LA VIDA PENJADA D’ UN FIL, LA VIDA ENXAMPADA ENTRE DOS MIL FILS
No ho vaig poder evitar. Malgrat la diferència de context , estava jo admirant amb la boca oberta l’espectacle Plexus creat per Aurélien Bory i interpretat per la ballarina Kaori Ito, i em va venir al cap el musical Spiderman, els seus mastodòntics costos de producció i les tremendes dificultats tècniques amb un grapat d’accidents inclosos a les que s’havia enfrontat l’home aranya de Broadway.
Doncs que n’aprengui Julie Taymor: potser les coses li haguessin anat força millor i no s’hagués quedat sense feina, si enlloc de recórrer a l’exhibicionisme més espectacular, hagués recorregut a la imaginació desbordant i a la tecnologia d’alt nivell però presentada amb un embolcall del tot intimista en la que es recolza el muntatge de Bory i Ito. Aquí la tenim: la japonesa, sí que es transforma de veritat per moments en una veritable dona aranya enxampada en el mateix fil que li permet volar de forma inversemblant. Però que, alhora, l’encadena i l’obliga a tornar un i altre cop al punt de partida. Al cap i a la fi, una aranya sap com fer caure a la xarxa que ha teixit a les seves víctimes, però no deixa per això de ser també una mica presonera d’ella mateixa, sempre pendent del seu filat mecanisme de destrucció.
Plexus comença amb una escena que ens deixa molt clar com sovint no hi ha res més inquietant que allò que ens acompanya en tot moment, i sense la qual cosa, no podríem ni estar vius. Plexus comença amb el batec amplificat del cor de la ballarina; un batec que el moviment de la portadora d’aquest cor accelera o alenteix una mica al seu gust, en funció del ritme que adquireix el moviment del seu cos. Però un batec què, ho sabem, es pot també descontrolar per compte propi en el moment més imprevist.
Aquest batec, és el tènue fil que ens uneix a la vida. I és sens dubte el millor pròleg possible que pot tenir una proposta en la que la solitària ballarina es veurà ficada en una xarxa integrada per un parell de milers de fils disposats a dificultar cadascun dels seus moviments. Un cop finalitzat el pròleg cardíac és ella mateixa la que es deixa caure en una tela–matriu, un fals teló que adquireix formes inequívocament vaginals. Després d’això, ja tenim a la Ito immersa en aquest bosc de fils que, mitjançant una il•luminació del tot prodigiosa, tan poden adquirir la consistència de prims arbres amenaçadors, com simular una intensa pluja que no para de caure, com sotmetre a la desvalguda protagonista als sotracs d’una tempesta marítima que fa balancejar tota la plataforma flotant en què se sostenen lligats aquest fils.
Els fils també es poden tornar del tot invisibles. De vegades, i segons com els hi cau la llum traïdora que provoca miratges, ens pot semblar que no hi són, que no limiten res, que la ballarina es pot moure i enlairar al seu gust sense cap mena d’obstacle. Però hi són; i tant que hi són. Jugant a fer-los desaparèixer, Bory sembla recordar-nos els paranys de la percepció i les trampes en les que ens fan caure. Les mateixes en les que pot caure aquesta ballarina extraordinària obligada a realitzar un tour de force que la porta a actuar com si fos una equilibrista.
Plexus –no cal ni dir-ho, em sembla que ja ha quedat prou clar- és un espectacle tècnicament aclaparador i visualment enlluernador. Però és alhora un espectacle que mai no cau víctima de la seva pròpia bellesa. Aquesta, sempre està al servei del relat, sempre ens deixa una sensació torbadora, sempre serveix per visualitzar l’entramat de fils que mediatitza la vida de cadascun de nosaltres.
