Cal fixar-se molt amb la colossal interpretació que José María Pou realitza ficant-se sota la pell del geni creador de Set de mal (una obra mestra absoluta potser no tan coneguda, però sí tan admirable com Ciutadà Kane) a l’espectacle Su seguro servidor, Orson Welles. I cal fixar-se bé, entre d’altres coses perquè la recreació que Pou fa de Welles, és l’antítesi d’aquelles recreacions mimètiques que, generalment, el públic agraeix tant, i que acostumen a rebre elogis i premis gràcies a la seva capacitat per visualitzar a l’escenari o a la pantalla l’efecte clonificació. Però Pou, no va per aquest camí. De fet, car recordar que, inicialment, Pou ni tan sols pensava lluir a escena l’inconfusible panxa Welles que, finalment s’ha incorporat en forma de pròtesi per tal de no trencar la coherència entre l’imatge, i les paraules amb les que Welles descriu el seu pesat físic. Pou evita, per començar, la fotocòpia. Quan s’alça el teló no veus ni escoltes exactament a un actor que imita (en el pitjor dels casos) o es transforma (en el millor) en Welles. Però el gran Orson, ja és a l’escenari, disposat a anar-se’n escolant sigil•losament, a fer-se present ara amb un gest, ara amb una expressió, o amb una forma de caminar, o amb un mig somriure irònic, o amb una mirada maliciosa que reconeixes, has vist tants i tants cops projectats a una pantalla, o a les imatges d’algun documental televisiu dedicat al geni. Cal dir que la interpretació de Pou traspassa les limitacions d’un text força ben construït, força didàctic i apassionat, però també un pèl massa marcat per moments per la seva necessitat d’acumular anècdotes i informació, i de crear una acció teatral (la relació entre Welles i el tècnic de so que enregistra aquests anuncis publicitaris que alimenten al geni) no sempre del tot creïble. Tan se val, perquè l’obra de Richard France (ell mateix, un gran especialista en l’obra i la biografia de Welles) és absolutament eficaç i posseeix prou interès com per a que l’espectador li vinguin renovades ganes d’explorar la filmografia del mestre i posar-se a descobrir meravelles i joguines trencades (les fascinants pel•lícules incompletes de Welles, com ara quest Don Quixot que tant protagonisme ocupa al llarg de l’espectacle). Probablement, aquestes cadenes televisives públiques i privades que tant es preocupen per mantenir-nos entretinguts, i que han exiliat de les graelles de programació res que pugui fer olor a clàssic del cinema no ens permetin ja mai més tornar a comprovar que la vida, s’assembla massa a una obra d’art falsificada, com demostrava Orson a l’excepcional fals documental sobre falses obres mestres de veritables grans artistes falsificadors Question mark: Fake. Però, per sort, sempre ens quedaran les filmoteques i els DVD’s, per tornar a escoltar tota la melangia i tot l’enyor pel temps perdut de les grandioses i shakesperianes Campanadas a medianoche o per reconèixer la mirada de Kane en els ulls de l’impotent home ric que fica a un mariner al llit de la dona i per una sola nit a la memorable Una historia inmortal. Per cert, ja que estem dins d’una pel•lícula basada en un conte de Karen Blixen (ja sabeu, la dona que tenia una granja a Àfrica, i que ens ho va explicar magistralment a Memòries d’Àfrica) tornem al Romea i a Pou, i a aquell fantàstic moment cap al final de l’espectacle en el que Welles llegeix un conte sublim de l’admirada escriptora danesa. Aquí, en aquest fragment, en aquesta lectura, Welles es fa ja completament visible. Mireu els ulls de Pou; mireu aquesta mirada de nen prodigi que s’ha fet vell sense saber ni com ha passat. I que vol continuar jugant. I que és conscient (encara que el text, ho passi una mica per alt) dels seus propis errors (no tot, ha de ser culpa dels estudis de Hollywood) i del preu que ha pagat pels seus moments de megalomania incontrolada i que, potser, fins i tot assumeix tot el dolor que li va causar a la deessa Rita Hayworth (el dolor que ell mateix acaba de negar