I és que aquest petit teatre instal•lat a una antiga fàbrica de xocolata que, en aquests darrers anys se n’ha fet un tip d’exportar produccions al West End i al mateix Broadway i de guanyar Premis Olivier i Premis Tony i que ja s’està plantejant obrir una sucursal a Manhattan, té ara mateix dues noves meravelles en circulació. Dues noves joies que venen a demostrar un cop més com, al musical britànic, sovint la qualitat més alta es concentra a l’espai més petit. La vella proclama de Mies Van der Rohe, l’axioma segons el qual menys és més, es fa constantment realitat als escenaris anglesos. I si no hem creieu, només us cal agafar un tren, i anar-vos cap a la petita població Newbury. Allà, a un antic moli d’aigua reconvertit en màgic teatre –el Watermill, és clar; de vegades els noms no son cap metàfora sinó una pura descripció de la realitat- es troba la mateixa fabulosa companyia que, l’any passat, va oferir al Festival Temporada Alta un Hot Mikado absolutament electritzant. I que, ara mateix, recupera una petita obra mestra de gènere estrenada fa poc més d’una dècada al West End però ja massa oblidada fins que ha arribat aquesta sensacional reposició.
L’obra, es diu Spend Spend Spend i explica l’historia real de Viv Nicholson, una mestressa de casa de classe obrera que a inicis dels anys 60 va guanyar una veritable fortuna gràcies a les travesses. I que es va gastar aquesta fortuna amb la mateixa rapidesa amb la que la seva vida es va anar malbaratant, mentre després de la mort del seu únic veritable amor s’acumulaven deutes, fracassos amorosos i marits maltractadors. Senyor Sunyer: si l’any que ve té un forat a la programació del Festival, no ho dubti: aquest espectacle fantàstic en el que, com tots els muntatges que surten del Watermill, els actors–cantants exerceixen també de musics i que, amb quatre recursos escenogràfics utilitzats amb imaginació portentosa, fa viatjar com si res d’una nit de dissabte a un pub ple de miners al New York més sofisticat seria també a Girona un nou gran èxit del tot garantit. I serviria per a que els aficionats al musical poguessin familiaritzar-se amb un altre vessant del gènere: el musical amb rerefons proletari (una mica a l’estil Germans de Sang) en el que conviuen perfectament els element de comèdia amb l’alè gairebé tràgic al que sovint s’apropa l’historia de Viv.
Però tornem a Londres. I anem-nos cap a la Menier Chocolate Factory on el mateix Trevor Nunn que, fa més de dues dècades, va dirigir una sumptuosa producció del musical de AndreW LLoyd Webber Aspects of Love, presenta ara una versió minimalista d’aquesta mateixa obra. Allà on abans hi havia decorats de grans muntanyes, ara ens trobem amb imatges projectades dels Pirineus. Allà on abans havia una gran mansió escenogràfica ara hi ha un esplèndid suggeriment escènic del que és una gran mansió. Allà on abans hi havia un musical intimista presentat a tota orquestra, ara hi ha un musical de cambra. Sense que, malgrat els canvis, no trobis a faltar ni un sol instrument, ni un sol decorat, ni una sola emoció. Nunn, de fet, pot aprofitar-se de la proximitat que dóna aquest espai per potenciar encara més la càrrega emocional d’aquesta història plena de personatges sofisticats ficats en relacions amoroses no exemptes tampoc del seu punt de sofisticació: també aquí, i malgrat la mala fama que sovint acompanya a Lloyd Webber i tot el que fa, ens trobem amb una bona mostra del que pot ser el musical madur en el que hi caben des de les complexitats triangulars amb referències lèsbiques incloses, fins a la descarada reivindicació de la vida com una festa sensual marcada pel carpe diem: veient aquest magnífic espectacle ningú podria reconèixer a l’il•lustre membre del Partit Conservador al qui li manca temps per fer-se sempre que pot una foto al costat de la seva admirada Margaret Thatcher.
Per cert, i encara que després d’això perdi el respecte de molts lectors, no me’n puc estar de reivindicar com cal el molt entretingut muntatge de Love Never Dies, la seqüela amb la que Mr. Webber recupera al seu fantasma emmascarat i, fins i tot, té la gosadia de convertir-lo en pare de família. Sí, és cert: potser el deliberadament fulletonesc llibret no estigui a l’alçada de les circumstàncies. I, sens dubte, el muntatge dirigit per Jack O’Brien no posseeix aquella màgica dimensió mítica que posseeix el muntatge de The Phantom of The Opera dirigit per Harold Prince, tota una demostració de com els recursos escenogràfics vuitcentistes poden resultar més fascinants que la més sofisticada tecnologia. Però, malgrat tot, aquest és un bon muntatge que sap com treure-li profit a la barreja entre grand guignol, espectacle de burlesques, side show de barraca de fira, epopeia exaltadament romàntica i al•lucinació fantàstica amb alguna cosa de somni fantasmagòric ple de vistoses projeccions amb les que juga constantment el musical. I que transmet a la perfecció la molt encertada partitura de Webber, gairebé una imaginativa i exaltada síntesi de les seves més característiques obsessions musicals i temàtiques.
POBRA ‘CHARITY’!
I, tot i que hi haurà qui pensi que aquest fantasma més aviat fa riure, acabarem amb bon humor del de debò. El bon humor que, malgrat els cops que li dóna la vida, transmet la protagonista de Sweet Charity, una altra meravella de la Menier de la que us parlàvem abans i que ara, amb un format una mica ampliat, es pot veure al Teatre Haymarket. Sigui per manca de recursos econòmics o per decisió creativa o una mica per les dues coses, en aquest cas tots els homes que acabaran deixant tirada a aquesta pseudo prostituta / ballarina de bordell hereva de la Cabiria de Fellini, tenen aquí el rostre d’un mateix i únic actor. I això és ben significatiu. Però Charity, no perd mai l’esperança, mentre es passeja entre hippies passats de voltes i de porros que semblen sortits d’una paròdia de Hair, es fica a l’armari amb parets translúcides (un magnífic recurs escenogràfic) d’un latin lover de la gran pantalla o comparteix ball i somnis amb les seves companyes de feina.
Com tampoc perd l’esperança de recuperar al seu gran amor la protagonista d’aquesta brillant esclat rosa de vitalisme falsament carrincló que és Legally Blonde, tota una mostra de com es fabrica un bon musical popular jugant sempre al llindar del ridícul, però sabent en tot moment com evitar caure en ell i com fer servir l’ironia fins i tot amb el seu puntet de mala baba. Això sí: per reivindicar l’optimisme sense cap mena de doble intenció i amb veritable esperit naïf, sempre ens queden obres com aquesta State Fair de Rodgers i Hammerstein amb la que el petit teatre situat al soterrani de Trafalgar Square ha conduït el minimalisme escènic del que us parlava abans fins al seu punt mínim. Tot transformant una gran producció de Hollywood (aquest és l’únic musical que la famosa parella va crear directament per al cinema) en un espectacle fabulós en el que, per posar un parell d’exemples, l’orquestra ha quedat reduïda a un sol piano, i el cor ha de cantar des del passadís perquè no hi cap a l’escenari.