Un any més, pujar a Girona i a Salt per anar a veure teatre, significa baixar carregat d’entusiasme escènic: Temporada Alta, provoca aquests efectes. I per començar per algun lloc, que us sembla si comencem pel molt esperat retorn del gran Krystian Lupa, un cop més de la mà de Thomas Bernhard? Un retrobament que va estar ben bé a l’alçada de les expectatives que havia originat.
EL PES DEL FRACÀS, EL PES DE LA MEDIOCRITAT, EL PES DEL TEMPS
Que Thomas Bernhard va sentir sempre certa feblesa pels monòlegs interiors, i fins i tot per reconvertir en monòlegs els aparents diàlegs de moltes de les seves peces teatrals (allò que a l’escenari potser hi ha dos o més personatges parlant, però en realitat només un d’ells xerra sense parar) és quelcom que acaba de recordar-nos Carme Portaceli. La directora, estrena aquests mateixos dies el seu muntatge d’El President, una altra obra de l’austríac que renegava d’Àustria ben farcida d’aquesta mena de veus que s’expressen en solitari. I això ha portat a Portaceli a assenyalar com aquests monòlegs que tant li agraden a ella mateixa (per esmentar-ne només un parell de particularment gloriosos, ara em venen al cap el que deixava anar Lluís Homar de L’home de teatre, o el que pronunciava planxa en mà la Rosa Novell de Plaça dels herois) no solament constitueixen un tret essencial de l’escriptura de Bernhard, sinó que són el tret fonamental que ens permet conèixer els seus personatges en tota la seva complexitat, carregada sovint d’actituds més contradictòries del que ens pugui fer creure el to decidit (i de vegades, directament enfadat) amb què parlen. I amb això, vull dir que sovint aquests personatges ens deixen anar paraules carregades de bilis envers idees, formes d’actuar i de pensar i/o paisatges humans i culturals que també han sigut els seus, per molt rebuig que ara els hi provoquin. I que potser encara ho continuen sent, per molt mal que faci reconèixer-ho. I que formen part del propi ADN, per molt que reneguin d’ell.
Fixem-nos només en aquest sentit en les paraules finals que deixa anar en Thomas, l’alter ego del mateix Bernhard que protagonitza la novel•la Tala, escrita també en forma de monòleg, transformada a casa nostra fa un parell de temporades en un notable monòleg escènic dirigit per Juan Navarro que va protagonitzar Gonzalo Cunill i reconvertida ara en el sensacional espectacle teatral que Krystian Lupa acaba de presentar al Temporada Alta tot just uns dies després de la seva estrena mundial per terres poloneses.
Després d’haver-se passat pàgines i més pàgines (o en el cas del muntatge de Lupa, hores i més hores; quatre hores i mitja, per ser exactes) abominant de la seva ciutat a la qual no hagués tingut que tornar mai i de la qual tornarà a fugir per cames tot seguit, i d’aquests vells amics amb els quals acaba de retrobar-se després de dècades d’absència que han transformat els seus rebels i creatius anhels juvenils en servitud artística al servei del poder establert i la cultura nacional fossilitzada, després d’haver-nos mostrat les nafres emocionals d’aquest decadent grup humà i les nafres intel•lectuals i polítiques del paisatge urbà en el qual habiten i del qual s’alimenten, Thomas ens deixa anar allò que no esperàvem per res que sortís dels seus llavis. I proclama ben alt que, malgrat tot, aquesta és la millor ciutat del món, la més estimada de totes.
I malgrat tot, aquesta és la millor gent del món, la gent que més s’ha estimat i probablement, la que més s’estimarà al llarg de la vida. Al cap i a la fi, aquesta ciutat amb la que cal marcar quantes més distàncies, millor, és ell mateix. I aquesta gent que tan patètica pot arribar a semblar, és la seva gent, la gent de la qual ell forma part i ho seguirà formant fins i tot encara que d’ara en endavant eviti qualsevol ocasió de tornar-la a veure.
