Doncs si, ho he de reconèixer: tot seguint per l’antiga fàbrica Fabra i Coats (per cert, quina gran capacitat de suggestió i quantes possibilitats escèniques ofereixen aquests vells recintes industrials) el teixit urbà de la Filatura de Teatro de los Sentidos, vaig perdre el fil. No; no vull dir amb això que vaig perdre el fil que la gent de la companyia et dona primer per prendre-te’l desprès, (no havíem quedat que aquest fil tenies que tenir-lo sempre ben a mà si volies saber quin era el teu destí a la vida?) i per tornar-te’l a donar mes tard, amb les conseqüències dramàtiques, que això pot tenir, quan vas a l’autobús cap a casa teva, i no saps ben be que fer amb el ditxòs fil i tens la sensació que llençar-lo a les escombraries seria com una mena de sacrilegi que, igual, se’t pot transformar en una maledicció; ja veieu, quants mals de cap, i dilemes morals, et pot portar un tros de fil. I, és clar, tampoc vull dir que perdés el fil narratiu del que m’intentava transmetre la companyia; un missatge, d’altre banda, tan bàsic que no captar-lo, resultaria d’allò més preocupant. El que vaig perdre definitivament, és el fil emocional que, d’altre banda, els darrers espectacles de la companyia ja havien deixat mes d’un cop penjant d’un fil. I que aquí, es trenca sense cap mena de dubtes, tot posant en evidència fins a quin punt, allò que en altres ocasions havia semblat màgic, esdevé ara pura rutina. Sincerament; crec que hi ha una diferència clara entre l’estil i la fórmula. Quan un creador arriba a definir un món personal que resulta, alhora inconfusible i prou atractiu com per despertar la fascinació (o, fins i tot, el rebuig radical) dels que el contemplem com espectadors, em sembla injust tirar-li en cara que desprès li sigui fidel a aquest estil. Per posar exemples d’estil aclaparador: jo, no li hagués demanat mai a Fellini, que deixés de filmar com només Fellini sabia fer-ho. Ni li hagués demanat mai a Wagner que renunciés a la seva sonoritat i al seu estimat leitmotiv. Ni a Renoir que deixés de contemplar el món amb ulls impressionistes. Està molt be, que un creador amb el tarannà de Picasso tingui la necessitat de re inventar-se cada cinc minuts. Però, també està molt bé que una coreògrafa genial com Pina Bausch et pugui sorprendre i meravellar un i un altre cop a partir de la repetició d’uns trets estilístics als que ella va saber sempre trobar noves perspectives i intensitats. El que ja no està tan be és deixar que l’estil es converteixi en la rutina de la que parlàvem abans i transformar els espectacles en l’aplicació d’una formula. I tampoc està be, vendre l’imatge dels producte artístic particularitzat, quan en realitat, el que estàs oferint respon en molts sentits als paràmetres de la cultura globalitzada. M’explico. Agafarem el cas de Comediants, una altre companyia que va saber com inventar-se un bonic estil, però que amb els anys ha deixat massa sovint que aquest estil s’apliqués com una formula. Quan Comediants, ofereix un espectacle itinerant teòricament pensat per celebrar la capitalitat cultural de Salamanca, i veus que, aquest espectacle, canviant només uns quants noms és exactament el mateix que ha servit per celebrar un aniversari del Festival Grec, i te’n dones conte de fins a quin punt, la imaginació, es pot transformar en una franquícia.
Tornant a Teatro de los Sentidos, ja pot parlar Enrique Vargas dels fils invisibles que marquen el batec ocult de Barcelona; un cop et fiques al itinerari de Filatura, i deixant de banda un parell de referències circumstancials, veus molt clar que aquest itinerari que, de fet, ha recorregut ja diferents ciutats europees, està pensat per adaptar-se gaire be sense cap canvi a qualsevol lloc que vulgui contractar el muntatge. I ho entens: no estan els temps com per anar malbaratant a nivell local idees a les que se li pot treure un suc universal. Però sap una mica de greu veure com això s’intenta ocultar. I sap molt mes greu comprovar que els nous itineraris no són altre cosa que retalls, pedaços cosits d’altres itineraris molt mes reeixits, brillants i hipnòtics.
