La insubornable Lluïsa Cunillé (2). Ombres del Paral·lel il·luminades amb llums de bohèmia

Escrit per Ramon Oliver

05.13.2021

 

L'Emperadriu del Paral·lel

 

L’emperadriu encara no es conforma en restar ficada dins el seu taüt

 Tal i com vam quedar quan la Sala Beckett li va dedicar fa uns mesos un cicle a Lluïsa Cunillé que va donar lloc alhora a un Teló Esquinçat centrat en la nostra tan notable autora, ha arribat ara el moment  de tornar a ella. I ha arribat també el moment de tancar tota una etapa del Teatre Nacional de Catalunya: l’etapa al llarg de la qual el teatre ha estat dirigit per un Xavier Albertí que, quan va estrenar-se a tan postmodern, neoclàssic i grandiós escenari, ho va fer agafant un “Taxi … al TNC!” conduït també a trams per la Cunillé  ( co-responsable de la dramatúrgia juntament amb Josep Maria Miró i Xavier Pujolràs ) que deixava molt clares les ven contagioses  filies i obsessions del nou cap artístic de la institució. Corria el 2013. I just un any abans, Albertí havia comissariat juntament amb Eduard Molner l’esplèndida exposició del CCCB “El Paral·lel, 1894-1939” . La passió d’Albertí per aquell Paral·lel que, amb el pas del temps, s’havia convertit en una referència mítica dins l’espai  de la memòria col·lectiva, mentre que alhora s’anaven esvaint en l’oblit els personatges i les obres i les sales  que li havien donat entitat, quedava del  tot plasmada a nivell informatiu en aquella mostra tan excel·lentment documentada. Una mostra el text de presentació de la qual deia:

El què succeeix al Paral·lel des de finals del segle XIX fins al 22 de gener de 1939 –data en què tanquen tots els teatres de Barcelona, acabada la guerra- és similar al Montmartre de París o al Broadway de Nova York, però cal remarcar que és un cas únic al món. A diferència d’aquests i altres exemples internacionals, el Paral·lel és un àmbit d’hegemonia popular que des del seu naixement va esdevenir una expressió cultural genuïna del conflicte social i polític que caracteritzava la Barcelona de la primera meitat del segle XX i va generar uns espectacles de continguts i formats perfectament diferenciats, confegits pel públic i pels artistes…

Mostra la imatge original

Així lluïa la cafeteria de l’Espanyol (situeu el BARTS en aquest mateix lloc ) durant en anys d’esplendor del Paral·lel

 

El Paral·lel esdevé la manifestació mes visible d’un canvi profund en la percepció social del sexe. Un canvi que afecta la societat catalana d’una manera molt transversal i que té a veure amb els estàndards de tolerància envers la ruptura de la moral tradicional…

El Paral·lel és també el lloc on es manifesten les ideologies que mouen les organitzacions polítiques i sindicals de les classes populars. Republicanisme, socialisme i anarquisme s’escampen per la ciutat i sovint tenen un punt de trobada en els teatres on de vegades es fan mítings al matí i espectacles al vespre i a la nit.

I a títol d’epíleg d’aquella presentació , es podia llegir encara:

A mode d’epíleg, els comissaris es pregunten i intenten respondre perquè un fenomen tan singular com el que es va produir a l’Avinguda Paral·lel de Barcelona, al llarg de més de quatre dècades, ha romàs gairebé esborrat de la consciència dels barcelonins.

 

Doncs , tot just quan aquella exposició tancava portes, a Albertí se li presentava l’oportunitat de donar-li nova forma escènica tangible  a un grapat d’aquells cuplets picants i aquells numerets de revista que havien triomfat a la multitud de sales que pul·lulaven al voltant del Paral·lel. I cal recordar en aquest sentit que,  abans d’acollir teatres amb cara i ulls, el Paral·lel s’havia alimentat primordialment de barracons de fira i espais atrotinats , sovint tan efímers com una d’aquestes pop-up contemporànies que són un vist i no vist.

