Entre les moltes imatges memorables d’aquest magnífic espectacle –sens dubte, el millor de tots els que han passat pel Grec 2010 al llarg de les dues primeres setmanes del festival- que és l’Eurydice de la companyia britànica ATC, en hi ha una que em va resultar especialment colpidora, i també especialment significativa. Convençut de que la seva filla ha tornat al món dels vius, el difunt pare d’Eurydice decideix renunciar d’una vegada per totes als records que encara el lliguen a la vida.
Decideix travessar l’espai en el que els sons i les sensacions il•lusòries, encara t’omplen el cap de records i enfonsar-se per complert en les aigües del riu de l’oblit absolut que condueix inevitablement cap a la mort definitiva. El director Bijan Sheibani, que ja havia fet meravelles amb l’espai buit i el guix a The brothers size, visualitza aquest riu tan carregat de simbolismes amb l’ajut d’una envoltant atmosfera sonora –de fet, tota la subtil sonorització de l’espectacle, és una lliçó de tècnica al servei de l’emoció escènica- i d’una mica d’aigua: no res, un parell de dits d’H2O que, com a molt, ocupen un metre quadrat de superfície.
Admirador confés del mestre Peter Brook, segur que Sheibani, s’ha vist un munt de cops el vídeo del Mahabharata, aquell espectacle mític i sensacional en el que, al llarg de dotze hipnòtiques hores el geni resumia l’èpic llibre sagrat hindú. I en el que el Ganges estava representat per un petit bassal d’aigua. Un esquitx escenogràfic que, sotmès a la màgia de Brook, adquiria les proporcions d’un veritable miratge.
EL LITRES D’AIGUA DEL ‘PROMETEU’
Així doncs, estava jo contemplant les aigües del riu de l’ultra-món d’Euridyce i de cop, per allò de que les associacions mentals lliures no descansen mai em van venir al cap els litres i litres i més litres que van necessitar l’escenògraf Paco Azorin i la directora Carme Portaceli per omplir l’immens oceà-piscina del seu Prometeu.
L’aigua, -això, ens ho recorden constantment els organismes i les institucions que volen fer de nosaltres unes persones una mica més cíviques- és un bé escàs que cal cuidar d’allò més i gota a gota. Em direu que, en nom de l’art, tampoc està tan malament, això d’obrir una mica l’aixeta. El problema arriba quan un, es pregunta de que ha servit, tanta humitat. Per què, tanta mulladora, adobada a més a més amb un espectacular far de llum encegadora, és incapaç de provocar la intensitat teatral que transmet l’humil cabal aqüífer dels britànics. I el cas és que, mirada com un element aïllat, la monumental escenografia d’Azorín És magnífica. De fet, i juntament amb la dicció d’una Carme Elies – en lluita permanent no ja contra l’implacable Zeus, si no contra les exigències d’un espectacle que fan d’ella un element gairebé invisible -l’escenografia d’Azorín, és el millor d’aquest espectacle inaugural del Grec que, com els hi ha passat a tots els espectacles inaugurals de les darreres edicions, no ha estat a l’alçada de les circumstàncies.
AMFITEATRE FRUSTRANT
És curiós: malgrat que cada estiu, canvia de forma radical l’estil i el gènere escènic d’aquest espectacle inaugural, la sensació de frustració que t’emportes cap a casa, acaba sent la mateixa. I és llàstima, per que amb aquestes coses, passa com amb els Jocs Olímpics: una bona cerimònia inaugural, predisposa favorablement, i anima a seguir amb més entusiasme tot el que ve desprès. El Prometeu, amb dramatúrgia de Carme Portaceli i Pablo Ley –una dramatúrgia que, quan modifica l’original, ho fa només per caure en obvietats discursives del tot innecessàries i modernitats supèrflues- predisposa més aviat a l’avorriment.
Predisposa –i això, seria un gran error- a creure que Èsquil i Müller, ja no ens poden aportar rés. Predisposa a voler desentendre’t de les penalitats que va patir Prometeu per culpa de voler fer-nos un favor als humans. Predisposa, en definitiva, a sentir que els clàssics, els mites i els vells deus, no van amb tu. Que és justament tot el contrari del que pretenien els creadors d’aquest espectacle segurament caríssim, ple de gent amb molt de talent, i no exempt de les seves qualitats. Unes qualitats discutides i del tot qüestionables -a mi, per exemple, em va divertir força l’irònic final musical que gairebé tothom va trobar detestable- que, en qualsevol cas, resulten del tot insuficients a l’hora de negar l’evidència: aquest, és un espectacle tan ensopit i puntualment pretensiós com decididament inútil.
