Recordem-ho: en mans d’Oriol Broggi, el príncep de Dinamarca se’ns ha tornat tot un cinèfil que fins el proper 30 de gener ha traslladat la cort d’Elsinor a l’interior del cinema Aribau, i que quan dirigeix la mirada cap a la gran pantalla de la sala, veu com els seus fantasmes personals es barregen amb les fantasmals imatges d’un grapat de pel·lícules mítiques. I la cosa no acabarà aquí. Encara que surti del seu domicili actual , aquest “Hamlet Aribau” es disposa a fer una gira en la qual els espectres cinematogràfics, s’escolaran també per un grapat d’espais teatrals catalans. Doncs, i aprofitant l’avinentesa que ens proporciona el Hamlet de La Perla 29, seguirem també en aquest Teló evocant alguns dels més celebres rostres amb els quals s’ha presentat el príncep al llarg del temps.
MACBETH, EL CONTE QUE RES NO SIGNIFICA
Però abans de dirigir-nos cap a Dinamarca, deixeu-me fer una no menys shakespeariana i també ben cinematogràfica parada a Escòcia. I és que , com potser ja sabeu, Apple TV acaba d’estrenar la nova adaptació fílmica de la tragèdia escocesa de Shakespeare: aquella que porta el nom que la gent de teatre (especialment, la gent de teatre anglosaxona) es nega a pronunciar, perquè s’assegura que porta mala sort. Macbeth i la seva Lady tornen a ser entre nosaltres (després del seu pas fugaç per una única pantalla barcelonina, ara cal buscar-los per les plataformes) , filmats aquest cop per la càmera d’un Joel Coen que, per primera vegada, signa una pel·lícula en solitari, oblidant-se (aquest era una projecte molt personal) del germà Ethan, amb el qual ha construït al llarg de les darreres dècades una de les filmografies més notables del cinema nord-americà contemporani. Això sí: en Joel continua sent-li fidel a la seva tan oscartizada dona, la sempre extraordinària Frances McDormand , convertida ara en la Lady d’un Macbeth que es presenta amb el rostre d’un altre monstre sagrat de la interpretació, el del gran Denzel Wahington.
Tres bruixes amb un únic rostre i una única veu ; el rostre i la veu de la sensacional actriu Kathryn Hunter
I si ens fixem en l’edat que tenen aquests dos , ens haurem fixat ja en un dels trets distintius que presenta aquesta versió de “The Tragedy of Macbeth”, i que el mateix Joel ha remarcat, tot parlant de la seva pel·lícula. Som davant d’una parella que sobrepassa un xic l’edat madura que li atribuïm al matrimoni Macbeth, i amb la qual acostuma a presentar-se sempre que fa acte d’aparició. I Coen vol que aquest factor es visualitzi en el ritme que té la seva pel·lícula, en la dicció que ofereixen els seus protagonistes, en la pausada temperatura dramàtica amb la qual la insostenible posició dels Macbeth deriva cap una mena de lúcida bogeria del poder sense sortida. I és que la gran tragèdia dels Macbeth, resideix en voler creure’s les paraules d’una tríada de bruixes (sintetitzades aquí en una única actriu, Kathryn Hunter, que ofereix una interpretació memorable), i intentar servir-se d’aquestes paraules per tal de canalitzar a traves d’elles les seves ambicions i les seves frustracions personals. El problema és que els Macbeth no són prou psicòpates com per a poder sostenir els seus crims sense sentir-se arrossegats per la culpa i rosegats per la bogeria: el hi manca en aquest sentit l’implacable i ben cínica capacitat d’actuació i sentit de la posada en escena exhibit sense manies per aquell altre “Ricard III” al qual , per cert, va donar també vida al seu moment la mateixa Hunter ara dedicada a les profecies embruixades. I el problema és que a ells se’ls hi ha fet evident allò que altres poderosos famèlics de més poder intenten oblidar: ells en són plenament conscients que cada cop que intenten ancorar el seu poder amb un nou crim, aquest poder es mostra més i més fràgil, fins desvetllar la seva condició de pur miratge. És llavors quan el cèlebre monòleg pronunciat per Macbeth a l’acte cinquè des d’un nihilisme existencial que, malgrat tot , encara vol seguir confiant eixelebradament en el parany en el qual l’han fet caure les bruixes, agafa tot el seu sentit: “Demà, i demà, i demà, s’esmunyen poc a poc de dia en dia , fins a l’última síl·laba del temps escrit… la vida no és altra cosa que una ombra errant, un pobre actor que fa el fatxenda damunt l’escenari i al qual a l’acabar ja no se’l sent més, un conte explicat per un idiota ,ple de soroll i de fúria, que no significa res”.
