llavors un i altre cop, assolint sempre les mateixes quotes d’èxit popular. Un cop situats ja a l’Olimp del musical contemporani amb la divina ajuda d’un Jesús al qual li negaven el seu gran moment de divinitat (el fet que l’obra no acabi amb la resurrecció del suposat fill de Déu sinó amb la seva mort, va ser una de les causes de la polèmica que va originar), Rice i Webber es van dedicar a santificar a santa Evita Perón, mitjançant un espectacle també enormement popular que, obviant els canvis d’època, de continent i de simbolisme religiós, segueix una estructura ben similar (tant pel que fa al seu llibret com pel que respecte als seus motius musicals) al de l’espectacle anterior: de fet, només cal comparar les intervencions del Judas de Superstar amb les del “Che” Guevara d’Evita, per adonar-se’n que en el fons, aquests personatges resulten gairebé idèntics. Per cert que també Evita, es troba aquest dies fent una breu temporada de representacions al West End. I amb Evita va acabar la llarga i fructífera lluna de mel d’un matrimoni creatiu que Lloyd Webber havia imaginat d’aquells que duren fins que la mort el separa. Webber ho deia fa tot just uns pocs mesos, es diria que amb la mateixa amargor que devia sentir quan el divorci es va produït. Webber havia imaginat que el seu vincle amb Rice, seria com aquell que va unir a Richard Rodgers i Oscar Hammerstein (Oklahoma!, Carousel, South Pacific…), o a Frederick Loewe i Alan Jay Lerner (My Fair Lady, Camelot, Gigi…); és a dir, un vincle de per vida.
I de cop, es va veure havent de buscar nous col•laboradors, perquè Rice havia decidit volar en solitari. I el vol , el va conduir cap a la partida d’escacs de Chess, en la qual la música portava l’ADN d’ABBA. Quan la reina Elizabeth va complir 60 primaveres, Rice i Webber es van retrobar breument (aquí queda demostrat el poder de la monarquia) per crear una peça breu en homenatge a la monarca titulada Cricket. Però aquells 25 minuts de pentagrama dedicats a un dels esports favorits del poble britànic, van resultar flor d’un dia. Ben aviat, i després d’alguna que altra patacada, Rice va emprendre rumb cap a les Amèriques, i va enfilar cap el Hollywood de Walt Disney Productions: havien arribat els anys gloriosos –en alguns casos al teatre, en altres al cinema- de La Bella i la Bèstia, Aladdin, King David, El rei lleó o Aida. L’any 2011, Webber li va proposar a Rice fer un viatge cap el país d’Oz. I Rice va acceptar encantat, per tal de posar-li lletra a les noves cançons incorporades a la versió escènica de The Wizard of Oz. Però fins i tot llavors, Rice va insistir en que això no suposava ni de lluny restablir de forma permanent un vincle professional que ell dóna per totalment finalitzat. I tot i així, un no pot evitar preguntar-se com li aniria al tàndem si tornés a col•laborar per tal de crear un nou musical de cap a peus. Especialment, després d’haver comprovat la sincronia amb què tots dos son capaços de fracassar simultàniament per separat. Els mateixos dies que Rice estrenava l’espectacle que ara podrem veure projectat a un cinema i que d’aquí unes setmanes es comercialitzarà en forma de DVD i Blu-Ray, Webber presentava Stephen Ward, la seva aproximació musical al cas Profumo que tant escàndol va causar a l’Anglaterra de 1963. I poques setmanes després d’aquestes estrenes que tantes expectatives havien originat, els dos muntatges abandonaven els seus respectius teatres de forma precipitada, gairebé com si el destí volgués sentenciar que l’hora d’aquest dos creadors tan emblemàtics que segueixen omplint patis de butaques amb els seus treballs d’altres temps, ha passat ja definitivament. Però el que ens ha arribat ara als que no vam poder gaudir fa un any de l’espectacle de Rice, és l’hora de comprovar si Rice, el compositor Stuart Brayson i el llibretista Bill Oakes, han trobat la forma