Dóna gust, comprovar que Josep Maria Benet i Jornet, torna a estar en plena forma. Dóna gust, veure com l’autor, ha deixat de banda per complert aquella esforçada voluntat de fer fulletó d’art i assaig tan visible en la decebedora Salamandra. I també, ha deixat el to efectista que feia de L’habitació del nen un hàbil parany. Nosaltres, mai hem oblidat que Benet i Jornet, és un magnífic autor. Però era ell mateix, qui semblava entossudit en demostrar tot el contrari amb obres com Olors, o com aquella trista comèdia anomenada Això, a un fill, no se li fa. El millor Benet i Jornet, el de Desig, o Fugaç, o E.R. o Testament, és el que ara fica tancats al saló d’una casa de poble (que potser té dos plantes i soterrani, o potser no), als dos personatges únics de la seva darrera obra. He dit únics? Doncs, no ben bé. Com sempre passa en aquestes coses, hi ha absents que estan molt presents també a l’escenari. I, com sempre passa entre dos persones, està la imatge que cadascú d’aquests dos desconeguts que els coneixen millor del que ens fan creure, vol donar al seu interlocutor. Una de les grans troballes de Soterrani, és aquest joc espectacular que teòricament, porta a que els personatges ens facin revelacions que no volien fer-nos. Però que, en realitat, ve a demostrar que aquests protagonistes, se’n morien de ganes de fer-les, de reconèixer-se l’un en l’altre, de deixar-se d’una vegada d’ocultacions per posar ben clar el desig damunt la taula. Sense ser massa explícits: hi ha a l’obra un personatge que, en opinió d’alguns, busca el càstig per poder així expiar els crims del passat, i el plaer que aquests crims li havien proporcionat. Però que, segons la meva opinió, no vol expiar res. El que vol, és recuperar aquell plaer experimental, i situar-se per fi a l’altra banda, al lloc de la víctima… Si us diu que ho vol fer per pagar així la seva culpa, us estarà enganyant, i s’estarà potser enganyant a ell mateix. Ho vol fer perquè mentre infligia dolor, es preguntava pel plaer que potser podia proporcionar aquest mateix dolor. Ho fa perquè repetir el paper de botxí, ja no li pot proporcionar el gustet d’altres temps. Aquí, els actors que han jugat a fer de botxí, tenen ganes de deixar de jugar. I els botxins de debò, tenen ganes de provar la cosa des de l’altra banda. Entre molts altres encerts, Soterrani té la qualitat de no entrar en el terreny dels moralismes d’estar per casa. De situar-nos a tots davant d’inquietants preguntes entorn a la nostra pròpia capacitat de transgressió. A la que et descuides, la bèstia es mostra amb tota la seva força. Encara que ho faci amb el to gairebé sempre educat de dues persones que poden suggerir-nos les coses més perverses, sense posar-se mai a fer soroll i trencar plats, com si fossin dins d’una clàssica comèdia italiana.
Una comèdia, posem pel cas, com L’home, la bèstia i la virtut, aquesta obra de Pirandello que pot semblar (que de fet, és) menor, si la comparem amb tanta obra mestre com ens va deixar el creador d’Els gegants de la muntanya. Però que no per això, deixa de ser un text notable, molt divertit i un pèl demolidor. Ja sé, que el pis en el que viuen el senyor i la senyora Perella (un piset ben maco, per cert, gràcies a l’encertada escenografia de Montse Amenós) no té res a veure amb l’inquietant Soterrani de Benet i Jornet. Però no em negareu que també aquí a dins, passen coses tremendes. I la direcció de Pep Pla, no fa altra cosa que assenyalar-les encara amb més força. És ben trist, l’adulteri que la senyora Perella viu amb el profe particular del seu fill, aquest senyor Paolino amb el que Eduard Farelo exhibeix ben a gust tots els seus recursos còmics. És ben trista, la infància d’aquest fill a qui el pare maltracta amb tanta facilitat com la que gasta per maltractar a la dona. Fins i tot, és ben trista, la història del mateix capità Perella, aquest home despòtic, cruel i tirànic que, quan va a casa de la seva amant, es converteix ell mateix en víctima del mal geni no menys bestial de la seva segona dona. Pirandello, sap com buscar la rialla popular amb bons recursos infalibles de la comèdia clàssica. Especialment, de la comèdia clàssica a l’estil llatí. Però construeix alhora un petit drama domèstic en el que cap personatge té cap mena de sortida per sentir-se mínimament bé amb ell mateix. I el que els interiors domèstics, poden convertir-se en caus tan perversos com el més pervers soterrani.
