Estranya doble coincidència, la que ha tingut lloc darrerament a la cartellera de Barcelona. Què ho fa, quin misteriós factor ha d’haver intervingut per a que, de cop i volta, una noia arribada des de la més clàssica antiguitat com ara l’Electra que s’expressa amb paraules de Sófocles, ocupi alhora dos escenaris barcelonins? ¿Què ha passat, per a que, al mateix temps, una directora i un director, hagin trobat que aquest era un bon moment per recuperar La música, una antiga obra de Marguerite Duras escrita en forma de guió televisiu l’any 1965, i presentada més tard en forma de peça teatral, en una versió revisada que, precisament per això mateix, porti per títol La música segona? En qualsevol cas, això dona lloc un cop més a entrar en aquell joc de les comparacions que, malgrat la seva mala fama, d’odioses, no en tenen res. I de comprovar com un mateix personatge, pot semblar una persona radicalment diferent, segons qui sigui qui s’ha ficat en la seva pell, i segons les intencions que porti qui estigui dirigint els seus passos. Ja em direu, sense anar més lluny, si poden haver-hi dues formes més diferents d’encarar-se a la venjança que les que mostren l’Electra de Tilda Espluga que ha inaugurat el funcional i molt agradable nou espai escènic del Teatre Akadèmia, i l’Electra de Clara Segura que ha transformat la Sala Petita del TNC en quelcom semblant a un trosset de les ruïnes d’Empúries amb gran xiprer inclòs. Vestida amb parracs, l’Electra / Tilda sembla en tot moment al llindar de l’atac de nervis, demana “sang”, fins i tot quan roman amb la boca tancada, necessita exterioritzar la ràbia amb tothom, i en tot moment. Ben lluny d’aquesta, d’altre banda, molt honesta i molt correcta interpretació plena de crispació, la memorable Electra / Clara, prefereix transmetre el seu dolor a mitja veu, i no pas a crits. Mostra amb la sobrietat de la seva vestimenta quin és el lloc que ha decidit ocupar a una cort que li fa fàstic, però prefereix la mesura a l’excés. És mostra sempre absolutament ferma, a l’hora de reclamar la mort de la mare i del seu còmplice – amant. Però no pot evitar que, per molt enfurismada que estigui, el rostre, delati de tant en tant l’ombra d’un dubte no formulat, i la tristor que li provoca tenir que complir un pla tan terrible. La de Clara Segura, és una interpretació tan rica, que fins i tot, és podria dir que és massa bona: la seva qualitat, i la seva quantitat de matisos, deixa encara més en evidència les moltes mancances detectables en tot el que l’envolta, i, especialment, en els seus companys i companyes de repartiment. Només Mar Ulldemolins, aconsegueix desmarcar-se del to amb certa tendència a la declamació impostada que les actrius de Q-Ars venen mostrant als seus més recents espectacles, -inspirats, com aquest mateix, en la tragèdia grega en totes les seves variants- i que Oriol Broggi, no s’ha molestat tampoc en rectificar. I és una veritable llàstima, per que estem parlant d’actrius molt notables que, en altres èpoques, havien donat bones proves de la riquesa dels seus registres interpretatius. Clar que encara pitjor resulten les coses, quan qui ocupa l’escena, és l’ensopit Orestes de Borja Espinosa: decididament, la sanguinolenta gesta que té entre mans, sembla anar-li una mica massa gran. De la proposta de Broggi, em quedo amb el xiprer, l’escultura a l’estil Giacometti, la melangia molt a la manera de Broggi que transmet per moments el so d’una guitarra, la molt acurada il•luminació i, -naturalment, i per damunt de tot- l’estupenda Clara Segura. Però aquest muntatge, és un pas cap en darrera si el comparem amb aquella Antígona que ens va servir a la Biblioteca de Catalunya. I és que, aquell cop, Broggi, si feia que et sentissis ben a prop d’aquestes criatures clàssiques condemnades pels deus, per la fatalitat, per l’oracle o per qui vulgueu, a complir un destí tràgic que, inevitablement, farà infeliços a tots els implicats. Aquest cop, la proximitat humana, és perd massa sovint per