Qui pot negar que existeix tota una mítica, al voltant de les nits d’estrena escènica ? I aquesta mítica , ha estat també alimentada des del món de la ficció per un grapat de pel·lícules sovint no menys mítiques : penseu en la magistral “Tot sobre Eva ( Eva al desnudo)” o en la també oscartizada “Birdman”. I des del mateix món del teatre, per un munt d’obres (musicals inclosos; només cal recordar el cas de “The Producers” o el del molt recent “The Prom” ) que reflecteixen alhora el neguit associat a aquesta vetllada crucial que pot marcar definitivament el destí d’un espectacle. Com els referents que he posat estan vinculats a Broadway, és fàcil també associar el tram final de la nit d’estrena a aquella postfunció carregada encara de nervis mal dissimulats en la qual la companyia espera l’arribada de les primeres crítiques prenent-se un còctel al llegendari restaurant Sardi’s, o a la festa privada que es celebra a un preciós apartament amb vistes a Central Park. Rebaixant notablement la dosi de glamour , en temps prepandèmics en els quals encara podia córrer pels vestíbuls dels teatres l’alcohol amb forma de beguda i no pas de gel desinfectant , també nosaltres podíem gaudir de vegades d’una versió més casolana de la celebració ( eufòrica, o tensa, o deprimida , o indiferent…, segons com hagin anat les coses , i com sigui l’ambient que es respira ) que té lloc un cop el teló ha baixat oficialment per primera vegada, i tot sembla ja estar dat i beneït.
Una desastrosa nit d’estrena els hi canvia la via vida als protagonsites del musical “The Prom”
L’ACTRIU NECESSITA MOLTS CAFÈS BEN CARREGATS!!!
Però no ens posem frívols amb tantes copes ( com es nota que les enyoro), i tornem cap a l’entrellat de les nits d’estrena. Abans d’arribar-hi, s’hauran acumulat moltes hores d’assaig, moltes expectatives i tensions ben o mal resoltes, moltes discussions sobre com enfocar aquella rèplica del text subjecte a diverses interpretacions, o com abordar un personatge que potser veuen de manera ben diferent la persona que l’ha escrit, la que dirigeix l’espectacle, i la que el té que interpretar… també és ben possible que s’hagin posat en marxa mentre tant molts “egos” potser més insegurs d’ells mateixos del que pretenen. És possible que s’arribi a la nit d’estrena- sovint passa- amb la sensació que la feina està a mig fer. I també és possible que es tracti d’una apreciació errònia, i que les coses estiguin rodant fins i tot millor del que es pot percebre des de dins del procés creatiu. Però fins i tot encara que s’arribi a la nit d’estrena amb una certa sensació de control , qui t’assegura a tu que no s’espatllarà tot a l’últim moment? Qui et garanteix que no es produirà un desastre imprevist ? Ara imaginat, per posar un altre memorable exemple cinematogràfic i parlant en aquest cas de copes prefunció , que la primera actriu t’arriba al teatre tan borratxa com ho feia la Mytle Gordon interpretada per Gena Rowlands a “Opening Night”, l’extraordinària pel·lícula filmada per John Cassavetes l’any 1977. I per cert que també Cassavetes (al qui, com a actor, recordareu casat amb la Mia Farrow de “Rosemary”s Baby” i convertit en pare putatiu del dimoni en persona) ,era tot un addicte a l’alcohol (de fet , això el va matar), a més a més de ser tot un pioner del més agosarat cinema independent nord-americà… i el marit d’aquesta actriu excepcional que és la Rowlands. Doncs a la llarga llista de mèrits d’un cineasta que va saber trencar motllos amb enorme talent i gosadia , cal afegir-li ara el d’haver estat alhora el punt d’inspiració a partir del qual Marcos Morau ha creat el memorable nou espectacle de La Veronal que porta precisament el mateix títol d’aquella pel·lícula… encara que ni de lluny vulgui ser-ne una adaptació del film com aquella que va signar al seu moment Ivo van Hove. I ja tornarem a ell.
