El Hamlet cinematogràfic de Laurence Olivier, segueix sent el més oscartizat de tots els temps
Ha arribat aquell moment en el qual el príncep deixa anar allò de “La resta és silenci”, i se’ns mor en braços d’Horaci mentre als espectadors sens fa un nus a la gola. Tot i que , ho sabem, qualsevol dia ens el tornarem a tenir a la cartellera teatral, perquè no ens podem passar massa temps sense retrobar-nos amb ell, encara que un cop més hagi canviat de rostre, i d’espectacle. “Hamlet Aribau” es disposa a iniciar la seva gira. Però nosaltres no ens podem acomiadar de l’hereu de la corona de Dinamarca que mai no serà coronat, sense fer-li un últim repàs a algunes –només algunes, el llistat de Hamlets il·lustres resulta gairebé inesgotable- de les seves més cèlebres encarnacions.
L’Aribau s’ha quedat sense el seu príncep
AQUÍ EM SENTO COM A CASA
I és que, encara que els escenògrafs s’inventin sempre nous espais per acollir la seva tragèdia, cap lloc serà mai comparable al real i reial castell d’Elsinore ( per ser exactes, el castell de Kronborg situat a la població costera d’Elsinore) en el qual Shakespeare ubica la peça . L’any 1964, la televisió danesa es va marcar com a objectiu realitzar un enregistrament de l’obra ( el primer, i fins ara, l´únic que s’ha fet en aquest indret ) utilitzant com a decorat la veritable llar del Hamlet shakespearià. Però la complexitat tècnica i pressupostària del projecte, va portar els danesos a trucar a la porta de la poderosa BBC , que es va convertir així en coproductora de tan ambiciosa producció. Els danesos, es van fer càrrec de tot l’equip tècnic d’una filmació en vídeo que, per les seves característiques i la llarga duració del producte final ( a la vora tres hores) , suposava un repte mai abans abordat. I els britànics van assumir la direcció d’aquest “Hamlet at Elsinor” enregistrat el setembre de 1963. Per cert que el director Phillip Saville, va considerar que per a un projecte d’aquestes característiques , calia triar intèrprets que no fossin massa coneguts pel gran públic, no fos cas que la popularitat dels noms consagrats, li restés protagonisme al sumptuós espai de la filmació. Poc devia imaginar-se Saville el destí que li esperava a aquell repartiment encapçalat per Christopher Plummer, i en el qual t’hi trobaves també Robert Shaw, Donald Sutherland o Michael Caine , tots ells destinats a convertir-se molt poc després en grans estrelles de primera magnitud. Per cert que Caine, avançant-se a la interpretació del personatge que ofereixen tants muntatges contemporanis, va voler fer sortir de l’armari al seu Horaci, evidenciant tota la seva ambigüitat sexual, tal i com el mateix actor reconeixia en la seva autobiografia. Aquesta, d’altra banda, ha estat la seva única experiència shakespeariana . Cal dir que Plummer, ofereix un magnífic Hamlet que sempre mostra la seva fragilitat emocional , com evidència l’esplèndida escena nocturna filmada al costat mateix del mar en la qual intenta retenir amb les mans el fantasma del pare , com una criatura conscient de no poder suportar l’absència provocada per la pèrdua: moments com aquest, li van proporcionar una nominació als Emmy.
El Hamlet de Plummer, al costat de l’Horaci deMichael Caine: la seva mirada evidència que tots dos acaben de veure un fantasma !