EL PARAL·LEL 1894-1939 | IN FERNEM LAND

Fins i tot si us vau perdre l’expo, aquest catàleg editat pel CCCB resulta imprescindible Fins

 

WANDA ENTRA EN ESCENA

En aquells temps tan enyorats pel gremi dels taxistes en els quals la humanitat encara no havia sentit a parlar mai de Uber , van triomfar un grapat d’espectacles de revista el títol dels  quals ( “Taxi…¡al Cómico!”, “¡Chófer…al Palace!”, “Taxi al Paralelo”) ,  feia referència al mitja de transport que calia agafar si un tenia el temps just i volia arribar al teatre com un senyor o com una senyora. I Albertí els hi retria homenatge a aquelles revistes  amb el seu muntatge inaugural de nova etapa directiva . Amb la diferència que, mentre aquells altres taxis portaven cap a sales ben acostumades ja a l’acudit descarat , la vicetriple emplomada i el mestre de cerimònies equivoc,  , el d’Albertí conduïa cap a un dels grans temples d’una cultura oficial que gairebé sempre havia mirat amb menyspreu aquesta mena de divertiments . Això, encara que després els freqüentés –potser encara amb un somriure de superioritat- a les seves hores lliures. Doncs aquest cop – ni el llegendari empresari Colsada hagués tingut mai la gosadia de somiar quelcom així- , tocava omplir de plomes i  cuplets amb doble o si cal triple intenció la Sala Gran del TNC . I per tal que no sigui dit que no es poden establir vincles entre la més respectable música clàssica i aquestes altres partitures sense pretensions de respectabilitat , Albertí se’n va anar cap a Polònia , per portar-nos des d’allà a la molt il·lustre directora d’orquestra Wanda Pitrowska. Com la gent és molt donada a la  rumorologia , aviat van començar a córrer  tota mena d’especulacions sobre aquest fantàstic personatge que, certament, podia passar per germana bessona del mateix Albertí: uns rumors augmentats pel fet que la Wanda i en Xavier, mai es van deixar veure plegats. Em qualsevol cas, seria molt d’agrair que el seu talent polonès es deixés caure també en algun dels actes inclosos a  l’ “Epicentre Paral·lel, anys 20” amb el qual Albertí s’acomiada del TNC: jo (esteu molt atents a la programació!) ,no ho descartaria pas.

Wanda Pitrowska – LLEGIR.CAT

 

Juraria que aquesta Wanda, guarda certa semblança amb Xavier Albertí

  El cert és que, tot seguint la batuta de la Wanda, a l’escenari d’aquella primera proposta que suposava tota una declaració de principis sobre el tarannà que Albertí volia imprimir-li al TNC sota la seva direcció, venien a coincidir un grapat dels noms que ara retrobem a la fitxa artística i creativa de “L’emperadriu del Paral·lel”. Començant pel nom de la gran  Maria Araujo: la maleïda Covid se la va emportar l’any passat, però Lluc Castells i Marian García han trobat la forma d’integrar un grapat dels fantàstics dissenys de vestuari  que va crear al llarg de dècades en aquesta nova proposta; qui tingui bona memòria, fins i tot pot intentar identificar a quin altre espectacle havia vist ja aquest mateix modelat . Castells, d’altra banda, torna a ser com llavors l’autor de l’escenografia, de la mateixa manera que Robert G. Alonso, torna a fer-se càrrec de la coreografia.