de traduir al pentagrama i a l’escenari una història inevitablement unida a les imatges de la llegendària pel•lícula de Fred Zinnemann estrenada l’any 1953, i guanyadora de 8 Oscars. Unes imatges entre les quals cal incloure la cèlebre i passional escena amorosa que comparteixen Burt Lancaster i Deborah Kerr entre onades i sorra, i que al seu moment va provocar un veritable escàndol i les ires de la censura. El musical, fugint dels escenaris hawaians en els quals es desenvolupen els esdeveniments i de la temptació d’apropar-se visualment a l’estètica de South Pacific (un altre musical, aquest ben mític, que comparteix geografia i època bèl•lica amb aquest) opta per situar l’acció sota una mena de prosceni de teatre en runes, un espai tancat més metafòric que realista. I un espai en el qual, i tenint la tragèdia de Pearl Harbour i de la Segona Guerra Mundial com a teló de fons, conviuen adúlters afers amorosos, soldats que es guanyen un sobresou exercint com a xaperos a clubs gai (això, per cert, a la pel•lícula no ens ho explicaven), conflictes de bullying de caserna, i histories d’amor amb noies de dubtosa reputació: ja que som a una obra escrita i filmada als anys 50, diguem-ho com es deia llavors. Tot plegat, coreografiat pel ballarí veneçolà Javier de Frutos, a qui ja li devem una notable revisió de Cabaret, i que ha optat també com el mateix espai escènic de l’espectacle per defugir el realisme , i convertir en pura dansa plena d’energia les dures hores d’instrucció de la tropa; el seu treball es troba entre els elements més ben valorats del muntatge. Dit això , sembla clar que From Here to Eternity promet ser com a mínim un espectacle més que digne (de fet, i deixant de banda les veus més agressives, la majoria de crítics van assenyalar també les moltes qualitats que atresorava la producció) i ben capaç de transmetre’ns la inconfusible i addictiva atmosfera del West End.
La pregunta seria si aquesta atmosfera, correspon a la del West End d’ara mateix o al de fa dues o tres dècades. I també d’això s’ha parlat, arrel del discret pas per la cartellera dels nous espectacles de Webber i Rice: el problema rau en la qualitat d’aquests treballs (musicalment parlant, Stephen Ward ens mostra un Lloyd Webber força inspirat, dins els seus esquemes musicals habituals) o en el canvi de mentalitat d’un espectador cada cop més acostumat al musical juke box o amb la seva font d’inspiració extreta de contes infantils? Una infantilització del gènere per la que aposten bona part dels productors de Broadway o del West End i que desperta notable recança entre aquells creadors (començant pel mateix Sondheim), espectadors o especialistes en el gènere que sempre han apostat per l’existència d’un musical capaç d’enfrontar-se de forma adulta a temes adults. Doncs bé; ara teniu una ocasió excepcional per participar també vosaltres en una polèmica que tampoc no ens resulta tan llunyana, perquè, a escala local i força més modesta, la podríem traslladar en certa mesura a casa nostra: quina és la raó per la qual, mentre la nau de Mar i Cel segueix navegant a tota vela cada cop que Dagoll Dagom la treu de les drassanes i segueix seduint a noves generacions d’espectadors en teoria poc habituats al lirisme melòdic de la proposta, costa alhora tant trobar-te per la cartellera musicals de nova creació amb contingut dramàtic i pensats per atreure a un públic que ja ha sobrepassat l’adolescència? En qualsevol cas, i fins i tot encara que no tingueu ganes de fer-vos cap mena de pregunta, cal acudir massivament a aquesta projecció de From Here to Eternity. Entre d’altres coses, perquè de l’èxit de la convocatòria pot dependre la continuïtat de l’experiència: després, no ens vinguem a queixar, si quan se’ns presenta l’oportunitat de passar una nit a un dels teatres més emblemàtics del West End, la deixem passar de llarg.
