Les fotografies, del tot icòniques (busqueu-les a la xarxa) van ser publicades el 14 d’octubre de 1960 a la revista Life. I en elles apareix una glamurosa i madura Gloria Swanson, vestida de Jean Louis, lluïnt joies valorades en 170.000 dòlars i mirant cap el buit d’un públic inexistent com qui mira l’ull de la càmera de Cècil B. De Mille.
Tot això damunt de les runes del Roxy Theater, el luxós i immens cinema de Nova York que, quatre dècades abans, havia acollit l’estrena dels més grans èxits cinematogràfics de la diva. Pocs cops una imatge relacionada amb el món de l’espectacle ha definit de forma més esfereïdora la fi de tota una època. I ha confrontat de pas de forma més contundent una vella glòria llegendària amb l’escenari enderrocat al que acaben per anar a parar tots els grans èxits del passat.
¿Sabeu vosaltres que Stephen Sondheim va estar a punt de transformar l’extraordinària pel•lícula de Billy Wilder Sunset Boulevard en la que la Swanson realitzava una interpretació antològica plena de ressons autobiogràfics en un musical, molts anys abans que el seu col•lega Andrew Lloyd Webber fes realitat el projecte?
El cas és que el mestre va acabar considerant que Norma Desmond –la mítica actriu del cinema mut que viu a la seva residència de Sunset Boulevard tancada amb els fantasmes del passat i el cel•luloide de la joventut i esperant una trucada de retorn del senyor De Mille- era un personatge més adient per transformar-se en protagonista d’una òpera que per acabar pujada a un escenari de Broadway: a la fi, cal reconèixer que Norma, que viu instal•lada en una mena de representació perpètua en sessió contínua, resulta operística en cadascun dels seus gestos i mirada.
UN MUNTATGE QUE FA HISTÒRIA
Però el cert és que Norma i Swanson es van acabar per escolar en la gestació d’aquest musical enlluernador, immens i en molts sentits també ben dolorós, que és Follies, una joia absoluta del gènere que ara Mario Gas ha transformat en un muntatge d’aquells que fan història. I és que al fantàstic espectacle de Gas, fins i tot les mancances o els possibles defectes acaben tenint el seu sentit i resultant commovedors.
Voleu uns quants exemples? Potser Massiel no sigui la millor actriu del món (evidentment, està molt lluny de ser-ho). Però la seva personalitat i la seva trajectòria artística li escauen molt bé al que representa dins l’obra el personatge de Carlota que ens canta el memorable tema I’m still here, tot un himne de supervivència amb el que es pot identificar qualsevol humà, però amb el que s’identifiquen encara més tots aquells humans que es dediquen d’alguna manera a això de fer espectacle.
Potser l’estupenda Asunción Balaguer a vegades es pot deixar oblidades pel camí algunes estrofes del Broadway Baby que aquí es tradueix com Soy Corista. Però la seva mirada d’octogenària il•lusionada que per fi s’estrena en el món del musical no té preu. Més encara si tenim en compte que la fa cantant una cançó emblemàtica que ve a definir la il•lusió i el desencís diari de la legió de veterans de l’escena que s’aixequen cada matí amb renovades esperances de veure el seu nom a la façana d’un teatre; fins i tot, encara que sigui amb lletres molt petites. I que acaben la jornada tornant al seu petit i solitari apartament, per tal de renovar forces i seguir l’endemà el mateix itinerari de dubtós futur.
HOMENJATGE A MICHAEL BENNETT
Tenint en compte que el gran Michael Bennett va formar part del llegendari equip creatiu de Follies, no costa gaire veure en aquest personatge la versió geriàtrica d’aquells joves intèrprets anònims lluitant per fer-se un lloc al càsting que uns anys després acabarien protagonitzant el seu A Chorus Line. Parlant de Bennett: Gas i Aixa Guerra no se n’estan tampoc de retre-li homenatge al genial coreògraf i creador escènic.
I aquí tenim com exemple els passos de ball i els genuïns moviments de barret “a la manera de Bennett” que es marquen el magnífic Carlos Hipólito i els ballarins que l’acompanyen al llarg de l’estremidor Live, laugh, love, aquest tema gairebé final que comença com una fantasia de galant de Broadway i acaba com un desgavell neuròtic que omple l’escenari de bogeria i dissonàncies melòdiques: mai abans un musical havia tingut la gosadia de transformar una partitura en un atac nerviós.