Gena Rowlands arriba massa borratxa a la nit d’estrena com per poder ecordar cap dels seus textos
HI HA MENTIDES MOLT AGRAÏDES
Encara que aquesta altra pel·lícula no tingui res a veure amb el món del teatre , recordem ara aquell cèlebre diàleg de “Johnny Guitar” en el qual el pistoler Johnny li demana a la Vienna – la dona de la seva vida a la qual portava anys sense veure- que li menteixi, que li digui que l’ha estat esperant sempre, que no ha deixat mai d’estimar-lo. Ella , ho fa. I ell , acte seguit, li dona les gràcies, donant per bona la mentida. Però nosaltres sabem que encara que la Vienna vulgui fer passar per mentida el que ha dit, en realitat no ho és tant. En realitat, a la seva manera, ha seguit estimant i esperant en Johnny al llarg d’aquests anys , tot i que en molts moments s’ho hagi negat a ella mateixa amb ràbia. I és que això de la veritat i de la mentida, és sovint quelcom molt ambigu i molt relatiu. Tant com ho és l’afirmació de Bernard-Marie Koltès que Morau cita a l’hora de presentar aquesta “Opening Night” seva que, la nit de la seva estrena, va aconseguir precisament transmetre la sensació d’haver pogut assistir a una estrena d’aquelles que deixen marques , i es recorden al llarg del temps.
Afirmava Koltés que “hi vaig poc al teatre, perquè sé que m’hi explicaran mentides…però sempre hi acabo tornant, perquè és l’únic lloc on m’adverteixen que tot és mentida”. I esclar: dit això, ja hem entrat de nou en el bucle de les ambigües relativitats, perquè si al teatre t’adverteixen que tot és mentida, ja t’estan dient una veritat. Així doncs, mostrar-te l’engranatge damunt del qual es construeix la mentida, no deixa de ser una forma de mostrar-te la veritat efímera que ha acabat originant aquest engranatge. Com diu el mateix Morau , aquí, a l’escenari i a tot el que l’envolta , “les lleis, la vida i la veritat entren en conflicte, i per uns moments som capaços d’admetre qualsevol engany per sentir-nos fora de perill”. I és que l’escenari conté “totes les possibilitats per convertir-se en tots els espectacles possibles, en totes les històries possibles, i alhora , no ser cap d’elles”. Per això, a tants i a tantes de nosaltres que portem també la cinefília impresa al nostra ADN, ens resulten fascinants les grans pel·lícules que tenen com a escenari un rodatge i et mostren la veritat efímera que es pot produir a un plató ; la forma com dels retalls entretallats de les diferents presses n’acaba sorgint potser un diàleg ple d’emotivitat , mentre darrera la càmera tot és un embolic de cables, gent que va i ve, decorats que potser s’aguanten pels pèls, o pantalles verd croma ben allunyades dels exòtics universos que es reflectiran damunt d’elles. I per això mateix, a una gran part de les persones que som addictes al teatre, ens apassiona tant com li passa al mateix Morau fer el “voyeur” per aquells espais més o menys ocults d’una sala teatral o d’una caixa escènica en els quals la trampa i el cartró i el decorat potser mig atrotinat que amb una llum ben col·locada pot passar per ben sencer i ben lluït, resten ben a la vista. I ens enxampa la plenitud latent que s’oculta en un escenari buit que només està esperant el moment oportú per adoptar les més camaleòniques formes. I ens quedem bocabadats com criatures , quan veiem com les enormes barres carregades de focus d’una sala com ara la Sala Gran del TNC, pugen i baixen, gairebé com si enlloc de ser recursos tècnics, fossin enormes bestioles dotades de vida pròpia , capaces d’anar creant com si res i en qüestió de segons espais inquietantment amenaçadors o brillantment acollidors. Tornant al cinema- ja sabeu que sempre hi torno- , a quantes pel·lícules no haurem vist aquell moment en el qual l’actor o l’actriu es queda en soledat a un escenari il·luminat només per aquella mena de bombetes solitàries