Recordeu l’escena, concretament, la segona escena de l’acte tercer de la tragèdia? El príncep Hamlet es troba en companyia d’aquest parell de falsos amics traïdors que responen al nom de Rosencrantz i Guildenstern ; i no us preocupeu massa en saber distingir qui és qui, perquè ni el mateix fratricida rei Claudi no acaba mai de tenir-ho massa clar. El cas és que Claudi se’n vol servir d’aquests dos per tal que, en nom de la vella amistat, puguin extreure del príncep alguna informació que pugui donar pistes sobre la seva erràtica forma d’actuar. En una altra escena de l’acte anterior, Hamlet ja els hi ha deixat anar als antics companys d’estudis allò altre de “What a piece of work is a man”, una exclamació ben reveladora sobre la complexitat de la condició humana. Una exclamació que, per cert , va ser utilitzada al seu moment com a títol d’una de les cançons de musical “Hair”.Però el cas és que Rosencrantz i Guildenstern, no estan fets precisament per captar i analitzar les complexitats de la natura humana que tantes cabòries li provoquen al príncep. I continuen intentant fer caure al príncep en paranys destralers que evidentment, Hamlet detecta d’immediat. Arribada doncs l’escena segona del tercer acte, el príncep els hi evidència als amics la inutilitat dels seus esforços convidant-los a posar-se a tocar la flauta. Ells eludeixen la invitació, al·legant que desconeixen per complert l’art d’extreure música d’aquest instrument. I Hamlet insisteix “És tan senzill com dir mentides; aneu posant els vostres dits damunt d’aquests forats, bufeu amb la boca, i en sortirà la música més galana”. Però davant la nova negativa dels amics, Hamlet els hi mostra ja la intenció de la seva proposta. De debò, tenen els antics companys una opinió tan baixa d’ell? De debò s’han cregut que ell és un instrument més fàcil de tocar que una flauta, que poden extraure com si res d’ell tota mena de registres i secrets guardats al cor ?
L’ombra fantasmal del pare del Hamlet interpretat per Guillem Balart es projecta damunt la magnìfica pantalla del cinema Aribau
Ara, la complexitat del príncep es passeja davant la gran pantalla d’un Cinema Aribau transformat per unes quantes setmanes per Oriol Broggi en espai escènic carregat de memòria cinematogràfica. Com diu el mateix director en el programa de mà amb el qual es retroba amb el príncep més d’una dècada després que aquest visités la Biblioteca de Catalunya amb el rostre sovint enfurismat de Julio Manrique, el teatre és un art espectral. I també el cinema és un art de fantasmes, en el qual “allò que es projecta no és ni viu ni mort, sinó una presència a cavall entre dues dimensions”. Com ve a dir Broggi, al teatre l’espectre es presenta sense arribar mai a instal·lar-se del tot, mostrant sempre l’artifici de la seva aparició, i condemnat a diluir-se en allò efímer que mai no es podrà tornar a presentar de la mateixa forma . D’altra banda, al cinema el fantasma crea miratges d’eternitat: fins la invenció de la imatge enregistrada en moviment, mai la humanitat s’havia apropat tant al miratge que permet creure per un moment que la Mort amb la qual juga als escacs el cavaller bergmanià d’ “El setè segell” ha perdut la partida. Però no: quan acabi la projecció, els fantasmes enregistrats tornaran a la seva condició, integrats també ells en la Dansa de la Mort amb la qual Broggi culmina la seva proposta. I com és ben sabut, la resta és silenci.