DE LA ROSA DE FOC, A LA FLOR DE LA NIT

I per cert que bona part d’aquesta fitxa artística, la trobem ja a l’excel·lent adaptació de la sensacional novel·la de Josep Maria de Sagarra “Vida Privada” que Albertí va estrenar al Lliure ,donant-li també al conjunt un inconfusible aire de revista. Publicada l’any 1932, l’obra de Sagarra deixava  ben palesa la fal·lera que bona part  de la burgesia barcelonina sentia per deixar-se perdre pels espais més públics i els racons més privats del Paral·lel, a la recerca d’emocions fortes i desinhibides que potser trobaven a faltar a les seves acomodades llars. Vet aquí com al Paral·lel , fins i tot podia produir-se el interclassisme més explosiu: era ben possible que a un local com ara La tranquilidad – el bar ( un veritable cau d’anarquistes!)  en el qual s’inicia la vetlla de l’emperadriu del Paral·lel – vinguessin a coincidir una nit el senyoret amo d’una industria, amb el pistoler que l’endemà anava a intentar engegar-li un tret al representant del gran capital explotador: per alguna cosa, el Paral·lel havia anat prenent embranzida durant els mateixos anys al llarg dels quals Barcelona era coneguda com la Rosa de Foc  I aquella potser no molt ortodoxa però sí ben brillant i vibrant “Vida privada” amb tocs de vodevil  que oferia Albertí , sabia com posar-li focus al submón canalla retratat per un  Sagarra que va arribar a afirmar que allò que havia escrit “al costat de la realitat, no passa de ser una modesta novel·la rosa”.

El Teatre Lliure exhibe la 'Vida Privada' de Sagarra en el 40 aniversario  de su muerte

 

Oriol Genís (al centre) no gasta manies, a l’hora de mostrar-nos els vicis ocults de la seva vida privada

I ja que hi som –  i ja que parlar de “L’emperadriu…” fa que resulti alhora tan  inevitable com imprescindible acabar esmentant el magnífic musical de Dagoll Dagom amb partitura d’ Albert Guinovart -, de ben segur que Manuel Vázquez Montalbán va tenir també present la novel·la de Sagarra, quan li va donar forma a alguns dels personatges que venen a coincidir al cabaret “Flor de Nit” . Recuperat per Teatralnet en forma de memorable versió concert al Teatre Condal fa poc més d’una dècada, i presentat en format cabaret al Teatre Almeria l’any 2014, aquest veritable cim del teatre musical català que algun dia caldria recuperar en un muntatge a gran escala, segueix sent  potser el millor homenatge que la nostra escena li ha ofert mai a un Paral·lel del qual , al pas que anem, – i malgrat alguns esforços individuals i privats que són molt d’agrair-  aviat no en quedarà ni la raspa. Mentre tant,  les administracions contemplen les runes de l’Arnau potser esperant amb ànsia no declarada el seu enfonsament definitiu, i les astes d’ El Molino deixen de girar sense que ningú s’immuti. Tot plegat, mentre la pandèmia fa baixar la persiana de forma definitiva a un grapat de locals de restauració que – malgrat l’animadversió que despertaven a l’estomac de bona part de les nostres autoritats municipals – contribuïen a donar-li vitalitat a una avinguda ben necessitada d’ella.  Amb aquest panorama , potser sí que l’única forma d’evocar els dies gloriosos del Paral·lel, sigui ficant-se a un funeral com el que ens han preparat Albertí i Cunillé.

 

FLOR DE NIT – EL CABARET emociona al público en su estreno en Barcelona

 

L’espectacular versió concert que va convertir el Condal en el cabaret “Flor de Nit”

 

 

UNA HISTÒRIA DE FIDELITAT

Queda demostrat un cop més amb tot el que portem dit  que – i com passa sovint-, també Albertí és un d’aquells directors que té al seu voltant un nucli o menys fixe de col·laboradors amb els qual manté un alt grau de complicitat. Però potser cap d’aquestes complicitats ha estat tan continuada  i intensa com la que ve mantenint des de fa molts anys amb Lluïsa Cunillé. I ja que estem ficats de ple en “el género frívolo” , només cal centrar-se en les seves propostes relacionades amb el món de la revista , la sarsuela o el cabaret, per adonar-se’n que quan forma tàndem amb Albertí, Cunillé no dubte en omplir el seu teatre de lluentons, encara que ella segueixi sense renunciar a la vestimenta negra amb la qual tant s’identifica, i què tant l’ajuda a passar desapercebuda quan va d’amagatotis ( és a dir, gairebé sempre).