que són ja per elles mateixes pur teatre? I si llavors arriba algú altre, el personatge que estava sol sempre li acaba dient que aquest és el moment en el qual més gaudeix del seu ofici: el moment en el qual gaudeix en solitari d’aquella mena de veritat indefinible a la qual de vegades s’anomena com a màgia teatral. Una màgia que sorgeix del no res, de les potser ben gastades i mig brutes fustes que sostenen l’escenari, i de l’escassa – però més que suficient- llum freda que surt d’aquest bombeta sense guarniments. I que quan l’escenari agafa les enormes dimensions d’una sala com aquesta en la qual Morau i La Veronal ens ofereixen el seu sensacional homenatge, pot amagar-se pels més distants recons , i aparèixer contaminada per la petjada creativa que han deixat aquí els qui van trepitjar aquest mateix escenari en altres temps. O els talents que ja no hi són – què seria d’un teatre, sense el seu o els seus fantasmes , als qual també La Veronal ret tribut?- , però que continuen cobrant vida quan la màgia i la maquinària escènica es confabulen per a que així sigui. Llavors, només cal que un piano tocat de manera poc ortodoxa llisqui per l’escenari, per a que sentis la presència de l’ectoplasma de Carles Santos. I només cal que un grup de ballarins comenci a moure unes simples cadires, per a que t’assalti al complert la imatge d’aquell “Café Müller” en el qual Pina Bausch va passar la seva infància , tot contemplant des de sota cadires i taules els peus dels clients de l’establiment dels seus pares.
Darrera aquesta porta, s’amaga un immens escenari disposat a exhibir totes les seves cicatrius i tots els seus trucs
LA PRIMERA ACTRIU US VOL DONAR LES GRÀCIES
Així és com arrenca el muntatge de Morau : amb una cal imaginar que grandiosa primera actriu amb aires afrancesats ( de fet, ella s’expressa tota l’estona en la llengua de Molière, de la qual demostrar tenir un perfecte domini) que ens vol agrair a tots plegats haver-la portat fins on ara es troba. És a dir, haver-la portat entre premis i nits de triomf fins a aquest espai en el qual no té cap sentit parlar de la veritat ni de la mentida, perquè totes dues formen part del mateix tot. I com s’acostuma a dir, més enllà d’aquest tot, fa molt de fred. Més enllà d’aquesta ficció carregada de realitat, fa molta foscor. Més enllà de l’escenari que tens darrera teu i del pati de butaca que tens davant teu ( si ens movem per un espai tan “a la italiana” com el de la Sala Gran del TNC) , potser s’obren abismes insondables que no ve de gust explorar. I l’agraïment de la primeres actriu, es fa extensible als que seuen a la primera fila perquè si poguessin s’empassarien tot sencer l’escenari, i als que prefereixen obtenir una visió global mirant-ho tot des de certa distància… o senzillament, prefereixen estalviar els calerons que els hi permetrà comprar entrada per a veure un altre espectacle. Als que estan com qui diu abonats, i als que s’han deixat caure per casualitat. Als que s’estrenen amb aquesta estrena , i als que sortiran avui del teatre sense saber que ja no hi tornaran mai més, potser perquè la Mort els hi té reservada una desagradable sorpresa. Sigui com sigui, ni els vius ni els morts podran impedir que , si les coses han anat bé, s’hagi produït aquell moment de comunió que sovint no assoleixen ni els més fervents catòlics de missa diària. Morau , tornant a allò del glamour, té el detall de no oblidar que una cita tan especial com aquesta es mereix buscar pel fons d’armari el model més Balenciaga que ens surti al pas. Qui va ser aquell Conseller de Cultura que va parlar del poc glamour de les nostres actrius? Doncs amb la Mònica Almirall ficada en el paper de diva, s’hauria d’empassar les seves paraules. Això si: el seu, ha de ser un vestit tan negre com la resta del vestuari, perquè quan es tracta de