ARROSSEGANT LES PEDRES DEL TRENCACLOSQUES
Kaori Ito ha ballat en el passat alguna vegada sota la direcció coreogràfica de Sidi Larbi Cherkaoui, un ballarí i coreògraf pel qual resulta fàcil sentir devoció incondicional: Sidi porta anys oferint-nos espectacles fascinants i allò que se’n diu del tot multiculturals; propostes en les que tant pot compartir la sorra del desert amb una bailaora com ara Maria Pagés , com ficar-se dins un taüt en companya d’un grapat de monjos shaolin, com establir un lúdic duel de dansa tradicional kuchipudi amb una experta en el tema de la categoria de Shantala Shivalingappa.
Sidi posseeix talent, imaginació i humor a dojo. Però també els grans, cometen de vegades bonics errors. I el seu Puz/zle, tot i no ser-ho del tot i anar n’en també ple de moments esplèndids, s’assembla més a un error que qualsevol dels espectacles que li havíem vist fins ara, inclòs aquell altre irregular Babel que va passar per Temporada Alta. Una cosa és ben segura: amb tota la seva troupe de grans ballarins, amb tota la complexitat un xic grandiloqüent del seu aparell escenogràfic constantment transportat per aquests mateixos ballarins, amb tot el reforç d’un acompanyament musical en directe en el que conviuen veus i instruments arribats de Còrsega, el Líban i el Japó, i amb tota la transcendència del seu discurs, aquest puzle sobre els entrebancs que ens petrifiquen, no posseeix ni un sol moment tan intens com aquell altre Plexus farcit de fils vitals.
I és que si a l’espectacle de Bory la filatura adquireix un valor metafòric, aquí són les pedres les que exerceixen aquesta funció. No per res, Larbi va estrenar aquest espectacle l’any passat a una cantera d’Avinyó. I, tal i com ell mateix explica, a mesura que avançaven els assajos, va veure cada cop més clara la necessitat d’anar incorporant d’alguna manera les pedres de totes les mides i textures que s’anava trobant per terra a la seva coreografia. Les pedres i els murs són presents tota l’estona a l’escenari, delimiten i canvien constantment l’espai de representació, visualitzen obstacles comunicatius, diferències culturals, abismes religiosos, prejudicis de qualsevol ordre.
Però serveixen també alhora per crear ponts entre les persones i entre les comunitats. O per aixecar ostentosos monuments . O per extreure de la seva matèria les formes vives d’una escultura.
Sidi Larbi té per costum tendir cap a l’optimisme en les seves propostes coreogràfics: fins i tot del desgavell idiomàtic de Babel, n’acabava sortint una dansa col•lectiva en la que, tot respectant les diferències individuals, es podia arribar al ball compartit. Però a Puz/zle, entre tanta pedra i tant mur, Larbi deixa anar les seves inquietuds més fosques per tal de posar en evidència que, tot i que la construcció de l’edifici col•lectiu segueix sent possible, el camí no és pas un camí de roses, sinó de pedres punxegudes que es claven als peus i provoquen constants caigudes.
De fet, una de les primeres imatges de l’espectacle (i també, una de les millors) és la de la formació d’una gran escala que els ballarins intenten superar amb empenta, però que es torna cada cop més i més alta i més i més plena de vertiginosos perills que poden fer caure en l’abisme. I aquest abisme, no és aquí altra cosa que el forat que s’obra a la reiteració dels vells odis, a la discriminació de qualsevol mena, a la violència que esclata més enllà de la raó.
Molt bé; captat el missatge. Per moments, això és el que t’agradaria dir-li a Sidi Larbi si el tinguessis davant teu. És a dir: t’agradaria fer-li veure que les seves intencions conceptuals ja han quedat prou clares, que potser no cal insistir en elles perquè això va en detriment del ritme de l’espectacle i fa que aquest caigui en una durada del tot desmesurada en la que pot passar tranquil•lament que fins i tot la bellesa, resulti un xic avorrida. I pot fer fins i tot que els molts fragments de gran coreografia que passen per l’escenari, o la potencia que tenen imatges com aquella en la que s’evoca amb força el mur de Palestina, quedin contaminats per una certa sensació d’excés de transcendència.