La parella ja llueix vestimental reial, però la corona és pot perdre com si res si no se segueix destruint als enemics
LA PEL·LÍCULA QUE NO VA PODER SER
Quantes adaptacions cinematogràfiques se n’han fet , de “La tragèdia de Macbeth”? Doncs, com us podeu imaginar, un fotimer . Però ,evidentment, només un grapat d’elles han merescut entrar en el selecte grup de les millors pel·lícules shakesperianes de la història del cinema. I crec que l’imprescindible film de Cohen té ja merescudament assegurat un lloc en aquesta llista. Fins i tot, encara que la seva enorme qualitat, no la situï des del meu punt de vista en el lloc preferent , dins del rànquing dedicat al criminal monarca escocès. Deixeu-me assenyalar en aquest sentit que existeix una filmació de la tragèdia que no és pròpiament una adaptació cinematogràfica, però que hauria de ser de visió obligatòria amb plaer assegurat per a qualsevol ànima teatral famèlica d’interpretacions desmesuradament magistrals. L’any 1976, Trevor Nunn va dirigir per a la Royal Shakespeare Company un “Macbeth” que els més experimentats experts no dubten en qualificar com el millor d’aquella dècada, i possiblement, d’unes quantes dècades anteriors i posteriors. De fet, potser cap altre havia causat tan impacte, des que Laurence Olivier i Vivien Leigh li havien donat vida a la parella sota la direcció de John Gielgud ( mare meva; només escriure aquest noms, ja et fa caure de genolls!) l’any 1955. Veus tan autoritzades com ara la de la també sensacional actriu Peggy Ashcroft van arribar a afirmar que la mítica Scarlett O’Hara d’ “Allò que el vent s’endugué “ i no menys mítica Blanche Dubois de ’“Un tramvia anomenat desig”, havia creat la millor Lady Macbeth de la seva generació, i que el seu il·lustre marit, ,s’havia quedat a una alçada similar. Conscient de la fita que suposava aquell espectacle, Sir Laurence va voler donar-li també forma cinematogràfica, com havia fet ja abans amb resultats molt notables en les seves elogiades adaptacions cinematogràfiques de “Hamlet” (que fins i tot va aconseguir l’Oscar a la millor pel·lícula l’any 1949) i “Henry V”. Però , malgrat tractar-se potser de la millor de les tres, Olivier no va tenir tanta sort amb “Richard III”, una magnífica pel·lícula que no va funcionar massa bé a taquilla. Olivier es va quedar sense ningú que volgués finançar el nou projecte. Fins i tot va trucar a la porta de Mike Todd, el llegendari productor de “La volta al món en 80 dies” que llavors formava amb la seva dona Elizabeth Taylor una de les parelles d’or del Hollywood de l’època. L’accident d’aviació que va convertir Taylor en la vídua més cèlebre del planeta cinèfil, va avortar també aquesta possibilitat. Però a manca d’aquestes imatges impossibles, quedeu-vos amb les del duet format per Judi Dench i Ian McKellen sota la direcció de Nunn: potser mai haureu percebut de forma tan sensacional l’abisme al qual es veu abocat aquesta parella que ni rentant-se les mans amb salfumant, podrà esborrar d’elles les taques de sang.