Però, insisteixo, per si algú es deixa caure en l’error: la vigència dels mites clàssics i dels vells deus i la seva capacitat per connectar amb les nostres inquietuds i angoixes, segueix sent total. I això, ho venen a demostrar propostes tan fascinants com aquesta Eurydice que re elabora un vell mite, per tal de convertir-lo en una molt contemporània reflexió sobre la pèrdua dels essers estimats i la nostra forma d’enfrontar-nos al dol.
Tot això, adobat amb brillants apunts d’humor, referències més o menys subliminals als viatges d’Alicia a traves del País de les Meravelles, algun que altre moment de brillant musical amb partitura de Gershwin inclosa, i un equip d’actors del tot excepcional.
HOT PEPPER, AIR CONDITIONER AND THE FAREWELL SPEECH
L’altre gran moment teatral d’aquests primers dies de programació del Grec, ens ha arribat des del Japó que, cal no oblidar-ho, és enguany el país convidat al festival d’estiu de Barcelona. I ha resultat ser una proposta del tot polèmica, d’aquelles que provoquen a parts iguals desercions i aplaudiments entusiastes. I això és sempre una bona cosa per un festival amb cara i ulls.
El cas es que, amb la presència de Toshiki Okada i el seu Hot Pepper, Air Conditioner and the Farewell Speech el Grec ha corregut el saludable risc de programar un espectacle amb un llenguatge escènic tan original i innovador, -i tan marcat per les accions aparentment repetitives i també aparentment buides d’intensitat dramàtica i d’evolució narrativa- que, a la força, estava destinat a provocar la irritació d’una part del públic.
I malgrat tot, amb quina intel•ligència, sap Okada situar-nos al ben mig de l’infern laboral en el que es barreja la por a la pèrdua del lloc de treball i la frustració constant que sovint provoca aquest mateix lloc de treball que tanta por fa perdre. En el que és busca constantment l’aprovació dels altres i, alhora, s’intenta ocultar al màxim la pròpia identitat. En el que fa pànic la rutina, i provoca terror qualsevol canvi que la vingui a alterar.
El muntatge d’Okada està integrat per tres petites obres/situacions. A la primera, uns treballadors temporals intercanvien punts de vista sobre quin pot ser el restaurant ideal per anar a fer el sopar de comiat d’una companya que acaba de ser acomiadada de la feina. A la segona, dos treballadors fixes, un noi i una noia, parlen d’aquests debats televisius en els que sempre intervenen persones que semblen carregades de seguretat i autoconfiança. I també i bàsicament de la tortura en la que es pot acabar convertint un aparell d’aire acondicionat a la feina. En el tercer, assistim al discurs de comiat de la treballadora temporal.
En cadascuna d’aquestes situacions, el llenguatge, la frases que es repeteixen un i altre cop amb subtils modificacions, resulta d’una col•loquialitat bàsica i sense cap mena de sofisticació literària. Tot i que, això sí, entre aquestes paraules tan vulgars s’hi van escoltant de forma clara inseguretats i pànics no pronunciats. I també –especialment l’últim tram de l’obra- inesperades escapades cap el terreny de la fantasia delirant gairebé surrealista que no fan altre cosa que evidenciar el subtext angoixant que es mou entre tanta frase educadament controlada i sempre atenta amb les formes: cal no oblidar que som a una empresa japonesa. Tot i que el que està en joc aquí siguin vincles laborals del tot universals.
Okada complementa aquestes paraules amb una gestualitat coreogràfica que converteix les accions en quelcom semblant a una dansa visceral. Aquí no es tracta d’oferir virtuosisme coreogràfic, sinó de transformar el moviment en una mena de deformació grotesca del moviment quotidià que, com passa amb el text, deixa entreveure un torbador neguit interior no renyit tampoc amb l’humor.
Tot plegat presentat dins un ben poc engrescador i funcional espai escenogràfic que transmet a la perfecció la fredor poc engrescadora i funcional que contamina la majoria de recintes laborals. I que aquí, això sí, es veu de tant en tant trencada per la irrupció de contundents i coloristes efectes d’il•luminació.
I tot, servit amb un rigor interpretatiu que l’aparent senzillesa monòtona de la proposta pot fer que passi desapercebut. El cas és que Okada ofereix experimentació de la bona, investiga de debò noves formes d’escenificar tant el llenguatge verbal com el llenguatge corporal i, si entres en el joc, et deixa al cos una mena de malestar ben nutritiu: aquest malestar, només pot significar que el muntatge i tota la seva angoixa latent tenyida de comicitat, han sabut com deixar-te tocat.
LA CÀMERA LÚCIDA
Quelcom que no acaba d’assolir Shiro Takatani amb La càmera lúcida, encara que l’esteticisme minimalista de l’espectacle generi unes quantes imatges memorables i que les pantalles situades damunt el cap dels intèrprets i del públic, provoquin de tant en tant sensacions hipnòtiques.
