Grandeses i misèries de la vida bohèmia (2)

Escrit per Ramon Oliver

07.07.2021

La colla de bohemis contemporanis i habitants de les “banlieue” que protagonitzen “La Bohème” en el muntatge de l’obra de Puccini dirigit per Àlex Ollé, han abandonat ja el Liceu. Tot i com ens recorda precisament aquesta mateixa versió de l’obra, la vida bohèmia s’adapta als nous temps i adopta noves formes, però de cap de les maneres té intenció de desaparèixer . I no pot fer-ho perquè, com assenyalava el mateix Ollé, al cap i a la fi , la vida bohèmia en té també molt de rebel·lia enfront les normes i els límits notablement vinculada al mateix fet de ser jove. Com deia alhora Ollé , aquesta és també una obra sobre la fam de viure d’un grapat de joves que es desprenen de tot el que els impedeix volar, pares inclosos . Doncs, tal i com vam quedar al Teló anterior, fem-li un ràpid repàs a algunes de les diferents formes amb les quals s’ha manifestat aquesta fam de viure , vinculada alhora a la llibertat emocional i sexual, a les inquietuds artístiques … i a aquella altra fam derivada dels pocs recursos econòmics dels quals acostumen a disposar els bohemis de soca-rel: un bohemi amb les butxaques plenes i sense el neguit de no saber si demà podrà menjar, no té cap dret a ser considerat com a tal! I és que, com va deixar dit Henry Murger al llibre que va assentar la imatge prototípica del bohemi tal i com ha arribat fins als nostres dies amb modificacions només superficials , bohemi és “tota persona que entra a les arts sense cap altre mitjà de subsistència que l’art en si mateix”. I com a mostra, la biografia de l’autor d’ “Escenes de la vida de bohèmia”, n’és el millor exemple.

 

Henry Murger - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

Tot i la respectable imatge que mostra en aquest bust que tampoc s’adiu amb la jove edat de la seva mort, aquí teniu al gran culpable d’haver definit com ha de ser la vida d’un veritable bohemi

 

 

OBLIDAT DE LA PLOMA, I AGAFA LES ESTISORES!
Això és precisament el que li deia el pare al jove Henry (nascut el 1822, i mort només 38 anys després, com toca quan ets un bohemi que neix en plena eufòria del romanticisme ) , quan se’n va començar a donar compte que no hi havia manera de treure-li al fill del cap l’idea d’aspirar a convertir-se en escriptor. I la mare n’ era una mica culpable, de l’eixelebrada glòria literària a la qual aspirava el nano: malgrat que ella mateixa era una obrera sense cap mena de formació ( o precisament , per això mateix), no feia altra cosa que encoratjar-lo a anar per aquest camí. Però el pare, que a més de tenir al seu càrrec una porteria es dedicava també a fer de sastre ( d’aquí ve allò de les estisores ) , era una d’aquelles persones per a les quals , tocar dempeus a terra, significa abandonar per complert els somnis creatius. Uns somnis que, en el cas d’en Henry, segurament van créixer encara més quan un llogater de la finca en la qual es trobava la porteria, va aconseguir que el noi treballés durant una temporada com a secretari ni més ni menys que de Lev Tolstoi, un dels grans gegants de la literatura russa.
El cas és que , amb Tolstoi o sense Tolstoi, quan la mare va morir, el pare no en va voler saber res més d’aquell fill lletraferit, i el va treure de casa. I aquí és quan Murger es transforma ja d’una vegada per totes ( al cap i a la fi llavors tenia ja 26 anys ; una mica més i se li passa l’arròs) en un bohemi a temps complet, vivint en unes golfes exactament iguals a aquelles en les quals viuen els ficticis protagonistes d’ “Escenes de la vida de bohèmia” ; d’altra banda, ells mateixos exactament iguals als seus amics a la vida real. Ja per començar, a qui creieu que s’assembla d’allò més el mateix poeta Rodolfo? Sí: ho heu endevinat. I és amb aquests mateixos amics, amb els que en Henry funda la “Societat dels bevedors d’aigua ”, en referència a les moltes ocasions en les quals no hi havia pressupost per a res més. Tot i que tampoc no cal amoïnar-se massa en aquest sentit: està comprovat que per molt escurades que tingui les butxaques, un bon bohemi sempre troba la forma de regalar-se la gola amb un glop de vi o una copeta d’absenta , d’aquelles que et deixa ben a gust encara que et cremi per dins. El cert és que la vida nocturna del nostre bohemi fundador de la bohèmia moderna, va ser prou animada com per a fer-lo passar més d’un cop per l’hospital . I en això segurament hi té quelcom a veure el comentari ple d’ironia fet per aquests germans Goncourt ( us sona el nom del més important premi que concedeix la literatura en llengua francesa?) que eren també bons amics seus . “C’est merveilleux, la maladie utérine de Murger pour la femme, le besoin qu’il éprouve de se frotter à une de ses peaux” (tireu mà del diccionari, tot i que em sembla que ja queda prou clar).