Parlant del color  negre: el gat negre que salta pels aires a “L’emperadriu del Paral·lel”, en té molt de cita autoreferencial. Fa vint anys, i anant més enllà del Paral·lel, tot i que sense canviar massa d’època, Albertí i Cunillé van aconseguir que al ben petit espai del Malic Teatre hi cabessin una pensió berlinesa dels dies de la República de Weimar plena de clients, i un també ben freqüentat cabaret anomenat “El gat negre”, a l’altura  d’aquell altre Kit Kat Club  en el qual hi actuava la Sally Bowles de “Cabaret”. Uns anys després d’aquesta molt afortunada aventura berlinesa, el tàndem es va desplaçar cap a los madriles , per tal d’oferir-nos una versió també ben “sui generis” de la  molt popular sarsuela de Caballero i Echegaray “El duo de la Africana”: tan “sui gènesis”  era aquella adaptació, que el públic tenia que esperar-se ben bé  mitja hora llarga, abans que sonés el primer tema d’una  partitura que es prenia a broma les ínfules de la “grand opéra” a la francesa. I d’aquella “Africana” que també s’ha escolat a la vetlla de l’emperadriu, en feia el tàndem un sainete en el qual una companyia de sarsuela ben catalana que responia al nom de La Santa Espina es trobava de gira amb l’obra  per una Amèrica Central d’opereta en la qual ,en qualsevol moment , pot esclatar la revolució. Jugant a fer teatre dins del teatre, l’espectacle tenia un reconegut to pirandellià farcit alhora de referències múltiples, entre les que no podia faltar ( al cap i a la fi , estem parlant de l’autor de “Tirano Banderas”) la petjada del magistral pare de l’esperpent, el grandiós Don Ramón del Valle-Inclán que ha exercit des de sempre una influència patent i latent en el teatre de la Cunillé. I que a “L’emperadriu del Paral·lel” – ara anem cap a ella ja sense més dilacions- i té també el seu bon protagonista: el patent, i potser també el latent.

 

MASSA TRANQUILITAT A LA TRANQUILITAT

Som-hi doncs; anem-nos cap a La Tranquilidad. I no ens deixem enganyar pel nom: el ben real i mig mític bar del Paral·lel en el qual comença la llarga vetlla que ens permetrà retre-li tribut a l’emperadriu del Paral·lel ( aquesta figura insigne que ens ha estat arrabassada per la Mort quan encara es trobava més o menys en plena joventut, i encara li quedaven molts cuplets per cantar) , no era un espai en el qual et poguessis sentir del tot tranquil, si no combregaves amb l’ideari anarco que dominava les taules del local. Per acabar de deixar-te clar que ni prenent una absenta ben carregada, podies respirar tranquil  aquí dins en cas que no apostessis fort per La Rosa de Foc, el gran quadre dedicat a Francesc Ferrer i Guàrdia que presidia de debò el local, t’ho venia a recordar .I la imatge del pedagog anarquista i lliurepensador que va establir els principis de com hauria de ser una escola moderna inspirada en la pedagogia llibertària – afusellat a Montjuïc després d’haver estat condemnat sense proves evidents d’haver estat considerat el principal misto que va encendre la flama de la Setmana Tràgica-, pren vida i pren veu al local de forma transvestida ( no sé jo què en devia pensar en Francesc sobre el tema) gràcies a una irreconeixible  Carme Sansa. Cert: el quadre pren vida, i de tant en tant et deixa anar consignes i pensaments a tenir en compte. Però, per contra, aquestes primeres escenes no acaben de semblar prou vives, i et marquen ja d’entrada les mancances que anirà arrossegant la vetlla al llarg de tota  la vetllada, encara que de tant en tant , l’esclat d’enginy i el moment de química escènica et vinguin  a evidenciar com de gran hagués  pogut acabar sent  aquest espectacle, si hagués sabut mesurar i controlar tot el seu potencial. I és que, ja per començar, aquest local gairebé buit ,aquest bar La Tranqulitad al qual li dona forma l’escenografia de Lluc Castells, se’ns presenta massa esquelètic, massa mancat d’un xic de personalitat, com per a poder reconèixer en ell aquell punt d’espai llegendari que ens hauria de transmetre. I és aquí on coneixem ja al periodista i escriptor Roc Alsina encarnat per Pere Arquillué, i encarregat d’escriure l’epitafi de la diva que acaba de deixar-nos .