I alhora, és com si les paraules d’en Thomas, aquest colpidor reconeixement final, vingués també a fer-nos de recordatori i a voler obrir-nos els ulls sobre les nostres pròpies ciutats, la nostra pròpia gent, el nostre propi reflexa. És com si Thomas (el personatge) i Bernhard (el seu autor) ens estiguessin dient: “No us equivoqueu pas. Més enllà de les peculiaritats de la vostra geografia, tots teniu la vostra particular Àustria que us pot despertar fàstic i passió alhora, tots carregueu amb misèries heretades o adoptades voluntàriament amb les que no us agrada identificar-vos ,però amb les que us identifiqueu d’una o altra manera. Tots, formeu o podeu formar part d’un grup humà i d’un grup cultural com el que us estic mostrant ara”.
Com sabeu molt bé si heu anat seguint les seves visites a casa nostra des d’aquella enlluernadora adaptació de la novel•la Extinció que sobrepassava les set hores de durada i que es va poder veure al Lliure, Lupa està ben acostumat a capbussar-se en l’obra literària i teatral de Bernhard. En diria que en coneix tots els seus ressorts i totes les seves obsessions: potser no existeix cap altre director al món que els hagi explorat tan sovint i tan a fons.
Però, curiosament, a l’hora d’apropar-se a Tala ho fa trencant notablement el caràcter monologat del material del qual parteix, i remarcant per contra la seva dimensió coral. Ben cert que el seu Thomas continua ocupant a l’escenari una posició gairebé sempre externa. I continua presentant-se com un ull observador parapetat sempre que pot en l’espai íntim que li ofereix la butaca amb orelles que ocupa un lloc privilegiat a la residència dels Ausberger, el molt culta matrimoni que ha decidit perllongar el funeral d’una amiga comú en un sopar artístic. Un sopar que, arribat el moment de posar els plats a taula (un moment que es fa esperar massa per culpa d’un primer actor del Teatre Nacional que abans de posar-se a menjar peix amb els amics, ha d’interpretar L’ànec salvatge d’Ibsen), Lupa no dubta en presentar com si es tractés d’un Sant Sopar laic. Probablement, perquè els que seuen a taula i es passen la seva bona estona escoltant en silenci la dissertació del gran actor sobre el seu ofici, formen part de l’elit artística acostumada a sacralitzar la cultura com qui sacralitza el pa i el vi en matèria divina.
Al llarg de la representació, Thomas interromp diversos cops l’acció que té lloc a l’escenari per llençar a l’auditori enceses paraules dedicades a evidenciar la mediocritat vital i intel•lectual dels presents a la vetllada. Però alhora, el seu menyspreu enfurismat es presenta d’una forma molt més matisada i menys colèrica de com es presentava a la proposta de Navarro i Cunillé. I alhora –i com si Lupa tingués tota l’estona molt present aquelles paraules finals del personatge a les qual em referia abans—, aquest Thomas diria que fins i tot més malenconiós que irritat, trenca també sovint la seva posició externa, tot evidenciant la seva pertinença al grup.
Lupa visualitza estratègicament i admirablement aquest canvi mitjançant el seu magnífic aparell escenogràfic. Quan comença l’obra, Thomas seu a la dreta del públic, al costat d’un escenari que es presenta com un gran cub tancat de parets invisibles o translúcides dins del qual ens hi trobem un saló burgès amb gran piano inclòs. Thomas, resta encara del tot fora d’aquest espai de decadent elegància un xic desfasada. Però passada una estona, Lupa ens revela la capacitat cinètica d’aquest espai aparentment ancorat, però realment situat damunt una plataforma circular que, quan comença a girar, capgira també la nostra percepció del que havíem vist fins llavors. I que fins i tot adquireix puntualment la capacitat per transformar-se en una mena de túnel del temps: després d’aquests girs, la difunta actriu suïcida que es troba a l’origen d’aquesta vetllada i a la qual només havíem vist a traves imatges enregistrades, se’ns presenta com una presència viva.