 

Illustrated books; Henry Murger - Scènes de la vie de - Catawiki

Així lluia ka coberta de les primeres edicions del llibre de Murger

 

UNA BOHEMIA DE PEL·LÍCULA
Tot i que quan veieu “La Bohème” – el llibret de la qual, per cert, suavitza d’allò més les vessants més carnals i més marginals del que va escriure Murger-, us trobeu davant una obra que desenvolupa la seva narració seguint una estructura argumental clàssica, el cert és que el material literari en el qual és basa, resulta notablement diferent. Tal i com indica el mateix títol , les “Escenes de la vida de bohèmia” que van sortir inicialment publicades per episodis en forma de fulletó a la revista “Le Corsaire” al llarg de la dècada del 1840, són precisament això: un seguit d’escenes que retraten aquest estil de vida, protagonitzades per aquesta colla de personatges tan propers al mateix autor. I qui- deixant de banda la lectura del llibre, molt recomanable- vulgui conèixer l’adaptació cinematogràfica que més s’apropa a l’estructura episòdica de l’original, ho té fàcil: l’estupenda pel·lícula d’Aki Kaurismäki “La vida de bohemia” (1992), resulta la millor l’opció. Tot i que el magnífic director finès, no intenti ni de lluny reproduir l’atmosfera del París dibuixat per Murger. Ben al contrari : la seva és una ciutat filmada en blanc i negre tirant a ben tristota i mancada d’encant, i retratada amb el molt particular i sempre agredolç humor amb tocs naïf i sobri esperit indie que el director d’ “Un hombre sin pasado” o “Le Havre” imprimeix a tot allò que filma. Retrobar-se amb els personatges de “La bohème” dibuixats des de tan singular i original perspectiva, es converteix en una experiència cinematogràfica tan fascinant com gratificadora.

La vida de bohemia – La vie de bohème – Zoowoman 1.0

Tres rostres ensopits, per a una pel·lícula memorable

QUAN L’ÒPERA EMMUDEIX

Esclar que qui prefereixi una visió més ortodoxa del tema ( tot i que alguns d’aquest títols tampoc vagin sobrats de ortodòxia ) , té també on triar. Aquí tenim com exemple “La Bohème” (1926) filmada a l’edat d’or del cinema mut – això, malgrat la inspiració operística – pel gran King Vidor, recuperada amb tots els honors el passat any 2020 pel Festival de Berlin, i protagonitzada per dues grans estrelles de Hollywwod: Lillian Gish i John Gilbert. Per cert que Gish es va preparar ben a fons, per tal de donar-li el màxim realisme possible a l’escena de la mort de Mimi: riu-te tu de la pèrdua o el guany d’uns quilos de més o de menys dels que presumeixen altres actors i actrius, quan ens volen deixar constància de com de sacrificada és la seva professió. El cas és que l’actriu preferida de D. W. Griffith , va realitzar diverses visites a hospitals i sanatoris per tal de conèixer totes les fases que desenvolupa la tuberculosi, la malaltia de la qual mor el seu personatge, i es va posar en contacte en aquests centres amb diversos malats terminals . I tres dies abans de la filmació, Gish va deixar de beure qualsevol líquid , per tal d’arribar al rodatge amb l’expressió demacrada que podem veure al film, i que va deixar espantat al mateix equip de rodatge. De fet , el seu coprotagonista John Gilbert , no va dubtar més en davant en posar-li traves a l’opció que havia pres Lillian. Tal i com ho veia Gilbert, era inimaginable que Mimi despertés en el seu enamorat una passió boja, tenint en compte l’aspecte gairebé cadavèric amb el qual ens la presentava Gish.
Parlant de “Mimi”; aquí va una delikatessen especialment reservada per a lectors fidels d’aquesta secció. Fa pocs mesos , li vaig dedicar al gran Noël Coward tres lliuraments de Teló Esquinçat , motivats per l’estrena de l’excel·lent obra de Llàtzer Garcia “Els somnàmbuls” que s’inspirava precisament en un text del britànic. I en aquests telons , va sortir sovint esmentat el nom de Gertrude Lawrence, amiga íntima de Coward, protagonista d’un grapat de les seves millors comèdies, i gran figura del teatre musical anglosaxó: cal recordar en aquest sentit que la mort li va sortir al pas just quan estava triomfant a Broadway de forma apoteòsica després de l’estrena del llegendari espectacle de Rodgers i Hammerstein “El rei i jo” . I posats a recordar, cal recordar també que Julie Andrews es va posar sota la seva pell al biopic “Star!”, una grans superproducció amb la qual la Fox va intentar repetir l’èxit aclaparador de “The Sound of Music (Somriures i llàgrimes)” (no per res, un altre musical de Rodgers&Hammerstein) reunint de nou a la seva protagonista i al mateix cèlebre director (Robert Wise) . Lamentablement, l’intent va esdevenir un tan monumental com injustificat fracàs comercial : com ja vaig fer llavors, reitero la meva recomanació, i us convido a buscar com sigui aquesta imperfecte però estupenda pel·lícula tan poc coneguda avui en dia.
Doncs, el cas és que la Gertrude va ser també la Mimi , en una peli del 1935 en la qual en Douglas Fairbanks Jr. ( un altre cognom amb molt de pedigrí al Hollywood clàssic) encarnava al seu Rodolf…lluint una planta que – com la del mateix Gilbert- , ja hagués volgut lluir al seu moment el seu alter ego Murger, el Rodolf original.