Olivier i Leigh, protagonitzant el mític muntatge de l’obra estrenat el 1955
D’AQUEST DECORAT EN BLANC I NEGRE, NINGÚ NO EN PODRÀ ESCAPAR
Paradoxalment, potser el millor “Macbeth” cinematogràfic de tots els temps ,segueixi sent aquell que va filmar Akira Kurosawa amb el títol de “Tro de sang” l’any 1957. I dic “paradoxalment” perquè aquella obra mestra que també fa acte de presència a “Hamlet Aribau”, no conserva com qui diu ni una sola frase del text de Shakespeare: com faria també anys després a “Ran” tot partint d’ “El rei Lear” , Kurosawa demostrava mitjançant aquelles imatges tan impactants que de vegades es pot ser més fidel a l’esperit d’un autor assumint el seu legat amb total llibertat, que reproduint fil per randa les seves paraules.
La petjada de Kurosawa es fa molt puntualment visible a la versió Coen de l’obra. Però posats a reconèixer influències palpables, l’estètica i l’ètica basada en el teatre Noh sorgit al Japó de les acaballes del segle XIII, ocupen en aquest cas un lloc secundari. Per contra, Coen sembla retre-li per moments un vetllat homenatge a l’adaptació filmada per Orson Welles el 1948. I cal tenir present en aquest sentit que el genial nen prodigi que amb només 25 primaveres (llavors, corria l’any 1940) va canviar el curs de la història del cinema mentre el “Ciutadà Kane” moria pronunciant la misteriosa paraula Rosebud , ja havia tingut abans la gosadia d’estrenar un caribeny i ben afroamericà “Voodo Macbeth” que va rebentar taquilles al Broadway del 1936.
Però al 1948, també Welles tenia seriosos problemes a l’hora d’obtenir finançament per als seus projectes, que van esdevenir en molts casos un grapat de fascinants segments filmats de pel·lícules mai acabades; promeses d’obres potser mestres condemnades per a sempre més a romandre en els llimbs de l’especulació fílmica. Welles, sí va aconseguir finalment que la Republic Pictures, una relativament petita productora dedicada bàsicament a produir westerns de sèrie B (tot i que d’ella en sortís també una obra mestra tan inclassificable com ara “Johnny Guitar”) , financés aquest “Macbeth” filmat per qüestions pressupostàries en només 23 dies, i utilitzant com a espai escenogràfic uns decorats dedicats també al western , coberts amb la suficient boira com per a fer-los passar per paisatges escocesos. El cas és que aquesta al seu moment menyspreada pel·lícula , comparteix amb la de Coen tant la rotunditat del seu blanc i negre ( una opció cromàtica també adoptada per Kurosawa) , com el visible artifici d’uns decorats un xic claustrofòbics que mai no surten de les quatre parets de l’estudi.