I ara, anem-nos al cas contrari del que parlàvem abans, el del creador fidel a ell mateix que es renova constantment sense canviar per això d’estil, com es capaç de fer el millor Bieito. Que, evidentment, no és el del irregular Tirant lo Blanc o la directament fallida Los Persas, sinó el del magnífic Don Carlos amb el que es va posar punt i final a un festival Grec, d’altre banda, no tan magnífic. Sempre ho he dit: el millor Bieito, malgrat les aparences, i malgrat la seva descarada forma de jugar amb els clàssics, retallant texts més o menys sagrats, i presentar-los amb afegits teòricament inversemblants, és sempre radicalment fidel a l’esperit de l’autor a qui està dirigint cap el seu propi univers escènic. Se molt bé que alguns espectadors del seu Don Giovanni, (per posar només un exemple) m’ho negarien horroritzats, però n’estic convençut de que les transgressions Bieito, mai no en tenen res de traïcions. I aquí teniu la mostra, amb aquest Don Carlos en el que les paraules del santíssim fundador de l’Opus Dei (que al cel sigui) es confonen amb les del text original, tot reforçant encara més allò que va deixar dit Schiller. Quan Bieito barreja el pasdoble i la veu del Mike Jagger més diabòlic, quan transforma la cort Felip II i la mateixa Espanya en un mòrbid hivernacle en el que les plantes s’alimenten dels cadàvers del poder, quan infantilitza al màxim al príncep malalt d’amor carnal i desamor paternal, o quan converteix les intrigues de palau en un malson cantat, és la veu de Schiller la que s’escolta sempre darrere la imaginaria de Bieito. En tot cas, si d’alguna cosa, s’hagués de queixar Schiller, (i amb ell, gairebé tots els autors que han passat per les mans d’en Calixto) hauria de ser de la forma com els seus idealismes romàntics, queden aquí marcats pel fracàs pessimista d’una realitat feixuga i opressiva que es resisteix als canvis amb sang i foc. Clar que no serè pas jo, qui li negui a Bieito la raó que li dona l’historia.
I, ja posats a ser pessimistes diria que tampoc la programació del Grec convida a pensar amb optimisme. Com a mínim, a nivell creatiu, les coses no han anat del tot bé, en aquesta edició. Fins i tot aquella alegria que ens havien donat en altres ocasions els creadors mes experimentals reunits per Inn Motion, ha semblat funcionar aquest cop amb un cert cansament i amb fórmules (un altre cop, la paraula) que, en alguns casos, sonen un pel esgotades. Aquí tenim com exemple l’espectacle de Julio Wallovich Las Listas, que ha sigut molt aplaudit, però que, a mi, m’ha provocat l’efecte d’un Beckett de segona divisió (les referències a Godat i a Fi de partida, son de llibre de primària) sense la capacitat torbadora del mestre, i amb una tendència al missatge evident i a la pretenciositat que l’autor de Dies Feliços, mai no s’hagués permès. I aquí tenim, directament arribada des de Bielorússia, a la gent del Bielorús Free Theatre. Venint de on venim no costa gens solidaritzar-se amb la seva denúncia (farcida de rock i humor) del sistema amb trets dictatorials que, més d’un cop, ha portat a la companyia cap a la garjola. Però ja costa una mica més, solidaritzar-se amb la reconversió d’aquesta denúncia en un espectacle que per moments, es converteix en una mena de narració de velles batalles ideològiques explicades per antics combatents. I en el que, tirant per la via del pensament bàsic sense masses complexitats de per mig, es fa una elogia de les capacitats alliberadores dels pantalons texans, versus les capacitats alienants del vestit i la corbata digne d’un “fanzine” dels anys 60.
Pel Grec, s’ha passejat una Ifigènia, la de Jordi Coca, amb aires de transcendència, ritme ensopit, i escassa capacitat per oferir una visió renovada de la tragèdia, malgrat els esforços del text, i la un pel infra-utilitzada capacitat visual de la companyia Marduix. I s’ha passejat un Edipo en