 

Vida bohemia (La bohème, 1926) de King Vidor - El blog de Hildy Johnson

Lillian Gish, disposada a arriscar la seva pròpia vida per tal de doanr-li veracitat a la mort de la Mimi 

LES ASPES DEL MOLÍ TORNEN A GIRAR!!!!
No; no us feu il·lusions: en aquesta Barcelona que – sense anar més lluny- , s’ha marcat com a màxim objectiu cultural impedir al preu que sigui – i el preu serà molt alt- que un dels més grans museus internacionals pugui obrir aquí seu ( està vist que això de gaudir de grans obres mestres de l’art universal , disposar d’un centre cultural de primer ordre, i enriquir el nostre paisatge a tocar de mar amb l’edifici ideat per un dels millors arquitectes mundials, és de lluny el pitjor que els hi pot passar als veïns i les veïnes de la nostra ciutat; cal protegir-los com sigui de tanta maldat ), quan les aspes de qualsevol equipament cultural deixen de girar, ho tenen molt cru per reprendre la marxa. D’El Molino que llangueix al Paral·lel amb les persianes baixades ( i que amb el temps ,pot acabar convertit en una ruïna tan maltractada com la de l’Arnau) , ni en hi cap noticia, ni (m’ensumo) n’haurà cap , fins que ja sigui massa tard com per a evitar el desastre definitiu. Si volem veure girar les astes d’un molí ple de gresca , trapezis, hits de la música pop, i fins i tot elefants, ens caldrà travessar de nou les portes del “Moulin Rouge!” que va començar a funcionar fa ja dues dècades ( no puc evitar exclamar als quatre vents allò de “ com passa el temps, si sembla com si fos ahir!”) en el qual fins i tot t’hi pots trobar Nicole Kidman coincidint amb Marilyn a l’hora d’afirmar que els diamants, segueixen sent els millors amics d’una noia ( i ara que no se m’enfadi cap feminista de soca-rel , si us plau, que ja n’anem prou plens de directives ideològiques com per no permetre’ns uns segons de relaxació). Potser algun despistat o alguna despistada, s’està preguntant què hi pinta aquí el Moulin de Baz Luhmann? Doncs, veritablement, si és així, vol dir que ho està molt, de despistat o de despistada: la peli de Luhrmann no deixa de ser en molts sentits una remake de “La Bohème” ( només cal recordar el seu molt bohemi tram inicial) en el qual la Satine de la Nicole es presenta com una barreja entre la discreta brodadora Mimi i la descarada seductora Musetta de l’òpera de Puccini, amb tocs de la Violetta de “La Traviata” de Verdi inspirada, alhora, en la Marguerite Gautier , “La dama de les camèlies “ creada per Alexandre Dumes (fill) tot partint d’una cortesana a la qual ell mateix havia estimat amb bogeria… abans d’assentar el cap de forma poc bohèmia. Per cert: aquest és el moment oportú per a recordar la molt oblidada òpera d’igual títol i molt similar llibret que Ruggero Leoncavallo ( “Pagliacci”) va tenir la mala fortuna d’estrenar l’any després que Puccini presentés la seva versió del tema: escolteu-la, i podreu comprovar que no es mereixia haver-se passat gairebé set dècades sense que ningú intentés recuperar-la. En qualsevol cas, i tornant a Luhrmann, si encara no n’esteu prou convençuts dels paral·lelismes abans esmentats , només us caldrà comprovar-los assistint a una representació del musical que ha acabat sorgint d’aquella pel·lícula, que es va estrenar a Broadway poc abans que la pandèmia tanqués tots els nostres molins lliurats a la disbauxa i l’espectacle, i que – si el virus que no para de donar guerra no ho impedeix- arribarà al Piccadilly Theatre de Londres el proper mes de novembre.
I no és tampoc cap casualitat que el mateix Luhmann hagués estrenat a l’Òpera de Sidney l’any 1993 una muntatge de “La Bohème” en format de teatre musical amb amplificació de veus ( totes elles, això sí, cantant en l’italià de l’original) i arranjaments orquestrals que abordaven la partitura de Puccini prenent-se moltes llibertats. Una dècada més tard ( és a dir , quan la febre “Moulin Rouge!” encara estava ben alta), aquell espectacle que situava l’acció de l’obra a finals de la dècada dels 50 del passat segle, arribava a Broadway , causant una notable sensació. Tot i que llavors, Broadway ja havia consagrat la seva pròpia “Bohème”: n’hem parlat tants cops que no cal insistir, però resulta inevitable recordar que l’any 1996, Jonathan Larson havia ressituat “La Bohème” a Nova York , substituint alhora la tuberculosi de l’original que li xucla la vida a la Mimi per la SIDA que li estava xuclant la vida a tants i tants bohemis i no bohemis del moment, i creant una nova partitura destinada a passar com si res de semblar una obra notablement innovadora , a convertir-se en un clàssic fulminant de la història del teatre musical.

