Grandeses i misèries de la vida bohèmia (1)

Escrit per Ramon Oliver

06.22.2021

T
Cal felicitar-se! El carbó ( o per ser més exactes , la quantitat de diners necessària per tal de poder comprar carbó, i mantenir l’estufa prou alimentada com per a proporcionar caloreta al llarg de tot l’hivern), va arribar a temps! En cas contrari, qui sap el fotimer de partitures de Giacomo Puccini que haguessin pogut acabar convertides en efímer combustible, a canvi d’un brevíssim moment d’escalforeta ! Així , transformat en cendra per tal d’evitar entrar com qui diu en estat de congelació, i per tal d’evitar alhora que els seus amics segueixin la mateixa sort, és com acaba el gran drama històric escrit pel poeta Rodolfo a la primera escena del primer acte de “La Bohème” : el món , ja no podrà saber mai si aquells fulls coberts de tinta contenien una obra mestra o un simple disbarat literari. Però això importa poc ,quan estàs a la vintena , i tens una fam de viure i d’estimar lliurament i de dedicar-te en cos i en ànima al teu art, que fins i tot supera la fam a tenir ple el plat a taula que tant de soroll li provoca al teu estomac buit. Quan ets , en definitiva, un jove artista d’aquests dels quals s’acostuma a dir que porta una vida bohèmia , de tant com hem arribat a identificar el seu estil de vida, amb aquell que va quedar ben exactament dibuixat per l’escriptor francès Henry Murger a les seves molt autobiogràfiques “Escenes de la vida bohèmia”. Precisament, les escenes de les quals va partir Puccini per compondre un dels seus cims creatius.

LA BOHÈME | Liceu Opera Barcelona

Fixeu-vos en la imatge que vomita dibuixada a la nevera dels bohèmis, ben representativa de l’art de carrer a l’estil Bansky que representen

 

EL FUM QUE FUIG DE LES XEMENEIS DE PARÍS

I ara ,aquell cim creatiu que al seu moment va ser també ben qüestionat, és de tornada al Gran Teatre del Liceu mitjançant un força notable muntatge d’Àlex Ollé potser no excepcional, però si molt més recomanable del que alguns injustos xiulets de la nit d’estrena poguessin fer creure. Un muntatge que evidència un cop més com això de la bohèmia, és – com a mínim des del segle XIX, tot i que segur que podríem deixar a la vista vincles que ens portarien molt més lluny en el temps- quelcom que es va modificant en la seva forma exterior… però roman immodificable pel que fa a la seva essència interior. Al llarg d’aquest Teló dividit en dos parts, tindrem ocasió de comprovar-ho. I el mateix espectacle d’Ollé ho visualitza clarament , transportant aquells artistes que a l’original puccinià mal viuen a unes golfes parisenques més o menys situades al voltant del 1830 , a un “banlieue” contemporani d’aquests ben multiculturals (per dir-ho amb una paraula bonica que amaga sovint altes dosis de discriminació cultural, social i econòmica) en els quals s’allotgen artistes plàstics que van abandonar la pintura èpica fa molt de temps per tal de practicar l’art urbà legal o il·legal a qualsevol paret que els hi surti al pas. No per res, el mateix Ollé fa referència explícita a Bansky quan parla del seu muntatge (tot i que ja voldrien els artistes de l’obra de Puccini i del muntatge d’Ollé gaudir dels privilegis i del grau de popularitat del què gaudeix el teòricament anònim artista de carrer) , i inclou en ell una no menys explicita referència visual en forma d’un mural la imatge del qual, en la seva versió reduïda, trobem també enganxada a la nevera de les golfes compartides per la colla de bohemis.
Això de la pintura èpica que he esmentat abans , ho dic pensant en el pintor Marcello de l’original , l’altre gran coprotagonista masculí de l’òpera de Puccini. També ell, es mostra ben disposat a llançar a les flames de l’estufa el seu gran quadre bíblic i faraònic dedicat al prodigi obrat per Moisés quan va separar en dos humides meitats les aigües del Mar Roig. I és el mateix Rodolfo , qui l’impedeix el calòric sacrifici. Però no ho fa pas per l’admiració que li pugui o no provocar el llenç, sinó per una evidència olfactiva: per evitar el tuf que desprèn una tela pintada quan crema . I en aquestes mateixes golfes que ens poden semblar tan romàntiques com vulgueu quan les contemplem amb la perspectiva que ens dona la comoditat més o menys burgesa -però que malgrat les seves pintoresques vistes dels sostres de París, no deixaven per això de ser caus de menys que dubtosa habitabilitat-, s’hi van allotjar després els més insignes impressionistes abans de ser considerats insignes, o els més il·lustres representants de l’avantguarda , abans que l’avantguarda estès altament cotitzada a les més cèlebres cases de subhasta i ocupés un lloc d’honor als més respectables museus . Però, i tornant al principi, el cas és que tampoc no cal residir a París, per tal d’experimentar la misèria bohèmia que et deixa glaçats els ossos i t’omple el rebost de teranyines : el mateix Puccini la va viure de ben a prop quan estudiava al Conservatori de Milà cap el 1880. D’aquesta època data la carta inclosa al programa de l’obra editat pel Gran Teatre del Liceu que el compositor li va escriure al seu oncle. I en la qual, li explica com de necessari li resulta que li enviï un reforç econòmic per tal de poder-se comprar una estufeta que l’ajudi a passar les seves molt fredes nits d’estudi. Com us deia al principi, sense aquest ajut potser haguessin acabat a la foguera improvisada pentagrames tan reeixits com el que ara ens ocupa.