El regne en blanc i negre i marcat per intenses perspectives filmat per Coen
Coen i el seu esplèndid director de fotografia Bruno Delbonnel , fan del molt calcular artifici d’aquestes imatges i de l’enlluernadora direcció artística amb trets minimalistes que les acompanyen un dels grans puntals creatius de la proposta. Som a un espai irreal, marcat per perspectives tan dramàticament rotundes com aquelles en Les quals té lloc el duel final de la tragèdia. I també, per una contrastada utilització de la llum i la foscor que pot fer pensar per moments en l’herència que ens ha deixat aquell expressionisme cinematogràfic centreeuropeu que, un cop iniciada la diàspora creativa com a conseqüència del nazisme, es va convertir alhora en inconfusible tret distintiu del millor cinema negre de Hollywood. Però aquests espais i aquest blanc i negre, et fan pensar també molt en l’austera magnificència dramàtica del cinema de Dreyer. Aquests espais de blancor i negror immaculada malgrat la sang vessada amb tant de crim, semblen remetre al rigor calvinista de “Ordet” o “Gertrud”, mentre la més fidel servidora de Lady Macbeth, es diria escapada de les imatges de “Dies Irae”. La pulcritud amb trets simètrics d’un espai marcat per una atmosfera controladament angoixant, només es veu de vegades sobrepassada per uns efectes visuals digitals un xic innecessaris. Quan Coen remarca l’artifici de l’espai, la seva posada en escena sembla remarcar també l’artifici que encobreix tota la nauseabunda corrupció que envolta aquest tro de sang. Però quan aquí s’introdueix el cel nocturn ple d’estels digitalitzades, l’efecte resultant llisca un xic cap a un esteticisme que actua en contra de les intencions del director. D’altra banda, l’admirable –en molts sentits- interpretació de la parella protagonista, queda de vegades encapsulada en un excés de fredor. Tornem a Dreyer? En el seu cinema, la passió ( latent ,patent i/o reprimida )entesa en el seu més ampli sentit, fa saltar constantment les costures del calvinisme: en hi ha prou amb un primer pla de Joana d’Arc sotmesa a judici , o amb una mirada entre els amants clandestins de “Dies Irae”, o amb la colpidora força amb la qual la fe pot ressuscitar un cadàver a “Ordet” (gairebé, com si el miracle no fos altra cosa que una conseqüència lògica de la voluntat que algú ha depositat en el prodigi ), per a que l’emoció aconsegueixi trasbalsar-ho tot sense fe us d’escarafalls artificials. A l’opció amb la qual Coen s’apropa als Macbeth, fins i tot tenint en compte aquell punt de distància marcat per l’edat que ara presenten els protagonistes, hi trobes a faltar un xic massa l’espurna eixelebrada que evidència el desequilibri. Aquella espurna que el “Macbeth” de Polanski convertia en un bany de sang físic i psicològic , i que deixava també la seva intensa petjada en la parella formada per Michael Fassbender i Marion Cotillard al “Macbeth” de Justin Kurzel. Objeccions en qualsevol cas menors, a una pel·lícula que, d’altra banda, en va sobrada de talent , de moments visuals fascinants, i de resolucions dramatúrgiques ben reeixides: serveixi com a exemple la sensacional idea amb la qual Coen soluciona el sempre complexa repte d’aconseguir que el bosc de Birnam es posi a caminar, com si no tingués arrels que el retenen a terra.
POSA’T LA BUFANDA , PRÌNCEP MEU, QUE AQUI FA MOLT DE FRED!
Doncs ha arribat el moment de tornar a Hamlet, no sigui que se’ns queixi de tenir-lo massa oblidat per culpa del regicida escocès. I ho farem en companyia de David Warner, un actor emblemàtic, ben representatiu d’aquella generació d’intèrprets britànics que van començar a donar les seves primeres passes professionals quan els escenaris de Londres encara sentien la sotragada dels Angry Young Men capitanejats per John Osborne, el Free Cinema trencava motllos fílmics , i començava a viure’s intensament l’efervescència del Swinging London. L’any 1965 , i sota la direcció de Peter Hall, Warner es convertia a la seu de la Royal Shakespeare Company en un Hamlet al qual calia escolar amb moltíssima atenció, perquè el seu gairebé xiuxiuexat to de veu, així ho exigia. Als crítics més conservadors, aquesta opció no els hi va agradar massa. Però per contra, el crítics més oberts a la modernitat, la van veure com una revolucionària forma de mostrar-nos un jove príncep (llavors, Warner tenia 24 anys) constantment enfrontat a les arcaiques formes d’un poder que intenta sotmetre’l. Com va assenyalar també la premsa, aquest Hamlet que es passejava per l’escenari lluint una llarga bufanda més pròpia d’un estudiant bohemi que d’un hereu a la corona, era el Hamlet que millor venia a representar la generació que s’identificava amb la música i les posicions vitals de The Beatles i els Rolling Stones. Per cert: la seva Ofèlia ,responia al nom de Glenda Jackson. I crec que aquest nom, a tothom li sona força, veritat?
