A vosaltres, també us cau malament, l’Ana Belén? D’un temps ençà, detecto que el nombre de persones que es posen a criticar cada cop que s’esmenta a la diva, ha anat en augment. Però jo no em trobo pas dins d’aquest grup. Jo, sóc dels que encara creuen que l’Ana ens ha ofert al cinema un bon grapat d’excel•lents interpretacions. I que el seu carisma, està a anys llum del carisma de tanta estrella de pa sucat amb oli com corre per aquest món. És per això, pel fet que no li tinc cap mena de mania personal, pel que em permeto donar-li a la Belén un consell: Ana, fes-me cas i canvia de director; amb José Carlos Plaza, no hi tens res a fer. Sí, ja sabem que la vostra amistat ve de lluny. Però amb els bons records del passat no n’hi ha prou per a fer bon teatre, com ja va quedar demostrar en aquella Diatriba de amor contra un hombre casado en la que els abrics de pell, tapaven per complert la ràbia i el dolor que tenia que evidenciar la protagonista del monòleg. Clar que amb Fedra (com amb l’anterior Jo, Claudio), el desgavell, ha estat encara més espectacular. I és que, per començar, si et vols apropar a una de les heroïnes més passionals de la història del teatre, i vols evidenciar tota la seva rauxa amorosa que no atén a raons, no pot estar pendent de que tens a una estrella a l’escenari, i de que cal que la facis canviar de vestuari i de pentinat a cada moment, per allò de que les estrelles han de poder lluir glamour fins i tot en les pitjors circumstàncies. És com si la nostra Fedra / Belén, estès més pendent de la roba que cal posar-se per tal de fer un suïcidi com manen els déus de l’elegància, que dels ossos del seu venerat fillastre Hipòlit.
Clar que, quan veus actuar a Fran Perea, gairebé entens que a Fedra, li interessi més estar fashion que estar en braços del seu estimat. I quan veus la indiferència interpretativa amb la que s’ho pren tot plegat Chema Muñoz, en la pell del marit de la senyora, comences a sospitar que potser la culpa, no sigui tan de Perea (que a la pel•lícula de Banderas El camino de los ingleses, se’n sortia força bé) com d’aquest director que ni ha sabut triar a l’hora de fer el càsting, ni ha sabut després potenciar les qualitats dels actors triats. Al seu costat, Ana ofereix, si més no, una correcta demostració de com pot fer-se tragèdia sense despentinar-te massa.
Per cert: vaig quedar molt reconfortat quan el venerat crític de La Vanguardia, Joan-Anton Benach va trobar que la Belén, vocalitzava en algunes escenes de l’espectacle al millor estil Núria Espert. No, no havia estat una al•lucinació auditiva meva!
Parlant d’al•lucinacions auditives; com ha quedat demostrat un cop més tant amb aquesta Fedra com amb el Conte d’hivern, l’acústica amplificada del Grec, pot convertir el moment més dramàtic, en una tragicòmica variació d’aquella meravellosa escena de Cantando bajo la lluvia en la que uns micros mal ubicats i una actriu desorientada, es converteix en el pitjor malson dels tècnics de so. Al Grec, és d’allò més normal que estiguis mirant a un actor situat al costat dret, mentre la seva veu, t’arriba distorsionada des del costat esquerrà. I això, no hi ha drama que ho resisteixi. I si l’espectacle de clausura del Grec, no ha estat massa lluït, ben bé podríem fer extensible aquesta afirmació a tot el Festival. Sí: ja sé que l’organització està d’allò més contenta amb els números, i que, per primer cop des de fa no sé quan de temps, el Grec ha tancat amb superàvit, i se’n esgoten més que mai les entrades per un bon grapat d’espectacles. Però, què voleu que us digui: amb això, no en tinc prou. Serà que amb els anys, m’he tornat un elitista provincià (cosa que, en altres temps, m’hagués semblat intolerable, però que ara accepto amb conformitat) però el cas és que jo, d’un festival, espero que m’ofereixi allò que és excepcional, allò que se’n surt del que puc veure al llarg de la temporada. I espero també (què dimonis, perquè negar-ho!) que em presenti a casa meva aquelles meravelles teatrals que corren pels escenaris del món, però que gairebé mai recalen als escenaris de la meva ciutat. No en tinc prou amb un memorable Rigola (2666) o amb la brillantíssima presència d’una estupenda companyia de Riga, com la dels joves autors transformats en carn de geriàtric a Long Life. En vull més. No en tinc prou amb que un grapat de companyies locals facin del Grec una mena de carta de presentació d’espectacles amb caràcter de pre-estrena. Ni tampoc, en el que el valor testimonial d’un projecte, justifiqui la seva presència al Festival, cas del hip-hop brasiler de la companyia Membros. No entenc què pinta aquí un espectacle com A ciegas (un muntatge, d’altra banda, estrenat a Madrid fa prous anys com per a que els programadors del Grec coneguessin ja perfectament les seves limitacions). Tampoc entenc què hi fa al Grec un error tan monumental com Gènesi 3.0., tot i que, en aquest cas, com a mínim existeix l’argument de que s’ha assumit un risc, i que els riscos, mai saps fins a on et poden portar. Però deixem-ho en que aquest ha estat un any de transició.
Però deixem el festival d’estiu, per tornar al tema dels amics que se’t poden tornar tot un perill. I en el cas de Rafael Amargo, el perill resideix a casa seva, perquè el pitjor enemic d’Amargo pot ser ell mateix. Darrerament, Amargo es deixa arrossegar per una tendència perillosa, la de voler tocar massa tecles alhora. I la millor (o la pitjor) mostra del que us dic, ha estat aquest Amargo al Liceu amb el que el bailaor ha volgut rememorar la seva primera dècada estel•lar, tot repassant els millors moments dels seus espectacles des de l’escenari del Gran Teatre. Primera evidència, només alçar-se el teló: aquests ballarins, van d’un descoordinat que dóna gust. Quan la cosa es limita als solistes de la companyia, el problema desapareix o no es fa tan evident. Però quan tota la companyia dansa plegada, no hi ha forma de dissimular. Dies després d’haver vist l’espectacle, llegeixo a la premsa que, conforme avançaven els assaigs, Amargo va tenir la necessitat de fer-ho tot més gran encara, i de fer nous càstings per poder lluir més espectacularment a l’escenari del Liceu. I clar, després passa el que passa. Aquesta tendència al gegantisme (es pot parlar de megalomania sense que ningú s’enfadi?) acabava resultant, de fet, el pitjor mal de tot el muntatge. Fragments que vistos al seu moment a espectacles com l’excel•lent Poeta en Nueva York o l’irregular però brillant Enramblao funcionaven amb força, aquí quedaven esvaïts. Les transicions entre escenes resultaven letals pel ritme del conjunt. Les tres hores de durada, absolutament desmesurades. I el resultat final era que malgrat la intenció de fer lluir més que mai les seves coreografies, Amargo acabava transformat un ensopit fins i tot allò a on abans hi havia un evident talent.
Res; que entre això, i el desorientat repàs poètic a la catalanitat que ens ha ofert Oscar Intente a Ca…lluny, RéDéu…!, l’estiu teatral no es pot dir que hagi anat massa bé. Menys mal que, per compensar-ho, hem tingut el retorn de l’enèrgica i mullada Carmen de Ramon Oller. El que, ja posats, ens portar a recordar que Sara Baras és a punt de presentar la seva pròpia versió del mite al Liceu. Però això, ja és una altra història. La història de la propera temporada.