LOS HIJOS SE HAN DORMIDO
Txèkhov, tercer lliurament. El gran Daniel Veronese torna al geni rus. I fidel a ell mateix ens ofereix una versió lliure de La gavina que destil•la i condueix fins a la perfecció última la fórmula del seu ja ben conegut estil. Un estil que, com sempre, es recolza en la capacitat per jugar amb el text original (tot i que aquí potser les alteracions són menors a les efectuades en muntatges anteriors) mantenint alhora tota la seva intensitat. I es recolza també en eliminar els trànsits entre acte i acte, sense que això impedeixi mai (més aviat al contrari) percebre amb tota la seva densitat la forma amb la que el temps passa per damunt dels personatges i els mossega ben fort.
Un estil que prescindeix també dels canvis d’il•luminació o d’espai, però que amb aquesta aparentment uniformitat no fa altra cosa que remarcar els canvis de matisos i de temperatura emocional que pateixen els protagonistes. Entre molts altres, hi ha dos moments sublims que marquen l’excepcionalitat absoluta d’aquest espectacle.
Un d’ells, és el que implica al jove Treplev i al seu oncle Sorin, atacat de sobrepès i d’una constant necessitat d’evadir-se de la realitat mitjançant la son. Treplev veu dormint a l’oncle estirat al divà. I, totalment identificat amb aquest benvolgut fracàs d’home sempre endormiscat en el que veu reflectit el seu propi futur solitari, s’estira també ell damunt aquest cos, agafa la seva ma i es regala amb la carícia que li neguen els essers estimats (bàsicament, la mare, i l’adorada Nina) dels que necessitaria rebre-la: pocs cops la necessitat d’un moment de tendresa i d’un reparador contacte fìsic, han sigut visualitzats a l’escenari de manera tan aclaparadora.
En el lloc d’honor dels grans moments del festival, cal situar també la mirada de la mare de Treplev, la fantàstica Arkadina de Maria Onetto, quan un ambigu soroll inoportú es presenta amb tota claredat davant d’ella com l’evidència del suïcidi del fill.
Per cert: es quedarà el públic de Barcelona sense poder gaudir d’aquest moment de teatre colpidor? Es possible que muntatges com aquest, o com el aclamat El tiempo todo entero passin de llarg sense que ningú els programi a la nostra ciutat? Costa de creure.
ONCLE VÀNIA
La devoció pel Txèkhov renovat a l’estil Veronese tampoc ens ha de fer perdre de vista el talent extraordinari amb el que Maly Drama Teatre ens presenta la seva potser més canònica però no per això menys hipnòtica versió de Oncle Vània.
També aquí n’hi hauria prou amb assenyalar uns quants moments i unes quantes idees escèniques del tot sensacionals per percebre la personalitat d’un director fora de sèrie com ara Lev Dodin. Diu Dodin que el seu muntatge vol remarcar de forma especial la manera com l’implacable pas del temps i el cúmul de frustracions i projectes no realitzats que aquest va deixant damunt seu defineix el comportament dels personatges de Txhèkov, el seu dolor i la seva ràbia més o menys latent.
Doncs bé: Dodin situa al fons del seu espai escènic un rellotge discret que pot passar fàcilment desapercebut al llarg de la representació. Però que, quan al final de l’obra la trista normalitat sense esperances de futur es restaura de forma definitiva a la residència rural dels Serebriakov, sóna per primera i única vegada, per tal de recordar la monotonia de treball sense fi en la que viuran per sempre més aquests personatges.
Aquestes campanades que marquen la fi definitiva del temps de les il•lusions, fan veritable mal. I això que Dodin no renuncia tampoc a potenciar l’humor i la passió latent que es mou pel text.
Serveixi com exemple un moment lluminós protagonitzat per la bella i jove Elena casada amb el vell i egoista professor Serebriakov i el seu enamorar metge rural Mijail Lvovich: quan Elena s’ha d’acomiadar per a sempre més del seu veritable gran amor, se n’oblida del tetxt de Txèkhov, comença a tancar totes les portes de la casa i es lliura per primera i última vegada a un petó passional que no podrà interrompre ni l’arribada dels altres personatges de l’obra.