moure’s amb la màxima discreció per l’escena per tal de resultar invisible a la manera que ho resulten els tramoistes quan han de posar-se a canviar coses de lloc passant desapercebuts, cal evitar les coloracions llampants. Però entre tanta discreció, s’acaba imposant la gens discreta evidencia : som davant un espectacle que suposa un dels punt més alts que ha assolit la dansa teatre del nostre país. I en aquest cas ,l’equilibri entre dansa i teatre aconsegueix el més ajustat fidel de la balança: aquí la extremadament virtuosa dansa kova de La Veronal –més carregada d’emoció que mai darrera la seva aparentment freda mecànica- i la riquesa del text, l’extraordinari aparell escenogràfic dissenyat per Max Glaenzel , formen un tot perfectament equilibrat. No és estrany que Morau, hagi evocat en algun moment mentre creava el seu espectacle aquelles paraules de Gena Rowlands en les quals l’actriu expressava l’estat d’impagable d’ excitació creativa al qual podien arribar ella, Cassavetes , i el seu equip ple de còmplices habituals, quan filmaven aquell cinema seu que va assolir un dels seus cims absoluts amb “Opening Night”. Tant és així, que si us sembla tornarem a Cassavetes i a com la seva ombra s’ha projectat també als escenaris mundials en una molt propera ocasió.
La primera actriu ens vol oferir unes paraules d’agraïment
LA SETMANA IVO VAN HOVE…
Quan tornem a Cassavetes , tornarem també a la forma com el cèlebre director es va apropar a “Opening Night”. Però hi ha coses que no poden esperar. I si encara esteu a temps, aquí teniu dues cites ineludibles amb el teatre del belga que es produeixen al llarg d’una mateixa setmana. El cas és que després d’un any d’absència per culpa del maleït virus, el teatre filmat ha tornat a les nostres sales cinematogràfiques. I els cinemes Renoir Floridablanca li estan dedicant un cicle a la Comédie-Française que el 22 d’abril s’omplirà d’aires tràgics de la mà d’Eurípides .Els efectes demolidors d’allò que va passar a Troia i de les seves seqüeles ressonaran amb força quan van Hove reuneixi el binomi format pels germans “Electra-Orestes” i ens faci partícips de l’acte de venjança matricida que estan planejant. Per tal de relaxar una mica les coses, i sense sortir-nos de l’escenari de la Comédie, el proper 6 de maig podreu riure molt amb l’excel·lent versió de la comèdia de Feydeau “La pulga en la oreja” dirigida per Lilo Baur, abans que el Molière de “Los enredos de Scapin” ( 20/5) i el Marivaux d’ “El petrimetre escarmentado” ( 3/5), continuïn omplint d’humor el cicle.
Però tornem a van Hove. I reserveu la tarda- nit del diumenge 25 d’abril per assistir en rigorós streaming i en passi únic a la retransmissió de l’espectacle “The Things that pass”, que es representarà a l’International Theatre Amsterdam on té establerta la seva seu la llegendària companyia Toneelgrope Amsterdam dirigida per l’amic Ivo. No es tracta d’un enregistrament anterior d’aquest espectacle que es va estrenar l’any 2016, i que va ser rebut amb entusiasme al Festival d’Avinyó, sinó d’una funció que reuneix el repartiment original i reprodueix el mateix muntatge, però es realitza amb la sala buida per temes pandèmiques .
https://tga.nl/en/productions/de-dingen-die-voorbijgaan
L’obra suposa una nova trobada entre van Hove i la literatura de Louis Couperus, el gran autor holandès que va escriure també aquella altra “La força oculta” de la qual en va fer van Hove un fantàstic i molt humit espectacle ( hi plovia a bots i barrals ) que va passar pel Teatre Lliure. I us puc assegurar que la novel·la que l’inspira , “La gent vella i les coses que passen”, és un tan potent com colpidor drama familiar sobre la vellesa, la pèrdua de les il·lusions i la culpa , d’aquells dels qual en pot sortir ( i segons sembla ser, en va sortir ) una ben intensa commoció escènica.