camins plens de retòrica que només et fa oblidar la veu i el gest de Clara. D’altre banda, no hi ha pitjor forma d’acabar un espectacle com aquest, que la de ficar a ballar plegats a aquests personatges que tant acaben de patir o de fer patir davant nostre. Si hi han ocasions en les que una coreografia fora de temps, pot fer trontollar un muntatge, aquesta, és una d’elles. Per sort, Konrad Zschiedrich, no fa dansar als actors de l’Akadèmia. Tot i que, tampoc aniria malament que el director, li posés una mica de fre a l’histrionisme del que és capaç Emilià Carilla, i li donés una mica més de marxa al Orestes (està vist que el personatge, te molt mala sort) d’Andreu Carandell. De l’Elektra de l’Akadèmia, em quedo amb l’eficàcia d’un moviment escènic que, malgrat l’austeritat general, sap com fugir del cansament que podria provocar una proposta tan sòbria, amb l’humor burleta de la Clitemnestra de Mercè Managuerra, i amb el to casolà i un punt irònic que fa servir el cor de dones. I que em perdonin els reconeguts professionals que intervenen a l’espectacle, però em quedo també amb aquell esperit del millor teatre amateur que, per moments, a mi, em transmet el muntatge. Insisteixo: s’està a gust, entre les parets blanques de l’Akadèmia. Com s’està molt a gust, -això, ja fa temps que ho portem comprovant- entre les decadents parets plenes de pintures ben necessitades d’una bona restauració del Círcol Maldà. En aquest cercle, transformat per l’ocasió en un hotelet francès de províncies, és on hem pogut escoltar com sona La música segona de la Duras. I com una parella al llindar del divorci, pot transmetre sensacions ben diferents a les que transmet exactament la mateixa parella al llindar del divorci, quan es retroba a l’hotel de la Sala Muntaner on es representa La música. Les diferències, son ben visibles també en l’apartat masculí. Però resulten encara més evidents, quan establim una comparació entre l’Anne–Marie d’Àurea Márquez, la del Círcol, i la que interpreta Maria Molins a la Muntaner. L’Àurea, se’ns presenta en tot moment coberta per un escut emocional que no deixa cap fissura visible per a que s’escolin els sentiments d’abans. La seva Anne–Maria, no abandona mai el seu mig somriure amb una lleugera ombra de sarcasme; ni quan el notable Michel de Xavier Ripoll, es posa més sensualment temptador, o intenta jugar a la desesperada les cartes del xantatge emocional, gairebé, com si ja no li faltés altre cosa que posar-se a cantar Ne me quitte pas. Tot i que, malgrat els moments de feblesa i la passió que encara el rosega per dins –la relació d’aquests dos, evidentment, és una d’aquelles relacions que, quan més mal fan, més additives resulten- també Michel/Ripoll, sap molt bé, que tot, s’ha acabat, encara que aquesta historia, mai no es pugui donar per acabada. Però mireu a Maria Molins: des de la seva primera aparició amb els ulls plorosos i la veu tremolosa, queda clar que a ella, el sistema de defenses amb el que s’ha armat Áurea, no li funciona gens ni mica. I també Oscar Muñoz, sembla estar en tot moment amb el “Ai !” al cos, com si li faltés ben poc per quedar desmuntat amb una paraula. No sé ben bé per que, però n’estic segur que la parella de la Muntaner, a poc que fes un esforç, que expressés un penediment o fes un aclariment pertinent al voltant de fets i reaccions del passat, es llençaria de cap a intentar-ho un altre cop, i probablement, a tornar a fracassar. En el seu cas, es palpa la tensió sentimental. En el cas del parell del Maldà, es palpa molt més la tensió eròtica. Posats a especular, n’estic segur que aquests dos, han tingut millor sexe, i més salvatge que els dos de la Muntaner. I també n’estic segur que malgrat la qualitat global dels dos muntatges i de les quatre interpretacions, l’espectacle que dirigeix Lurdes Barba, el del Círcol Maldà, resulta molt més colpidor i molt més esfereïdor, molt més brutal. Com brutal resulta, comparar a aquestes dues parelles que són la mateixa, amb una parella que