JO M’HO MONTO DE PEL·LÍCULA
Era inevitable: ningú podria negar que, malgrat haver nascut molts anys abans de la invenció del cinema, Hamlet estava destinat a rebre –com a mínim- un Oscar . No un, sinó quatre Oscars, van ser els que va rebre Sir Laurence Olivier, gràcies a la seva aclamada versió cinematogràfica d’una obra que, d’altra banda, ja l’havia fet triomfar abans als escenaris. Olivier , per cert, també va ser Hamlet al castell d’Elsinore l’any 1937, en un muntatge escènic de l’obra vingut de l’Old Vic de Londres en el qual la seva Ofèlia era ni més ni menys que la futura Scarlett O’Hara d’ “Allò que el vent s’endugué”, la mateixa Vivien Leigh amb la qual va compartir dècades de turmentós matrimoni. D’aquella visita a Elsinor en va restar un curtmetratge (en color i mut) de deu minuts que, malgrat la seva brevetat, s’anticipava unes quantes dècades al rodatge del qual us acabo de parlar. I la simbiosi entre Olivier i el príncep , va acabar donant origen també a la segona pel·lícula shakespeariana dirigida per l’eminent actor. La primera, havia estat una molt brillant adaptació d’ “Enric V” filmada en plena Guerra Mundial, i plena del fervor patriòtic que la més patriòtica obra de Shakespeare és capaç de transmetre; especialment, quan cauen damunt teu les bombes del nazisme que tants cadàvers i tanta destrucció estan provocant. Tot i que, si ens oblidem d’aquest context, el millor d’aquell “Enric V”, segueixi sent la seva meravellosa forma de fer-te sentir com devia ser l’ambient del Globe Theatre situat al Southwark, en aquells temps en els quals el públic assistia a la primera representació d’un text de Shakespeare, sense adonar-se’n d’estar assistint a un moment històric de la cultura universal. La pel·lícula començava precisament així, com si et trobessis a una funció de l’obra en temps shakespearians , i en el mateix teatre del gran Willy que fa uns anys va ser “reconstruït” ben a prop del seu emplaçament original. Només quan ja portaves una bona estona dins d’aquest espai, feia Olivier el salt cap a els decorats i els espais oberts .
Filmada en blanc i negre, i utilitzant una profunditat de camp molt inspirada en l’impacte que havia causat Orson Welles amb el seu “Ciutadà Kane” ,el “Hamlet” d’Olivier, resultava notablement edípic ( l’escena en la qual el príncep té la seva trobada amb la reina/mare a l’alcova d’aquesta, és ben significativa en aquest sentit) , com a resultat d’una interpretació ben freudiana del text . I retallava de forma dràstica l’original (sense anar més lluny, no tenim aquí cap noticia de l’existència de Rosencrantz i Guildenstern) , deixant-lo reduint a dues hores i mitja; quelcom que d’altra banda també feia sense complexes la força notable adaptació russa dirigida el 1964 per Grigori Kozintsev , i protagonitzada per Innokentsy Smoktuvosky . Tot i així, i tot i algun excés interpretatiu d’aquests que el geni d’Olivier es podia permetre sense que la seva merescuda reputació patís cap sotrac, la seva versió continua sent un film de referència, quan de repassar la filmografia shakespeariana es tracta. Però si voleu trobar a la pantalla la integritat del text original, us cal recórrer a l’enlluernadora versió filmada l’any 1996 per un Kenneth Branagh que –seguint-li les passes al seu admirat Olivier- també estava ja ben familiaritzat amb el personatge. Lluny encara de l’artifici grandiloqüent que exhibeixen per exemple les seves adaptacions dels misteris d’Agatha Christie, el director de “Belfast” exhibia aquí un potent pols narratiu i un gran sentit de l’espectacle visual , tot reunint alhora un repartiment també ben enlluernador. A canvi, Branagh renuncia a oferir una interpretació especialment psicològica ( com havia estat el cas d’Olivier) o específicament política ( com passava al film signat per Kozintsev ) de la tragèdia: l’èpica de la producció, s’imposava aquí a tota la resta.