Takatani prescindeix per complert de fils narratius de cap mena, i aspira a fer néixer en l’espectador sensacions que remoguin records i emotivitats internes. Disposa per això de recursos que poden resultar fascinants, però que no acaben de provocar la fascinació buscada. Potser perquè l’impecable factura tècnica del muntatge resulta freda en excés. Potser també perquè els fragments més propers a la dansa estan resolts amb resolucions coreogràfiques excessivament bàsiques. En qualsevol cas, la creativitat i la qualitat de Takatani resulten inqüestionables. Però el resultat final provoca més respecte que admiració apassionada.
QUESTI FANTASMI
Però fugim ara de la modernitat nipona, per deixar-nos arrossegar un cop més cap als llatins carrerons de Nàpols, tot fent comèdia en companyia d’Eduardo de Filippo i Oriol Broggi. El director de La Perla 29 ja ens va oferir fa uns pocs mesos la possibilitat de passar un memorable Nadal a casa de la família Cupiello. I ara ens fica a un gran pis del centre històric de Nàpols suposadament habitat per uns fantasmes amb els que no tothom està disposat a conviure. Però si el senyor Pasquale, veritable gran protagonista de Questi fantasmi i ben disposat a aprofitar els insospitats avantatges que pot proporcionar, això de compartir residència amb els ectoplasmes.
Broggi ha ofert aquest personatge a l’actor napolità Toni Laudadio. I aquest és, sens dubte, un dels punts forts d’un espectacle que, com l’anterior trobada entre el nostre director i el magistral comediògraf italià, sembla destinat a obtenir un rutilant èxit popular.
Això sÍ: malgrat els encerts globals, els bons moments de diversió, i un grapat d’eixerides interpretacions -aquí, cal destacar com sempre al infalible Jordi Martínez- Broggi és queda una mica lluny d’aquell notable Natale in casa Cupiello.
En primer lloc, per que el director, provoca a l’escenari un embolic lingüístic amb conseqüències puntualment desastroses. Donat que aquest espectacle es presentarà d’aquí poc al Centro Dramático Nacional, Broggi ha decidit que els seus actors catalans, diguin el text en un castellà en el que, de tant en tant, s’escola alguna frase en italià Napolità, cortesia dels actors italians que intervenen al muntatge. Així doncs, quin sentit té incloure aquí diàlegs en el que, de cop i volta, la senyora Maria i el seu particular fantasma fan servir la llengua d’Espriu creant un efecte del tot artificiós?
Pitjor encara; algú em pot explicar per què el personatge de Pau Miró s’expressa amb accent argentí? És que té per casualitat un passat porteny que el mateix de Filippo desconeixia? O és només que algú ha arribat a la conclusió de que així les seves intervencions resulten més divertides?
Parlant de diversió: Broggi, sembla sentir-se poc còmode, amb la part més dramàtica del magnífic text del de Filippo. El seu muntatge està estructurat bàsicament entorn a la comicitat de la proposta. I quan toca posar-se seriosos i transmetre la part més patètica de l’historia sovint no troba el to adient. Com no el troba l’habitualment estupenda Marta Domingo; la dubitativa direcció, fa que el seu personatge sembli anar per l’escenari una mica perdut, sense saber com encaixar dins les situacions còmiques ni tenir tampoc mai del tot la gosadia d’expressar clarament el drama domèstic en el que viu.
Broggi, no pot impedir tampoc que les dues hores de representació acabin pesant una mica i el ritme del divertiment se li escapi per moments de les mans. Tot i que, també en aquest cas s’imposa la recomanació: aquest, és un bon i irregular muntatge menor d’una obra major, una comèdia dramàtica prodigiosa que deixa ben palès per que De Filippo, segueix sent considerat un mestre absolut del teatre popular.
PONCELA, AUTOR SOBREVALORAT
I ara, i parlant del mateix tema, deixeu-me acabar amb una heretgia: malgrat alguns versos veritablement brillants, malgrat la seva enginyosa forma de capgirar alguns dels tòpics més característics del pitjor teatre romànti i malgrat les seves sortides delirants amb el seu puntet de teatre de l’absurd, no ho puc remeiar: l’admirat Enrique Jardiel Poncela em sembla un autor un xic sobrevalorat, abocat mes d’un cop a la rima fàcil.
O potser la culpa la té el carrincló muntatge d’Angelina o el honor de un brigadier dirigit per Juan Carlos Pérez de la Fuente. Un muntatge que, lluny de jugar distanciadament amb formes de fer teatre una mica caducades, les assumeix per complert sense cap mena de distància. Cal dir que lamentablement els diàlegs de Poncela podien entendre’s força millor a la versió de l’obra filmada als anys 30 que va presentar la Filmoteca, que a l’escenari del Romea. Això encara que els mèrits del producte cinematogràfic no passessin tampoc de la pura curiositat.