Deixeu que ho digui des de bon principi, així em quedo ja descansat: Héctor Alterio és un actor magnífic, en això tots, estem absolutament d’acord), però, quan es tracta de teatre, fa eleccions ben desafortunades. Ja, ja sé que amb la quantitat de premis que es va emportar amb Jo, Claudio, sembla un absurd dir que interpretar a l’emperador falsament babau, va ser un error. Però és que l’espectacle, era dolent amb ganes. I fer espectacles dolents, a partir de novel•les boníssimes, hauria de ser declarat pecat mortal pel Vaticà, si el Papa es preocupés més per la cultura, i no tant pel sexe que practiquen creients i no creients. Un pecat, i dels grossos, és veure en què ha quedat reconvertida la novel•la de Sábato que porta el mateix títol que l’espectacle, El Túnel però que, en molts aspectes, és ben bé una altra cosa. La veritat és que, quan estàs assegut al teatre, contemplant com Alterio i els poc brillants actors que l’acompanyen a l’escenari, s’esforcen en fer broma i fer-nos riure amb allò que, al llibre, és un esgarrifós recorregut per les paranoies més íntimes del més obsessiu dels personatges, t’entra un dubte: no serà, tot plegat, un problema derivat de la manca de confiança? És com si, els adaptadors, no s’acabessin de refiar de que el públic estigui preparat per rebre des de l’escenari una mica de neguit. I és com si fos obligatori que, per convertir un producte en comercial, el drama tingués que passar per un reciclatge fins quedar reduït a producte light apte per a les grans audiències fetes ja a que tot és comèdia. Aquí, m’agradaria veure a tots els que s’enfaden tant quan un director trencador t’agafa un Shakespeare o un Calderón, i se l’emporta de copes a un after. Els canvis d’època, les reinterpretacions lliures, les audàcies formals o, fins i tot, els textos detallats, no tenen perquè ser un sacrifici. Però les traïcions sense gràcia a l’essència de l’original, si poden fer-ho.
Parlant de desconfiança, i anant ja cap a coses una mica més serioses. Diria que, aquest cop, amb Els estiuejants, a l’estupenda Carlota Subirós, li ha mancat una mica de confiança en ella mateixa. La directora de l’esplèndid L’oficiant del dol, va oferir la passada temporada un magnífic espectacle, Marie i Bruce, que si era tota una demostració de confiança. La forma brutal amb la que Subirós s’enfrontava a l’escenificació d’una crisi de parella a les seves acaballes, la densitat que adquirien a l’espectacle els silencis, l’avorriment, la agressivitat i les accions repetides, eren tot una rissa resolt per Subirós amb talent aclaparador, malgrat que el muntatge fos rebut per públic i crítics d’una forma ben freda. Amb Gorki, Subirós es mostra més cautelosa. I, fins i tot, una mica retòrica. Quan veus (i la directora, es preocupa de que els veiem ben vistos) els paral•lelismes existents entre el grup humà que es passeja per l’obra centenària, i nosaltres mateixos, sobren les imatges fílmiques que ens transborden als dies de la Revolució d’Octubre. I sobren aquells personatges vestits d’època que, com fantasmes del passat, travessen de tant en tant l’escenari. Subirós assoleix moments esplèndids, i té al seu abast un notable espai escènic, i un grapat de boníssims intèrprets. Però la seva és una proposta massa distant, mancada de temperatura emocional. I un pèl desaprofitada, des del punt de vista interpretatiu. Posem dos exemples: Áurea Márquez, magnífica al llarg de la primera part de l’espectacle, però caient en recursos excessivament reiterats al segon acte. O Vicky Peña, sens dubte una de les nostres actrius més sensacionals, i aquí distant en excés, malgrat l’emotivitat combativa del seu personatge.
Ja que estem al Lliure, veient un espectacle potser no rodó, però si imprescindible, i ple de reflexions entorn a la mort de les ideologies, no us costa res baixar les escales i les tensions revolucionàries, i preparar-se per viure entre rialles una Last Chance, Última oportunitat. Hi ha qui troba que la Carol López de Last Chance s’ha quedat una mica curta, i que el seu nou divertiment no arriba a l’alçada d’aquella V.O.S. que ens va deixar a tots amb ganes de més. Doncs jo, la veritat, feia molt de temps que no reia tant a gust a un teatre, i que no em trobava amb una comèdia tan lliure de convencionalismes de gènere com aquesta. I a Carol i els seus brillantíssims actors / co-autors (cal no oblidar el joc d’improvisacions que dóna origen al muntatge) els hi sobra talent per crear-te a l’escenari aquella sensació d’espontaneïtat que, en altres espectacles deixa massa a la vista el treball feixuc que hi ha al darrera. Carol, (i això, ja ho demostrava a V.O.S.) pertany a aquella categoria de creadors que sembla està re-inventant un gènere (en el seu cas, la comèdia) a partir de l’acumulació de referències al•lienes sàviament vampiritzades. En això, és com el seu admirat (i admirable) Tarantino ja es pot ficar a una pel•lícula els homenatges més visibles, que el resultat final, sempre és tarantinià fins el moll de l’os. Potser un exemple: quants cops no hem vist al cinema o al teatre un personatge com el que interpreta a l’obra Paul Berrondo, quan es posa en la pell d’un tendre xapero / travelo amb aspiracions artístiques i devoció per Barbra Streisand? Però el de l’obra, com la dona fatal o l’actriu insegura (aquí, tothom fa més d’un personatge) amb les que es llueix una Dolo Beltrán trencadora, t’acaben resultant als cinc minuts éssers de carn i ossos amb prou personalitat com per no assemblar-se a ningú més. I, quan es poseu tots plegats a fer una barbacoa porteña i un pèl cutre, ganes t’agafen d’aixecar-te de la butaca, i compartir una birra ben fresqueta amb ells.
Als executius tan estressats que, darrerament, ocupen la nostra cartellera (35.4 Estem quedant fatal, Push Up 1-3) els hi recomanaria una bona visita a aquests espectacles, originals, brillantíssims i reconfortadament divertits.