Abans de parlar de teatre, una recomanació cinèfila: busqueu com sigui una còpia en vídeo o DVD de la magnífica pel•lícula documental entorn al cas Raval De nens, filmada per aquest extraordinari francotirador del cel•luloide català anomenat Joaquim Jordà. Després de l’estrena del no menys magnífic Hamelin d’Animalario, em vaig adonar que poca gent coneix l’existència d’aquesta torbadora aproximació al cas de pederàstia més tristament cèlebre viscut mai a la nostra ciutat. Curiosament, mentre Jordà utilitza les imatges enregistrades de la realitat i els seus testimonis, l’espectacle dirigit per Andrés Lima se serveix d’un distanciament gairebé brechtià per arribar a reflexions ben similars. L’obra de Juan Mayorga, es presenta en un espai pràcticament buit (si exceptuem als actors i, per suposat, a les rates que no deixen ni un sol moment l’escenari), i en ella el mateix director oficial com a narrador que assenyala la distribució de les escenes i recita en veu alta les acotacions del text. Però tant els impressionats personatges reals de Jordà (els que són a la presó, però no assumeixen la culpa, encara que si el desig; els que tenen respostes sociològiques i psicològiques per a tot; els que es recolzen amb les lleis a la mà…) com els éssers inventats per Mayorga, assenyalen exactament el mateix. I el que assenyalen, és la nostra impossibilitat per donar-li a tot respostes raonables, i el terror que això ens provoca. I la necessitat constant que tenim de trobar monstres a l’exterior per defugir la mirada dels que portem ben a dins. I la complexitat que s’amaga darrera situacions i actuacions que no podem valorar més que des d’una terrible simplificació. Ens calen notícies, ens calen certeses inqüestionables, i ens cal la convicció de que sabem sempre quins són els bons i quins són els bons i quins els dolents. Al memorable muntatge d’Animalario potser només li sobre l’habitació del nen oberta al fons de l’escenari; aquesta història d’infància desatesa que es pot amagar a la llar dels bons de la pel•lícula. Però escenes impagables com la dels cossos gairebé infantils oferint-li sexe al nostre respectable jutge (i de pas, a nosaltres mateixos), composen sobradament aquest capital de l’obra un pèl massa evident. I ho compensen les brutals interpretacions d’una obra absolutament coral en la que tothom dóna el màxim. Tot i que, ja posats, jo no oblidaré mai el contingut terror íntim de Guillermo Toledo al llarg d’un interrogatori després del qual res tornarà ja a ser igual.
Després de tantes tensions, és natural que un enfili cap al Nacional, a on Jo sóc un altre!, ofereix promeses de diversió sense manies i sense complexitats. I ja és ben bé això el que dóna, perquè és difícil imaginar-se una comèdia menys complexa que aquesta. L’autor, Esteve Soler, beu una d’ací i una mica d’allà. Una mica de Sexe a Nova York (com assenyala el pròleg del text editat), i una mica de Woody Allen (com es pot intuir a la lectura de l’obra, i potser no tant al frenètic muntatge dirigit per Tamzin Townsend). Però també una mica del David Mamet de Perversitat sexual a Chicago, ja posats, una mica més d’una infinitat de comèdies cinematogràfiques i televisives de la contemporaneïtat. Llàstima que l’obra, que és més o menys graciosa (depenent del moment) no sigui mai a l’alçada dels seus més il•lustres precedents. I llàstima (segur que ho ha llegit a tot arreu, però és inevitable tornar-hi a insistir) que l’obra es representi al Nacional i dins d’un projecte com el T-6. I amb això no vull dir que al Nacional no s’hi pugui anar a riure (ben a gust que vaig riure amb Les falses confidències) però si que, a un escenari tan prestigiós, cal ficar-li una mica més d’ambició. Això si: l’humor puntual del text, les ganes que hi posen els seu quatre protagonistes, i l’eixerida direcció de Tamzin, salven els papers. Riure, (de tant en tant i sense exagerar) riureu.
Un cop estem divertits, i per tal de no relaxar-se massa, només ens cal canviar de sala i començar a prendre consciència de la repressió que ofegava als avis i encara ens ofega ara més del que podem imaginar, intentant no quedar anegats a les Aigües encantades. Ho reconec: després de l’esplèndida sorpresa que em va proporcionar el Joan Puig i Ferreter de La dama enamorada, amb el seu lirisme íntim i la seva passió desbocada, aquesta saludable lliçó decimonònica d’alliberament social, m’ha semblat més aviat previsible, i un pèl massa insistent. Potser, un puntet demagògica, fins i tot? Però això, sense deixar de reconeixer-li alhora els mèrits. Escriure això fa 100 anys, és com per treure’s el barret (que ara, no en portem, però al 1908, tothom el lluïa al cap). I no deixar de ser terrible que moltes de les coses que denuncien a l’obra (o són totes?) continuïn plenament vigents. Fins i tot, es podria dir que el capellà (ben conservador ell), que interpreta Manel Barceló, els hi semblaria a molts membres actual de la Conferència Episcopal (i de la direcció del PP, de pas) un perillós reformador. És per tot això que està molt bé rescatar a un clàssic com aquest. Encara que la seva força dramàtica no arribi ni de lluny a la del Ibsen d’Un enemic del poble. O que les seves escenes corals i populars, quedin per sota de les de Guimerà o Sagarra. O que la seva capacitat de renovació i emoció no sigui comparable a de la ja esmentada La dama enamorada. Per cert, ja que de aigües es tracta, perquè el muntatge de Ramon Simó (correcte, asèptic i distant) omple d’aigua l’escenari, i després utilitza tan poc les possibilitats d’aquesta aigua que alguns espectadors (i d’això en tinc testimonis) ni se n’adonen de l’existència del líquid element?
De vegades, val més posar a l’escenari quatre cosetes, però saber com utilitzar-les magistralment. I això és el que fa Oriol Broggi a Antígona, un espectacle que té la qualitat de fer parlar als vells clàssics grecs com si fóssim els nostres veïns. En té d’altres, de qualitats, però la proximitat del muntatge, és potser la més colpidora de totes elles. La proximitat, permet també veure els ulls anegats de llàgrimes de Clara Segura, i només pel nus a la gola que se’t fa contemplant-los, ja valdria la pena viure l’experiència. Clara, és un monstre, una actriu d’excepció, apte per a qualsevol gènere, que tant et pot fer emocionar i petar de riure convertida en fantasma a Ets aquí? (amb fantasmes com ella, o com l’increïble Carmen Maura de la memorable Volver, dóna gust trobar-te) com et pot fer plorar en la pell d’una noia tossuda que vol enterrar al germà al preu que sigui. Sota la magnífica nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya on té lloc la representació, aquesta Antígona despullada d’artificis, embolicada en cants melangiosos, i trepitjant la sorra a l’ombra dels olivers, et fa pensar en el Peter Brook més mediterrani.