SHAKESPERIANES TESTES CORONADES
Ja no hi sou a temps: la primera de les projeccions de les quals us parlava va tenir lloc el dimarts 7 d’octubre als cinemes Cinesa Diagonal i Yelmo Cines Icaria. I tornant al que us comentava fa un moment, no me’n puc estar de dir-ho: la resposta popular va resultar decebedora, tant pel que fa al nombre d’espectadors que van acudir a la crida (una crida que, d’altra banda, ha tingut molt escassa difusió als mitjans; així no hi ha manera d’assabentar-se de l’esdeveniment) com –i això fins i tot resulta més greu- per l’absència total de professionals del ram, a excepció de l’actor i director Josep Maria Pou, dels quals se suposa que estan millor informats d’aquestes coses que l’espectador normal i corrent. Com pot ser que trobant nos com ens trobem en plena celebració de l’any Shakespeare, i tot just un dia després que el Lliure de Montjuïc obrís temporada i s’omplís de gom a gom amb una massa breu però força agraïda sessió shakespeariana titulada Love for Shakespeare, cap dels nostres professionals de l’actuació, l’escriptura o la direcció teatral sentissin la curiositat de veure que havia fet la Royal Shakespeare Company amb Richard II? I no un Richard II qualsevol, sinó un que ha estat rebut amb veritable entusiasme tant per part del públic com de la premsa especialitzada: no és estrany que (i amb clar contrast amb el buit que presentava el pati de butaques dels Icaria) quan es va anunciar que el muntatge es podria veure a cinemes de tot el món a final de 2013 en la que anava a suposar la primera experiència d’aquest tipus de la companyia, les entrades s’esgotessin en un tres i no res. I és clar; quan al llarg de la projecció (que en el nostre cas, era l’enregistrament d’aquella primera projecció feta in live) se’ns informa que la RSC té la intenció de repetir l’experiència tres cops per temporada, no costa gaire imaginar quina ciutat es perdrà tan immens plaer teatral.
En qualsevol cas: cal dir que, per sort, aquesta és una d’aquelles comptades ocasions de les quals us parlava abans en les quals podeu trobar ja l’espectacle editat en DVD. Prepareu-vos doncs per gaudir des del saló de casa d’un fantàstic muntatge del Richard II de William Shakespeare que, i abans de viatjar cap al Barbican de Londres, es va presentar l’any 2013 a la seu de la Royal Shakespeare Company situada a Stratford upon Avon (la població on va néixer el genial bard), i que va dirigir amb admirable precisió, espectacular sentit del ritme i un planter d’actors per treure’s el barret Gregory Doran, alhora l’actual director artístic de tan il•lustre institució.
Una institució que, per cert, ha sabut posar-se les piles i obrir-se amb inventiva als nous temps. No queden encara tan lluny aquells dies en els quals la RSC – com, per cert, li va passar també a l’altra banda del Canal de la Mànega a la molt venerable i venerada Comédie-Française- va viure la seva pròpia crisi de prestigi, acusada per alguns sectors d’un cert immobilisme creatiu: mentre –per posar un exemple ben significatiu- companyies com Cheek by Jowl irrompien amb força dins l’univers shakespearià i proposaven noves formes d’apropar-se al mestre, la RSC optava per una qualitat formal impecable ben brindada pel seu excepcional planter d’intèrprets, però gairebé sempre, tancada a cap mena d’innovació estilística. Cert: mirades a la distància d’uns quants milers de quilòmetres i des d’una realitat teatral menys sumptuosa que la britànica, aquelles crítiques podien semblar gairebé eixelebrades: de què dimonis es podien queixar els espectadors i els crítics del Regne Unit -fins que algun referèndum futur ho vingui a desmentir, ara per ara la unió del regne sembla garantida- que gaudien d’aquells luxosos muntatges, plens a vessar de grans actors i actrius capaços d’explorar totes les possibilitats de cada paraula escrita pel gran Willy gràcies a la seva sovint prodigiosa dicció? Però el cas és que la RSC va saber reaccionar a temps. I va començar a incorporar a la seva programació directors amb una nova mirada i muntatges capaços de plasmar-la sense deixar per això de d’harmonitzar les reformes del model amb la tradició de la casa. Directors com ara el mateix Gregory Doran, el responsable d’aquest aclamat muntatge protagonitzat pel colossal David Tennant: la seva forma de passar de l’arrogància prepotent del rei del primer acte que es creu ungit per Déu en persona -i, per tant, del tot intocable- a l’ira davant la derrota personal, i la posterior comprensió de la feblesa íntima i la fugacitat dels atributs dels quals t’envesteix la corona, resulta del tot admirable. Tennant, per cert, és un actor al qual els telespectadors habituals de TV3 identificareu com a una de les més populars re encarnacions (la que fa 10) del cèlebre Doctor Who. I al qual, els telespectadors addictes a Antena 3 reconeixereu com al policia ple de velles culpabilitats i amb problemes de salut de Broadchurch, estupenda sèrie britànica que s’emet aquests mateixos dies i de la que, d’altra banda, s’acaba de presentar una versió nord-americana (Gracepoint) en què Tennant hi apareix també interpretant el mateix personatge, tot i que amb un nom diferent.