Olivier, en companyia del que en resta del bufó Yorick
Esclar que si hi ha una adaptació cinematogràfica de l’obra que aposta clarament per captar l’atenció d’un públic no necessàriament familiaritzat amb l’obra, aquesta és sens dubte la versió dirigida l’any 1990 per Franco Zeffirelli amb Mel Gibson com a protagonista . L’antic ajudant de direcció de Luchino Visconti que tant d’èxit va assolir gràcies als seus molt vistosos muntatges operístics , va com qui diu iniciar la seva carrera cinematogràfica (abans, només havia dirigit una oblidable comèdia titulada “Camping” que avui pot ser vista gairebé com un exercici preparatori) de la mà del gran Willy. I ja aquestes dues primeres aventures , venien a fer palès que Zeffirelli sabia molt bé com evidenciar la vesant més popular de teatre de Shakespeare, fins i to encara que fos recorrent a talls poc ortodoxes. Aquest va ser el cas de “The Taming of the Shrew (L’amansiment de la fura)” , filmada l’any 1967, i protagonitzada per la que llavors era la parella més cèlebre del cinema mundial: la parella formada per Elizabeth Taylor i Richard Burton. Una parella, que, d’altra banda, estava acostumada a mantenir a la vida real baralles tan apassionades com les que mantenen la Kate i en Petruccio a l’obra, segons afirmaven les revistes del cor, i els paparazzi que seguien aquests dos a totes hores. I l’esplèndid embolcall visual i sonor triat per Zefferelli ( la fotografia de Oswarld Morris, la música de Nino Rota, el disseny de producció de Giuseppe Mariani…) feia la resta, a l’hora de convertir la molt cèlebre ( i ara mateix, molt polèmica) comèdia shakespeariana en un ben vistós i excel·lent espectacle. I després d’aquella primera reeixida incursió, va venir l’aclaparador triomf de “Romeu i Julieta”. Zeffirelli , va tenir l’encert d’oblidar-se dels noms consagrats, i atorgar-li el protagonisme del film a dos intèrprets desconeguts d’edat molt similar a la dels llegendaris amants de Verona. I , recolzant-se també aquest cop en un disseny de producció magnífic i una banda sonora de Rota absolutament memorable, va realitzar un film que venia a connectar d’allò més amb l’esperit del 68, l’any en el qual es va filmar la pel·lícula.
Taylor i Burton, sempre a punt d’estomacar-se
Més de dues dècades més tard, li va arribar el torn a “Hamlet”. I conscient que el protagonista de “Arma Letal” , en tenia també ganes de donar-li un bany de prestigi interpretatiu a la seva reputació, es va aliar amb ell, per tal d’oferir una versió de l’obra filmada per moments a un ritme no pas tan diferent i amb plans tan curts com aquells exhibits a les pelis d’acció protagonitzades per Gibson. D’altra banda, va fer d’una Glen Close només nou anys més gran que ell la seva mare escènica, aprofitant així l’encara recent èxit de “Atracció fatal” i “ Les amistats perilloses”. Tot i que en això de les diferències d’edat inversemblants, Olivier va establir també un record: quan ell va interpretar el film havia complert ja els quaranta, mentre Eileen Herlie, la seva mare escènica, en tenia només vint-i-nou. Per cert que ella va ser també la mare de Richard Burton, en el muntatge estrenat a Broadway l’any 1964 del qual us parlava al lliurament anterior. I tampoc llavors, les edats estaven ben mesurades: l’actriu era només set anys més gran que l’actor. Tornant a Zefirelli: El resultat, sense arribar mai a ser excepcional, venia a complir amb escreix els seus objectius, oferint una visió dinàmica, eixerida i més que digne de l’obra, sense masses complexitats de per mig, però amb un grapat de bones interpretacions dins seu, Gibson inclòs.
Gibson, i la mama Close
TINC UN FANTASMA PATERNAL FICAT DINS DEL COS
Us acabo d’esmentar la commovedora forma com el Hamlet de Plummer intenta retenir aquesta fantasma del pare assassinat que reclama venjança. Però Jonathan Pryce anava encara molt més lluny, a l’hora de transmetre com els ectoplasmes familiars, poden penetrar la teva carn, a la recerca d’una mena de simbiosi total. De fet, l’aparició d’aquest fantasma, sempre ha resultat un dels punt decisius i més difícils de resoldre a qualsevol representació de l’obra. Cal recordar en aquest sentit l’impacte que assolia el gran Patrice Chéreau, fent que el fantasma irrompés a l’escenari muntant a cavall: una cavalcada de la qual també en va ser testimoni el públic barceloní, quan aquest sensacional muntatge estrenat al festival d’Avignon va recalar al Mercat de les Flors.