Entenguem-nos; no solament no tinc res contra el creador que busca reflectir a les seves obres una certa transcendència, sinó que, de vegades, més aviat els trobo a faltar, quan veig que la tendència a fer de l’humor i la frivolitat l’únic instrument á utilitzar contra tota mena de crisi, es generalitza de forma també excessiva. Però entre això i la necessitat de remarcar un discurs de forma massa òbvia hi ha un pas.
I aquest pas aquí el dona més d’un cop el nostre creador. El que no impedeix que, malgrat la reiterativa claredat del seu discurs, de vegades sembli ell mateix una mica confós. I es lliuri, per exemple, a una acumulació de falsos finals que, més que res, sembla transmetre una certa incapacitat per saber com acabar el seu muntatge.
Tot això, cal insistir, sense negar les nombroses qualitats que acumula aquesta peça si l’examines pas a pas, si et fixes de forma aïllada en cadascuna de les pedres. Però la suma de qualitats, no pot evitar en aquest cas que entre l’obra i l’espectador que la rep, s’aixequi també una mena de mur que obstaculitza l’emoció.
O ETS TAN BÈSTIA COM NOSALTRES, O NO ETS RES!
Fixem-nos en el descomunal escarabat mida big size de Kafka. Quin fàstic! Quin horror, haver patit tan terrible Metamorfosi! I al principi, pots pensar que el pobrissó protagonista de la novel•la, al cap i a la fi no és altra cosa que una persona que està patint una estranya malaltia. Ell, no en té la culpa. Però a mesura que passa el temps, si que et pot arribar a semblar una mica culpable: alguna cosa deu haver fet o deu no haver fet, per haver acabat en aquest estat.
Potser fins i tot li ve de gust la seva nova pell (o el que sigui això que cobreix el seu cos irreconeixible). I tampoc no hi ha dret que ens amargui la vida als altres, a les persones que no compartim el seu aspecte. Per alguna cosa, a nosaltres no ens ha agafat el mateix.
Que aquest noi era abans el nostre familiar o el nostre amic? Abans era abans. Però ara és ara i aquesta estranya criatura que probablement s’ha buscat ella mateixa el seu propi mal, ja no pot ser considerada un dels nostres. Ningú no ens pot acusar de fer-li el buit, quan és ella la que ha renunciat al seu codi genètic.
Però ara, posem-nos en el lloc contrari. Que és precisament el que fa Ionesco a Rinoceront, una obra que no per casualitat ha sigut comparada més d’un cop amb el relat de Kafka. Imaginem que després d’aquell primer escarabat, en va venir un altre, i un altre i un altre. Que poc a poc, tots els teus estimats veïns, amics i familiars van anar adoptant una nova fisonomia animal . I que, lluny de sentir-se horroritzats pel canvi, semblen cada cop més còmodes, i es miren cada cop amb més estranyesa als que encara es resisteixen a donar el pas definitiu. És el que tenen els humans: fins i tot quan es tracta de millorar, es tanquen de vegades en banda enganxats als vells prejudicis. I tu, a què estàs esperant? En qualsevol cas: quan més esperis, més lluny et trobaràs de la teva comunitat. O és que potser vols qüestionar tu solet els gustos, les decisions i l’aspecte de la majoria ?
Evidentment, tant al relat de Kafka com a la terrible comèdia absurda de Ionesco, el que pot fer de tu un marginat o un dissident o les dues coses alhora, són sempre els trets diferencials que mantens envers la comunitat a la que pertanys. Però el que canvia de forma radical és que mentre amb Kafka l’element pertorbador i emprenyador és aquell que ha experimentat un canvi de forma involuntària, a l’obra de Ionesco és aquell a qui, voluntàriament, no li dóna la gana d’acceptar el canvi.
El cas és que quan Ionesco va escriure la seva obra a finals dels anys cinquanta, ho va fer tenint molt present la manera com el totalitarisme de caràcter feixista havia anant transformat en rinoceronts als ciutadans de la seva Romania natal allà cap la dècada dels 30, i com el contagi havia afectat d’allò més al seu propi pare.