Ara, podem fins i tot penetrar a la que havia sigut la seva depressiva i alcohòlica llar plena de llibres i de frustració. I ara, Thomas deixa de ser aquest home segut a una butaca que s’ho mira tot a una certa distància, per convertir-se en protagonista dels seus propis records. Integrat al decorat del passat, Thomas reviu els seus intensos vincles amb Joana, aquest personatge que Bernhard va dissenyar tot partint d’una altra Joana ben real, també vella amiga seva, també actriu i ballarina, i també suïcida. D’aquesta manera tan visual i emotiva , Lupa obliga Thomas a integrar-se en el decorat. I un cop produït el trànsit, Thomas ja no pot recuperar mai del tot aquella externalitat que pretenia.
Ja que som al decorat, aprofitem l’avinentesa per recordar que Lupa és un director que partint d’una tradició naturalista, ha sabut magistralment com reciclar-la en quelcom que no és ja naturalista ni quan aparenta ser-ho per una estona. Per no sortir-nos de Bernhard: vau veure, el seu memorable muntatge deRitter, Dene, Voss? Si ho vau fer, recordareu la forma com Lupa trencava el realisme del decorat amb la simple utilització d’una línia vermella que es ficava pel l’espai escènic, i semblava estar assenyalant tota l’estona la frontera imperceptible que separa i uneix alhora la realitat i l’al•lucinació, el record i la imatge que ens em creat del record.
A Tala, la línia vermella reapareix, es troba sempre present, marca també una mena de subtil frontera invisible que remet a la distància que separa el que aquests personatges són del que van creure que podrien ser. A Tala, Lupa porta novament fins al límit la seva subversió del naturalisme, presentant-nos el record de l’habitació de Joana com un espai farcit de detalls realistes i objectes significatius, però situant-la en un entorn dominat per l’anti naturalisme de les projeccions d’imatges que s’escolen al decorat, el transformen en quelcom ben diferent del que pretén ser i, quan convé, l’omplen de simbolisme: al tram final de l’espectacle, un bosc sencer es fica a la residència dels Auesberger i aquest bosc ple d’arbres no talats funciona com a metàfora d’aquest altre bosc d’arbres humans que s’han deixat talar la seva capacitat de rebel•lió i de genuïna creativitat, per tal de preservar els privilegis adquirits.
D’altra banda, hi ha res de menys naturalista que una colla d’actors comtemplant asseguts els seus propis rostres a una pantalla com si es trobessin al cinema, quan en realitat aquestes imatges videogràfiques no són altra cosa que flaix-backs del mateix Thomas?
Parlant d’actors estàtics contemplant-se i escoltant-se a ells mateixos: Lupa porta també fins al límit les possibilitats expressives d’aquest estatisme al llarg de l’hipnòtic fragment de l’espectacle que té com a banda sonora el tema musical preferit de la Joana, la interpretació de dues versions radicalment diferents del Bolero de Ravel: l’oficial i la que ens arriba amb la partitura singularment de construïda.
Som a un univers que sembla seguir la mateixa seriació que segueixen les notes de Ravel: aquesta composició podria no acabar-se mai, com podria no acabar-se mai la immobilitat d’aquest grup incapaç ja d’avançar cap a cap altre lloc que no sigui el del seu ensimismament. Això, mentre sonen les cadències delBolero canònic, amb la seva aparença de música destinada a prolongar-se per a tota l’eternitat. Però la cara B d’aquest Bolero, ja ens mostra clarament les distorsions provocades per temps que no s’atura, el miratge que suposa creure en la possibilitat de seguir preservant per sempre més aquesta continuïtat sense voler veure el seu deteriorament. Si Lupa inverteix quatre llargues hores (i mitja, si contem el descans) en aquest sopar de velles patums culturals en el qual també s’han escolat dos representants de la nova generació de l’esnobisme creatiu (des del meu punt de vista, els dos personatges menys estimulants de l’espectacle; crec que amb ells, Lupa es mostra un xic banal) no és pas per pur caprici.
Del que es tracta precisament és de mostrar la densitat del pas del temps; de mostrar tant la seva falsa aparença estàtica com aquest deteriorament del tot imparable que segueix provocant encara que ens estem tots molt quiets. I Lupa assoleix també aquest objectiu de manera magistral, i amb efectes sovint hipnòtics.