I ara que ningú vulgui veure aquí una referència a la gairebé bèl•lica reacció del públic a l’espectacle inaugural del Festival de Barcelona, aquesta Història del soldat, per culpa de la qual, fins i tot l’estimat Pavlovsky, es va tenir que enfrontar a una xiulada monumental. Però, deixem de banda aquest mediocre muntatge, per sort, ja completament oblidat gràcies al grapat de bons espectacles (inclosa alguna que altra meravella escènica) que van arribar després a la programació. El cas, és que aquest Grec, serà recordat com el de l’any en que els anglesos, ens van donar unes quantes lliçons aclaparadores de teatre excepcional. I com el de l’any en el que la guerra de Troia, va estar tan present a l’escenari, que gairebé resultava estrany llegir la premsa diària, i no trobar-se notícies en torn a Menelao, Ajax o Aquil•les. O, agafar l’Hola, i no veure es portada una foto d’Helena de Troia entre els braços del príncep Paris. Però no una foto robada per un paparazzi amb teleobjectiu gegant, sinó un posat fashion a l’estil dels que aquesta parella capaç de convertir el seu afer amorós en conflicte internacional fa a la sessió fotogràfica inclosa al memorable (quin espectacle de la companyia, no ho és?) muntatge de Troilus and Cressida presentat per Cheek by Jowl. No m’entretindré ara insistint en la perfecció interpretativa d’uns actors que fan de cada paraula de Shakespeare una festa per l’oïda, i que ens demostren un cop més que la dicció perfecta és aquella que fuig de l’èmfasi innecessari i que transmet la tècnica enlluernadora gairebé com si fos una fresca improvisació. No insistiré tampoc en l’extraordinari treball físic d’aquests intèrprets, ni en la fascinant saviesa escenogràfica amb la que, un cop més, el gran NIck Ormerod construeix tot un inoblidable espai visual a partir d’un mínim d’elements. Deixeu-me que, entre totes les possibilitats que ofereix aquest muntatge en el que, fins i tot, hi cap l’ombra transvestida de Marlene Dietrich actuant a un cabaret que no faria mal paper al Gaixample (al campament dels grecs, la companyonia homoeròtica, campa pels seus aires) em centri en un personatge en concret, l’oncle de Cressida, aquest Pandarus amb el que David Collins ofereix una interpretació tan gloriosa com emotiva. S’ha dit sovint que Troilus and Cressida, és una de les obres més complexes de Shakespeare. Fins i tot, s’ha dit que és una de les pitjors construïdes, per culpa dels seus salts estilístics o de la seva estranya forma de no atorgar un protagonisme clar a cap dels seus personatges. On s’ha vist, sense anar més lluny, que una obra que porta com a títol el nom de Troilus i el nom de Cressida, s’acabi, sense que se’ns expliqui que els hi va passar al final a aquests dos? Cal dir que aquest caràcter poc ortodoxe se’ns presenta avui en dia com tret de fascinant modernitat? En qualsevol cas, fixem-nos en Pandarus, perquè, en ell, es troba potser la clau del text. O, si més no, com a mínim, la clau del muntatge de Declan Donnellan. Pandarus, se’ns presenta a la primera part de l’espectacle, aquella en la que grecs i troians viuen una època de treva, i han convertit els seus jocs de guerra gairebé en una mena de jocs olímpics en plà domèstic (i aquella en la que la comèdia, s’imposa a tota la resta) com una mena de versió troiana, madura i gai de Cupido. Pandarus, aquí ja se l’hi ha passat l’arròs, i que probablement, ho ha acabat mai de sortir de l’armari, es dedica amb totes les ganes a facilitar l’amor de Troilus i de Cressida. I ja que, aquest dos, de vegades semblen estar jugant a Romeo i Julieta (només cal observar el paral•lelisme del que diuen a les seves escenes de llit, amb allò que van dir els de Verona), també el nostre romàntic amic, juga una mica a fer com feia el frare amb vocació de Celestina de bon rotllo d’aquella obra. Però, observeu, com va canviant l’espectacle del simpàtic oncle, a mida que, el drama, es va ficant per mig. Observeu com el seu aspecte físic, es va demacrant. Com el seu vestuari, comença a estar poc polit. Com una gens tranquil•litzadora tos comença a substituir les seves paraules. El seu fracàs, ve a revelar-nos el notable pessimisme del text de Shakespeare, i de la proposta de Cheek by the Jowl. Al final, resulta que els arrumacs amorosos (els d’aquesta parella, però també els que Aquil•les i el seu estimat Patroclo, o fins i tot, els de Paris i Helena, la bella) no són altra cosa que parèntesi en temps de treva; després, les coses tornen al seu ordre natural, i s’imposa la guerra i la destrucció.