Una mica més tard, per cert, aquest mateix pare es va transformar en un rinoceront de la causa comunista amb el mateix entusiasme radical que havia demostrat temps abans pels enemics del comunisme. I va demostrar així el que pretén també demostrar l’autor de La cantant calba al seu text. És a dir: que aquesta mena de transformacions, sovint no tenen a veure tant amb l’evolució del raonament ideològic de les persones, sinó amb la seva necessitat de sentir-se identificades amb el grup dominant i la seva por a ser excloses d’aquest grup i ingressar en la categoria dels oficialment desarrelats.
És per això mateix, i per la intel•ligència amb la que Emmanuel Demarcy-Mota ha dirigit l’espectacle, pel que l’obra de Ionesco, lluny de presentar les fissures provocades pel pas del temps i per la caiguda dels sistemes polítics reflectits en ella, es manté en perfecte forma. Del que es tracta, és de saber que pertanys al grup al que toca pertànyer ara, que no t’has quedat fora de res, que segueixes el dictat de la moda imperant, que estàs al dia. Si ara toca ser un rinoceront, cal ser-ho amb el màxim d’entusiasme i fer que tothom al teu voltant ho sigui. I està fora de lloc, preguntar-se què té de bo ser un rinoceront. Si et fas la pregunta, vol dir que no ho veus clar. I si no ho veus clar, vol dir que ets incapaç de reconèixer les veritats aclaparadores , encara que les tinguis davant teu.Vol dir, doncs, que no et mereixes formar part d’aquest col•lectiu que et dona seguretat.
Només cal veure les discussions que mantenen els personatges de l’obra quan comença a produir-se el fenomen transformador que acabarà devorant-los a tots (menys a un); intentar definir fins l’últim detall les característiques del primer rinoceront albirat, implica creure que les definicions ben perfilades et donen una mena de control absurd sobre allò que no et pots explicar de cap de les maneres. Però un cop t’has passat a la causa dels conversos, les definicions queden ja fora de lloc: el que toca ara és gaudir de la teva recent adquirida ( o recuperada, segons es miri) bestialitat.
Tot això, sap visualitzar-ho molt bé Demarcy-Mota. El seu espectacular muntatge, comença amb un to de comèdia lleugerament inquietant. Passa acte seguit a demostrar com la irrupció de l’element irracional provoca un veritable terratrèmol comunitari, mentre els seus brillants actors es juguen una mica el coll, i, penjats a plataformes en les que cada cop resulta més difícil mantenir l’equilibri, imiten als extres que s’enfonsaven en el Titanic de James Cameron.
Finalment, i a mesura que el personatge de Berenguer es va convertint en l’únic membre d’una Resistència que difícilment podrà resistir l’envit de tant rinoceront dominant, l’espectacle adopta cada cop més l’aspecte d’una tragèdia existencial amb elements de conte de terror; aquests caps d’animal cada cop més nombrosos, i aquests sons que emeten cada cop més esgarrifosos, són capaços de provocar més d’un malson. Però no ens enganyem; el veritable malson que amaga la faula , no es troba en l’aparició fantasmagòrica i en l’aparença de les bestioles, sinó en la nostra impotència per resistir els cants de sirena del pensament únic que ens ofereix a canvi protecció, i sensació d’estar afiliats a l’únic club vertader al que val la pena estar afiliats. El rinoceront que dibuixa Ionesco, no li imposa res a ningú; no actua a la manera en què ho faria un dictador matusser. Som els mateixos individus, els que adoptem de bon grat el seu aspecte per no quedar-nos fora d’ona.