a l’escenari) i que reconeix tot allò en el que va fracassar, i que tornaria a fracassar si tornés a ser un nen prodigi. Les contradiccions, la grandesa, el talent immens i el patiment pel talent que no es va poder materialitzar, la fam de viure, de menjar, d’estimar, de tornar a ser el rei de Hollywood, de tenir un èxit comparable als de Lucas i Spielberg, i alhora, seguir sent el nen mimat de Cahiers du cinema… Tot això, està contingut en l’emotiva mirada de Pou, tan plena d’allò que els anglosaxons defineixen com Lust for life, i tan conscient també de la pèrdua. Per cert: mentre escric tot això, m’acompanya l’excepcional partitura musical amb la que Bernard Hermann va contribuir a fer de Xanadu o Resebud les paraules clau en la biografia impossible del ciutadà Kane. Hermann, li va posar també pentagrama a la caiguda en desgràcia de la família Amberson, que protagonitzava el segon projecte, (i el primer seu inacabat; en gran part, per deixadesa personal) de Welles, aquella pel•lícula absolutament fora de sèrie que potser coneixeu amb el títol de El quart manament. Molts i molts anys més tard, aquest mateix Bernard Hermann que en va fer també sentir tot el Vértigo de viure Con la muerte en los talones i al llindar de la Psicósi en companyia de Hitchcock, es va ficar en el taxi de Travis, per recórrer amb ell els carrers més perillosos de Nova York al llarg de llargues nits d’insomni.
¡Quina banda sonora més subjugant, la de Taxi driver! I que poderoses continuen sent les imatges de Scorsese! Massa, com per ficar-les dins d’una proposta com Rimuski, l’espectacle fet mà a mà entre Roger Bernat in grup de taxistes que forma part de l’associació Luz Verde. El que, per cert, ens pot fer tornar per darrera cap a Su seguro servidor, un muntatge en el que, molt intel•ligentment, France, Esteve Riambau i Pou, prescindeixen per complert de la sempre temptadora possibilitat d’omplir l’escenari amb escenes inesborrables de cel•luloide mític. Però Bernat, no se’n adona que,en el seu cas, De Niro i Scorsese, no li estan fent cap favor. Ben clar al contrari: només serveixen per accentuar encara més les mancances d’un espectacle que vol apuntar en moltes direccions i que, finalment, acaba perdent per complert la brúixola. Només cal comparar el que ens diuen aquests taxistes amb GPS i Google Earth incorporat, amb el que ens expliquen els camioners amb els que compartíem el viatge de Cargo, per adonar-se’n que, aquest cop, Bernat no ha sabut que fer amb el taxímetre.
Però deixem-nos ara de cinema inquietant, i de genis sempre amb projectes impossibles entre les mans. ¿No us ve de gust, una bona comèdia clàssica a l millor estil del Hollywood d’abans? En èpoques de crisi, (i que no s’enfadi el president Zapatero per haver fet servir la paraula maleïda) res millor que oblidar-te de les misèries quotidianes, i retrobar-te amb l’elegant sofisticació d’una família que sap sempre com fer lluir l’esmòquing o el vestit de nit, i com dir una frase enginyosa fins i tot en el moment més delicat. Ai, aquelles pel•lícules de George Cukor, de Mitchell Leisen, de Howard Hawks, de Preston Sturges! Segur que l’àvia de Javier Daulte, se les havia vist totes. Clar que, pel que podem deduir a Nunca estuviste tan adorable, les seves preferides eren les comèdies musicals protagonitzades per Fred i Ginger. Les mateixes que, de fet, es poden veure a la tele (regal d’un admirador anònim) que ocupa un lloc de privilegi dins l’escenografia d’aquest esplèndid espectacle. No tan esplèndid, (això cal dir-ho) com ho era quan es va presentar al Festival Temporada Alta el muntatge argentí de l’obra; pel camí, s’ha perdut una mica de qualitat interpretativa (el nivell global, era llavors absolutament insuperable) una mica de ritme i, fins i tot, diria que una mica de acidesa; el segon temps de l’obra, el que té lloc als anys 70, deixava entreveure un desencís i una amargor, que aquí, costa més de reconèixer. Però, sí: aquesta continua sent una obra e