HENRY V
Els soldats de la Propeller mereixen també ser condecorats ja amb els màxims honors del Festival, després d’haver protagonitzant al Temporada Alta una batalla escènica del tot memorable.
I després d’haver-nos demostrat que quan està en joc el futur de la pàtria no hi ha temps per descansar: quan arriba la mitja part del seu sensacional espectacle aquests soldats es posen a cantar al vestíbul i a les escales del teatre i ens conviden a fer una contribució econòmica en benefici de la seva causa.
Això sí: per molt bé que ens pugui caure el rei d’aquesta representació i per molt divertides que puguin ser les seves impagables escenes amb la francesa Princesa Katharine (que no es separa del seu diccionari francès – anglès ni quan es fica a la banyera) el muntatge d’Edward Hall tampoc no vol amagar la realitat.
Aquesta pot ser l’obra més patriòtica de Shakespeare, la que els anglesos fan més seva en moments de perill i amenaça nacional. Però en el fons, del que es tracta aquí com sempre és de la brutalitat de la guerra, de la necessitat de maquillar amb termes legals i presumptes drets adquirits el que no és altra cosa que la necessitat d’ocupar territoris i tenir més poder, de vèncer enemics, d’imposar la llei del més fort i afirmar després que aquesta llei t’ha sigut atorgada per intercessió divina.
La guerra escènica dels Propeller, en qualsevol cas, és un prodigi d’energia, d’adrenalina, d’imaginació visual, d’il•luminació febril, de sang i fetge sublimats amb elements al•legòrics i amb musica de The Clash.
I un prodigi d’interpretacions magnètiques per part d’un conjunt d’actors (ja sabeu que aquí no hi ha cap actriu) que sigui quin sigui l’esglaó que ocupen a la jerarquia militar o la cort, donen mostra d’un talent del tot uniforme.
LUPA PERD EL TREN…
I no passa res. Segur que l’any que ve el mestre tornarà amb forces renovades. Però no podem deixar d’esmentar la profunda decepció que ha suposat aquest cop el nou espectacle de Krystian Lupa. Sí, ho sabem: això és gairebé un “work in progress” que té com a origen una creació col•lectiva, una mena de gran taller en el que el mestre ha deixat que els seus més joves alumnes tallin en gran mida el bacallà de la dramatúrgia.
El que sorprèn és que Lupa no hagi sabut, pogut o volgut marcar uns límits. Que deixi que la pedanteria, la ingenuïtat falsament provocadora, la confusió narrativa, el caos dramatúrgic, els simbolismes de pa sucat amb oli o les metàfores i els paral•lelismes d’alumnes de primària campin alegrement al seu aire, barrejats amb interludis videogràfics que fan certa olor a naftalina audiovisual i amb efectismes dramàtics gairebé molestos: serveixi com exemple el vincle que s’estableix entre el Príncep Hamlet i les del tot gratuïtes imatges del camp de concentració d’Auschwitz.
No dubto (o potser sí una mica, donat el nivell bàsic en el que es mouen alguns dels continguts) que l’exercici hagi resultat profitós pels joves actors implicats. Però, per dir-ho clarament, per a l’espectador no implicat l’exercici constitueix un pal considerable ple de trampes i efectismes. Només cal veure com Lupa es treu una pistola de la mànega al tram final de l’espectacle, per tal d’acabar d’una vegada amb un cop d’efecte i amb falsa contundència, però sense cap mena de lògica ni de il•lògica ben raonada.
I LIVINGSTON PERD EL NORD…
Si el muntatge de Lupa és un error, l’espectacle 30 / 40, Livingstone de Sergi López i Jorge Picó és senzillament un despropòsit sense cap ni peus, sense ingeni i sense gràcia: cal no confondre el carisma ben demostrat de López amb el veritable humor.
I cal reconèixer que, després dels notables encerts de Non Solum, aquesta proposta suposa una veritable jerra d’aigua freda. En qualsevol cas, una petita nota negra dins una programació que, un any més, ens ha deixat el cos ple de vitamines teatrals.