LA BOHÈME | Liceu Opera Barcelona

Encara que ens fixem especialment en la Mimi i en Rodolfo, l’escenografia d¡Alfons Flores no  ens permet oblidar mai que aquests dos, formen part de la comunitat del “banlieue”.

 

L’ESTUFETA DE L’AMOR

I mentre l’art es fa fum a tal velocitat que el cos no té ni temps d’agafar la temperatura que li escau, en Rodolfo i el Marcello, tot servint-se de la bona escriptura que els hi proporciona el llibret de Luigi Illica i Giuseppe Giacosa, ens regalen una primera escena que constitueix una enginyosa mostra de la visió més alegrement romàntica de la vida bohèmia que ens pugui venir d’immediat al cap. Una escena servida a ritme de comèdia i alimentada no ja per les febles flames que surten de l’estufa, sinó per aquella joia de viure que pot trobar-li sentit de l’humor a la més elementals carències. I quan s’és prou jove i prou artista i prou bohemi, cap carència deixa tan afamat com ara la carència d’amor. “Tinc gelats els dits; gairebé, com si els hagués ficat en aquest enorme caramell que és el cor de Musetta”, diu ple d’enyorança i de gelosia el pintor, tot fent referencia a la seva coqueta estimada, ara mateix en braços d’un vell admirador del qual intenta aprofitar-se tant com pugui. “L’amor és una estufeta que ens consumeix massa… i massa ràpidament!”, repica per la seva banda l’escriptor, que ara té el cor lliure. Però que d’aquí no res quedarà impactat per la seva veïna Mimi, aquesta noia de professió costurera que tampoc es lliurarà de ser qualificada en algun moment de coqueta, i que també haurà de recórrer als serveis d’un amant ric quan la gana, el fred i aquesta tos que no es pot treure de sobre , l’obliguin a fer-ho.
Però de moment , i encara que l’ombra de la malaltia s’insinuï lleugerament, la Mimi se’ns apareix trucant a la porta d’en Rodolfo per tal de demanar-li un misto que encengui l’espelma apagada, i encenent ja de pas la passió amorosa del poeta .Això, abans que tots dos s’uneixin a la resta de bohemis companys de golfes, i enfilin cap el barri llatí on té lloc el gloriós i coral segon acte, per tal de celebrar la nit de Nadal al cafè Momus amb un bon sopar… encara que no sàpiguen com el podran pagar. I és que , fins que la misèria ensenyi el seu costat més fosc en els dos actes restants i la mort es faci del tot present , les butxaques buides continuen sent un atribut de l’alegre vida bohèmia tan susceptible de ser idealitzada. Per dir-ho en termes artístics i operístics , podríem dir que abans que s’imposin els rigors del verisme, encara queda temps de lliurar-se una mica a la vessant més gratificant del romanticisme.