Ja posats en el tema Pirandello, és llàstima que Carlota Subirós, no se n’acabi de sortir en el seu muntatge de L’home de la flor a la boca. I és llàstima, perquè Carlota, desaprofita així els molts elements de qualitat reunits a l’espectacle. Subirós, té una mena de feblesa: a la que pot, fica una ballarina a l’escenari, sense tenir massa en compte fins a quin punt, la coreografia vindrà a completar el text de l’obra que s’està representant, o actuarà justament contra aquest text. Això, és justament el que li passarà amb Otel•lo. I això, és el que li torna a passar aquí. Les intervencions coreogràfiques d’Elena Alonso (que, d’altra banda, tampoc són massa imaginatives i recorren a moviments que recorden en excés als de tants altres espectacles de dansa) mai ajuden a crear l’atmosfera dramàtica de l’espectacle. I, quan el magnífic Lluís Soler tanca definitivament la seva boca amb flor malalta inclosa, actua directament contra aquesta atmosfera, i l’omple d’una forçada poesia del gest no gaire convincent. Potser, el primer problema cau en el fet que L’home de la flor a la boca, és un conte esplèndid, però massa curt com per poder omplir amb ell tot un espectacle, a no ser que siguis Vittorio Gassman, i l’integris dins una vetllada en la que hi caben també altres monòlegs ben diferents.
Carlota s’esforça amb estil (la seva utilització de l’espai de la Biblioteca, la intel•ligent il•luminació o l’ús que en fa de la sorra del terra, ho deixen clar) per tal de donar-li unitat a un muntatge que, a més a més dels elements coreogràfics, incorpora també una altra història breu de Pirandello (Un dia) interpretada per Jordi Oriol (millor en aquest fragment, que quan té que posar-se a escoltar a Lluís Soler més o menys en silenci). Però el conjunt, perd emotivitat i força; resulta més estètic que convincent. Tot i que jo de vosaltres, no em perdria els fantàstics vint minuts de gran teatre que ens ofereix Soler.
Tampoc em perdria l’Ivonne, princesa del Borgonya que dirigeix Joan Ollé. Encara que només fos per tornar a comprovar que Ollé no ha oblidat gens ni mica quina era la idea de Fabià Puigserver, quan va dissenyar el fantàstic espai del Teatre Lliure de Montjuïc. De vegades, ens passem temporades llargues en les que la successió de muntatges representats en un escenari a l’italiana, ens fan oblidar que la sala del Lliure, està plena de possibilitats escenogràfiques no sempre utilitzades. Que aquí, el públic pot estar ubicat sempre a llocs diferents, segons les necessitats i l’estil visual de cada espectacle. I que l’escenari, tant pot situar-se enfront, a un costat, o al mig mateix de la sala. Com torna a fer Ollé amb aquesta princesa. Hi ha qui troba que, en aquest espai tan enlluernador, tan blanc, tan ple de fascinants efectes d’il•luminació, l’obra de Gombrowicz perd una mica el seu humor esfereïdor i el seu caire grotesc. I potser això, sigui una mica veritat. Però, a canvi, Ollé remarca els aspectes més sinistres del conte, deixa encara més en evidència el desconcert tràgic de tots els que envolten a aquesta princesa que no li cau bé a ningú, mostra entre tant de blanc, els colors més negres de la farsa. També la Cort del Príncep Felip, s’assembla per moment a un soterrani pervers, o a una d’aquestes llars en les que sota les aparences més tranquil•les, s’amaguen els més terribles presagis.
Per cert que això de trobar-te al mig de comèdies que, a la que menys t’ho esperes, et deixen amargat, és també una nota dominant a la nostra cartellera. Aquí teniu l’exemple d