Però qui hagi tingut ocasió de veure el seu Richard II lluint una enorme perruca que ha donat molt que parlar a la premsa teatral britànica, i que no per casualitat li confereix un aspecte molt proper a aquell amb el qual la iconografia cristiana plasma habitualment a Jesucrist (és el mateix rei enderrocat, el que estableix paral•lelismes entre Judas i aquells que l’han traït), segur que s’ha quedat amb ganes de més Shakespeare interpretat per Tennant. Doncs, cap problema. L’actor, porta ja molts anys familiaritzat amb les obres del genial bard que serà (està sent ja) un dels grans protagonistes de la temporada teatral barcelonina. I fa poc més d’un lustre, i també a l’empara d’una producció de la Royal Shakespeare Company, va protagonitzar un dels Hamlet més unànimement aplaudits de la nostra època. Tant, que la seva s’ha convertit ja en una interpretació de referència del personatge del príncep de Dinamarca. I això resulta tota una proesa, tenint en compte que pels escenaris anglosaxons cada any desfilen un fotimer de Hamlets, sovint interpretats per joves actors que ja han assolit la celebritat, però que – i malgrat els riscos que implica – busquen la consagració artística definitiva sota la pell del príncep, de la mateixa manera que els grans actors veterans ja definitivament consagrats, acaben buscant sempre el seu Rei Lear (d’aquí poc, el tindrem a casa nostra en mans de la reina Espert) capaç d’esdevenir el cim absolut de la seva trajectòria.
En qualsevol cas, i tornant al regne de Dinamarca en el qual alguna cosa fa olor a podrit (jo conec regnes més propers en els quals la ferum resulta també ben intensa) , us puc ben assegurar que el sensacional Hamlet de Tennant, no s’assembla a cap altre que us hagueu trobat per escenaris locals o forans. I això ho podeu comprovar ràpidament visionant l’enregistrament d’un muntatge sensacional que porta també la signatura de Doran, i en el qual – i entre altres magnífics intèrprets- us trobareu a Patrick Stewart donant-li vida al fratricida oncle Claudi. Aquesta producció, per cert, constitueix un bon exemple d’aquella capacitat per transgredir conceptes ( per posar un exemple: abans de partir cap a terres estrangeres Laertes li recita a la seva germana Ofèlia les virtuts de la castedat, mentre alhora carrega de preservatius el seu equipatge) sense arribar a plantejar cap mena de ruptura brutal amb els orígens que mostra ara la RSC, i de la qual us parlava fa un moment. L’espectacle –que comença a tota potència amb el soroll dels martells i la maquinaria que estan forjant les armes de la guerra que s’acosta; un efecte sonor que el prestigiós crític Michael Billington va associar encertadament amb la wagneriana forja de L’anell dels nibelungs– ens presenta un Hamlet exaltat, vigorós, hiperactiu , vulnerable, sovint més proper al bufó donat a l’humor sagnant ( un registre que li permet a Tennant exhibir la seva re coneguda vis còmica, també present a diversos fragments de Richard II) que al filòsof reflexiu i dubitatiu atacat de traumes freudians ( a l’estil, posem pel cas, de com el va retratar Sir Laurence Olivier).