La tragèdia escènica arriba als cinemes , ben servida pel talent de van Hove
… I L’ANY DE LA VERONAL
Parlant del Festival D’Avinyó: ho sabeu ja que enguany ( toquem fusta; esperem que el virus no torni a fer de les seves) La Veronal presentarà al seu majestuós escenari principal ( el situat a la Court d’Honneur, el gran pati central del Palau dels Papes) el seu espectacle “Sonoma”? I teniu ja ben present que abans d’aquestes representacions que suposaran la definitiva consagració internacional de la companyia, vosaltres podeu ja gaudir del muntatge al Mercat de les Flors, del 22 al 25 d’abril? . Aquí us deixo una impressió personal del que em va semblar la proposta quan aquesta es va presentar a la Sala Oval del MNAC i dins del Festival Grec l’estiu passat. Potser aquella , no va ser una estrena tan plena i farcida d’emocions com la que acaba de proporcionar-me “Opening Night”. Però tot i així, jo no em perdria l’ocasió de recuperar tan potent proposta.
SONOMA. NO EM PUC TREURE DEL CAP AQUESTS TAMBORS!
Quan Luis Buñuel s’havia quedat ja sord i la sordesa s’havia convertit en una tragèdia personal que el tenia ben turmentat, els tambors de la seva Calanda natal seguien ressonant dins del seu cap amb la mateixa força que durant els dies de la infantesa. Buñuel va incloure sovint aquests tambors a la banda sonora de les seves pel·lícules. I Carlos Saura- tan aragonès com Don Luis i sovint força buñuelià- en va saber fer bon ús d’ells a “Peppermint Frappé”, un dels seus films més emblemàtics, atorgant-los una doble funció amb quelcom de paradoxa – la funció alliberadora que trenca cadenes, i la funció opressora que et condemna a no poder escapar mai dels lligams marcats per la comunitat- que sembla ressonar també amb força al nou espectacle de La Veronal. Un espectacle al llarg del que els tambors es fan sentir sovint, abans d’acabar prenent el protagonisme absolut en un molt potent fragment final en el qual les nou estupendes dansaires reunides a l’escenari s’apropien ja d’una vegada per totes del gran instrument de percussió i comencen a colpejar-lo amb força ,baquetes en mà. I un espectacle que suposa la segona trobada de Marcos Morau amb l’univers buñuelià , després d’aquell altre “Le Surrealisme au service de la révolution” que va coreografiar per al Ballet de Lorraine. I en el que segons les seves pròpies paraules, va voler visualitzar la dicotomia del creador que es va moure sempre entre l’aridesa del paisatge aragonès i l’ascètica disciplina amb arrels jesuítiques en la que s’havia format , i la fascinació que li havia provocat el cosmopolitisme d’aquell París d’entreguerres en el qual fins i tot l’alta burgesia i l’aristocràcia il·lustrada es delien per la provocació surrealista.