A la Dinamarca de Broggi, és possible trobar-te al costat d’Elsinor una diligència conduïda per John Ford travessant el Far West
Però mentre el silenci no se’ns emporti a tots plegats, Hamlet tornarà a deixar anar paraules, paraules, paraules, en mans de nous intèrprets i nous plantejaments de direcció d’escena que intentaran un i altre cop explorar la seva multiplicitat de registres, amb intencions força més nobles que les mostrades per Rosencrantz i Guildestern . Ara, és a un notable Guillem Balart, a qui li ha tocat agafar el testimoni. I passejar-se per davant d’aquesta gran pantalla del magnífic cinema Aribau que no ha deixat d’anar acumulant fantasmes des que fa cinquanta-nou anys, es va omplir per primer cop amb aquells intensos colors i aquelles línies abstractes dissenyades per genial Saul Bass que acabaven donant-li forma a l’skyline de Nova York, mentre sonava l’espectacular obertura de la primera versió cinematogràfica ( ja sabeu que Spielberg n’acaba d’estrenar una segona) de “West Side Story”. Broggi , com sabeu molt bé, ha omplert sovint els seus muntatges d’imatges fantasmagòriques extretes d’una memòria fílmica donada a crear associacions de vegades ben sorprenents. És així com, als seus muntatges, s’ha pogut reconèixer l’ombra de John Wayne passejant per la Sezuan de Brecht , i el moribund Ivan Illitx de Tolstoi s’ha vist ja a ell mateix ficat a la tomba del dublinès el cementiri nevat de Huston i Joyce, per posar un parell d’exemples. Però aquest cop, Broggi disposa d’aquesta pantalla monumental per a tal que els espectres teatrals i els fantasmes cinematogràfics , es fonin damunt un mateix escenari.
Doncs la visita imprescindible a aquest Hamlet que us espera a l’Aribau, convida alhora a donar-li un repàs no exhaustiu ( la llista resulta gairebé inesgotable ) als diferents rostres sovint llegendaris que ha anat adoptant el príncep, en muntatges escènics o pel·lícules que han intentat tocar la flauta de Hamlet… i que han aconseguit que l’intent resultés memorable per una o altre raó. Però si alhora voleu apropar-vos als orígens del personatge des de la ficció literària, us recomano amb entusiasme la lectura de l’extraordinària novel·la de Maggie O’Farrell “Hamnet”, publicada l’any 2020, i considerada ja com un dels cims novel·lístics de la dècada. O’Farrell parteix d’un fet ben conegut que ha donat lloc a moltes especulacions sobre l’origen de la tragèdia: la mort als 11 anys de Hamnet, el fill de Shakespeare; d’altra banda, el germà bessó de la Judith, la segona filla. A partir d’aquest fet ple de incògnites – es desconeixen les causes de la mort, i fins i tot si Shakespeare va arribar a temps d’assistir al seu funeral- , O’Farrell construeix un relat esplèndid i per moments absolutament colpidor en el qual el bard apareix més aviat com a personatge secundari: del que es tractava era de donar-li forma i biografia a aquests altres fantasmes; els fantasmes de la família d’en Willy .
Mireu al fons a la dreta: veure un dels Oscars gegants que recorden que aquesta sala es va inaugurar amb l’estrena de la insuperable primera versió de “West Side Story”, un èxit apoteòsic que es va passar dos anys seguits en aquest cinema
DANIEL DAY-LEWIS. AMB EL FANTASMA DEL MEU PARE, NO PUC ACTUAR!
L’any 1989, Daniel Day-Lewis s’havia convertit ja en una gran estrella cinematogràfica internacional després d’haver protagonitzat pel·lícules tan cèlebres com ara “La meva preciosa bugaderia”, “Una habitació amb vistes” o “La insostenible lleugeresa del ser”. I aquell mateix anys donaria mostres de fins a quin punt era capaç de ficar-se en els papers que interpretava arribant a nivells d’identificació dolorosos amb “El meu peu esquerra”, el film que li va proporcionar el seu primer Oscar. Però una cosa és enfrontar-se a personatges de ficció intentant saltar-te tota mena de límits físics o psicològics, i l’altre trobar-te sota la pell de Hamlet esperant que aparegui l’espectre del pare del príncep, i trobar-te de cop cara a cara davant l’espectre del teu propi pare. I això és el que li va passar a Day-Lewis quan, mentre actuava a l’escenari del National de Londres, va reconèixer en l’actor que tenia davant seu la fisonomia del poeta Cecil Day-Lewis , mort quan ell era un adolescent de quinze anys. En Daniel va abandonar tot seguit l’escenari . Des de llavors, no ha tornat a actuar en un teatre. I també des de llavors, ha donat diferents versions sobre el que va passar aquell dia. Les més recents daten de fa una dècada, i intenten relativitzar els fets , remarcant que donades les característiques de l’obra i l’exploració personal que requereix , era comprensible que la fatídica nit s’arribés a sentir sobrepassat per la seva història personal. Però no cal anar massa lluny a l’hemeroteca per a comprovar que, durant molt de temps, Day-Lewis va insistir en afirmar que allò que se li havia aparegut, era realment el fantasma del seu pare mort.