Per cert: des d’ara mateix, i amb el permís del també excel•lent Pep Molina, reclamo per a Hipólito tots els premis al millor actor en un musical que s’atorguen a l’Estat; per la seva banda, les fantàstiques Vicky Peña i Muntsa Rius es mereixen també recollir un munt de guardons ex aequo.
LES ‘ZIEGFELD FOLLIES’
Però tornem al tema de les aparents mancances que no ho són tant i que amaguen darrera seu decisions creatives molt definides Gas, a l’hora de donar-li forma a un núermo com Loveland –que suposa la porta d’entrada al deliri al•lucinat de les Follies i que acostuma a ser escenificat amb tot l’esplendor Kitch i barroc de les grans revistes de Ziegfeld- es marca els seus propis límits. I, oblidant-se aquest cop de Bennett, acaba transformant la cançó en una bona mostra kitch força més casolà: l’escenari es va atapeint de boys enfundats en roba tan cenyida com la que lluïen els boys d’El Molino de postguerra, mentre les noies mostren unes plomes més properes a les de les revistes de Colsada que a les dels enlluernadors xous de Florenz Ziegfeld. Voleu fer-vos una idea de com lluïen de debò les mítiques Ziegfeld girls originals? Doncs recupereu les imatges de la sumptuosa i excel•lent pel•lícula de la Metro Goldwing Mayer Ziegfeld Follies.
O fins i tot les d’aquella altra Funny girl amb la que Barbra Streisand va saltar a la fama tot interpretant a Fanny Brice, potser la més còmica d’aquestes noies força més cèlebres per les seves portentoses mides anatòmiques que pel seu sentit de l’humor.
Va ser precisament una noticia apareguda l’any 1965 al The New York Times sobre les reunions que aquestes llegendàries i llavors ja ben maduretes coristes muntaven al Ziegfeld Girls Club ubicat a Manhattan, la que els hi va donar al llibretista James Goldman i al compositor Stephen Sondhem la idea embrionària del que acabaria transformant-se en Follies.
Aquesta idea embrionària portava llavors com a títol The girls upstairs. I si coneixeu l’obra o us disposeu a veure el muntatge de Gas (per sort, sembla ser que tindreu més oportunitats de les inicialment previstes) entendreu molt bé tot el que aquest títol significa en el context del Follies. Les noies que esperem que baixin les escales (en aquest cas, les coristes Sally i Phillys) i els nois que les estan esperant amb ansietat (els seus admiradors Buddy i Ben) són la imatge juvenil, els fantasmes plens d’ànsies de viure, de desig i d’experiències d’aquests mateixos Sally, Phillys, Buddy i Ben que ara se’ns presentaran a l’escenari instal•lats al desencís madur d’una vida que no ha cobert per a res les seves expectatives emocionals.
EL MUSICAL CONCEPTUAL ARRIBA A BROADWAY
En qualsevol cas, cal no oblidar que entre aquella primera idea i l’estrena de Follies al teatre Winter Garden l’any 1971, Sondheim, Bennett, el llibretista George Furth i el director Harold Prince, havien provocat una petita revolució a Broadway tot presentant el primer musical conceptual de la historia, l’antològic Company que potser, amb una mica de sort, podrem recuperar (recordeu que Calixto Bieito en va dirigir una notable versió al 1996) d’aquí no massa temps.
I què dimonis vol dir, això de musical conceptual? Doncs que l’estructura de l’espectacle no es recolza pas en un argument convencional que cal desenvolupar.
Aquí, del que es tracta és de presentar una sèrie d’escenes i temes musicals construïts al voltant d’una idea i d’un personatge. En el cas concret de Company, construïts al voltant de l’etern solter, sempre seductor i en el fons sempre solitari Bobby, que observa sense cap mena de condescendència el notable fracàs i la molta frustració que s’amaga darrere la vida matrimonial dels seus amics: de fet, els creadors de l’espectacle es van passar anys insistint en que malgrat les aparences, l’obra no volia ser en cap cas un atac frontal a la institució matrimonial, encara que aquesta no quedi precisament en molt bon lloc.