L'emperadriu del Paral·lel", al Teatre Nacional de Catalunya de Barcelona.  Fins al 13 de juny - 33 recomana

Valle-Inclán visita el bar La Tranquilidad, abans de retre-li honors a la gran emperadriu cabaretera

 

 

Però en Roc, ens explica  des d’un bon principi i resumides en un parell de frases quines han estat les seves expectatives creatives, i en quina situació totalment frustrada i sense expectatives de futur es troba la seva creativitat professional, del tot emmotllada a un present gens engrescador. I la Clara Cisteró, la pianista que s’ha quedat sense feina per culpa del recent estrenat cinema sonor a la qual  dona vida Silvia Marsó, ens deixa també ben clar en aquesta primera escena que la seva principal prioritat serà la de trobar un nou treball en el món de la faràndula paral·lela, i a això  es dedica al llarg de les dues hores següents d’espectacle. És a dir: el dos personatges que d’alguna forma es presenten com els nostres guies al llarg de la vetlla, s’exposen per complert en aquest primer segment del muntatge, i ja no es mouen d’aquí. Quelcom que no deixa de ser sorprenent i un xic simptomàtic, en el cas d’una autora com ara Lluïsa Cunillé. El teatre de la Cunillé, ens té acostumats a aquesta  mena de primer contacte amb els personatges que ens permet creure que en sabem més d’ells del que realment en sabem. Això, fins que l’autora ens va mostrant les bifurcacions que prenen les seves paraules i les seves actuacions, i ens va fent palès fins a quin punt se’ns escapen els seus recorreguts interiors. Per contra, i encara que de tant en tant et vulguin sorprendre amb una frase o un efecte imprevist, en Roc i la Clara, sempre es mouen per un territori massa previsible.

Desde 13€ - L'Emperadriu del Paral·lel - Teatre Nacional de Catalunya -  Entradas de Vanguardia

 

Com podeu comprovar mirant a l’esquerra de la imatge, ni després d’haver estat afusellat renúncia Ferrer i Guardia als seus principis pedagògicament anarquistes

 

I SI L’EMPERADRIU, NOMÉS PATEIX UN CAS DE  CATALÈPSIA???

No; no m’he oblidat pas del meu admirat Valle-Inclán. I d’altra banda seria impossible oblidar-lo , si tenim en compte la contundent presència que pren – i  cal aplaudir també la forma com Roberto G. Alonso sap desaparèixer darrera les barbes del mestre-    mentre som encara a La tranqulidad. Serà per això, o serà perquè la mateixa Cunillé ho busca, però el cas és que l’itinerari que segueix aquesta “Emperadriu” , em sembla també una mica deutor de l’itinerari que seguia en Max Estrella quan , des de la  seva ceguesa de poeta, intentava seguir aquelles “Luces de Bohemia” que il·luminaven la que probablement sigui la millor obra del teatre espanyol del segle XX, amb el permís d’un García Lorca que també ens va deixar alguns títols amb possibilitats d’aspirar al pòdium. El cas és que al llarg de la seva darrera nit de vida, en Max realitza un castís recorregut que gairebé finalitza amb la vetlla del seu propi cadàver .I si recordeu, durant aquella vetlla hi ha algú que assegura que en Max és encara viu – un poeta com ell , no pot morir així com així; com tampoc no poden fer-ho les reines –perdó, vull dir emperadrius- del Paral·lel!- , i que la seva aparent mort , no és altre cosa que un cas de catalèpsia. Exactament el mateix que pensa la mare de Palmira Picard, davant aquest ull de la filla que es resisteix a tancar-se del tot com ha de fer-ho l’ull d’un difunt. Quelcom que , en qualsevol cas, li serveix a Mont Plans per oferir-nos un d’aquell llampecs de talent dels quals us parlava abans; un d’aquells moments en els quals el muntatge et mostra fins a quin punt podria haver arribat el conjunt, si no s’hagués deixat emportar per un excés que, paradoxalment, mostra alhora de forma excessiva les seves limitacions.

 

BENVINGUTS A L’ESCALA DE VEÏNS!