Per cert, de Troia ha sortit també l’altre enamorat dissortat d’aquest Grec’08; aquest príncep Eneas que, de camí cap a la fundació d’una nova Troia, es trobarà amb Dido, la reina de Cartago. I d’aquest encontre, en sortirà, primer, una fabulosa òpera de Purcell. I, uns quants segles més tard, una obra mestra absoluta de l’escena contemporània: el prodigiós Dido & Aeneas dirigit per Sasha Waltz. Un espectacle que, per cert, posa en evidència altres ben intencionats intents de fusionar òpera amb dansa i amb teatre en els que l’esforç aglutinador es fa massa visible. Sasha senzillament, converteix aquest punt de trobada en una mena de increïble miracle escènic en el que tot ho integra tot, i en el que les fronteres, desapareixen: aquí, l’òpera es materialitza en dansa teatral, de la mateixa manera que els personatges es desdoblen en dos. Però no, per quedar-nos a l’escenari amb una Dido que canta i una altra que balla si no per a que les dues s’integrin en un únic moviment físic i vocal: que això sí, serveix també per explicar l’anima dividida dels personatges, la pressió constant a la que s’ha d’enfrontar el seu amor, sacsejat alhora per raons d’estat i per malèfics encanteris. Sasha fa el cim només començar, fent servir magistralment una piscina que s’omple de coreografia, i que et deixa amb un dubte. Després d’això, serà possible mantenir tan alt el nivell de bellesa absoluta i d’emoció teatral? Doncs, i tant. Després d’això, tot és anar d’una meravella cap una altra, fins arribar a aquell moment al•lucinant en el que els cossos de Dido i Eneas, s’han de separar, i Waltz transforma aquest dolor insuportable d l’ànima en una imatge impactant de moviment en el que aquests cossos arrossegats per altres cossos pateixen l’impossibilitat del contacte físic. Això per no parlar de la melangia amb la que Dido camina cap al seu suïcidi, i es llença a una mar Mediterrània transformada aquí en la fossa a on l’espera l’orquestra. Pocs cops la paraula sublim resulta tan adient.
Però, encara que ens passi com a Aeneas, i que un cop arribats a aquest punt, ja no vulguem sortir de la Cartago de Sasha Waltz, cal recordar que us havíem promès repassar tota la presència troiana al Grec’08. Tot i que, en el cas d’Andròmaca, amb una visita ràpida, ja en tenim prou. No havia res especialment dolent, en aquesta versió de l’obra d’Eurípides parlada en àrab i en francès, i presentada amb cerimonial elegància, bones interpretacions, excel•lent il•luminació, i un ritme intern que, a mi, em va recordar una mica el d’aquella admirable versió butoh de la Fedra de Racine que va dirigir Joan Ollé (enguany, no tan encertat amb el seu oblidable El ángel exterminador. El problema és que, si no hi havia res d’especialment dolent en l’espectacle de Jean Cristophe Saïs, tampoc hi havia res d’especialment bo. Tot resultava aquí mancat de passió, de personalitat, de capacitat de risc o de capacitat de clàssica perfecció.
Així les coses, esperàvem amb ànsia l’altre Eurípides del Grec; ni més ni menys que Las troyanas dirigides per Mario Gas. Un muntatge que, d’altra banda, havia entusiasmat als crítics i al públic de Mérida. I que aquí, va ser rebut també amb general satisfacció. Però que a mi, tinc que reconèixer-ho em va deixar més aviat fred, i amb semblar més un encàrrec resolt amb bon ofici, que un espectacle inspirat. I al mestre Gas, cal demanar-li sempre alguna cosa més que bon ofici, apte per omplir teatres