D’ABOCADOR EN ABOCADOR
És el signe dels temps; fins que els brots verds es facin sòlides branques, i fins que aquestes branques, més enllà de l’economia divina dels macro quadres, puguin aguantar també el pes de la micro economia quotidiana dels ciutadans, seguirem veient les coses molt negres. I així les veuen també els nostres creadors que, darrerament, i per tal que la cosa resulti ben gràfica, s’han acostumat a transformar els abocadors als que van a parar els detritus del Sistema en escenaris habituals dels seus espectacles. I no solament a casa nostra: només cal recordar en aquest sentit el magnífic muntatge del musical Ragtime presentat l’any passat al teatre Open Air de Londres, i ubicat entre deixalles i més deixalles. A les deixalles han anat a parar també Sol Picó i els seus companys de Memòries d’una puça, el més pessimista espectacle d’una excel•lent ballarina i coreògrafa que sempre ha sabut presentar-se carregada de bon humor.
Aquest cop, l’humor queda força més diluït, entre tanta misèria d’abocador, tan personatge a la deriva i tant SOS desatès: només cal dir que Sol, en la que constitueix sens dubte la imatge més potent de la seva proposta, acaba l’espectacle ficada dins una immensa ampolla llençada al mar, i convertida així en un crit de socors que probablement ningú no escoltarà.
La de l’ampolla és sens dubte una idea brillant, d’aquelles que serveixen per arrodonir una proposta escènica i acabar-la de forma impactant. Però és també una idea que deixa encara més a la vista les descompensades irregularitats de tot el que hem vist abans. I és que aquest cop, i malgrat alguns solos magnètics i algunes escenes reeixides, Picó se’ns queda una mica a mitges: al seu espectacle amb alguna cosa de negre remake d’El màgic d’Oz ( no hi falten ni el clàssic Over the Rainbow ni el camí de rajoles grogues) li costa molt d’arrencar i li manca intensitat i una mica més d’originalitat coreogràfica, i li sobra alguna que altre reiteració. Gairebé com si la creativitat de la seva autora, s’hagués deixat contagiar una mica massa pel desànim del que ens està transmeten.
L’altre gran abocador d’aquest Grec 2013 és el que ha triat Lluís Danés per situar-hi la seva Wasteland, un espectacle que la veu de l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano omple de poesia de la misèria, mentre el mateix director intenta remarcar alhora el to poètic d’aquest espai devastat. Tot plegat mentre –com cal esperar a qualsevol proposta de Danés- la música de Lluís Llach no deixa de sonar.
Wasteland, això no ho dubto, és d’aquells espectacles que acostumen a agradar més o menys a tothom, precisament per la seva imatge poètica amb un punt de surrealisme, pel seu missatge de solidaritat amb els desheretats de la terra, per la seva forma de barrejar música, teatre i circ, i –naturalment- per la presència sonora de Llach: la capacitat evocadora que poden tenir aquestes cançons seves que hem escoltat tota la vida, que en van ben plenes de reivindicació i de càrrega emotiva i que aquí ens arriben presentades en format instrumental, és molta, i ja se sap de quina manera una bona banda sonora pot reforçar l’impacte d’una pel•lícula o d’una obra escènica.
Però Wasteland és també un d’aquells espectacles que a mi em transmeten la sensació d’haver-se anat gestant gairebé amb el pilot automàtic creatiu funcionant a tota màquina. La seva poesia, em resulta mecànica. El seu marc escenogràfic, em sembla elaborat a partir de descarts de Tranuites Circus i el ja força inferior Llits,els dos muntatges anteriors de Danés.
La personalitat del solitari personatge que interpreta Manolo Alcántara, la trobo sospitosament propera a la que mostra James Thiérrée als seus també una mica poètics però força més estimulants i imaginatius muntatges. I la forma de ficar a Llach de per mig, em sembla una mica mancada de criteri: es diria que es tracta d’ajuntar una al costat de l’altre moltes cançons seves, sense parar-se mai a pensar quina funció concreta venen a complir en aquell moment concret. I aquests temes no són temes neutres, tenen darrera seu molta història. Quan aquí sona La gallineta i allà sona T’estimo, es dona per suposat que l’elecció, obeeix a un criteri determinat. Però en aquest cas, això sembla suposar una mica massa.