El cas és que a mida que s’anava distanciant de The girls upstairs (que s’havia plantejat com una obra amb trets txekhovians, misteri criminal de per mig, protagonitzada per personatges amb força més edat de la que van acabar lluint i sense fantasmes de joventut per mig) també Follies, sense ser-ho del tot, s’anava apropant cada cop mes a l’idea de musical conceptual.
Encara que en aquest cas, no sempre els conceptes defensats pels seus creadors vinguessin a coincidir del tot. Està clar en aquest sentit que, per exemple, li devem a Prince i a Bennett l’idea de transformar les follies del segon acte en una mena d’al•lucinació surrealista amb tocs fellinians (Prince tenia molt ficat al cap a Fellini al llarg de la creació del muntatge) i no pas, i com s’havia concebut originalment, la representació real que fan els vells intèrprets reunits al teatre a punt de ser enderrocat un cop l’alcohol i la nostàlgia comencen a obrar prodigis en ells. Com diu el mateix Sondheim, a partir d’això el fragment de Loveland i la representació de les follies adquireixen un caràcter del tot metafòric i situen el tema de la memòria i el pas del temps al centre mateix de l’espectacle. És també Sondheim qui recorda que quan Prince va veure la imatge de Gloria Swanson al mig del temple del cinema enderrocat del que us parlava al principi, va afirmar categòric: “D’això, és del que parla Follies; de les runes (s’entén que tant les arquitectòniques com les vitals) exposades a la llum del dia”.
MÉS REFERENTS CINEMATOGRÀFICS
Per cert; el de la foto de la Swanson no és pas l’únic referent cinematogràfic present al Follies original. De fet, Michael Bennett havia concebut el número que aplega les cançons Rain on the roof; Ah Paris!, i Broadway Baby com una escena en la que només es podia veure la silueta dels intèrprets i es creava amb la il•luminació l’efecte d’estar contemplant una pel•lícula muda.
De Bennett va ser també l’idea de fer cantar a Sally el gloriòs Losing my mind vestida i pentinada com Jean Harlow i de transformar a la Phyllis de The story of Lucy and Jessie en un clon de Rita Hayworth. Finalment, tots aquests vestuaris i idees es van anar caient camí de Broadway i al llarg d’unes prèvies intenses plenes de canvis i mes canvis creatius.
En qualsevol cas, aquelles runes que tant van impressionar a Prince són també ben presents a l’espectacle de Gas: només cal veure la minuciosa tasca de destrucció escenogràfica que han patit les llotges del Teatro Español de Madrid. Aquestes llotges fetes pols, la safety curtain que amaga l’escenari avui decadent que va acollir en altres temps les follies del gran empresari teatral Dimitri Wessman, la llanterna amb la que el mateix Dimitri recorre l’espai fantasmagòric abans que comenci la festa que reunirà a les seves antigues estrelles, i els fantasmes reals i virtuals que s’estan escolant també al party, conformen un pròleg memorable i ben revelador del que vindrà després: en aquesta celebració, fins i tot quan se’ns convida a riure obertament, se’ns convida també a tenir present tota l’estona l’efecte demolidor del temps, la tristor a la que deixen pas els vells somnis no complerts, el desgast diari que pateixen les relacions humanes i el parany associat a una paraula, la paraula “nostàlgia”, que sempre acostuma a referir-se molt més al que hem volgut ser, que al que hem sigut de debò.
L’ESTAT MENTAL D’UNA NACIÓ
Tal i com deia el mateix Goldman, no és estrany que en el moment de l’estrena , el públic jove es mostrés força més entusiasmat i còmode amb Follies del que ho va fer el públic madur. Com molt bé assenyalava el llibretista, mentre els joves hi veien a l’escenari el reflex d’un fracàs vital en el que ells estaven segurs que mai caurien (temps al temps) els no tan joves hi reconeixien realitats pròpies potser ja del tot immodificables.
A la fi, va ser també Goldman qui va dir que Follies tenia alhora alguna cosa de metàfora sobre l’estat mental de la nació i assenyalava la gran distància que separava aquella Amèrica innocent i ingènuament idealista dels anys 40, de l’Amèrica d’inicis dels 70; una Amèrica cínica, desencantada i sacsejada pels traumàtics canvis de la dècada anterior. Així les coses, que comencin les follies i s’ompli l’escenari de cossos macos, vestuaris fastuosos i belles melodies!
Fins i tot, encara que intuïm que al final tot pot acabar sent una ruïna de funció.