Cert: potser l’opció , no sigui del gust de tots vosaltres: al cap i a la fi, qui pot dubtar que una de les grandeses de Hamlet consisteix precisament en la flexibilitat amb la qual el personatge es pot adaptar a interpretacions de vegades diametralment diferents? Recordeu que és el mateix príncep, qui estableix a la seva obra un paral•lelisme entre la dificultat de posar-se a tocar una flauta, i la dificultat de saber com sona realment una persona. ¿Com pot ser que admetem sense problemes que no podem extraure música d’una flauta si no dominem els aparentment simples misteris de l’instrument i, per contra, ens atorguem com si res la facultat de conèixer com sona una persona , i pretenguem extreure conclusions sobre ella escoltant només unes poques notes del seu caràcter? Hamlet , es converteix en exemple de les seves pròpies paraules: el veiem com el veiem, mai no l’haurem vist del tot. I per això, ens continua fascinant. Però fins i tot si no esteu d’acord en les peculiaritats del Hamlet de Tennant, no us tocarà altra que admetre que la seva, és una interpretació veritablement antològica, ficada en un espectacle que proporciona una visió absolutament contemporània del text.
Tan contemporània com la d’aquest Richard II que, d’altra banda, us permet crear un estimulant “link” amb la nostra cartellera d’ara mateix. Richard II, recordem-ho, és el primer lliurament de la monàrquica tetralogia teatral que Shakespeare va dedicar tant a aquest rei poc estimat per la història i el seu poble però apassionant com a personatge (segons Doran, l’últim representant de la monarquia medieval anglesa) com als seus successors Enric IV (responsable de la seva forçada abdicació) i Enric V (fill de l’anterior). És així com arribem al notable, un xic irregular – com a mínim quan al veig veure el passat estiu, faltava per polir l’engranatge capaç d’harmonitzar les escenes dramàtiques amb els clarament inferiors fragments còmics, i es podien percebre alguns desajustos interpretatius i problemes de ritme intern- però indubtablement estimulant muntatge de Victòria d’Enric V dirigit per Pau Carrió.
A Richard II, el futur Enric IV es converteix en veritable coprotagonista del drama, i en tenim ja les primeres noticies de la golfa joventut i males amistats de qui acabarà sent Enric V, encara que la seva dedicació a les tavernes i els bordells, no li permeti aparèixer a l’escenari. Cal recordar que Carrió recolza el seu espectacle en Enric V, però utilitza també fragments d’Enric IV que ajuden molt a entendre la personalitat d’aquest príncep que ha passat com si res de les gresques etíliques en companya del gran Falstaff, als més encesos discursos patriòtics. El més cèlebre de tots ells, no cal ni dir-ho, aquell que pronuncia el dia de Sant Crispinià abans de la batalla definitiva contra els envaïts francesos (una batalla que dona lloc a la millor escena de l’espectacle del Lliure, mentre l’aigua amara per igual als combatents i als cada cop més nombrosos cadàvers) resulta encara ara tan engrescador que quan Laurence Olivier va filmar la seva versió de l’obra durant la Segona Guerra Mundial, era del tot evident que el seu Enric es disposava en realitat a combatre l’exercit nazi. Gràcies a aquest afegits de la llarga i esplèndida obra dividia en dos parts que Shakespeare li va dedicar al pare, augmenta la nostra comprensió sobre el sentit de culpa pels pecats de joventut i per la decepció provocada al pare que ataca al fill.
I gràcies a Richard II, entenem del tot el sentit que Shakespeare li vol donar als actes d’un Enric V que es presenta d’alguna forma com la veritable antítesi del seu antecessor, després del període de transició d’un Enric IV perseguit també alhora pels seus propis fantasmes i traïcions: al cap i a la fi, és ell que ha fet caure al rei a qui havia jurat fidelitat, fent servir argumentes sobre l’abast real de les lleis quan aquestes lleis són injustes que fins i tot ens poden portar ressons d’una actualitat que ens toca molt de prop: em sembla que ja ens entenem. Enfront el rei despòtic i un xic al•lucinat que s’ha sentit sempre tan proper als designis divins que s’ha oblidat dels seus súbdits i de tocar dempeus a terra, Enric V representa el rei que ha arribat al tron després de conèixer les seves pròpies febleses , i que per això mateix, ara té molt clar que la seva redempció passa pel servei a la grandesa de la seva nació. Encara que, com ja ens deixava molt clar la Propeller en el seu Henry V i com ens recorda ara Carrió, les gestes d’aquest monarca tan estimat deixin al seu pas un rastre de sang i destrucció també ben brutal.