CANTANT, BALLANT I PATINT SOTA LA PLUJA
S’ha acabat, això de passar-se el dia mirant cap el cel i consultant tota l’estona els comunicats meteorològics: des d’aquest mes d’octubre, si voleu gaudir de la meravellosa producció de Crazy for you que el director Timothy Sheader ha presentat al llarg de l’estiu al Open Air Theatre, no us cal res mes que adreçar-vos cap el Teatre Novello situat en ple cor del West End de Londres. Ja pot estar caient al carrer un bon xàfec, que aquí dins, podreu seguir la representació sense necessitat d’obrir el paraigües.
I amb el convenciment que ni una trista gotera impedirà que els ballarins, es lliurin amb tota la seva energia a les vibrants coreografies de Stephen Mear sense perill de trencar-se la closca per culpa del terra humit. Clar que, a canvi de tanta seguretat, us perdreu el punt d’aventura climatològica que té sempre això d’anar a veure un espectacle al fantàstic Open Air de Regent Park.
I us perdreu també la possibilitat de compartir un d’aquells moments de passió teatral que només es poden produir quan les circumstàncies semblen del tot adverses, i els ànims dels implicats, queden a mercè dels elements. D’una banda, tenim un públic ben xop en el que ni els espectadors més veterans (a l’amfiteatre, s’hi poden veure uns quants rostres octogenaris) tenen la temptació de deixar-se vèncer per la pluja. De l’altre banda, tenim uns intèrprets que només deixen de ballar per tal de passar la “mopa”, i assecar una mica l’escenari. I finalment, ens trobem uns tècnics que no paren de cobrir com poden els aparells acústics i els equipaments electrònics, per tal de tornar-los a destapar a la que sembla que comença a amainar una mica. Tots, fent veure que no veuen la que està caient. Tots, decidits a intentar que la festa continuï, i convençuts que ni l’amenaça d’un bon refredat els farà desistir del seu afany.
És cert: a la representació de Crazy for you a la que vaig assistir, la victòria no va ser complerta, i no va quedar altre que suspendre el seu tram final. Però l’emotiu acte de fervor escènic que havia tingut lloc abans compensava aquest petit detall. En qualsevol cas, en sec o en mullat, aquí teniu una mostra exemplar d’aquella mena d’espectacle que són capaços de fer-te creure per una estona que tot funciona millor que bé. Fins i tot, quan les coses van de mal en pitjor. No deixa de ser una curiosa paradoxa que l’estrena d’aquest magnífic muntatge ple de vibracions optimistes, es produís la mateixa nit que Londres cremava com a conseqüència dels “Riots”. Amb aquest panorama, i com va assenyalar llavors més d’un crític, estar al mig del Regent Park gaudint de les glorioses cançons dels germans Gershwin, i de la contagiosa alegria transmesa pels seus intèrprets, té alguna cosa d’acte d’escapisme digne del llegendari Houdini. Però, amb la que està caient (i ara, no em refereixo a la pluja) trobar-te creadors capaços de produir aquesta mena de prodigi, té quelcom de miraculós. Així doncs, deixeu-vos de manies. Creure per una estona en un món que venç les pitjors crisis a cops de magnífic “claqué”, i en el que els banquers somien en ser estrelles de Broadway, pot resultar una medicina ben saludable.