 

LA BOHÈME | Liceu Opera Barcelona

En Rodolfo i el Marcello, alimentant la seva estufeta amb els pobres fulls d’una obra teatral ara convertida en combustible

 

LES FRÀGILS BASTIDES QUE FORMEN UN SUBURBI

 
Al muntatge d’Ollé , en qualsevol cas, el verisme s’imposa al romanticisme només aixecar-se el teló, sense que , d’altra banda, es deixi per això de seguir amb total fidelitat les passes del llibret original. I és que qui busqui aquí la fúria “furera” que deconstrueix convencions narratives al seu pas, pot sortir escaldat. Amb la complicitat de la magnífica arquitectura escenogràfica dissenyada per Alfons Flores, quan s’aixeca el teló ens trobem ja del tot immersos en l’urbanisme i entre els edificis d’un “banlieue ” que es mostra alhora tan imponent com poc sòlid. Des de l’interior dels habitatges ens arriba la llum amb la qual Urs Schönebaum (excel·lent també , el seu treball d’il·luminació) ens recorda la quantitat de vida que s’amaga darrera les finestres… mentre ens remarca alhora la inestabilitat a la qual està sotmesa tanta vida, mostrant-nos amb cruesa l’entramat de bastides que sustenta tota la construcció. Som a un barri presumiblement perifèric en el qual no cal ni esperar que les tarifes elèctriques es disparin com ho acaben de fer sense anar més lluny a casa nostra, per preveure que els talls de llum que no sempre arriba al pis seguint el conducte més legal, siguin constants. Som a un barri en el qual els artistes bohemis conviuen amb immigrants potser no sempre ni tan bohemis, ni proveïts de tots els papers necessaris; immigrants que prou feina tenen per sobreviure com per a preocupar-se de qui és el tal Bansky. Som a un barri multicultural en el qual probablement cada comunitat cultural funciona de forma aïllada sense barrejar-se massa o gens ni mica amb altres comunitats culturals. I som a un barri en el qual molt probablement els desnonaments estan a l’ordre del dia: només cal mirar amb atenció entre les ombres ( el gèlid acte tercer al llarg del qual no para de nevar, és revelador en aquest sentit), per a donar-se de les ombres que es mouen entre els portals i els locals buits, buscant també probablement aixopluc… o un lloc on vendre el cos per una estona al vianant que s’apropa a aquest indret buscant una mena de calor que no la proporciona ni la millor de les estufes … o un espai mínimament segur per ficar-se al cos la dosi del que sigui que ens pugui fer sentir una mica millor.
Ollé vol que en cap moment ens oblidem del pols del “banlieu” en el qual es troben instal·lats els nostres bohemis del segle XXI. I per això mateix, quan té lloc la ja esmentada primera escena en la qual les penalitats bohèmies son presentades amb un vernís de lleugeresa i humor romàntic, enlloc de fer que la nostra mirada es concentri exclusivament en els seus protagonistes , deixa que la llum neutralitzi la seva presència i la converteixi en un element més del conjunt. Quelcom que, visualment, pot desconcertat una mica al públic que busca amb delit centrar-se en aquests personatges que segurament coneix ja sobradament: no per res, som ficats a una de les òperes més estimades del repertori, i més representades a tots els escenaris mundials . Però que contribueix de forma ben acurada a entendre un dels objectius conceptuals bàsics de la proposta ; el de tenir sempre present l’entramat humà que envolta aquests bohemis.