Darrera tanta blancor , s’amaga el món força inquietant i un xic sectari de “Sonoma”
I seguint amb les dicotomies, cal tenir present que mentre el so dels tambors incrustat al cap l’arrossegava cap els ancestres, Buñuel es convertia alhora en un gran melòman ( la sordesa li va resultar també ben cruel en aquest sentit ) que – per posar un exemple- sentia entusiasme per les composicions impressionistes de Claude Debussy. No per res, Morau fa que les notes de “Prélude à l’après-midi d’un faune” s’escolin també entre els tambors, i s’acoblin a aquesta dansa col·lectiva que apartant-se molt conscientment del moviment Kova distintiu de la companyia, s’apropa a aquella mena de folklore que en té també molt de ritual col·lectiu. El ritual d’una comunitat exclusivament femenina que- oblidant-nos ara per una estona de Buñuel i d’Aragó- , fent associació d’idees et porta a pensar per moments de forma inevitable en la comunitat femenina uniformada i brutalment esclavitzada que reflecteix “El conte de la serventa”. I que a mi em va fer venir també al cap aquella altra comunitat de la pel·lícula “Midsommar” en la qual el ritual folklòric deriva cap a l’horror de la secta depredadora. Tornant a les dicotomies: el grup pot ser alhora protector i opressor. Des de que apareix per primer cop creant la sensació d’estar lliscant per l’escenari, el grup de dones reunit per “Sonoma” transmet alhora la força del col·lectiu ( els solos coreogràfics queden en aquest cas relegats a la seva mínima presència ) , però també aquella ombra d’amenaça que plana damunt qualsevol individualitat que intenti construir la seva pròpia coreografia. Passa com amb els mateixos tambors: mentre les mans s’omplen de sang donant-li durant hores a les baquetes ( així passa a Calanda), es pot arribar a sentir quelcom semblant a un èxtasi alliberador no tan distant del que senten els dervixos quan giren sense parar ( i també la dansa de La veronal sembla evocar-los en algun moment). Però alhora , aquests tambors puntualment alliberadors són també la derivació d’una mena de religiositat que porta implícita les seves pròpies cadenes-
Tot això, sembla suggerir-ho “Sonoma” mitjançant una posada en escena que sovint assoleix aquell efecte enlluernador propi de les grans creacions de La Veronal. Però que , tal i com l’espectacle es va presentar a la tan magnífica com perillosa sala Oval del MNAC, mostra encara ( d’aquí uns mesos el muntatge es podrà veure al Mercat i és ben possible que llavors agafi una altra dimensió) unes fissures que impedeixen que el resultat global resulti tan fascinant com sí ho resulten molts dels seus fragments presos d’un en un . I el mateix espai de representació, constitueix en aquest sentit una dificultat afegida. Quan Morau aconsegueix dominar la seva immensitat i controlar aquesta magnificència arquitectònica que inevitablement crea certa sensació de freda distancia , genera imatges memorables. Llavors , la seva forma d’extreure-li totes les possibilitats a una il·luminació capaç de crear ombres dignes de ser projectades a la cova de Plató ( diria que la mítica caverna platònica i els seus personatges empresonats hi fan també aquí acte de presencia ) , sap com imposar-se a la sensació de buit escènic que s’apodera d’altres segments de la proposta. Una proposta que – i tornant ja a Buñuel- evoca en la seva imatge gràfica la d’aquella “Viridiana” vestida de novícia / novia quasi violada amb tocat de gladiols que cada cop que vol resar treu d’una capsa la creu , els claus i la corona que li recorden la passió de Crist. I precisament, una gran creu es transforma en l’element escenogràfic al voltant del qual té lloc la primera escena de l’espectacle. Però aquí, sorgeix un altre escull: el gairebé inintel·ligible i força llarg text en francès que va recitant el grup, i la comprensió i dimensió simbòlica del qual es perd tant per la manca de traducció com per la mala sonoritat de l’espai. Quelcom que dificulta alhora la comprensió d’una dramatúrgia que potser passa massa imperceptiblement per les zones de conflicte a les que pot donar lloc l’oposició al grup. Morau ens mostra la forma com el personatge que intenta buscar la seva pròpia veu sense intentar per això separar-se del col·lectiu, rep cert rebuig per part d’aquest. Però resol el conflicte sense arribar a mostrar-nos la magnitud de la seva dimensió. I aquesta manca de tensió dramàtica , i potser puntualment la lleugera sensació de monotonia que desprèn la successió de coreografies amb tocs folklòrics, repercuteix en el ritme general del muntatge Això, malgrat que aquest no deixi de seguir oferint-nos constantment imatges tan bellament intenses com aquella al llarg de la qual l’immens espai es va omplint dels punts de llum lunars que van deixant al terra les intèrprets, creant així nous senders escènics. Són moment com aquest, els que et fan pensar que els encerts de “Sonoma” atresoren un potencial ara encara no del tot explorat.