L’ART DEL COMERÇ, I EL COMERÇ DE L’ART
“Crazy for you”, ens presenta de forma immillorable la cara més amable del “American Dream ” passat pel món del “show bussines”. I ja sabeu que, tal i com diu la lletra d’una llegendària cançó d’Irving Berlin “no hi ha negoci comparable al negoci de l’espectacle, i no hi ha gent comparable a la gent que es dedica al món de l’espectacle”. Clar que si baixem dels núvols i toquem de peus a terra, el món de l’espectacle també ens pot servir per mostrar el rostre de fracàs vital que deixa al seu pas aquest mateix “Somni Americà”, quan el perseguim obsessivament, i no li donem mai a bast. Precisament, un dels temes centrals de Road Show, el nou musical del gran Stephen Sondheim que acaba de passar per la Menier Chocolate Factory. No us avorrirem ara, explicant-vos el llarguíssim procés de creació, i les diferents versions amb diferents títols que ha tingut aquest material abans d’arribar a la seva forma actual. El cas és que, després de passar també per les mans de diferents directors, l’obra ha trobat en John Doyle un traductor escènic ideal. Doyle (a qui Sondheim, ja li devia memorables muntatges de Sweeney Todd, Company i Merrily we roll along) abandona per complert la visió de vell espectacle de “vaudeville” que Harold Prince li havia donat al musical quan aquest, encara es deia Bounce. I ho transforma tot plegat en una onírica, cínica, sovint cruel i, alhora, molt emotiva metàfora del Somni Americà, situada en un espai que té alguna cosa de gran magatzem ple d’andròmines d’aquelles que més o menys tots ( i no solament l’Addison de l’obra) acumulem al llarg de la vida; un espai envoltat per espectadors a banda i banda, presidit per un llit amb rodes destinat a tenir un gran protagonisme (encara que només sigui perquè aquest es el llit on acaben morin els personatges centrals de l’obra) i sotmès a una constant pluja de dòlars de la qual, el mateix públic, també en surt beneficiat. Al centre d’aquest espai, ens hi trobarem als germans Addison i Wilson Meznier, dos personatges que van transitar per l’Amèrica del primer terci del segle XX tocant una mica totes les tecles del mític somni. I ficant-se (junts o per separat) a la carrera de l’or que va tenir lloc per les gèlides terres d’Alaska, als estudis de Hollywood, als escenaris de Broadway, als rings en els que els grans combats de boxa mobilitzaven les més grans apostes, a les sales de joc on es perdìen les majors fortunes, o a les pantanoses terres de Florida on, i a cops d’especulació immobiliària, naixien els més espectaculars “resorts”, dissenyats sovint amb la més extravagant imaginació urbanística: cal recordar en aquest sentit les tonalitats rosa i les eclèctiques formes arquitectòniques amb les que Addison Meznier, va deixar marcada per sempre més la fisonomia de Boca Raton, un dels enclavaments turístics més emblemàtics de la zona.
Stephen Sondheim va quedar fascinat per la peripècia vital d’aquests dos germans des de que, fa ja un grapat de dècades, va caure a les seves mans una biografia sobre els Mizner. I no costa gaire entendre el perquè, veient el musical que n’ha sortit d’aquesta fixació. Un musical que, d’alguna manera, li permet al mestre tornar a molts dels temes i les obsessions creatives que han marcat la seva trajectòria. I que de fet, fins i tot, té alguna cosa de resum melòdic per el qual s’escolen auto referències musicals que qualsevol persona familiaritzada amb la seva obra, reconeixerà fàcilment. Començant per les que ens condueixen cap a aquella extraordinaria Assassins que no per casualitat, va crear mà a mà amb John Weidman, el mateix llibretista d’aquest Road Show. I en el que es reunien a l’escenari una col•lecció de cèlebres magnicides que havien assassinat o intentat assassinar a un president nord-americà precisament perquè d’una o altre forma, tots ell s’havien sentit exclosos del mateix somni americà perseguit amb fal•lera pels germans Mizner. Però a Road Show ens hi trobarem també el constant conflicte entre l’art viscut com un compromís personal irrenunciable i l’art vist com a mitjà de projecció social i d’escalada econòmica que ja trobavem a Sunday in the Park with George o Merrily we roll Along. I comprovarem que Sondheim, segueix tenint tendència a fer un intel•ligent us irònic del “pastiche” musical vinculat a l’imaginari col•lectiu: a la partitura, i com ja passava també a Assassins, s’escolen notes de les patriòtiques grans marxes militars del llegendari John Philip Sousa, i fragments de “vaudeville” que ven be podrien haver-se escapat d’aquelles grans revistes del Broadway dels anys 30 evocades a Follies. I a Road Show podrem corroborar que el mestre –que tants cops i tan injustament, ha sigut acusat de tenir un talent sofisticat atacat de certa fredor emocional- es capaç d’emocionar-nos fins el moll de l’os amb un tema d’amor (el primer de la seva obra protagonitzat per dos homes) tan sublim com ara The best thing that ever has happened, per passar tot seguit (i també com