I ara tornem a l’estretor escenogràfica de La Tranquilidad, perquè ben aviat serà substituïda per la grandària d’un enorme bastida que ens mostra els diferents nivells d’una escala de veïns que vol ser una mica com el microcosmos en el qual queden sintetitzades totes les sensibilitats que es movien per aquell Paral·lel. Però aquesta  mena de gran pati interior que et pot fer pensar en un grapat d’obres teatrals o creacions gràfiques amb afinitats comuns ( començant per aquella “Una vella, coneguda olor” de Benet i Jornet que va acabar donant lloc a una trilogia , i acabant a la Rue del Percebe, tot  passant per una llarga llista d’escales comunitàries – la de Buero Vallejo inclosa-  igualment ben teatrals) , no deixa de ser també de resultar  un element contraproduent en el conjunt de la proposta. Des d’un punt de vista conceptual, perquè fent-nos entrar a l’escala de veïns, perdem de vistes l’element visual identificador del Paral·lel: perdem de vista la singularitat de l’avinguda, dels seus locals ampul·losos o decrèpits, dels seus escenaris tronats o vistosos: això, no deixa de ser una escala  com tantes altres. I des d’un punt de vista logístic, perquè la mateixa disposició de l’espai condemna a que cadascun dels episodis que ens trobem a cadascun dels replans de l’escala quedi un xic perdut en la immensitat del conjunt escenogràfic. Quelcom que fa encara més  evident com l’acumulació de personatges, s’ha acabat imposant a la necessitat d’atorgar-li a cadascun d’ells un tret distintiu, un caràcter definitori que capti la nostra atenció. Cunillé – que feia meravelles movent-se en les distancies curtes del pis de l’Eixample en el qual vivien els personatges de “Barcelona, mapa d’ombres”- , sembla sentir-se força més incòmode, al bell  mig d’aquest constant pujar i baixar escales per les qual es van creuant els personatges reals amb aquells totalment imaginaris. I aquí, i encara que ningú li demani a Cunillé quelcom que no entra en els seus paràmetres creatius habituals, trobes a faltar també una mica de pedagogia. Si volem preservar la cada cop més difuminada memòria d’aquell Paral·lel, no queda altra que buscar la forma de fer una mica de pedagogia; d’oferir un xic de informació hàbilment camuflada dins la dramatúrgia sobre qui va ser i què va significar cadascun del dels assistents a la vetlla de la gran diva. Si no sé fins a quin punt van fer-se celebres les baixades de pantaló de Josep Santpere- el pare de la Mary- , difícilment podré entendre perquè es passa la primera mitja hora d’espectacle passejant-se en calçotets per La Tranqulitat. Si no en sé res de Alady , se m’escaparà del tot el caràcter gairebé transgressor que presentava tant el seu lèxic com la seva forma de vestir a l’escenari. Si no em sona per a res el nom de Lerroux i desconec els paral·lelismes que la seva personalitat com a polític populista presentava amb bona part dels nostres polítics actuals ( i no em refereixo només als que miren cap a la dreta) , la seva intervenció em resultarà mancada de significat.

La vetlla de “L’emperadriu del Paral·lel” en va plena  d’intèrprets plens de talent, ofereix un grapat de fragments musicals resolts amb gràcia , i compleix correctament amb la seva funció de tribut a una època i una forma d’entendre l’art escènic popular que es mereix tots els reconeixements… i tots els esforços que calgui per a tal d’evitar que no es converteixi en un simple record museístic per a iniciats en la matèria, i segueixi fent acte de presència allà on li toca estar ,que no  és altre lloc que als escenaris. Però precisament per això, i pel gran bagatge  sobre la matèria del quan disposen els seus creadors, al  final t’acaba provocant una certa sensació d’oportunitat un xic perduda. Com si la defunció de l’emperadriu ens hagués deixat massa orfes , i l’homenatge hagués agafat involuntàriament el tarannà d’aquella mena d’actes que reivindiquen allò que ja es dona ja per perdut, de la mateixa manera que en Roc, dona ja per perduda aquella carrera literària i periodística que un dia va abordar ple d’entusiasme… i que ara només li serveix per escriure epitafis que tampoc no li acaben de sortir.