Something to celebrate': Australian-produced Moulin Rouge! the Musical  lands 14 Tony nominations | Tony awards | The Guardian

Així de llampant llueix l’escenari de la versió teatral de “Moulin Rouge!” 

 

MANUAL DEL PERFECTE BOHEMI
Però cal acabar tornant a Murger: ell s’ho mereix. I cal també reconèixer que , tot i la bona acollida que van rebre els seus escrits entre bohemis i no tan bohemis intel·lectuals que representaven en qualsevol cas una minoria, la seva obra no va aconseguir una veritable projecció massiva fins que Théodore Barrière li va proposar convertir-la en peça escènica. Estrenada al Théâtre de Variétés el 22 de novembre del 1849, l’obra – que a diferència del que passava en els episodis publicats, potenciava la força dramàtica derivada de la mort de Mimi – va esdevenir un èxit rotund , fins i to entre aquella mena de públic que ni per casualitat hagués optat per viure una vida a l’estil bohemi. Un estil que dona lloc a tres categories de bohemi , ,que poso a la vostre disposició per si us sentiu temptats de seguir el mateix camí.
-El bohemi ignorat, l’artista pobre de solemnitat que deposita en l’art tota la seva fe, que té certa tendència a morir de forma molt precoç, i que el món acostuma a descobrir quan ja és massa tard per a que ell o ella se’n pugui beneficiar… tot i que no sigui massa tard per a que algú altre se’n pugui aprofitar de la seva fama adquirida “post mortem”.
-L’aficionat, que seduït per això de la vida bohèmia, fins i tot pot optar per lliurar-se voluntàriament a la misèria per tal de no fer mal paper i ser inclòs al grup: cal que us digui, l’opinió que li mereix aquesta tipologia a Murger?
-El veritable bohemi cent per cent genuí: el bohemi ambiciós i conscient del seu talent , que rep un cert reconeixement del seu no menys genuí entorn , que domina un llenguatge propi en el qual hi caben una mica tots els llenguatges, i que fa “de la seva existència quotidiana una obra de geni”.
Tornant a allò que deia Ollé: la fi de la bohèmia, es correspon amb la fi de la joventut. Arribat aquest punt, o et mors ( la millor opció, segons com t’ho miris) o et converteixes en un burgés . Doncs, malgrat haver rebut la Legió d’Honor, Murger va optar per aquest darrer camí. Per alguna cosa, a la seva tomba hi apareix esculpit l’àngel de la joventut; l’àngel que se’l va emportar abans que l’edat madura intentés temptar-lo amb l’aburgesament.

 

LA BOHÈME | Liceu Opera Barcelona

Els bohemis del Liceu dels quals ens acabem d’acomiadar