Daniel Day-Lewis amb la seva mare escènica, la gran Judi Dench…abans que un fantasma massa familiar el portés a abandonar l’escenari a corre-cuita
QUAN PETER O’TOOLE ET PICA L’ULLET, JA CAL QUE ESTIGUIS PREPARAT
Parlant del National Theatre de Londres. Ara, tothom identifica aquesta tan significativa institució escènica amb l’immens edifici brutalista amb vistes al Tàmesi inaugurat el 1976 en el qual Day-Lewis va realitzar la seva gran escapada. Però cal recordar que quan Laurence Olivier ( ell mateix, un dels més gloriosos Hamlets del segle XX) va fundar una companyia que d’una forma o una altra portava gairebé un segle intentant agafar forma – i aquesta fundació , li va causar no pocs problemes i acusacions personals-, va establir la seu a l’emblemàtic Old Vic Theatre. Olivier va voler presentar el National amb un muntatge en versió íntegre de “Hamlet” estrenat el 22 d’octubre de 1963, dirigit per ell mateix, i protagonitzat per un Peter O’Toole que ja portava uns quants anys acumulant triomfs escènics, però al qual el personatge de “Lawrence d’Arabia” acabava de convertir en una de les més grans mega estrelles del moment. Una mega estrella que , com és ben sabut , era també ben donat a les mega ingestions d’alcohol. Deker Jacobi interpretava en aquell muntatge el paper de Laertes, i a ell li tocava mantenir amb O’Toole l’intens duel final que acaba amb la mort de tots dos personatges ..Jacobi recorda que, el dia que anava molt carregat de copes, “l’irlandès salvatge” – així l’anomena ell- , O’Toole li picava l’ullet abans de començar e l duel. I el que venia després , era un atac en tota regla, tan apassionat que quan O’Toole brandia l’espasa al millor estil Douglas Fairbanks ( un estil que l’actor va recuperar a la pel·lícula “El meu any favorit”, en el qual interpretava un ja madur Matinée Idol calcat a Fairbanks) , era fins i tot perillós seure a la primera fila de platea. Malgrat tot, O’Toole va reconèixer també l’estat de nerviosisme que li provocava el personatge, i va arribar a afirmar “Si voleu saber què significa estar sol, realment sol, proveu a interpretar Hamlet”. Per cert que després d’assistir a una representació d’aquell espectacle que havia nascut envoltat de dubtes però va acabar sent aclamat per la crítica, Lionel Bart, el cèlebre compositor de “Oliver!”, va afirmar que anava a fer un musical inspirat en l’obra, i que ja tenia ficada al cap la seva primera melodia . Mai més es va ser res sobre aquest projecte , que s’hagués vingut a afegir a les més de trenta òperes i musicals als quals ha donat origen la tragèdia fins ara.
O’Toole contempla la calavera de Yorick, el bufó que tant va fer riure al petit príncep Hamlet
Aquesta gran escala giratòria va causar uns quants problemes tècnics
IAN MCKELLEN, I ELS LLUNYANS ANYS DE LA JOVENTUT
Fa uns pocs mesos, l’octogenari Ian McKellen va tenir la gosadia d’interpretar el Hamlet més carregat d’anys – un Hamlet cec, d’altra banda- del qual es té noticia. Un repte que el gran actor va abordar donant també mostres de bon sentit de l’humor: “Quan vaig interpretar al màgic Gandalf d’ “El senyor dels anells”, ningú em va acusar de ser massa jove per fer-ho, malgrat que el personatge té set mil anys d’edat!”. Estrenat al Theatre Royal Windsor, el muntatge va ser rebut amb una intensa divisió d’opinions , i certa sensació que, més enllà de l’arriscat treball de McKellen, a la proposta li mancava un concepte global capaç d’atorgar-li ple sentit al radical canvi d’edat. I es vam qüestionar també moltes decisions dramatúrgiques qualificades en alguns casos com a excèntriques. Tot i així, ningú va dubtar en afirmar que McKellen convertia Hamlet en “un príncep de tots els temps i de totes les edats”.
També McKellen s’encara a la calavera que en altres temps despertava rialles, amb la mirada ocotgenària del Hamlet més granadet del que es té notícia