Pel que fa al fantasma de la pel·lícula d’Olivier, es va crear al seu voltant una d’aquelles “fake news” que durant molts anys va ser considerada com a autèntica. A l’hora de confeccionar llistats sobre quins han estat els millors intèrprets de Hamlet de tots els temps, el magistral John Gielgud sempre ha ocupat un lloc d’honor, i sovint ha estat situat encapçalant la llista. Això va portar a creure que l’estranya veu d’ultratomba amb el qual el fantasma es presenta a la pel·lícula d’Olivier, després d’un no menys fantasmagòric efecte sonor, era la veu de Gielgud. De fet, amb el temps, Gielgud acabaria interpretant aquest personatge en tres ocasions. Però el que sentim a l’oscaritzada pel·lícula, és la distorsionada veu del mateix Olivier, enregistrada en un xiuxiueig posteriorment ampliat , i reproduït a velocitat reduïda. Olivier es va enfrontar a molts problemes, i va dedicar moltes hores i fins a catorze bandes sonores diferents, per tal d’aconseguir arribar a crear un so que com assenyala Felix Barker ( autor d’una prestigiosa biografia de l’actor) ,volia crear la sensació que s’obria una porta de l’infern per la qual s’escolava de forma terrorífica l’esperit del rei assassinat. Per cert que l’idea del batec del cor que marca també aquesta escena, la va extreure Olivier del muntatge de l’obra interpretat per Jean-Louis Barraulten que havia vist a París. I no va ser pas una idea robada: malgrat no existir cap mena de dret d’autor en aquest sentit, Olivier li va demanar permís a Barraulten, i fins i tot va insistir en remunerar-lo pel préstec.
Queda demostrat, doncs, que donar-li forma a aquest fantasma no és precisament un tema baladí. I quan Richard Eyre va dirigir l’obra al Royal Court l’any 1980 comptant amb Pryce com a protagonista, va prendre una arriscada decisió que es va acabar convertint en un dels trets definitoris del seu espectacle. Eyre, feia que el fantasma fos una entitat invisible que posseïa literalment el cos de Pryce, i parlava i s’expressava a partir d’aquest cos . Quelcom que d’alguna manera, determinava el caràcter febril que adoptava la interpretació del personatge, i que, segons els crítics del moment, evidenciava tota l’estona de forma ben intensa la sensació de perill a la qual s’enfronta el príncep. Pryce – que segons aquests mateixos crítics, semblava estar vomitant la veu sortida d’un sepulcre- es convertia així d’altra banda en un dels molts actors que s’han apropat a Hamlet i a la seva relació amb aquest espectre tot establint paral·lelismes amb l’experiència que suposa a nivell personal una pèrdua similar.
El Hamelt de Pryce, posseït en directe per un fantasma paternal
LA PROFUNDITAT D’UN PALLASSO EN SAMARRETA
Què dius? Que el Doctor Who en persona, interpretarà “Hamlet” amb la Royal Shakespeare Company? Això no m’ho vull perdre per res del món! I Quan l’any 2008 la RSC i el director Gregory Doran van anunciar que el cèlebre i sempre magnífic David Tennant (que feia no res s’havia integrat també a la família cinematogràfica de la saga Hatty Potter) protagonitzaria un nou muntatge de l’obra, l’expectació va fer que les entrades s’esgotessin a tota velocitat. Cert: també va haver-hi qui va rebre la noticia amb escepticisme, com passa sempre que una gran estrella popular dona un pas d’aquestes dimensions. Cal recordar en aquest sentit que l’escepticisme va ensenyar també el nas , quan Jude Law va assumir el mateix repte al Donmar Warehouse, l’any 2011. Massa estel·lar i massa guapo, clamaven llavors els escèptics, que es van tenir que menjar finalment el seu escepticisme davant la molt elogiada interpretació de Law. Massa estel·lar i massa divertit, havien clamat abans els escèptics pel que feia Tennant, oblidant d’altra banda , com havien oblidat també en el cas de Law, el seu notori bagatge escènic anterior.
Però el que va fer Tennant ( ho podeu comprovar gràcies a l’adaptació filmada del muntatge; ja de pas, no us perdeu tampoc el seu no menys prodigiós “Richard II”), no solament va tapar-li la boca als escèptics, sinó que va superar amb escreix les millors previsions . I sí, és cert: el seu és un Hamlet vestit amb parca i samarreta que sovint dona bones mostres d’aclaparadora comicitat: un Hamlet de vegades juganer que fa bromes damunt una cadira de rodes i burletes exhibicions mímiques lluint la corona damunt del cap. Però és alhora un Hamlet d’una enorme complexitat que evidència tota l’estona la calculada ambigüitat del seu joc; un Hamlet bellugadís i nerviós que acaba resultant profundament commovedor. Un Hamlet prou memorable, com per donar per acabada amb ell aquesta sèrie. Com diria l’estimat Horaci :”Good Night Sweet Prince”.
Tennant, coronat, i a punt de matar l’oncle … i de postergar la seva decisió