David Warner s’abriga el coll, i malgrat tot, només li surt de la gola un fil de veu
UNA MONEDA LLANÇADA A L’AIRE
Al Teló anterior , us parlava del “Hamlet” dirigit per Laurence Olivier que es va convertir en el primer espectacle oficial del National Theater, i va ser interpretat per Peter O’Toole. El cas és que una mica abans, O’Toole i el seu gran amic i company de gresques etíliques Richard Burton, havien coprotagonitzat l’estupenda pel·lícula “Beckett”. I durant la seva filmació, i potser sota els efectes d’una d’aquelles gresques, tots dos s’havien marcat el repte d’assumir ben aviat el paper de “Hamlet” , encara que un ho faria a Londres i sota la direcció d’Olivier , i l’altre ho faria a Nova York, i sota la direcció de John Guielgud: una moneda, decidiria quina ciutat i quin director li correspondria a cadascun. Val a dir que , explicat així, sembla un acte d’arrogància. Però la realitat és que en aquell moment, tots dos es trobaven al cim de la seva celebritat i cotització, i la seva capacitat per escollir els projectes en els quals es volien implicar, era gairebé il·limitada. A Burton, li va tocar marcar-se com a objectiu estrenar a Nova York i engrescar al gran Guielgud per a que s’apuntés al projecte . Quelcom que va fer l’any 1964, just quan acabava de casar-se amb Elizabeth Taylor, i formava amb ella la parella més carismàtica i perseguida pels paparazzi del món del cinema, i probablement, també de tota la resta del món. Tenir com a possible veïna de butaca a la Taylor, es va convertir alhora en un al·licient més d’aquesta producció; l’actriu, no es va perdre cap de les 137 representacions de l’obra. I cal tenir en compte que mai abans , “Hamlet” havia estat representat tants cops a Broadway de forma continuada.
El muntatge va fer també època per altres dues raons. La primera d’elles , era la trencadora estètica d’un espectacle que es representava en un escenari gairebé nu, i amb vestuari contemporani, donant-li a la representació certa aparença d’estar assistint a una assaig general . De fet, sembla ser que en aquesta decisió creativa, va tenir molt a veure el fet que Burton no s’acabava de sentir còmode amb vestits d’època, malgrat que al cinema, els va tenir que lluir en nombroses ocasions. Sigui com sigui, el cert és que l’estètica de la proposta- una estètica llavors encara ben insòlita, especialment tractant-se d’un espectacle estel·lar destinat a representar-se en un escenari plenament dedicat al teatre dirigit al gran públic com ara el del Lunt-Fontanne Theatre- va semblar llavors notablement avantguardista.
Burton iva nterrpetar sempre el seu “Hamlet” sota l’atenta mirada d’una Elizabeth Taylor seguda al pati de butaques
D’altra banda – i aquesta és la segona raó a la qual em referia-, aquest “Hamelt” es va convertir en el primer gran espectacle teatral filmat al llarg de tres representacions mitjançant un sistema batejat com a Electrovision , i projectat després a un miler de sales cinematogràfiques. Cada sala va programar quatre passis de la filmació, i es calcula que la pel·lícula va recaptar a la vora quatre milions de dòlars. Durant anys es va donar per perduda aquella filmació, fins que el 1995 se’n va recuperar una còpia . Un cop restaurada aquella còpia, l’enregistrament es va exhibir al mateix teatre on s’havia estrenat l’espectacle, i amb el temps, fins i tot ha passat per la Filmoteca de Catalunya, abans de fer-se totalment accessible gràcies a Youtube.