 

Àlex Ollé estrena en el Gran Teatre del Liceu su arriesgada y furera versión de 'La

La nit de Nadal els carrers s’omplen de gent…i els manters es disposen a exhibir la seva mercaderia 

 

EL MOMUS DE LA MODERNITAT

Potser per això mateix, Ollé sembla sentir-se més incòmode quan, arribat el segon acte, l’acció es trasllada als voltants o a l’interior d’un cafè Momus que l’original situa al centre del parisenc barri llatí , i els carrers del qual s’omplen en aquest cas de manters que farien les delícies d’Ada Colau. Ollé es mostra més insegur, quan la seva posada en escena ha de buscar una resolució efectiva als moments de gran espectacle coral que Puccini ens proposa en aquest tram, ben conscient que l’intimisme envoltat d’alè tràgic de tot el que vindrà després , necessita ser contrapesat per l’espectacularitat col·lectiva d’un fragment així : al cap i a la fi, Puccini era un gran mestre del teatre musical. I com a tal, sabia molt bé com arribar al cor de les masses , sense manipular-les mai amb males arts … i oferint-li per contra la mena de música gloriosa i de gran espectacle escènic que enalteix l’emoció col·lectiva, sense vendre-la mai al millor postor comercial. Però diria que Ollé no acaba de saber què fer amb aquest material. I per això mateix, transforma l’entusiasta desfilada militar que podria crear un cert desconcert amb tant de cos uniformat aclamat pel poble eufòric, en una poc engrescadora desfilada de majorettes , tampoc tan hàbils en això de llançar els pals a l’aire i fer malabarismes amb ells, com per a justificar l’entusiasme que desperten al seu pas. I cau en el mateix error en el qual queia un muntatge de “Rent” que vaig veure a Londres fa uns quants anys: i ja entrarem a la segona part d’aquest Teló en els enormes lligams que existeixen, no solament entre l’òpera de Puccini i el llegendari musical creat per Jonathan Larson a partir d’ella, sinó també entre la contemporaneïtat reflectida en aquell espectacle i la que ara visualitza Ollé. En aquell cas, l’espectacle cometia l’equivocació de convertir el piset en el qual conviuen els protagonistes en un espai immaculadament blanc amb escala de cargol inclosa que des del seu radical minimalisme, més aviat semblava evocar un cobejat “loft” del Village. I mentre tant, , la sala alternativa amb gran barra de bar inclosa en la qual la Maureen ( l’alter ego de la Musetta de Puccini) presentava la seva trencadora performance, semblava més aviat adquirir l’aspecte d’un local escapat de la Barcelona del disseny dels anys 80-90 (aquesta Barcelona del disseny de la qual el colauisme renega ,”redissenyant” la ciutat de la forma més lamentable imaginable).
Ollé fa del bar-restaurant Momus un espai “trendy” amb vocació “hipster” – només cal veure com llueixen les seves cambreres- en el qual, d’entrada, mai aniries a buscar bohemis com aquells altres que freqüentaven el Momus de Puccini. I malgrat estar tan acostumat als muntatges de gran envergadura “furera”, Ollé desaprofita un xic la massa convencional mobilitat del cor coreogràfic i vocal del qual disposa, gairebé com si li resultés lleugerament sobrant el moment més vistós de l’obra.
Per contra, quan arriba la segona part (actes tercer i quart) , el director ens mostra la seva millor versió. Al molt correcte però no especialment destacable repartiment ( ofegat de forma puntual en segons quins moments –especialment, al llarg del primer acte- per l’eufòria orquestral de Gianpolo Bisanti ) , li manca potser també una mica d’embranzida interpretativa actoral . Però assoleix el seu millor nivell quan el drama que enfila cap a la tragèdia , s’apodera de l’escenari. La gran nevada que té lloc al tercer acte mentre pots entreveure com la marxa es resisteix a abandonar els locals oberts fins la matinada , i el retorn a unes golfes que ara ja han perdut tot el seu encant romàntic per tal d’ oferir només la seva més letal versió, assoleixen el grau d’intensitat que l’obra requereix. I els alts edificis aixecats per la imaginació d’Alfons Flores i el ritme intern d’aquest “banlieue” permanentment amenaçat per la realitat, en el qual ja ni sent molt bohemi pots negar l’evidència de la desolació que et surt constantment al pas, visualitzen de forma reeixida l’enfonsament del somni de joventut que ja transmetia la ploma de Murger a l’obra que va donar origen a aquesta obra mestra de Puccini. Tornarem a totes dues.

 

LA BOHÈME | Liceu Opera Barcelona

Les majorettes animen encara més l’ambient del Momus 

 

 

 

 

Author