sempre) a mostrar-nos com n’és de fràgil aquest mateix amor. I és que, en el fons, potser el gran tema de Road Show, sigui el gran tema que es mou al llarg de tota l’obra de Sondheim: el tema de la gran necessitat que tenim de compartir i estimar algú altre i de l’enorme dificultat plena de frustracions quotidianes que porta implícita aquesta necessitat. Com ens canta el Bobby de Company a l’emblemàtic tema Being Alive, per sentir-nos del tot vius, necessitem tenir algú altre ben a prop. Però necessitem sovint alhora que no estigui massa a prop nostre. També els germans Mizner, pateixen d’aquest mal que ataca a les parelles de Follies enfrontades als fantasmes del seu passat. O al soldat Giorgio de Passion, tan ferit per la bellesa no prou incondicional de la seva amant Clara, com per la malaltissa passió histèrica de la seva lletja enamorada Fosca. O al venjatiu i obsessiu Sweney, i a a la seva fornera assassina Mrs. Lovett, que no aspira a altre cosa que a les delícies del matrimoni petit burgés. Wilson i Adisson, marcats pels errors d’uns pares que els hi han ficat al cap un concepte del triomf personal excessivament limitat (tal i com ens recorda Sondheim al tema No one is alone de Boscos Endins, també els pares, tots els pares, cometen errors) no poden compartir projectes i conviure sense fer-se molt de mal un al altre. Però com li diu Wilson a Adisson, tampoc poden fer projectes ens els que l’altre, no estigui inclòs. I és que, com suggereix també Wilson, potser, a la fi, l’única cosa que importa de debò és el reconeixement d’aquesta estima mútua, la capacitat d’entendre les nostres dependències afectives encara que ens puguin resultar doloroses. Tal i com indica el títol d’aquest musical potser imperfecte, però excepcional, i que potser, no sigui una obra mestra, però que només pot venir signat per un mestre, a la fi, l’existència no és ni més ni menys que un “Road Show”, un espectacle itinerant en el que avui, et toca creure que has assolit per fi l’èxit, i demà. Et toca assumir que tant l`èxit com el fracàs, no deixen de ser sempre purs miratges.
AIXÒ, ÉS COSA DE FANTASMES!
Sempre dona gust, això de poder anar pel davant dels americans en alguna cosa. Així doncs, si visiteu Londres és cosa d’anar a veure el musical Ghost, encara que només sigui pel fet que, l’espectacle no arribarà a Broadway fins a la propera primavera, just a temps per a poder ser nominada a uns quants Tony. I cal dir que si els Tony, fossin els Oscar, Ghost ja tindria ficat a la butxaca el premi als millors efectes especials visuals; a l’escenari del teatre Piccadilly, els trucs inversemblants, s’emporten els aplaudiments més calorosos i sincers. Ghost, com ja podeu imaginar, no és altre cosa que l’adaptació escènica d’aquella popular pel•lícula que, fa un parell de dècades, va trencar taquilles, i els hi va proporcionar un Oscar al guionista Bruce Joel Rubin (que ara, signa també el llibret i les lletres del muntatge) i a l’actriu Whoopi Goldberg (que s’encarregava d’introduir les rialles a una trama argumental marcada més aviat pel to dramàtic i el romanticisme). Curiosament, i tal i com ens recorda el programa, el personatge de la espiritista Oda Mae Brown (que, al teatre, es guanya fàcilment les simpaties del públic gràcies a l’energètic i divertit “Rythm and blues” de Sharon B. Clarke) té un il•lustre antecedent. I és que Oda Mae, no deixa de ser la versió modernitzada, americanitzada i tenyida de negre de la molt britànica i molt extravagant Madame Arcadi, la protagonista de l’esplèndida comèdia de Noël Coward Un esperit burleta que es va estrenar a aquest mateix teatre Piccadilly fa ara tot just setanta anys. Una Madame Arcadi que, per cert, aquest dies visita també Barcelona, ficada dins una adaptació de l’obra de Coward que porta coma títol Un fantasma a casa. Però aquesta, és una altre historia i, per cert, força més lamentable. De moment, tornem al Piccadilly per tal de reconèixer que Ghost, és un espectacle tan agradable de veure, com fàcil d’oblidar. Tan impecablement vistós gràcies a la seva escenografia “higt tech” plena de llampants pantalles de “leds” i espectaculars projeccions, com mancat de la temperatura emocional que necessita una historia situada al límit del romanticisme carrincló i “new age” com la que se’ns està explicant. Un espectacle per al qual l’ex “Eyrythmics” Dave Steward ha creat una partitura efectiva i funcional, però mancada també de melodies d’impacte capaces de quedar-se gravades al cap i al cor de l’espectador; melodies, posem pel cas, com aquella Unchained melody d’Alex North que la pel•lícula va rescatar del passat per donar-li una nova vida gens fantasmagòrica. El que no treu (això resulta evident) per a que Ghost, sigui alhora un espectacle de factura envejable, que, per exemple, fa un us modèlic de les llums, capaces de passar de l’aclaparadora espectacularitat mòbil que exhibeixen al numero I’m outta here, al magistral i intimista joc d’ombres plenes d’ectoplasma del tram final..